«El vell àzari m’havia explicat un dia que les narracions dels jugadors d’escacs obstinats a explicar la seua partida a altres jugadors li recordaven l’estil de narració pura que ell va viure a la presó. Una narració sense lector, em deia, perquè qui escolta, en realitat, no atén, només ho fa com a pagament de bestreta per a esperar el seu torn, per a esperar el moment en què podrà explicar la seua peripècia als altres jugadors, que habitualment no són capaços de visualitzar la importància de l’alfil situat en b2. De la mateixa manera, deia Gürcüvan, a la presó només es pot sobreviure amb la narració de la història d’un mateix, amb el recompte al detall dels fets, injusts o no, que t’han dut allà dintre. La resta fa com que t’escolta, però la veritat és que només s’entreté a la cua esperant el seu torn per a poder trobar unes orelles, tot i que estiguen tancades, que simulen atenció i per això servisquen de receptacle d’una vida contada en moments de dificultat. Sense la narració no som ningú, deia Gürcüvan, i després callava perquè la seua història ja l’havia contada moltes vegades i ara no ho necessitava.» P.85.
