l'època decisiva

RUDOLF BAYR: señor Bernhard, para empezar realmente por el principio: su libro lleva el título El origen. ¿El origen de qué?

THOMAS BERNHARD: El origen de lo que hoy siento por o contra Salzburgo, mi ciudad natal, el origen de mis preferencias o crispaciones por o contra esa ciudad, a la que, temporalmente, voy un par de veces al año.

RUDOLF BAYR: El subtítulo es Una indicación. ¿A qué se refiere esa indicación? ¿En qué sentido es una indicación?

THOMAS BERNHARD: Es una indicación porque es solo un fragmento muy pequeño, casi me gustaría decir modesto, de esta vida mía. A esa escala solo se puede indicar. Sin embargo, no soy un hombre que escriba unas memorias o que, en general, narre durante mucho tiempo. Solo puede ser un fragmento muy breve. Y ese fragmento es también a su vez una indicación muy determinada, muy subjetiva, muy limitada a los hechos, recuerdos, sentimientos y sensaciones del muchacho que yo era entonces. El período es de los trece a los quinze años, desde un año antes de terminar la guerra hasta un año después de la guerra, una época para mí muy decisiva, la época decisiva, creo, creo yo, de mi juventud. La niñez había terminado y mi juventud empieza con ese libro.

RUDOLF BAYR: Sin embargo, muchos lectores podrían suponer que la indicación es algo muy delicado, muy casual. No obstante, la realidad, cuando se lee el libro, es que la indicación relativa a los distintos pasajes no es ya una indicación sino formulaciones muy precisas, declaraciones muy precisas relativas a un tema, relativas a ese punto de vista. Me parece también importante que haya escrito en el libro que él, es decir, el narrador, escribe lo que entonces sentía y no lo que piensa hoy.

THOMAS BERNHARD: Eso tengo que rectificarlo: se dice, bastante al principio, lo que sentía entonces y lo que piensa hoy. Solo que un joven tiene sentimientos y el pensar comienza relativamente tarde, creo que antes de los treinta no se piensa mucho. También ese joven de entonces tenía sentimientos y pensaba poco, por consiguiente solo puede absorber; luego, a partir de los treinta, elaborar. Mi tarea era escribir, como se me ocurría mientras escribía, lo que entonces viví, sentí, me impresionó, vi, no lo que pensaba, porque lo que hace un joven no es pensar.

[...]

RUDOLF BAYR: Cuando dice que se le han caído muchas cosas, se refiere sin duda al contenido de este libro, es decir, a los años que se describen en él.

THOMAS BERNHARD: Sobre todo porque estamos hablando de ese libro, de ese fragmento. Y es la historia de un joven al que en realidad solo han pisoteado: la ciudad, sus habitantes, sus parientes, da igual. Pero no quiero decir que solo yo estuviera en ese estado y situación. Sino que eso les pasa en el fondo a todos los jóvenes que crecen en ciudades parecidas de ese tamaño y esas condiciones. De lo que, sin embargo, no habla nadie en realidad, sea porque la gente no quiere, tiene otra profesión o no puede o no tiene ganas. Yo he sentido de pronto no solo las ganas sino el deber de escribir eso de lo que nadie habla. Y en realidad la única motivación para mí es de todos modos decir lo que nadie dice o escribir lo que nadie escribe. Lo que todos escriben, que la ciudad es hermosa, eso lo sabe todo el mundo. Pero detrás de la hermosura hay precisamente otra cosa, y dejarlo en claro era mi tarea y también mi placer, escribirlo, tengo que decir, y fue un gran placer librarme del libro escribiéndolo. Tenía que ocurrir alguna vez. Además, mis cosas o libros, que son ya diecisiete, veinte libros, no hago más que escribir, están en el aire. Desde hace veinte años no he dado ninguna indicación biográfica, no he dejado saber nada de mí. Y leo las cosas más imposibles...sobre quién es ese o qué es eso. Todo falso. Ahora tengo que dar algún pequeño asidero...biográfico, del que, como dice la gente, cuelgue toda la obra, fijar un punto de referencia. Eso, creo, es lo que ha ocurrido con ese librito...sobre todo para mí mismo. Y quien presta atención lo ve también, no solo yo...

«De la nata batida no sale nada». 12|9|1975.  A: Thomas Bernhard. En busca de la verdad: discursos, cartas de lector, entrevistas, artículos. Editat per Wolfram Bayer, Raimund Fellinger i Martin Huber. Traducció de Miguel Sáenz. Alianza, 2014. P. 123-136.

música i records

Gairebé cap al final d'aquesta primera part d'una autobiografia deformada d'infància i joventut en cinc estadis narratiu, el fins aleshores una mica elusiu Thomas Bernhard (1931-1989) s'encara sense amarres al record de l'adult que quan torna a un lloc té sempre la sensació de ser el nen que hi havia estat, el record del noiet trasbalsat i desemparat que havia viscut a Salzburg mentre aquesta s'enfonsava en la destrucció de la guerra el 1944 i en la misèria el 1945, imbuït en un internat repressiu d'una educació primer nacionalsocialista i després catòlica; i situa aquell record desbordant i aclaparador com a punt de partença del desplegament d'una pentalogia —L'origen (1975), El soterrani (1976), L'alè (1978), El fred (1981) i Un nen (1982), que segons se'ns informa a les solapes, i ja era hora, serà traduïda sencera— que conté alguns dels moments més brillants de la seva obra en prosa.

La seqüència biogràfica s'inicia en canvi amb el darrer, més lluminós i confés en la veritat i en la mentida dels cinc, Un nen, que clou el cercle i el remet a l'al·lusió indicada al principi, i que és, comparat amb els tres anteriors, en especial amb els magnífics L'alè i El fred, el més agradós i feliç. De fet, L'origen és l'episodi més dubitatiu del conjunt, en el to i en l'estil, perquè tot i contenir moments fulgurants carregats d'atributs —la traducció de Clara Formosa és curosa i més natural, però també menys estilitzada, que una de prèvia de Jordi Ibáñez per a Proa—, com ara els de la ciutat reduïda a l'enrenou de la runa, les escenes de mort quotidiana o els apunts esporàdics de crueltats infantils, abusa d'un cert grau de posa al voltant de la inadaptació, el fracàs i el fàstic de viure que és massa literària i que només se salva de si mateixa perquè al capdavall reconeix amb ironia tot el que té de teatral o d'oripell falsificat —Beckett, que fins i tot va escriure en francès, era molt més sobri i no va imitar mai l'estetització tova del fracàs de seqüeles de Baudelaire, com ara Cioran.

L'estil del millor Bernhard és gairebé igual en l'autobiografia recordada, les ficcions de rerefons autobiogràfic com ara Tala o El nebot de Wittgenstein i novel·les com ara Mestres antics o Extinció: una metralladora fixa que dispara arreu i mai s'atura, que repeteix el període amb pas impassible i que només es gira a banda i banda fins a esgotar la ràbia i els excessos d'ira, però encara que tendeixi a l'angoixa, apel·li a una existència minvada i mínima i obligui a allargar l'alè fins a gairebé l'extenuació, té alguna cosa de benèfic i de balsàmic.

Tot i ser un cínic i un mentider declarat que sap que la confessió i la inculpació tampoc no són més que una excusa, Bernhard encara creu en la constància de la consciència com a narració, en l'estil com un ordre musical que endolceix el dolor de viure —estimava Schopenhauer amb devoció— de l'home malalt —ell, que va patir malalties diverses, com ara una sarcoïdosi que quasi no el deixava respirar— i que sofreix el pas de l'experiència amargament, agònicament, fins al punt de desenvolupar un estil irritant que es correspon amb exactitud amb un instint anorreador de suïcida o de moribund.

Pau Dito Tubau. «Música i records». El País. 30|4|2009. 

la sàtira irreductible

La commovedora obra literària de Thomas Bernhard (1931-1989) arrossega en clau psicoanalítica el sentiment de culpa que hagué de causar en l'escriptor les mirades d'una mare que trobava en el seu rostre d'infant l'empremta del pare, que tan desgraciada l'havia fet. No debades, el seu origen com a fill il·legítim d'una mare que, segons la hipòtesi de l'investigador francès Louis Huguet, va ser probablement violada per Alois Zuckerstätter, austríac, que mai no va conèixer ni reconèixer el fill natural, conforma, d'antuvi, un bon currículum dramàtic. La biografia personal i la creació artística són dues realitats tan pròximes i allunyades com hom desitge, past adequat per a interpretacions de tota mena, però en el cas d'aquest escriptor que va fer de la devastadora descripció de la seua vida un cim literari aquestes dues realitats prenen especial importància.

Les solapes dels seus llibres ubiquen el naixement del geni austríac a la ciutat holandesa de Heerlen l'any 1931 perquè la mare havia de tindre el fill ben lluny dels ambients familiars per amagar la vergonya. El naixement en aquesta ciutat, per tant, que no va deixar de confondre biògrafs i crítics, es va produir com a conseqüència de la necessitat de la mare d'amagar als conciutadans del catòlic poble d'Henndorf, a l'Alta Àustria, el fruit del seu pecat. Encara que les interpretacions sempre són una mica perilloses, fa la impressió que el mèrit d'aquest escriptor ha sigut demostrar un immens talent a l'hora de convertir aquest fet traumàtic dels seus orígens i la seua educació en una de les obres més importants de la literatura occidental del segle XX.

Tot i això, cal dir que aquesta és la melodramàtica versió que consta en les seues autobiografies, una versió que va posar a la picota l'investigador francès Louis Huguet els anys noranta del segle passat, segons conta el seu traductor al castellà Miguel Sáenz en la interessant biografia de l'autor austríac publicada per Siruela l'any 1996. Huguet va aportar noves dades sobre els orígens de l'escriptor no tan melodramàtiques com les que Bernhard va fer circular. Segurament, la mare no va ser rebutjada pels pares en conèixer el seu estat i el viatge a la ciutat holandesa es va produir abans de l'embaràs, un viatge per trobar feina suggerit per una amiga.

Siga com siga, la biografia de Bernhard sempre ha sigut un maldecap permanent per als seus estudiosos i biògrafs. Maldecap comprensible, en certa manera, perquè va ser ell amb la pentalogia autobiogràfica formada per L'origen (1975), El soterrani (1976), L'alè (1978), El fred (1981) i Un nen (1982), tradicionalment considerada per la crítica com la seua obra mestra, qui va fer de la seva vida l'únic tema literari, a fi de comptes. La capacitat histriònica de l'escriptor, les seues immenses facultats per a exagerar o tergiversar els fets biogràfics per a convertir-los en literatura, al capdavall, ha fet que la història de la seua relativament curta existència —morí als 59 anys— siga un constant moviment de certeses i paranys.

Si fem un rigorós recompte de la seua trajectòria vital quasi sempre ens resultarà complex i contradictori a causa de les múltiples façanes que el novel·lista, com un consumat i irreductible escriptor satíric, tímid però astut amb la causa de la creació literària, va saber crear al voltant seu. I la veritat és que un dels punts més controvertits de la seua empremta literària va ser, justament, el de la capacitat de mistificació (o mitificació, qui sap) de la seua biografia. Això no obstant, aquesta circumstància a penes hi compta en la constatació de l'obra de Bernhard —poesia, narrativa, teatre— com una de les més radicals i originals de la literatura europea contemporània.

Bernhard mai no va conèixer el seu pare natural i va ser educat per la mare, amb qui va mantindre una previsible relació d'amor/odi, i els pares d'aquesta, els avis materns, sobretot per l'avi, per qui sentia una gran veneració. Dit això, cal ubicar aquest llibre en l'època escolar de l'escriptor a Salzburg, al llarg de la seua pubertat, dels tretze als quinze anys. L'origen, que va ser publicada l'any 1975, és la primera de les obres de la seua pentalogia autobiogràfica, que no respon a un criteri cronològic.

Cal dir que Edicions del Salobre té la lloable intenció de traduir al català tots els títols de la pentalogia, en aquesta ocasió ha començat amb una esplèndida traducció de Clara Formosa Plans. Esplèndida perquè l'incontenible text alemany de Bernhard (tot un repte per a qualsevol traductor) es converteix de mans de Clara Formosa en un llenguatge fluid i ben accessible per a qualsevol lector del català d'arreu de l'àmbit lingüístic. Encara que no és la primera traducció, la primera es va publicar l'any 1985 i ja està descatalogada, és ben cert que l'escomesa és importantíssima perquè portarà al català de manera coherent i unitària la pentalogia sencera de Bernhard; els altres quatre títols encara no s'havien traduït.

La novel·la autobiogràfica està dividida en dues significatives parts, «Grünkranz» i «L'oncle Franz». Dues parts que simbolitzen ben a les clares els dos grans fantasmes personals contra els quals Thomas Bernhard es va rebel·lar amb tota la virulència dels ganivets creadors que clavava en cada llibre que escrivia: el nacionalsocialisme i el catolicisme, les dues malalties de l'esperit, com ell les va definir. Dues malalties que va haver de suportar els anys de la seua formació escolar i que, no cal dir-ho, el van marcar de per vida. Salzburg va ser l'espai físic on van conviure les dues «malalties» i la ciutat no es va lliurar també d'una crítica despietada.

Grünkranz és el nom del sinistre director de l'internat nacionalsocialista on va ser ingressat a principi dels anys quaranta, un espantós centre on els alumnes rebien la repugnant disciplina escolar del règim nazi i davant del qual de seguida es materialitzava la idea del suïcidi. Sens dubte, un dels passatges més estremidors d'aquesta peça mestra són les descripcions que Bernhard fa de l'ambient dels carrers i de la gent de Salzburg, una ciutat atemorida (i desfeta) pels bombarders americans. En la segona part, Grünkranz es substituït per l'oncle Franz, el capellà director de l'institut on ha de continuar els estudis. Fet i fet, el canvi afecta únicament els signes externs perquè per al jove Bernhard la sensació d'opressió és la mateixa : «i en principi per a mi només es diferenciava en el canvi de retrat de Hitler per la creu de Crist i en el canvi de Grünkranz per l'oncle Franz, el reglament no era gaire diferent».

L'escriptor critica els seus progenitors, als qui acusa de portar fills al món sense cap responsabilitat. Una ferotge diatriba que contrasta amb la tendresa amb la qual escriu sobre els últims dies de l'àvia, ingressada en una clínica neuropàtica, que es contradiu amb l'afecte que tenia per l'avi, a qui considerava el seu únic educador o fins i tot amb els sentiments que tenia per la mare, una dona meravellosa, segons les seues paraules. També a Salzburg, en deixar l'institut i trobar feina en un comerç de queviures, la considera bonica. En definitiva, el lector que s'acoste a L'origen trobarà una sàtira irreductible contra aquelles «malalties de l'esperit» que van convertir la pubertat de l'escriptor en una experiència terrible que el va marcar inexorablement. Qui no ha patit en alguna ocasió l'optassis de la guerra i de les ideologies autoritàries?

Antoni Gómez. «La sàtira irreductible». Levante. El mercantil valenciano. 16|1|2009.