llegeix, i llegeix, i llegeix...fins que escriu

Em faig sòcia de la biblioteca del British Council, després d'arreplegar els corresponents formularis, fotocòpies i comprovants del meu domicili actual. Camino amunt i avall per l'estora dels passadissos de ficció de la A a la Z i penso: puc llegir el que vulgui. Quan m'adono d'això és com si de sobte hagués bufat sobre meu un vent tan fort que em deixa gairebé tentinejant.

Per a mi s'han acabat els cursos, els plans d'estudis i els exàmens.

Trec tres llibres de la biblioteca i, uns dies després, en trec tres més. Els llibres s'amunteguen al nostre apartament minúscul, a tocar del meu llit, al lavabo, a la cuineta. Trec llibres de gent de qui he sentit parlar però que no he tingut mai temps de llegir, llibres d'autors que he escoltat a la ràdio, llibres traduïts de llengües llunyanes, llibres de gent que encara viu, llibres que he vist a les pàgines dels diaris, tots els llibres, en resum, que no van aparèixer a la universitat. Llegeixo anant cap a la feina, llegeixo al metro, llegeixo entre classe i classe, llegeixo al quarto de bany, observada des del sostre pel dragó albí que he domesticat i que atipo amb els pugons que caço a les jardineres de la finestra.

I, una nit, durant la temporada del monsó, quan la pluja es converteix en un murmuri constant i assossegador a l'altra banda de les finestres, quan la roba, les finestres, els quadres, s'omplen de floridura a causa de la humitat, quan fa massa calor per dormir, quan he llegit un seguit de versions subversives de faules europees, sento la necessitat d'abocar paraules en un paper. Em llevo, trobo un llapis, obro una llibreta d'exercicis a la taula i, mentre l'Anton dorm, començo a escriure.

 

Maggie O'Farrell. Visc, i visc, i visc. Disset topades amb la mort. Traducció de Marc Rubió. L'Altra, 2019. P.61-62.

lost in translation

Dèiem ahir...

MAGGIE O'FARRELL
This must be the place
Aquest deu ser el lloc
Tiene que ser aquí

JESMYN WARD
Sing, unburied, sing
Canteu, esperits, canteu
La Canción de los vivos y de los muertos 

l'art de crear sensacions

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
L’art de crear sensacions
L’Avenç
Núm. 433, abril 2017

Tard o d’hora, arriba un moment en què l’activitat de llegir s’estabilitza en dues fases. En la primera fase ens deixem endur per la trama, passius i indolents com troncs arrossegats pel corrent. En la segona fase estudiem l’orografia del terreny i els canvis hidrològics, calculem el ritme que segueixen les gorgues i les cascades, considerem la novel·la com una creació artificiosa que segueix unes regles desconegudes inventades per ella mateixa. Les dues fases no són successives, sinó que s’alternen al llarg de la lectura, igual com en una cançó podem fixar-nos ara en la lletra i després en la música, o bé centrar-nos en cadascun dels instruments -encara que resulta impossible seguir-ho tot alhora.

Capbussar-se en Aquest deu ser el lloc, de Maggie O’Farrell, ha estat una experiència intensa i agradable, com ocorre sempre que l’autor encerta la proporció entre el joc de la construcció i el foc de l’ànima. A mesura que la trama ens capturava, una part de la nostra ment mirava d’escatir-ne les arts, però no prou perquè deixessin de seduir-nos els colors; llegir pot ser jugar a gaudir de la cavalcada sense deixar de ser conscient que els reis són els pares. Així, resulta inevitable adonar-se que un capítol està compost per la llista d’objectes subhastats que havien pertangut a un dels personatges principals, i que la fotografia i els detalls de cada fitxa ens permeten conèixer detalls valuosos de la seva biografia. Tampoc podem ignorar que un altre dels capítols incorpora un seguit de notes a peu de pàgina que són les que un determinat personatge secundari afegeix a les sensacions que li arriben, i que ens permeten accedir als seus sentiments. Finalment, tampoc podem ignorar que cadascun dels capítols incorpora un títol misteriós, sovint analògic, que és un plaer retrobar emboscat enmig del context. 

En la meva vessant de lector ingenu, he seguit amb interès les vicissituds sentimentals i familiars de Daniel, el protagonista d’Aquest deu ser el lloc. L’he vist jove i seductor, l’he vist com a professor, com a pare, separat i tornat a enamorar i tornat a separar. L’he vist jugant amb els seus fills, discutint amb el seu pare, fent amistat amb el fill de la seva parella, retrobant un vell amic. L’he acompanyat a Irlanda, a Brooklyn, a París, a Bolívia. L’he entès, l’he detestat, l’he compadit (el fet que sigui un especialista en lingüística pot actuar com a desencadenant d’empatia; així mateix, pot despertar una certa curiositat que la seva segona esposa sigui una actriu d’èxit dotada d’un glamour perenne).

En la meva vessant de lector maliciós, en canvi, m’he fixat en l’ordenació dels capítols. Els salts endavant i endarrere en el temps han adoptat, llavors, una certa estructura (que és una paraula que un editor em va assegurar que no es podia incloure mai en una contracoberta, però que potser resulta pertinent en una ressenya). I resulta que aquesta estructura recorda la de Rayuela, ja que un primer grup de capítols segueix el punt de vista de Daniel de l’any 2010 (en un bon moment) fins al 2016 (a punt de superar una mala etapa), mentre que un segon grup de capítols s’hi intercala per desenvolupar-los o per afegir-hi altres materials, o per acabar-los de sostenir. A la novel·la de Cortázar, la lectura d’aquest segon grup de capítols es presenta com a voluntària, si bé és l’opció triada per la majoria dels lectors. En canvi a la novel·la de Maggie O’Farrell no hi ha cap separació entre els dos tipus de capítols, de manera que els llegim tots junts, sense ni tan sols adonar-nos que exerceixen funcions diferents.

PLA-SEQÜÈNCIA. La peculiaritat d’Aquest deu ser el lloc és que aquests capítols, que podem anomenar de farciment tot i que seria injust, cobreixen una franja temporal que s’inicia als anys quaranta i presenten el punt de vista d’altres personatges. Alguns pertanyen al cercle íntim de Daniel, com ara la mare, l’esposa o els fills. D’altres ens permeten accedir a la història des de punts de vista tan inesperats com fecunds: l’amant de joventut de Daniel, l’amor platònic de la seva mare, l’assistent personal del marit de la segona esposa (fent running a Los Angeles), l’esposa del cunyat (en el moment en què adopta una nena a la Xina), l’anciana amb qui Daniel topa per casualitat (en un viatge turístic als Andes). En general, cadascun d’aquests capítols presenta un moment decisiu o peculiar, com ara la primera vegada que el protagonista pren una droga, una visita al psicòleg, una entrevista periodística, l’anticipació d’un futur imprevisible o el contrapunt de dues solituds no desitjades. Molts d’aquests capítols podrien figurar sense cap problema en una antologia de contes. Més important, però, és com contribueixen a plasmar la complexitat dels personatges. Així, el cunyat de Daniel, ¿està dominat per la seva germana (com creu Daniel) o és una persona atenta i comprensiva (com creu la germana) o senzillament una persona com qualsevol altra (com creu ell mateix)? 

La majoria d’aquests capítols que per entendre’ns anomenem de farciment segueixen l’esquema del pla-seqüència, i tant poden –amb idèntica versemblança- ser fúnebres com estimulants o reflexius. La conseqüència principal és que afegeixen capes de significat a les accions, i sobretot converteixen en rodons tot de personatges de diferents edats, cultures i tarannàs. Maggie O’Farrell sap dotar-los d’una existència major de la que tenen molts dels nostres veïns. De retruc, crea en el lector il·lusions, decepcions i tot un ventall de sensacions que aquests mateixos veïns rarament ens desperten.

DERIVA I CONTROL. Aquest deu ser el lloc es pot entendre com la conjunció d’un seguit de personatges que van a la deriva, subjectes als dos grans canvis vitals (naixement i mort) dels éssers que els són més propers; el que sobta és el contrast entre aquesta deriva i el control ferri que exerceix el narrador (un control no desproveït de sensibilitat, ens afanyem a afegir). L’únic problema que ens veiem amb cor de consignar és que la majoria dels personatges són massa intel·ligents en relació amb els estàndards que abunden en aquesta banda del Sistema Solar. Certament, algú podria adduir que aquesta intel·ligència produeix diàlegs brillants, i no s’erraria. Com a exemple, val la pena citar el que apareix consignat a la fitxa del lot 9 de la subhasta que ja hem mencionat:

“-T’enduràs l’ego o el deixaràs aquí?
-Per què l’hauria de deixar?
-A causa de les seves dimensions descomunals.
-Accepto deixar-lo si tu deixes el sarcasme.” 

programa curricular

Gentilesa de la Jordina S.P.

 Maggie O'Farrell. Aquest deu ser el lloc. Traducció de Marc Rubió. L'Altra, 2017.

totes les vides que vivim

JUSTO BARRANCO
Totes les vides que vivim
La Vanguardia
16|3|2017

"Aquest deu ser el lloc", diu el protagonista de la novel·la, Daniel, quan per fi troba l'indret amagat del camp irlandès on s'ha refugiat per fugir de la fama la que acabarà sent la seva nova dona. Tota la resposta de la Claudette és una onomatopeia perquè calli: està albirant falcons amb el seu fill. I Aquest deu ser el lloc és el títol de la nova novel·la de Maggie O'Farrell (Coleraine, Irlanda del Nord, 1972). Un emocionant i calidoscòpic relat a moltes veus sobre les relacions de parella, el pes del passat, la identitat i la possibilitat de canviar. I de redimir-nos. Un títol, explica O'Farrell —que és a Barcelona presentant la novel·la—, "lleument irònic": "Tothom en aquesta obra pensa que pot resoldre tots els problemes que té marxant a un altre lloc, movent la seva vida. En certs moments lluitem, i apareix la necessitat de fugir i començar de nou. Però no és mai del tot veritat, perquè sempre t'emportes a tu mateix. La ironia és que realment no hi ha cap lloc que t'hagi de resoldre tots els problemes. És mental. Penses: "Si deixo Irlanda i me'n vaig, tot anirà bé". Però no, perquè el lloc ets tu".

O'Farrell, guanyadora de prestigiosos premis com el Costa, per The hand that first held me, i de la qual a Espanya ja s'havien publicat Instrucciones para una ola de calor i L'estranya desaparició d'Esme Lennox, ha construït una novel·la centrada en la història entre Daniel —un novaiorquès professor de Lingüística— i la Claudette, una dona magnètica i de caràcter i opinions categòrics que després de convertir-se en una gran i famosa actriu desapareix literalment del món perquè no suporta més la fama. I se'n va a un lloc perdut a Irlanda. La peculiar parella viurà la seva gran prova quan un turbulent episodi de joventut d'en Daniel reaparegui. I decideixi afrontar-lo. Però O'Farrell narra tota aquesta història de manera poc convencional: per començar, cada capítol va canviant de narrador, passant per les veus d'en Daniel, la Claudette, els seus fills en comú i els de matrimonis anteriors, amics, ajudants i fins i tot una senyora que en Daniel coneix breument en un viatge a Bolívia i que li dona un fugaç però decisiu consell sobre per què s'acaben els matrimonis.

"La pluralitat de veus a la novel·la —explica— mostra com en som, de complexos. La història és sobre en Daniel i la Claudette, però per explicar-la necessites moltes perspectives. Una història no és tan simple perquè l'expliqui una sola persona; som molt complicats, hi ha molta gent implicada en les nostres històries, hi ha personatges grans i petits, però que poden saber alguna cosa important sobre tu. Moltes influències contribueixen a fer-nos qui som. de vegades una petita frase que algú ens va dir pot tenir una influència enorme en la nostra vida".

Però no només hi ha molts narradors, sinó que els capítols es mouen per la geografia i el temps sense parar; un està ple de notes a peu de pàgina, i fins i tot s'avancen al lector coses que no saben els personatges, "perquè creï un llaç més estret amb ells". I segurament el capítol que crida més l'atenció és el que està ple d'imatges dels objectes i les cartes pertanyents a l'estrella de cinema protagonista que surten a subhasta després de la seva desaparició.

"Volia experimentar amb el que és capaç de fer la novel·la, treure'm de sobre totes les regles", diu O'Farrell. "Sabia que necessitava un capítol sobre la història de la Claudette passant de noia ordinària a estrella famosa, i aquesta és una història que he vist en films tantes vegades que em resultava incòmode tornar-la a explicar. I per fer-ho de manera diferent, quan s'escapa vaig pensar en les possessions que deixa enrere i que la gent pagaria diners per tenir-les. Així que  hi ha un catàleg de coses a la venda en què cada possessió parla d'ella".

Explica que la primera idea per a aquesta novel·la va sorgir fa molts anys asseguda en un cafè. Al seu davant hi havia una actriu molt famosa, i tothom la cridava i li feia fotos. Fins i tot hi havia gent fotografiant-la a través de les finestres. "Em va semblar una vida horrible, inhabitable. Si fos jo —vaig pensar—, falsejaria la meva mort i m'escaparia. Va sorgir la idea per a un llibre. I després vaig tenir la visió d'aquest home que fuig, incapaç de ser pare malgrat que ho necessita. I que arriba a Irlanda". I va néixer una novel·la sobre les vides que vivim junts i sobre les que vivim abans d'estar junts. "Amb en Daniel i la Claudette volia escriure sobre la idea que tots contenim dins multituds. Podem intentar ser bons, fer bones eleccions, però sempre tots fem eleccions i accions dolentes, també, i ferim gent tant si volem com si no. En Daniel i la Claudette fan eleccions dolentes, coses terribles. I alhora són bona gent. I en bona mesura la redempció ve quan són pares. Cometem greus errors especialment quan som adolescents, quan tenim 20 anys, 30. Després hi ha una mena de redempció quan som bons per als fills o fillastres", assenyala O'Farrell.

A la novel·la, diu, "en Daniel està enfrontant-se al seu passat quan arriba a Irlanda. No pot veure els fills del seu primer matrimoni. Sap que ha comès errors importants, i que va tractar malament una antiga nòvia, la Nikola, però això ho suprimeix. I ho converteix en ràbia. Moltes vegades és més fàcil sentir-se enfadat que culpable. Hi ha molta negació, però després el passat sempre t'atrapa, per més que facis veure que no hi és".

I O'Farrell assenyala que finalment la novel·la travessa dècades i països per parlar de "pèrdues i guanys: a través de la teva vida perds i guanyes gent, i aquestes pèrdues i guanys sempre formaran part de tu, de qui ets"

una catàstrofe en fragments

SERGI SÁNCHEZ
Una catàstrofe en fragments
elPeriódico
25|4|2017

Una de les cançons més maques dels Talking Heads titula la nova novel·la de Maggie O’Farrell. A This must be the place, la veu de David Byrne explica una història d’amor en què el pas del temps i l’afecte, tenyit de nostàlgia, per un espai en comú, un refugi, un paradís perdut («A la llar és on vull ser/ Però crec que ja hi soc»), es transformen en metàfores del desencant i l’afecció, del moviment de la vida i la fixesa impertorbable d’un miratge sòlid, que té aspecte d’estàtua en un jardí abandonat.

Aquesta és una història entre dos que O’Farrell multiplica sense descans, agita cap endavant i cap enrere, la canvia de lloc per veure com li va una llum nova. La literatura, ens diu l’escriptora irlandesa, no pot ser lineal si vol atrapar els piropos de l’atzar en tota la seva puresa; si pretén agafar-nos tan desprevinguts com als seus personatges, cecs en un món ple d’escales.

ELS PROTAGONISTES / Així caminen, per separat i sense bastó, Daniel i Claudette quan els coneixem. Ell, lingüista, ha deixat els seus dos fills als EUA per reinventar-se al seu costat al racó més remot d’Irlanda quan un fantasma del passat el reclama a través de la ràdio, i les seves ones expansives l’empenyen a retrobar-se amb aquell que va ser i continua sent, un home autodestructiu. Ella, que va fugir del seu destí d’actriu famosa, l’espera sabent que alguna cosa va malament, que alguna cosa anirà pitjor. Tots dos són els protagonistes d’Aquest deu ser el lloc, cosa que no significa que siguin els personatges més apassionants d’aquesta novel·la.

ELS SECUNDARIS / A dir veritat, la seva arriscada estructura es dedica a dispersar la imatge que tenim d’ells a través d’una miríada de secundaris –fills i filles, empleats i companys de viatge casuals– que s’apoderen d’un capítol rere l’altre, en temps dispars, donant-los prou espai perquè vulguem saber més de la seva vida. I encara que la seva funcionalitat narrativa està al servei d’un matrimoni que s’enfonsa, O’Farrell sap donar-los una veu pròpia, fins al punt que els episodis que protagonitzen –penso en el de Niall i el seu èczema i les seves notes al peu, i en el de Rosalind, a Bolívia, verdaderament commovedors– es podrien llegir com un relat curt, autònom, igual de fascinant que si els llegim com a part indivisible d’un tot. Ni tan sols el capítol en què veiem una col·lecció de fotos de records de Claudette que se subhasta al millor postor sembla una sortida de to: per a O’Farrell els trossos del gerro no només es compten en paraules sinó també en imatges.

Els salts temporals no són un capritx. Aquesta és la història d’una catàstrofe en fragments, així que la discontinuïtat ens permet entendre que, en realitat, ningú canvia encara que tot canviï al seu voltant. «Els matrimonis no s’acaben per una cosa que es va dir, sinó per una que no es va dir», li adverteix Rosalind a Daniel en cert moment. Aquesta esquerda que obre el silenci és també l’esquerda del temps.

bona gent, males decisions

VALÈRIA GAILLARD
Bona gent, males decisions
El Punt Avui
16|3|2017

Aquest llibre és el resultat d'un experiment. Maggie O'Farell, autora britànica amb set novel·les en cartera, tenia ganes de trencar esquemes, d'alliberar-se i allunyar-se de la seva novel·la anterior, d'estructura rígida. Així va néixer Aquest deu ser el lloc (L'Altra / Libros del Asteroide). “De seguida vaig veure que seria una novel·la llarga, amb moltes localitzacions, èpoques i personatges.” Així, armada d'un suro on va penjar tot de notes adhesives de diversos colors, va començar a escriure linealment aquesta trama que gira al voltant d'un matrimoni: un americà de Nova York, Daniel Sullivan, i Claudette Wells, una exartista de cinema estel·lar francesa, que ha triat viure aïllada del món. Ambdós mantenen una relació amb alts i baixos que es veu sacsejada el dia que Daniel coneix una notícia sobre una antiga parella.

“Un dia, a Londres, se'm va seure al costat del cafè on hi havia una actriu estel·lar de cinema famosa. La gent li feia fotos i alguns picaven els vidres. Semblava desgraciada. En el seu lloc jo preferiria desaparèixer, fingir la meva mort, i vaig pensar que seria una bona idea per a una novel·la.” Més endavant, va reblar la trama amb una imatge que li va venir al cap: “Vaig imaginar un home que sent per la ràdio la veu d'una examant, i després el locutor anuncia la seva mort.”

La idea que volia explorar O'Farrell en aquesta novel·la polièdrica, que inclou el catàleg d'una subhasta, les notes a peu de pàgina escrites per un nen i la transcripció d'una entrevista, és un tema molt concret: com les persones bones prenen de vegades males decisions. “És cert que alguns esperen redimir-se a través del seus fills, sent bons pares, però en realitat cal deixar els nens ser la persona que volen ser.”

El títol, Aquest deu ser el lloc, és “irònic” perquè –assenyala l'escriptora– cap personatge troba el seu. “Ens pensem que canviant de lloc resoldrem els nostres problemes, però, en realitat, el lloc ets tu”, diu O'Farrell, que ha viscut a Hong Kong, a Itàlia, a Londres i, ara, a Edimburg.

“El llibre té una estructura complexa, amb cinc punts de vista i cinc localitzacions, i, malgrat això, conserva una unitat: és una història d'amor i de les motxilles que portem a sobre i com ens afecten”, opina Luis Solano, editor de Libros del Asteroide.