[...] Al llarg de la seva vida turmentada, Nietzsche va experimentar per Wagner sentiments molt oposats i de difícil avinença. Quan el va conèixer, al temps que el músic vivia a Triebschen, no gaire lluny de la Basilea en què el filòsof ensenyava filologia clàssica, Nietzsche preparava el seu text sobre L’origen de la tragèdia. Llavors li va semblar que el projecte dramaticomusical de Wagner s’avenia de meravella amb el seu ideal regenerador de la tragèdia antiga com a forma d’educació i d’elevació de la ciutadania alemanya, que considerava arruïnada cap a aquell temps —i que, en realitat, va acabar arruïnada del tot, culturalment parlant, per la pèrfida aliança entre Wagner mateix i el propagandista Goebbels. (Nietzsche mateix també rebria en aquesta operació de propaganda insensata.) Tant la idea del filòsof com la de Wagner arrencaven d’una idea del Kunstperiode alemany (Goethe, Schiller), segons la qual un país necessita un teatre nacional —idea que també va tenir Jordi Pujol, germanòfil, i va fundar-ne un a la vora de les Glòries— per assolir una cultura de patent i un sentiment comú, de germania.
Però Wagner no va trigar a abandonar el terreny del classicisme —si és que mai va entrar-hi de debò— i interessar-se per la reconstrucció de l’esperit alemany sobre la base de la cultura històrica medieval de les terres teutones: els Nibelungs es van convertir en la seva èpica de referència, i les acròpolis i els teatres d’Epidaure van perdre cada vegada més terreny en la concepció wagneriana del drama musical. Nietzsche, per contra, va continuar reblant la seva posició i va acabar distanciat de Wagner, enemistat i tot, en especial quan va assistir a les primeres representacions del cicle de l’“anell” wagnerià (1876), a l’acabat d’estrenar temple de Bayreuth —lloc en què, any rere any, s’apleguen melòmans conspicus, però sempre barrejats amb una munió de nostàlgics de l’Imperi guillermí, si no d’un règim pitjor, fet que produeix més angúnia que altra cosa.
Com llegim en un d’aquests textos esplèndids, va arribar un moment que Wagner i Nietzsche es van trobar als antípodes: el músic coronant el seu projecte amb una neomitificació i una mistificació del cristianisme (Parsifal) que va repugnar Nietzsche, i el filòleg enfilant el camí de la follia que va desfermar-se cap a 1888, any del segon dels opuscles recollits en el nostre llibre d’avui, del tot recomanable: “La prèdica de la castedat resta com una incitació a la contranatura: jo menyspreo qualsevol que no trobi que Parsifal és un atemptat a la moralitat”. Bonica ho és força, aquesta òpera, però Nietzsche mai no en va tenir prou amb les categories estètiques: li interessaven més les filològiques —encara que desbarrés adesiara— i, encara més, les morals. Afegim-hi una cosa de la més gran importància: Nietzsche també va sentir repugnància per l’antisemitisme de Wagner que, per cert, a Alemanya no va ser cap invent del segle XX, sinó una de les claus per entendre la trama i l’ordit de tot el “projecte patrioticomusical” wagnerià: llegiu a Internet el seu text sobre Meyerbeer, músic jueu, i us en convencereu.
Jordi Llovet. «Contra Wagner». El País.10|gener|2013.
N
Vull treure'm un pes de sobre. No és pas per pura maldat que en aquest escrit lloï Bizet a costa de Wagner. Exposo aquí, entre unes quantes bromes, una cosa amb la qual no es fa broma. Girar l'esquena a Wagner va ser per a mi un destí; apreciar després altre cop alguna cosa, una victòria. Potser ningú no ha crescut tan perillosament lligat al wagnerisme, ningú no se n'ha defensat més fermament, i ningú no s'ha alegrat tant d'haver-se'n deslliurat. Una llarga història! —Algú vol donar-li a això un nom?— Si fos un moralista, qui sap com en diria! Potser autosuperació. Però al filòsof no li agraden els moralistes...ni li agraden tampoc les belles paraules...Què s'exigeix un filòsof en primer i darrer lloc? Superar en si mateix el seu temps, esdevenir «intemporal». Amb què, doncs, ha de sostenir el seu més dur combat? Amb allò justament en què és fill del seu temps. Molt bé! Jo sóc tant com Wagner fill d'aquest temps, vull dir un décadent: però és que jo ho he entès, i jo m'hi he resistit. El filòsof en mi s'hi ha resistit.
De fet, el que més profundament m'ha tingut ocupat és el problema de la décadence: els meus motius tenia. Això de «bé i mal» és només una variant d'aquest problema. Si un té ull per als senyals de la decadència, també entén la moral —entén què s'oculta sota els seus santíssims noms i formulacions de valors: la vida empobrida, la voluntat de final, la gran fatiga. La moral nega la vida...Per a una tasca com aquesta em va caldre autodisciplina: prendre partit contra tota la malaltia en mi, inclòs Wagner, inclòs Schopenhauer, inclòs tot l'«humanitarisme» modern. Una profunda alienació, fredor, desencant envers tot el que és temporal, el que és actual: i com a desig suprem la mirada de Zaratustra, una mirada que abasta des d'una monstruosa llunyania el fet humà sencer... vist dessota seu...A un tal objectiu, quin sacrifici no li seria apropiat? Quina «autosuperació»! Quina «autonegació»!
La meva vivència més gran ha estat una guarició. Wagner pertany merament a les meves malalties.
No és que vulgui ser desagraït envers aquesta malaltia. Si mantinc en aquest escrit que Wagner és nociu, no mantindré menys que hi ha algú a qui malgrat tot li és imprescindible: el filòsof. Si bé es pot potser anar tirant sense Wagner, el filòsof no és lliure de passar per alt Wagner. El filòsof ha de ser la mala consciència del seu temps —i tenir-ne el millor coneixement per tal de ser-la. I on es pot trobar un guia més iniciat en el laberint de l'ànima moderna, un expert en ànimes més eloqüent que Wagner? A través de Wagner la modernitat parla en el seu més íntim llenguatge: sense amagar ni el que és bo ni el que és dolent, oblidant qualsevol pudor. I a l'inrevés: s'és molt a prop de passar comptes amb el valor d'allò modern quan es té ben clar el que és bo i el que és dolent de Wagner. Comprenc perfectament avui el músic que diu: «Odio Wagner, però no suporto cap altra música». Però també entendria el filòsof que digués: «Wagner resumeix la modernitat. No queda més remei, primer s'ha de ser wagnerià...».
Friedrich Nietzsche. «Prefaci» a: El cas Wagner. Nietzsche contra Wagner. Traducció de Jaume Creus. Edicions de 1984, 2012.
