sobre les monges

 

apèndix 21 sobre les monges

L'important pastisset anomenat magdalena va ser inventat per un rei destituït de Polònia, que tenia una cap de pastisseria que es deia Magdalena. Més tard, una orde de monges va elaborar les magdalenes fent servir la recepta original, fins que la Revolució Francesa va abolir els convents. Avui dia podeu aconseguir-ne la recepta per internet al web de Julia Child. És un fet estrany i segurament fortuït que l'altra Magdalena famosa de la nostra herència cultural, la protagonista de Vertigen, de Hitchcock, es precipiti cap a la mort des de la torre d'una església al final de la pel·lícula, en ser sorpresa per una monja. Podem, en general, preguntar-nos fins a quin punt Hitchcock estava familiaritzat amb la novel·la de Proust; certament, la pel·lícula ens submergeix en problemes de memòria i temps, atès que la protagonista mor dues vegades i el seu atractiu està assegurat per mentides constants, o més aviat per un engany enorme. A la vegada, estaria bé pensar que Proust havia vist d'alguna manera Vertigen, perquè els moments finals de la seva novel·la estan molt subjectats a aquesta sensació. A l'última pàgina, Marcel contempla la tasca d'escriure que té al davant i confessa: «Sentia el vertigen de veure, a sota meu, en mi, tanmateix, com si tingués llegües d'altura, tants anys».

Anne Carson. Albertine. Rutina d'exercicis. Traducció de Núria Busquet Molist. Vaso roto, 2023.

 

alfred i proust

 

apèndix 59 sobre una mala fotografia

«En una famosa biografia de Proust (de Tadié), hi ha una petita fotografia de 1907 impresa en mala qualitat de Proust i Alfred Agostinelli asseguts al seu vehicle de motor, vestits per iniciar un viatge. S'hi veu a Proust, embolicat amb un gran abric, amb una cama encreuada damunt de l'altra, inflat i avorrit, com si li fos igual el seu destí. Agostinelli agafa el volant amb força, guarnit amb el seu vestit de «monja de la velocitat», i els ulls fixats amb ferotgia en l'horitzó. Podria ser una d'aquelles fotografies que desperten un mínim interès passiu i després s'obliden —com diu Barthes, una fotografia sense fissures a la superfície, sense punctum per atrapar-te i pertorbar-te (Camera Lucida), si no fos per la posició del cap d'Alfred Agostinelli, perquè el té tirat cap enrere, en un angle que suggereix la velocitat del moviment cap endavant. Però tots dos, és clar, seuen ben enravenats i quiets al cotxe. No podem evitar preguntar-nos si va acabar amb el coll adolorit de tant sostenir-lo en aquella posició durant tots els minuts que devia durar l'exposició. O de quines coses van parlar tots dos aquell dia en veu baixa, mentre el fotògraf remenava la lent i les cigales cantaven a la tanca d'arç blanc i la tarda d'estiu s'estenia davant d'ells, en el límit més llunyà de l'amor humà, aparentment, cap a l'eternitat...»

49.

«El 30 de maig de 1914, els diaris francesos van informar que Alfred Agostinelli, un estudiant d'aviació, s'havia precipitat al mar Mediterrani amb el seu avió prop d'Antibes i que s'havia ofegat. Agostinelli, si recordeu, era el xofer de Proust, el qual havia admès en cartes als amics que no només l'estimava, sinó que l'adorava. Proust havia comprat l'avió per a Alfred, i li havia costat 27.000 francs, uns 75.000 dòlars. Al fusellatge hi havia fet gravar una estrofa de Mallarmé. Proust també havia pagat les classes de vol d'Alfred i l'havia inscrit a l'escola d'aviació amb el nom de Marcel Swann. L'escola d'aviació era a Mònaco. Per poder espiar Alfred mentre era allà, Proust va enviar-hi el seu servent preferit, que es deia Albert.»

  

Anne Carson. Albertine. Rutina d'exercicis. Traducció de Núria Busquet Molist. Vaso roto, 2023.

ultramarins

[Font: L'indéprimeuse]