innocenci aspriu no és prudenci bertrana

MAURICI SERRAHIMA
Dotze mestres. Destino, 1972. P. 224

Vet aquí el problema. El pas de la realitat a la ficció és un dels aspectes més subtils i més difícils d’aclarir i d’explicar en la creació novel·lística. Hi ha novel·listes que se n’han sortit i d’altres que no se’n surten; n’hi ha que no es mouen del que han viscut, i d’altres que es deixen la vida pel camí. No cal, ara, posar exemples. Ni tampoc examinar el problema més a fons. N’hi ha prou amb remarcar que Bertrana, sobretot a partir del mig camí de la vida, no es va saber —no es va voler— despendre, en els seus llibres, de la realitat d’allò que havia viscut.

Però aquest fet, encara que jo ara l’hagi volgut examinar com un problema de l’art narrativa, no condiciona pas necessàriament el resultat. La trilogia Entre la terra i els núvols, que és l’obra cabdal de Bertrana, serà sempre una obra de primer rengle en la literatura narrativa catalana. I, a més, amb els anys que passen i, amb l’oblit que porten, moltes referències a unes velles realitats biogràfiques i anecdòtiques, i fins històriques i tot, han anat i aniran perdent aquest caràcter originari i es fondran cada dia més dins del món de la creació literària. (Ens interessa ben poc, avui, quan llegim l’Odissea, el que hi pugui haver quedat d’un hipotètic Ulisses de debò.)

A més, en aquest gran llibre de Bertrana, hi ha un altre aspecte que potser resulta decisiu. En qualsevol cas, el personatge que hi trobem successivament qualificat d’«hereu», de «vagabund» i d’«impenitent», és a dir, el protagonista Innocenci Aspriu, no pot pas ser vist com un retrat de l’autor, ni de bon tros. Ignoro si ell es veia així, si hi ha en aquella figura un rastre de la imatge real que Bertrana s’havia fet d’ell mateix. Tampoc no afirmaria que, en el personatge, no hi pugui haver molts trets retrobables en l’autor. Però el que afirmo és que l’obra no és una autobiografia. La imatge potser no és falsa, però és, en tot cas, diferent, en tant que incompleta. I, a més, no gens afavorida. I per aquí, en tant que biografia, seria visiblement inexacta. L’honestedat de l’autor, i el desig de no fer-se millor del que era, el portaven sovint a callar, a no dir-se del tot, a quedar-se curt. Jo el coneixia, i no el reconec en l’obra, perquè m’hi manquen molts aspectes d’aquell home que, si bé era sensible, tímid i geniüt, i si se sentia trist i amargat, tenia moltes altres qualitats ben característiques, que potser trobaríem més aviat, molt amagades, en algunes reaccions de les figures que, anys abans, havia anomenat Els herois...Però tant se val. En aquest aspecte, el problema que he examinat ja no entra en joc. Innocenci Aspriu no és Prudenci Bertrana, sinó, cada dia més, l’heroi d’una gran novel·la.

la trilogia segons aurora bertrana

AURORA BERTRANA
«Prudenci Bertrana i la seva obra»
Pròleg a:  Prudenci Bertrana. Obres completes. Selecta, 1965.

La trilogia autobiogràfica de Prudenci Bertrana, els tres volums que porten per nom L'hereu, El vagabund i L'impenitent, són les seves darreres novel·les. L'impenitent, a més, la seva obra pòstuma.

En aquestes tres obres, Bertrana ens conta tota la vida d'Innocenci Aspriu, propietari i pintor fracassat i, finalment, escriptor de prestigi. Per a donar forma a Innocenci Aspriu, Bertrana no fa sinó descriure la seva pròpia vida. En la primera part de L'hereu, servint-se de la seva prodigiosa memòria, evoca la seva adolescència i una part de la seva joventut al mas Aspriu de l'Esparra, on Josep Bertrana posseïa una gran propietat.

No és ni l'argument de L'hereu ni la psicologia dels personatges de la novel·la el que crida l'atenció en aquesta obra. On resideix el seu autèntic i commovedor interès, és en les descripcions del camp, descripcions acurades, minucioses, detallades. L'amor de Prudenci Bertrana per la naturalesa s'hi manifesta plenament.

La primera part de L'hereu resulta un gran poema naturalista. Bertrana pretén servir-se del paisatge com a teló de fons. Però el paisatge, gràcies a l'amor i al talent de l'autor, esdevé, potser contra la seva mateixa voluntat, el principal personatge de la novel·la, mentre els de carn i ossos es dilueixen i es transformen en figurants.

En el transcurs de la novel·la moren la mare i el pare del protagonista. Innocenci Aspriu es mullera amb la seva promesa i tenen dues nenes. Tot això està contat lleugerament, com episodis sense importància. Sense importància novel·lesca, però és reflex exacte de la realitat. Fins aquí Prudenci Bertrana  i Innocenci Aspriu són una mateixa persona i els esdeveniments de la vida d'Innocenci són exactament els esdeveniments de la vida de Prudenci. Però de sobte Bertrana abandona l'autobiografia per a fer novel·la. I aquests són els moments, al nostre entendre, menys reeixits de l'obra.

I aquí és també on jo lamento una vegada més que la trilogia no sigui una autèntica autobiografia, unes memòries de Bertrana contades com ell sols sap fer-ho, amb tanta força descriptiva, amb tanta sinceritat i mestratge. Bertrana descriu a voltes la seva pròpia vida amb minuciosa precisió, s'hi deixa anar amb sinceritat quasi impúdica. I tot d'una recorre a la imaginació i això que no en sol gastar gaire.

En L'hereu, l'episodi dels amors d'Innocenci Aspriu amb la dispesera, és inventat de cap a peus. Quan Prudenci Bertrana va anar a estudiar a Barcelona ja estava enamorat i promès amb Neus Salazar, la que va ser la seva esposa i la meva mare. Recordo perfectament l'ombra de pesar que va reflectir-se-li en el rostre en acabar de llegir L'hereu. "El teu pare, va dir-me, m'ha convertit en dispesera. Què hi farem!"

Per a Bertrana, escriptor, aquests detalls no tenien importància, i en la novel·la L'hereu, encara menys. El drama de L'hereu és la pèrdua de l'heretat, l'inconsolable enyor d'Innocenci Aspriu, és a dir, de Prudenci Bertrana. El record d'aquell lamentable esdeveniment animava encara la seva ploma trenta anys més tard. L'incendi del bosc, incendi que vaig presenciar amb tota la seva desoladora grandesa, i tot el seu horror, apareix descrit al final de L'hereu. Aquesta catàstrofe i el comiat d'Innocenci Aspriu a les terres que tant amava, que havien constituït per a ell molt més que una gran propietat agrària i forestal, el paradís dels seus somnis, són les pàgines més patètiques de la novel·la.

El vagabund és, com L'hereu, i potser encara més que aquesta, la biografia de Prudenci Bertrana. Llegint El vagabund es coneix un fragment importantíssim de la vida del seu autor: el període que va de la pèrdua de l'heretat, al començament de les seves activitats de pintor; i el que va del començ de la seva vida de pintor fins al començ de la d'escriptor.

La misantropia, els dubtes, la indecisió sobre d'ell mateix, que l'Aspriu experimenta i la necessitat imperiosa de guanyar com més aviat millor el pa dels seus fills, hi apareixen minuciosament descrits junt amb certs paratges de Girona. Bertrana, en escriure El vagabund, evoca amb amor intens, amb inguarible enyorança, aquella Girona on visqué hores decisives, on li nasqueren els seus quatre fills. Sembla oblidar que està escrivint una novel·la, o, qui sap si tem afrontar aquell tema que, forçosament avivarà els seus sofriments.

Entretant Innocenci Aspriu ha contret noves i interessants amistats, la personalitat moral i intel·lectual de les quals exerceix una certa influència damunt d'ell: Fresneda, Delavila, i un jove poeta, gran entusiasta de Les flors del mal, en la vida real, Xavier Montsalvatge, Carles Rahola i Miquel de Palol, tots desapareguts d'aquest món, malauradament.

Fresneda, Delavila i el jove poeta, acompanyen Innocenci Aspriu en els seus romiatges nocturns. Viuen amb ell les visions i impressions del barri antic, dels voltants de la catedral, i de Sant Fèlix. I també el barri de la prostitució, vergonyosament arraulit entre esglésies i convents, des del romànic Sant Pere de Galligants, fins la Seu, d'on sortirà Josafat.

Finalment, després de passejades i més passejades, de dubtes i més dubtes, de remordiments i més remordiments, Innocenci Aspriu es decideix a desentaforar la capsa de pintures, desempolsar els pinzells a desentaforar la capsa de pintures, desempolsar els pinzells i posar-se a pintar, que, fet i fet era l'únic que sabia fer més o menys bé. Exactament com ho féu Bertrana, Aspriu s'ha tirat de cap a fer l'ofici de pintor, com si hagués decidit tirar-se daltabaix del campanar de la Catedral, i anar a rebotre contra les lloses mortuòries que cobreixen despulles venerables. Dóna lliçons de dibuix i de pintura, fa retrats de difunts inspirant-se en velles i esborrades fotografies, pinta cartells comercials, estendards de confraries religioses, ex-vots, etc.

I quan ja està resignat a fer de pintor fins a la fi dels seus dies, se li revela de sobte la vocació d'escriptor. Escriu d'amagat de la dona i dels fills. Sent una gran vergonya d'aquest nou viratge de la seva activitat artística. Tem que el titllin de capritxós, de voluble, d'inconsiderat, d'egoista. Encara segueix un temps pintant retrats de senyores i senyors difunts, estendards per a confraries religioses, ex-vots...

L'impenitent, tercer i últim volum de la trilogia autobiogràfica de Prudenci Bertrana, publicat uns quants anys després de la seva mort és un aiguabarreig de les tragèdies familiars i professionals de l'autor, el lament d'un viatger que ha arribat a la darrera etapa del seu viatge, reviu el passat, plora els seus morts i —potser d'una manera inconscient— es venja dels seus enemics, és a dir, d'aquells que per la seva gasiveria i la seva intolerància, per la seva indiferència i incomprensió varen contribuir als seus sofriments.

Bertrana escriví L'impenitent els dos darrers anys de la seva vida. S'embrancava en una tasca més sentimental que intel·lectual, més personal que artística. I dic "s'embrancava" perquè a mitja novel·la se li veu la desorientació i el cansament. Ell mateix se n'adona. Intenta d'esmenar el text, dosificar i canalitzar l'allau d'emocions aclaparadores, de rancúnies persistents, que li vénen a la memòria. Records amargs que el dominen i no li permeten posar L'impenitent a l'alçada de L'hereu i de Proses bàrbares. El protagonista no dóna un pas, no diu una paraula, sense trobar una espina, un escull, una dutxa freda. Potser és veritat, i més que veritat, però al lector tanta malaurança l'aclapara, l'ensopeix i l'enutja.

Entre els rancors de Prudenci Bertrana —segurament justificat—  hem de destacar el que demostra en L'impenitent envers l'editor Pau Garcia — en la realitat Antoni López Ventura—  propietari dels dos setmanaris satírics: "La Barabomba" i "El fanalet", o sigui "L'esquella de la Torratxa" i "La Campana de Gràcia". Tota una colla d'homes de lletres apareixen també en el transcurs de la novel·la, més o menys caricaturitzats amb noms inventats per l'autor. Bertrana ens els presenta segons la simpatia o l'antipatia que li inspiren: Joan Maragall, Pere Corominas, Carles Soldevila, Josep Carner, Rovira i Virgili, Màrius Aguilar, Ignasi Iglésias, Manuel Brunet...A cada un d'ells — personatges secundaris de L'impenitent— dedica una carícia o una punxada, segons el seu agraïment o la seva rancúnia.

L'impenitent és un passar comptes amb els bons i els dolents, és treure els drapets al sol de tota una colla de persones i, sobretot, és una lletania de recances i d'enyorances, un llarg plany de dolor, dedicat als fills morts.

Bertrana es va llençar temeràriament a voler fer una novel·la amb aquell període tràgic de la seva pròpia vida. L'escriptor s'hi estanca. Quan Bertrana se n'adona ja és tard. Tracta de trobar un terme mitjà entre la tètrica realitat i uns esdeveniments que no destil·lin tanta amarguesa, tanta intimitat mal dissimulada. I a força de torturar la seva imaginació arriba a solucions mediocres. Una d'elles és renunciar literàriament a la paternitat del seu fill Heribert Bertrana. Ens descriu la malaltia i el traspàs com si aquell noi fos el fill d'un company de l'Aspriu. Bertrana no oblida que està escrivint la seva autobiografia i no gosa atribuir-se tanta quantitat de malvestats. (Quan escrivia aquest passatge encara esperava poder escriure la mort de Cèlia.) Cronista honrat del seu propi dolor, Bertrana, coratjosament, quasi obsessivament, no negligeix cap detall del drama.

Quan es tracta d'Anna Maria —en realitat Hel·lena— de la seva malaltia, de la seva mort, Bertrana, bo i deformant la realitat en certs punts, burxa sense pietat en la seva pròpia ferida. Descriu l'enterrament i no oblida cap particularitat, ho explica tot curosament, sense voler estalviar-se ni una tortura, com embriagat de sofrença.

Al moment d'encarar-se amb la descripció de la decadència física i de la desaparició d'Angelina —és a dir, Cèlia, la més estimada de les filles de l'autor— Bertrana s'atura, impotent. En el transcurs de la novel·la insinua per ací i per allà l'estat delicat de la nena i dues o tres malalties. Però li manquen forces per arribar a la fi. La ploma se li atura, sent com la mà li tremola, com el pit se li omple de sanglots i els ulls se li amaren de llàgrimes. Torna a engrapar l'estilogràfica, torna a provar d'escriure: un cop, dos cops...quants cops encara? Només ell ho sap. Jo puc imaginar-m'ho perquè l'he vist lluitant amb els sanglots i les llàgrimes, volent i no podent escriure, quan Cèlia, a poc a poc, se'ns moria.

En la novel·la L'impenitent Angelina no mor. Les darreres ratlles que l'autor li dedica són un cant a la seva formosor, a la seva gràcia, a la seva gentilesa. Després ve un gran buit. El lector no comprèn per què en el capítol que segueix, Bertrana anomena Aspriu un ancià. Ja no es tracta de fills enlloc. Solament de la seva fidel companya. Bertrana ha renunciat a explicar allò que ni el seu pensament ni la seva mà han estat capaços de dur a terme.

Ha traslladat el seu protagonista, l'ancià Aspriu, a l'alta plana de l'Alt Empordà. Innocenci Aspriu va en cerca de la seva esposa a l'estació de Sant Miquel de Fluvià. Camina sense presses, assaborint una vegada més l'encís del camp solitari. S'atura a reposar en un marge, i allí va a raure, també, un altre caminant. Li demana una informació local. Parlen una estona. I tot d'una el vell descobreix que el jove és un aprenent de literat, alhora que l'altre descobreix que el vell és Innocenci Aspriu, el famós prosista. L'aprenent es declara admirador i deixeble d'ell.

Aquest paràgraf descobreix un dels darrers anhels de Bertrana: ésser llegit i admirat per les generacions futures, commoure-les amb la seva prosa, fer que estimin la naturalesa i els seus rústics herois.

L'esposa d'Innocenci Aspriu no arriba. Ell se'n torna a Sant Pere Pescador pels corriols dels sembrats; en penetrar en la seva cambra, a casa del seu cosí Vador, el primer que fa és contemplar una fotografia de les seves filles; no diu quines i el detall no correspon segurament a la realitat. No diu tampoc que siguin mortes. Però ens fa saber que davant d'aquelles fotografies "com si fossin imatges d'un altar", hi ha tothora flors camperoles. Innocenci Aspriu contempla els retrats i creu llegir una tímida acusació en els ulls de les seves filles (no oblidem que el fill mort figura en la novel·la com essent-ho d'un company). Innocenci Aspriu es demana si no seria just d'ofrenar-los en desgreuge totes les obres d'ell, cremant-les i esventant-ne les cendres.

Fa un sondeig mental, profund, desesperat de la seva ànima. Descobreix amb horror que és una ànima impenitent. Això vol dir que Prudenci Bertrana, malgrat les peripècies professionals i les angoixes paternals, no es penedeix d'haver triat la literatura com a professió...

un, dos, tres, responda otra ves

Aviam, tema: grans incendis forestals de la literatura catalana, per exemple, L'incendi dels Pirineus a L'Atlàntida de Verdaguer. Un, dos, tres, responda otra ves...

· L'incendi dels Pirineus a L'Atlàntida de Verdaguer
· L'incendi a la 4a part de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès
· Entre flames, de Joaquim Ruyra (el foc de les Gavarres de 1928)
· L'incendi del penúltim capítol de L'hereu de Prudenci Bertrana
· El gran incendi de l'Empordà del 2012 a Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà

el calvari d'un escriptor

JORDI CASTELLANOS
El calvari d'un escriptor
El Punt
24|11|1991

Agafin la trilogia Entre la terra i els núvols: són tres novel·les en les quals Prudenci Bertrana ens explica la seva vida. Millor: ens explica el sentit, de la seva vida. És la història d'una despossessió: la de la natura (el camp, l'herència familiar), a L'hereu; la del seu marc social, Girona, a El vagabund; la de la família i la professió a L'impenitent. Al novel·lista, a l'autor, li resta solament la dignitat personal d'haver estat fidel a ell mateix, als seus principis ètics, a la seva literatura. Bertrana potser és l'escriptor català que viu amb més intensitat la relació traumàtica entre vida i vocació literària, perquè, entre d'altres coses, identifica la plenitud humana amb la condició artística, creativa. Però l'home, l'artista, no pot ser altra cosa que el «desposseït» —així, com a categoria—, el qual — enfront de l'home degradat, egoista, interessat, que es produeix a la societat contemporània— pateix intensament la seva mutilació.

Per aquest motiu l'obra de Bertrana és una aproximació obsessiva al seu món personal i tota posició ideològica o estètica és defensada amb arguments de sinceritat i coherència personal. I és del contrast entre aspiració, entre ideal, i realitat, que en surt el sentit del dolor. Sempre he cregut que una de les millors explicacions de com Bertrana concep la creació artística es troba en la narració de com va pintar una tela, passant fred i amb els peus dins l'aigua: «L'encís tristoi d'aquell capvespre i l'escalforeta d'il·lusió que jo sentia a desgrat dels set graus sota zero, dels meus estornuts, del formigueig turmentós de les meves orelles, de la insensibilitat dels peus convertits en suro i de la dolor viva de les ungles gebrades, també encara avui perduren. (...) Les hores mortes que vaig perdre-hi com a pintor les hi vaig guanyar com a contemplatiu fanàtic». El dolor, el càstig del cos, no serà la condició per a la creació?

Però el dolor, sovint, enlloc de dignificar socialment l'artista, envoltant-lo de l'aurèola de l'heroïcitat, tendeix a rebaixar-lo a la misèria i la sordidesa. Bertrana va conjurar la imatge del fals heroi —pretensiós, sòrdid, mesquí— a la seva polèmica novel·la Jo! Memòries d'un metge filòsof. A la trilogia, però, fa un pas més en la recerca del sentit de la despossessió i, doncs, de la vida: penetra en els replecs íntims del seu ésser moral i social per trobar la deu d'on brolla la seva literatura. El sentit de la literatura que és, també, el sentit de la vida. I ho fa a través d'una introspecció dramatitzada —ironitzada— en un alter ego, Innocenci Aspriu, que sofreix pas per pas el calvari de l'escriptor.

La professionalitat de l'escriptor

El calvari de l'escriptor: amb aquest títol Bertrana va donar, el 1935, una conferència a l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Hi plantejava el problema de la professionalitat de l'escriptor des del punt de vista del conflicte entre la fidelitat a la vocació creativa i la supervivència econòmica: «L'escriptor professional, a Catalunya, gairebé no existeix. Els que existeixen han d'apuntalar-se en el teatre o en el periodisme, els dos braços de la creu on, probablement, restaran clavats i on s'escolarà la seva vida, tot paladejant el fel i el vinagre dels nostres jueus». Perquè, afirma, tant el teatre com el periodisme imposen uns hàbits, unes maneres, que a la llarga actuen en detriment de la sinceritat creativa. Cal recordar que de les seves pàgines se'n podria extreure la història interna del món de misèries i explotacions de les redaccions dels diaris i revistes de l'època?

«Un aspirant a escriptor —afegeix— té la mateixa gana i gasta la roba i el mateix calçat que els aspirants a grans càrrecs i prebendes, però cobra un jornal de murcià propens a secundar les ordres de la FAI». Marfany ja va assenyalar fa temps la identificació que fa Bertrana de la situació de l'intel·lectual amb la del proletariat, explotats els dos moralment i materialment: «Treballen a voltes de nit, a deshora; ells treballen a voltes sense remuneració; ells són també explotats, perquè la societat no està avesada a ser esplèndida amb els homes que la dignifiquen»...

la mirada del caçador

JOAN TODÓ
La mirada del caçador
L'Avenç, núm. 433, abril 2017. 

A l'inici de «Lo matí de ma infantesa», el magistral conte que obre Mística conilla, de Jordi Lara, el narrador es troba al camp, en companyia de Perejaume i un catedràtic especialista en Verdaguer, a més d'un enginyer de camins. El catedràtic comença a deixar anar pedanteries, davant la indiferència dels altres, fins que l'enginyer de camins inicia una història que és, tant com la de la seva coneixença de Verdaguer, la de la seva descoberta de la natura. És com si Lara reprengués una oposició que, temps enrere, havia esbossat repetidament Prudenci Bertrana: l'intel·lectual, l'estudiós que fa una vida de biblioteca i llum artificial, contra l'artista que xafa la terra i es mou al ras. Ho dirà al pròleg de Proses bàrbares (1911), en dirigir-se al seu lector ideal, aficionat «al blau del cel i al verd de les muntanyes que et feien avorrir els llibres, els mestres i les aules», i deixarà que ho repeteixi el protagonista de Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), comparant-se amb un amic pintor.

L'autor d'Entre la terra i els núvols, però, té una concepció gairebé sacerdotal d'aquest tracte amb la natura, cosa que el du a rebutjar, a la conferència «De les belleses de la natura i el meu goig», la mirada urbana en totes les seves variants (tant l'explícit civilisme noucentista com la perspectiva modernista, ben urbana sota el camuflatge de tremendisme rústic; és com si cerqués una certa puresa del ruralisme. Si a «La figuera dels somnis» especula sobre la intimitat de la natura, sobre com seria aquesta d'amagat dels homes, a «Els bells camins que no menen enlloc» reivindica l'anar a peu: la terra, segons ell, «exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang». La divisió entre camp i ciutat hi és tallant, dràstica, fins i tot maniquea. I tan persistent que és gairebé el seu tema dominant durant gairebé quaranta anys de carrera literària.

Per això la iniciativa de la «Biblioteca Prudenci Bertrana», duta a terme per les Edicions de la Ela Geminada, i que un dia d'aquests arribarà al seu terme amb l'edició de L'impenitent, resulta tant d'agrair. Entre d'altres coses, per la cura amb què s'ha tractat l'idioma original de l'escriptor, des dels seus inicis, anteriors a la reforma fabriana, fins a la seva maduresa, en què va ser dels pocs autors diguem-ne modernistes que van acceptar la nova ortografia sense gaires reserves; tot plegat sense renunciar a un cabal lèxic esplendorós, ple de troballes a cada paràgraf. Una mica com ha passat amb edicions recents de Juli Vallmitjana, Eduard Girbal Jaume o Josep Pous i Pagès, obrir qualsevol d'aquests llibres de Bertrana és l'oportunitat de redescobrir un català que ja no es gasta, ple de girs i paraules que havíem oblidat. Amb l'afegit que, de tots ells, Bertrana és potser el millor escriptor, el més difícil de menystenir.

De tot plegat, potser el volum més impressionant sigui Tots els contes, que recull llibres publicats i relats dispersos. Allà trobem, a grans trets, dues menes de text: la descripció meravellada del camp, sovint amb el pretext d'una cacera, i la sàtira social. Aquesta segona forma és, en realitat, una curiosa evolució de les seves primeres novel·les: si Violeta, Josafat, Nàufrags o Tieta Claudina, el cicle escrit (i no sempre publicat) durant la primera dècada del segle XX, mostra, segons Víctor Pérez, «situacions embafadores i excessives, proposades com a equacions morals», properes al melodrama o, fins i tot, al relat gòtic, quinze anys després El desig de pecar (1924) arrenca pràcticament del mateix tema, el desig insatisfet, per resoldre'l com un drama ridícul.

En l'altra forma, la de les sortides al camp, va imposant-se cada cop més una perspectiva autobiogràfica que serà, també, la de la trilogia final. Ja Proses bàrbares du aquest nom perquè la perspectiva del narrador és la d'un cronista, un escriptor que, segons la seva filla Aurora, no tenia gaire inventiva. La qualitat narrativa és escassa; a canvi, Bertrana entrega descripcions portentoses, plenes de detalls, en una prosa admirable, d'una riquesa lèxica enlluernadora. Una qualitat de la mirada que, cap al final de L'hereu, troba una explicació ben curiosa: el moment abans de disparar un tret és, per al caçador, de tal concentració, de tal atenció en tot el que l'envolta, que tot resta fixat en la seva percepció: «Us descriuen el paisatge, escenari de la victòria, amb la mateixa gustosa minuciositat que esmercen a fer-vos veure la víctima que s'esquitlla i el tret que l'esmicola.»

bertrana segons calders

PERE CALDERS

Prudenci Bertrana dins la novel·la contemporània

Serra d'or

Agost 1968

Una de les maneres de jutjar la importància d'un escriptor és la seva capacitat de despertar o de confirmar vocacions joves. En aquest sentit, tinc la sort (abans era costum de posar un ai las! a continuació de la frase) de poder servir de testimoni directe: en Prudenci Bertrana fou un dels autors que m'incitaren a escriure. No ho dic pas com a cosa digna de celebració però a mi em desperta molts records. La lectura de Proses bàrbares i d'El meu amic Pellini i altres contes em va fer un gran efecte. A disset anys, Josafat m'ocasionà una torbació de moltes facetes. Jo! (memòries d'un metge filòsof) va impressionar-me fortament; amb un grup de companys de Llotja acabàvem d'assistir a un cicle de conferències a càrrec del doctor Diego Ruiz. Gairebé simultàniament amb un dels escàndols provocats pel llibre, que ens tenia interessadíssims, entràvem en contacte amb la figura contorbadora del protagonista. La literatura i la vida se'ns presentaven alhora i nosaltres teníem moltes possibilitats d'admiració.

Després, les relectures, amb el to crític que acostumen a prendre a mesura que una persona es fa gran, m'han reservat sorpreses. Ara em sembla mentida que en el mateix any, 1906, en Bertrana pogués escriure un llibre poc convincent com Crisàlides i un d'important com és Josafat.

L'hereu, que acabava de guanyar el premi Crexells de l'any 1931, va agradar-me, no dubtava gens que era un llibre excel·lent. L'he rellegit fa pocs mesos i hi he trobat la barreja d'ingenuïtat i de força que em semblava increïble en comparar Crisàlides amb Josafat. No sé què hi ha d'autobiogràfic i d'imaginari en cada part de l'obra, però m'atreviria —a vegades un hom s'arrisca sense encomanar-se a ningú— a assenyalar la veritat i la ficció de cada pàgina. Em sembla que en Bertrana era un mal inventor i un extraordinari observador. L'estada de l'Innocenci Aspriu a Barcelona i els seus amors amb la noia que hi conviu tendeixen a l'estil fulletonesc i sentimental. En canvi, les pàgines del retorn a la masia, les escenes camperoles i, sobretot, la descripció de les caceres, trobo que tenen una plena validesa.

Les Proses bàrbares i El meu amic Pellini i altres contes proporcionaran, crec jo, material permanent a les antologies de la narrativa catalana. Em consta —perquè n'he fet la prova— que Jo! encara impressiona la joventut, i fins i tot la iconoclasta com cal i amb un afuat esperit de censura. Les altres obre no tant, o sense unanimitat. Poc o molt, això es deu poder dir de qualsevol gran escriptor.

En resum: tinc el convenciment que la importància d'en Prudenci Bertrana dins la nostra narrativa és un valor històric, que fa de mal limitar a una pregunta que es refereix, només a l'època contemporània.

el bibliotecari i els clàssics castellans

Un conte quasi inèdit de Prudenci Bertrana, publicat originalment a La Veu de Catalunya, 5|1|1936. Jo l'he tret, però, de la Revista de Girona, núm. 154, setembre-octubre 1992. Dossier: «Prudenci Bertrana entre dos aniversaris».

*  *  *

El bibliotecari i els clàssics castellans

Annexa a l'Institut de segona ensenyança d'una vella ciutat, el nom de la qual no fa al cas, hi havia la biblioteca regida i administrada per l'Estat. L'Institut estava en un barri alt, el més antic i venerable de la població, i també el més quiet i silenciós.

Quant a la biblioteca, resultava més quieta i silenciosa que el mateix barri. Els llibres, que revestien les parets interiorment, actuaven de matèria isoladora i, encara, filtraven el ja profund silenci que venia de fora. I aquesta era, ben escatit, llur única servitud, car es passaven mesos i mesos sense que entrés ningú en aquella estança resclosida, on el bust de Cervantes presidia la solemnial buidor i el treball subreptici i bàrbar de les arnes.

Feia temps que la plaça de bibliotecari estava vacant. A l'últim que hi havia hagut, se li atrofià l'oïda de tant no fer-la servir i àdhuc començava a perdre l'ús de la paraula per la mateixa causa. I es diria que el Ministeri d'Instrucció Pública no tenia cap mena de pressa a exposar un altre funcionari a la influència d'aquell lloc nefast, i mai de Déu venia el substitut del que havia deixat la plaça.

Però tot té fi en aquest món. Un dia, impensadament, es presentà a l'Institut un jove fi, elegant, amb gafes de carei. Portava el nomenament de bibliotecari en regla, disposat a prendre possessió del càrrec. S'endevinava que era un viu, algun nebot d'algun polític influent, i que no suportava pas, amb paciència, la trista vida de provincià, i encara menys la de bibliotecari d'una biblioteca sense concurrents, retribuït amb la misèria de tres-centes pessetes mensuals de sou. Ni la ratlla perfecta del seu pantaló, ni la seva corbata de colors suaus i exquisits, ni els seus guants, ni la seva armilla de fantasia, eren fets per marcir-se a l'ombra d'una capital de segon ordre i no poder ésser substituïts, quan, definitivament, haguessin fet atots. Aviat trobà un remei, a fi d'escapar de l'inevitable tedi, que ja començava a envair-lo. Cercà un substitut. Li donaria la meitat de la paga, i ell se'n tornaria a Madrid, a importunar l'oncle, fins aconseguir alguna col·locació més digna d'ell, i entretant, el mig sou de l'altre li vindria de trobadures.

Tramà la conxorxa amb un xicot mandrós, poc apte per a cap cosa de profit, afectat d'afeccions literàries. Els trenta duros al mes que li oferia el bibliotecari efectiu li semblaren acceptables, de bon guanyar. D'antuvi, actuà de suplent molt satisfet, i amb cert urc. Però aviat s'adonà que les hores mortes, passades dintre de la biblioteca deserta, se semblaven tant al règim cel·lular de la presó, trastornador de l'enteniment, que ja les preocupacions i les manies començaven a inquietar-lo. I bé, ¿per què no retraspassar el càrrec com havia fet l'altre amb ell?

Existia a la ciutat un tipus popular; un home més o menys alcoholitzat, més dropo que ximple, encara que fos tingut per més ximple que dropo. Li deien en Pep Pistola, per corrupció del seu veritable cognom, Pistoia. Anava vestit de senyor i, a canvi d'un plat de vianda, uns gots de vi i un caliquenyo, servia de cambrer en els hostals forans, encobridors de galanteigs de mala mena i de petites orgies mudes, en les quals prenien part ciutadans respectables d'alguna edat i dones suspectes. Pep Pistola, altrament, adoptava aires de persona formal, caminava amb ritme i mesura, com un pur aiguader, de manera que, situat dintre un lloc prestigiós com és ara la biblioteca de l'Institut, ningú no sospitaria que es tractés d'un baliga-balaga, analfabet. En definitiva, el propòsit era d'obtenir que la biblioteca restés oberta les hores reglamentàries, i prou. Ja era sabut que no hi entrava una ànima vivent, i el literat indígena se'n refiava i n'estava tan cert, que no dubtà ni un sol instant de traspassar les altres funcions que li havien estat encomanades, a Pep Pistola. Pactaren. Aquest últim cobraria deu duros al mes, i l'altre, vint, i si això era guerra que mai no hi hagués pau entre els homes de bona voluntat.

Pep Pistola, introduït, primerament, com a mosso de l'altre, finí per restar sol, en aquell petit temple de l'erudició. Es creia ric amb aquelles cinquanta pessetes assegurades, sense comptar que la nova ocupació no era pas incompatible amb la de mosso d'hostal, trapella i poc o molt mitjancer de tractes prohibits. L'home entrà de frau, a la biblioteca, una ampolla d'anisat, una butxacada de «burilles» i una pipa de pastor d'extraordinàries dimensions. Repapat en el seu cadiral de funcionari, bevia, fumava i dormia en pau. Ni les mosques, a l'estiu, li pessigollejaven el rostre, puix que allí dintre regnava una penombra fresca que, a l'hivern, esdevenia temperada i a tot temps i tothora convidava al repòs i a les llangors voluptuoses.

Un matí malastruc, Pep Pistola veié entrar amb molt repòs i compostura un parell de clergues. Llurs sabates carrisquejaven una mica en l'empostissat i llurs mantells balandrejaven suaument. Nogensmenys, però, en la inveterada quietud sideral del petit univers dels corcs i dels ratolins, les sabates produïen l'efecte d'una tronada, i el ventijol dels mantells, d'un cicló.

Els sacerdots, molt respectuosos, amb el barret de teula a la mà, saludaren amb una inclinació de cap. Només llavors Pep Pistola va adonar-se del que representava allí i tingué por de no saber correspondre a l'alta significació del càrrec.

—Ens faria el favor..., els clàssics castellans? —demanà el més vell.

—Els clàssics castellans?... —repetí Pep Pistola.

—Sí, els clàssics castellans —recalcà el sacerdot.

—Ja entenc, ja entenc!... —Pep Pistola féu una ullada a l'entorn, una ullada de desolació profunda i digué amb un to de veu patètic que trencava el cor:

—Ho sento molt; no puc servir-los, senyors; se'ns han acabat.

la novel·la de la vida de prudenci bertrana

XAVIER PLA
La novel·la de la vida de Prudenci Bertrana
Revista de Girona, núm. 301. P.71-73

La seva posició en la literatura catalana contemporània

Entre Girona i Barcelona, entre la pintura i la literatura, entre el Modernisme i el Noucentisme, entre la literatura i el periodisme, entre la narrativa i el teatre, el lloc de l'obra de Prudenci Bertrana en el cànon de la literatura catalana continua essent problemàtic.

El mateix Bertrana no va contribuir gaire a afavorir una recepció clara i neta de les seves obres. Ja fa anys que Joan Lluís Marfany va reflexionar sobre els «greuges» de Bertrana. Més enllà dels problemes econòmics i familiars, un Bertrana constantment agreujat va haver de ressituar-se davant dels lectors a causa de la monopolització de la literatura catalana exercida durant els anys del Noucentisme, accentuant la necessitat constant d'autojustificar-se, insistint orgullosament en la seva integritat d'artista pur, «en la fidelitat gairebé suïcida a una concepció ètica de la literatura». La imatge pública que Bertrana projecta d'ell mateix al llarg de la seva vida és interessantíssima, i el rendiment imaginatiu que en va saber treure llibre rere llibre ha de ser valorat. Es tracta d'una imatge que, en paraules de Jordi Castellanos, «sembla modelada a consciència»: és la de l'escriptor «ressentit». Bertrana es presenta públicament amb ressentiment perquè no se sent prou valorat com a escriptor ni reconegut com a periodista, se sent víctima dels sectors més retrògrads de la societat i se sent un incomprès per la seva concepció gairebé sacerdotal de l'art i profètica de l'artista.

Una postura literària implica, abans que res, com molt bé va saber prefigurar Bertrana, una actitud davant la vida i la literatura. Bertrana fa un ús persistent de la seva imatge pública, o de les diverses representacions de la seva imatge com a personatge, per captar l'atenció dels lectors i condicionar autobiogràficament, per exemple, la lectura dels seus llibres. També per poder-se situar, legitimar i singularitzar dins de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX. Potser el seu personatge, allò que podríem anomenar la novel·la de la seva vida, és una de les seves millors creacions. Així, per exemple, a la conferència «De les belleses de la Natura i el meu goig», llegida el desembre de 1908, Bertrana es presentava amb una certa posada en escena personal com un escriptor per a qui la literatura derivava de la creació pura. Per això, parlava d'ell mateix destacant-ne la «senzillesa camperola», el seu «encongiment pagesívol», el seu escàs «bagatge de caminant bohemi». La llista d'autoqualificatius era torrencial: «pobre treballador silenciós», «ànima esquerpa i contemplativa», «pobre artista bosquetà amant del silenci i de les augustes quietuds de les muntanyes», etc. I passava el mateix amb els qualificatius que dedicava al seu art: «modest», «senzill», «instintiu», «nodrit de mandra, de cavil·lacions, de somnis, de tristeses vulgars»...

Bertrana va procurar presentar-se sempre públicament com algú obsedit, en paraules de Domènec Guansé, pel «retorn a l'home primitiu, no deformat per la civilització, a les seves passions i als seus sentiments més elementals, a l'admiració deïficadora de la natura». Dins d'un rousseaunisme genèric, una mica naïf, Bertrana aixecava la bandera de l'escriptor agrest, però queixós i vulnerable, en contacte primigeni amb la natura i en sintonia amb la puresa de la vida dels animals. Davant l'embranzida dels escriptors noucentistes, Bertrana es bastia una defensa basada en l'escepticisme i en la seva força satírica. D'aquí la insistència a presentar-se com un «bàrbar». O a autoretratar-se com un «primitiu», un home «silvestre», un «bosquetà», un «caçador», un «vagabund»; en definitiva, com un escriptor «inculte». El concepte definitiu, que hauria representat la culminació de la gradació en aquest autoretrat públic, era el de «troglodita» amb què, en un principi, Bertrana havia pensat titular el tercer volum d'Entre la terra i els núvols, que finalment va aparèixer com L'impenitent.

Que Bertrana fos o no bon caçador, que fos l'hereu d'uns grans propietaris rurals o no ho fos, que es fes la víctima o que realment fos víctima de la severitat de la crítica, que visqués una vida literària suposadament marginal quan, en realitat, va gaudir d'una certa popularitat i reconeixement, no vindria gaire a tomb a no ser que fos necessari per a una reflexió sistemàtica sobre la distància entre la seva biografia i la seva obra de creació. Al cap i a la fi, quan algú es victimitza públicament, com ho feia Bertrana, acaba essent víctima de la seva pròpia circumstància.

Amb la instrumentalització de la seva imatge pública, Bertrana se servia d'estratègies retòriques per donar més versemblança a la seva obra, per associar-la a una veritat personal. És a dir, en la seva literatura, s'hi fa molt present un ethos identificable i diferenciat d'altres escriptors de l'època: una veu narrativa d'arrel romàntica, entre ingènua i despreocupada, d'ironia benèvola i amb un sarcasme desencaixat, amb complexitat psicològica evident, una violència i un erotisme més que explícits, i un gust per l'emoció i la impressió subjectiva. Presentant-se com un narrador sincer i apassionat, però alhora rude, tosc, poc sofisticat i fins i tot violent, Bertrana pretenia donar una pàtina d'autenticitat i, sobretot, de credibilitat a la seva literatura. Aquestes estratègies antiintel·lectuals responien a la voluntat d'un veritable escriptor amb majúscules com ho era Bertrana, el qual —acabés vencent o fracassant en la seva aposta— era molt més conscient del que pretenia mostrar sobre el funcionament de les regles de la literatura de la seva època.

l'art d'escriure, l'art de viure

GLÒRIA GRANELL NOGUÉ
Prudenci Bertrana: l’art d’escriure, l’art de viure
Serra d’Or
Núm. 693, setembre 2017

Fa cent cinquanta anys del naixement de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941), un escriptor amb una obra literària sòlida i viva que aguanta amb fermesa el pas del temps. Al costat d’aquesta obra, elabora també un pensament artístic que la recorre tota.

Bertrana desplega la seva creativitat a la Girona de finals del segle XIX. Abans d’escriure es dedica a la pintura.

Com a pintor, aconsegueix fer-se un nom important en l’àmbit local i participa en una gran exposició el 1892 a Sant Feliu de Guíxols, al costat de Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Joaquim Vayreda, entre molts altres. Practica una pintura realista, sense intenció d’innovar, però amb ganes de copsar amb el pinzell la realitat que l’envolta, exactament com ho farà amb l’escriptura. Tot i que ha deixat una col·lecció de quadres important, la pintura passarà de seguida a un segon pla, com una afició que reprèn als últims anys de la seva vida, sobretot gràcies a les estades que fa a Puigcerdà i al Berguedà. Tant en pintura com en literatura, allò que el fa singular és la mirada: observa la realitat amb goig i atenció, filtra les emocions que li genera i ho converteix en obra d’art. És a partir de l’observació, en aquest cas d’unes orenetes,  que descobreix la vocació literària. Així neix «Les meves veïnes», el seu primer conte, publicat a Lo Geronès el 1898. [...] Un any més tard escriurà la primera novel·la Violeta, inèdita fins fa molt poc, i continuarà publicant llibres com Crisàlides, Josafat o Nàufrags. En aquests inicis ja demostra la seva habilitat per descriure personatges d’una gran complexitat psicològica. La màxima expressió arriba amb el campaner Josafat, torturat pel desig i la culpa.

Amb els anys, Bertrana escriurà novel·les, contes, teatre i farà periodisme satíric. Si una característica plana per damunt de tota la seva obra, però, és el gran domini en la descripció de la naturalesa, del bosc. El coneix bé gràcies a les estades d’infantesa al mas familiar a l’Esparra, prop de Santa Coloma de Farners: gaudeix contemplant-lo i comparteix amb el lector aquest gaudi amb un domini extraordinari de la llengua i del vocabulari. Les millors pàgines de la seva literatura són aquelles en què es delecta descrivint el paisatge: agafa el tempo de la natura, descriu amb detall el cromatisme que observa, encomana la pau que s’hi respira o la por quan els fenòmens naturals es desfermen. Podem trobar tots aquests ingredients en moltes obres, com Proses bàrbares o L’hereu, per exemple. El 1908 pronuncia a Barcelona la conferència «De les belleses de la natura i del meu goig», en què parla amb entusiasme de tot allò que ha viscut en contacte amb la natura. Aquesta xerrada provoca l’efusiva felicitació de Joan Maragall i suposa un punt d’inflexió en la trajectòria de l’escriptor: «Mai no hauria dit que les seves impressions de caçador i de contemplatiu poguessin interessar talment. Tenia molt per dir, llavors!», explica a El vagabund. Bertrana s’adona del potencial literari que té el seu coneixement del bosc, del paisatge i de les persones que el trepitgen cada dia. És una mirada singular en el món intel·lectual barceloní. A partir d’aquest moment s’erigeix volgudament com l’escriptor ferreny, auster i senzill que parla de la naturalesa amb coneixement de causa. Parlar de l’experiència viscuda li permet també posar en pràctica un tema que planteja des del principi de la seva trajectòria, el de la sinceritat de l’artista.

Bertrana vol crear personatges o escenes literàries de ficció que sorgeixin de vivències o emocions reals. Vida i obra van sempre íntimament lligades. Ho explica en boca d’Innocenci Aspriu, el seu personatge àlter ego de la trilogia Entre la terra i els núvols: «Sense el contacte íntim amb la realitat, la imaginació d’Innocenci no vibrava. Per aquest motiu sortia al carrer amb els ulls ben esparvillats i el cor ben tendre, segur de no tornar a casa sense haver recollit una emoció que li inspirés una glossa per al dia vinent» (El vagabund). En una de les moltes presentacions públiques que fa del llibre L’hereu, pel qual rep el Premi Crexells el 1931, també explica aquesta necessitat de transmetre al lector amb fidelitat l’essència de la seva experiència viscuda: «Jo vull que el llegidor camini pels camins que jo he pujat, que conegui els homes i les coses que jo he conegut, que suï o tremoli amb els sols o les gebres que jo he patit, i que si ploro ell senti ganes de fer-ho...» (El matí, 24-4-1931). En l’obra de Bertrana, realitat i ficció, vida i art, són dues cares de la mateixa moneda. És una barreja que li serveix per a crear un retrat literari de si mateix elaborat minuciosament al llarg de tota la vida que culmina els últims anys, en què es dedica exclusivament a recordar, revisar i escriure com vol que el tingui present el lector del futur.

[...] Bertrana necessita justificar-se constantment i notar l’aplaudiment del públic per compensar la inseguretat personal que sent davant la seva obra. Al cap i a la fi, però, acaba la novel·la L’impenitent amb la conclusió que, malgrat les penúries que ha passat per dedicar-se a la literatura, està satisfet de l’opció escollida. Sempre que hagi estat útil, és clar. La reflexió sobre la pròpia obra i el seu paper com a intel·lectual és molt evident al final de la seva trajectòria, però l’acompanya des de sempre. A principi del segle XX, just quan comença a escriure, es troba totalment implicat en el procés de renovació cultural gironina que es proposa portar a terme amb companys com Carles Rahola, Xavier Montsalvatge o Miquel de Palol. En aquest context, ja reflexiona sobre la utilitat del seu art en revistes locals com L’Enderroch o Vida: «Parlem d’art: a veure si en sentir la nostra conversa s’atura algú: a veure si els desgraciats que tenen l’ànima adormida desperten i paren l’orella: a veure si transformem alguna vida vegetativa en vida del sentiment i fem homes honrats, de cor tendre, que no es donguin vergonya de plorar i renyeixen amb la tonteria i ridiculès de forces costums que imperen» (Vida, núm. 2, 9-11-1902). Aquesta idea es mantindrà intacta fins al final dels seus dies, ja que cinc anys abans de morir, en el discurs que pronuncia com a president dels Jocs Florals de Barcelona el 1936, fa referència una vegada més a l’obsessió per saber si l’esforç que ha fet per viure de i per a l’art ha valgut la pena: «Deixeu-me fer la il·lusió de no haver estat un home inútil en aquesta vida, de no haver gastat llum, tinta, paper i estilogràfica sense cap profit; deixeu-me creure que amb la meva prosa he aconsolat algun trist, que he redimit algun captiu, que he humitejat alguns ulls, que he fet somniar alguna ànima senzilla, que he tret de la foscor éssers humils, amb grandesa d’herois, i donat més d’una vegada categoria de racionals a les bèsties menyspreades dels homes.»...

el torn de prudenci bertrana

RAMON MAS
El torn de Prudenci Bertrana
Núvol
3|11|2013

Els amics i coneguts que han hagut de suportar els meus al·legats febrils en favor de l’obra de Prudenci Bertrana es conten per dotzenes. Desgraciadament en el noranta-cinc per cent dels casos les víctimes l’havien llegit molt vagament, o senzillament no en tenien una opinió formada, de manera que em veia atrapat pel meu propi parany quixotesc, defensant un territori que ningú tenia pensat trepitjar, i encara menys atacar.

D’uns anys ençà he vist com es feia justícia a diversos escriptors oblidats de la seva generació, ja fos per un valor literari innegable o per una excentricitat que, vista des de la condescendència acumulada al llarg d’un segle, resulta simpàtica. Tanmateix el torn de Bertrana no acabava d’arribar mai més, i això m’exasperava; tenia la sensació que s’estava restaurant una casa sense haver-ne refet els fonaments.

Llavors, en tertúlies de bar improvisades, m’he enfilat per les parets escoltant com s’enaltien les reedicions d’autors “maleïts” que no li arribaven ni a la sola de les sabates, mentre la pràctica totalitat de l’obra de Bertrana continuava condemnada a les llibreries de vell. I armat amb la desproporció de l’entusiasta, m’he enrocat en la meva obstinació Bertranesca i m’he quedat afònic de tant repetir que  El desig de pecar és una obra mestra comparable a Dostoyevski, que La lloca de la viuda conté alguns relats que ja voldria per ell el senyor Maupassant, o que L'impenitent és una de les obres més viscerals i honestes que s’han escrit en la nostra llengua. I encara així, esgargamellant-m’hi i tot, el màxim que he aconseguit esgarrapar als meus interlocutors han estat els records d’una lectura escolar de Josafat, o les referències despectives a un premi literari que no es mereix el nom que porta.

I de cop i volta, quan ja tinc assumit que la meva devoció per Prudenci Bertrana és un anacronisme que mai no serà guarit, entro a la llibreria Taïfa i em trobo sobre la taula de novetats una novel·la amb el seu nom a la coberta. Pel títol, Violeta, sé que no està inclosa a les obres completes que va publicar Selecta el 1965. Me’l compro sense llegir la solapa ni la contra i surto pitant cap a casa, amb el cor encabritat i la boca seca.

Me’l llegeixo d’una alenada, amb delit, i certifico que és una obra inèdita, la primera que va escriure, amb el seu estil encara a mig formar però amarada del sentimentalisme malenconiós, entre tràgic i bucòlic, que desprenen els millors textos d’aquella etapa, com Nàufrags o Crisàlides. També s’hi entreveu la pulcritud narrativa i la precisió lingüística que impregnaran la seva prosa posterior, i que Josep Pla prendrà com a model.

A banda, Violeta toca un dels temes cabdals de l’autor: el de l’individu d’innocència salvatge i apassionament pur que acaba asfixiat per l’egoisme i la doble moral que l’envolta. De fet es podria considerar que tota l’obra de Bertrana està travessada per algun tipus de contraposició entre naturalesa i civilització, o entre contemplació i pragmatisme. L’exemple paradigmàtic seria el de l’hereu rural amb ànima de poeta que gaudeix de la bellesa del seu propi bosc, i que és estafat pel masover que en els arbres només hi veu els diners que traurà del carbó, el suro, o el que toqui. Aquest xoc, que en els seus inicis literaris es percebia com una insinuació, s’acabaria convertint en una escopinada contra el progrés quan a L’impenitent, la que seria la seva darrera novel·la, llançava reflexions sardòniques com la que segueix: La sociabilitat dels tords, de les orenetes, dels estornells i dels ànecs salvatges, si bé potser més noble, més pura i més romàntica que la dels racionals, era, en canvi, menys eficaç i productiva. Solament els homes havien pogut aconseguir, agrupant-se a milions, convertir la femta en una mina d’or.

Com acostuma a passar amb els escriptors honestos, per Prudenci Bertrana l’evolució literària i la vital van plegades. Només cal llegir la seva obra magna, la trilogia Entre la terra i els núvols, formada per les novel·les L’hereu, El vagabund i l’esmentada L’impenitent, perquè això ens cremi les retines. Aquí hi trobem a Bertrana en primera persona, a cor obert i amb el pols narratiu en el punt àlgid de la seva carrera. Es tracta d’una autobiografia ficcionada protagonitzada per Innocenci Aspriu: un home dividit entre la innocència idealista dels seus orígens bosquetans i l’aspror acumulada per anys de desenganys i frustracions personals.

La d’Innocenci Aspriu, com la de Prudenci Bertrana, és la història d’aquell propietari rural de Tordera a qui la seva bona fe en els homes va fer perdre-ho tot, i que es va veure abocat a vagabundejar per la ciutat de Girona, intentant guanyar-se la vida com a pintor de segona fila. I finalment, després d’haver canviat la vocació de pintor per la d’escriptor i d’haver aconseguit un mínim reconeixement, va acceptar una feina mal pagada com a director de revistes satíriques a Barcelona, la ciutat que el faria sentir un desterrat, i on viuria enfonsat en la pobresa i la desgràcia familiar.

A banda de particularitats biogràfiques i temàtiques, a banda d’injustícies històriques i obcecacions lectores, Prudenci Bertrana es mereixia estar reeditat per la riquesa excepcional del seu llenguatge, fruit del contacte amb la terra i la gent que l’habita, i només comparable a l’obra de Joaquim Ruyra. Però també per la frescor del seu narrar, molt més dinàmic i visual que el de la majoria dels seus contemporanis; o per la vivesa de les seves descripcions, capaces de crear atmosferes per on els sentits es passegen amb delit; o per infinitat de qualitats més que només podreu confirmar si el llegiu.

Per tot això celebro com a lector (i admiro com a editor) la tasca que s’ha proposat emprendre edicions de la ela geminada. L’editorial gironina reeditarà, amb la mateixa cura que caracteritza totes les seves publicacions, les nou novel·les del mestre Bertrana. Espero que això serveixi perquè d’una vegada per totes se’l tregui de l’ostracisme on un desinterès inexplicable l’havia col·locat ja en vida, perquè una literatura com la nostra no es pot permetre ignorar talents tan descomunals.