Trobo aquest fragment, a poques pàgines del final:
«Puja per l'arbre com la serp blanca. Ondula al llarg del tronc fins a les branques i s'enrotlla en una d'elles, reclinat altre cop. I les branques són plenes. Són plenes de fantasmes, dos o tres, fins a la capçada, on hi ha les fulles suaus com les plomes. Hi ha dones, homes, nois i noies. Alguns gairebé criatures. Tots em miren, ben arrupits. Negres, morenos i el que és pràcticament un nadó, d'un blanc fumat. Cap d'ells revela la seva mort, però ho veig en els seus ulls, aquests ulls tan grossos i negres. S'estan enfilant com ocells, però tenen aspecte de persones. Parlem amb els ulls: «Ell em va violar i em va ofegar fins que em vaig morir vaig posar les mans enlaire i ell em va disparar vuit trets ella em va tancar al cobert i em va fer morir de gana mentre sentia els meus nens jugar amb ella al pati van venir a la meva cel·la a plena nit i em van penjar van descobrir que sabia llegir i em van treure a rossegons del graner i em van arrencar els ulls abans de matar-me a cops jo estava malalta i ell va dir que jo era una abominació i que Jesús diu deixeu estar els infants i per tant la van deixar anar i a mi em va ficar sota l'aigua fins que ja no podia respirar». Els ulls parpellegen mentre el sol resplendeix i pampallugueja per sota de la línia del bosc, de manera que els fantasmes capten el color, reflecteixen el vermell. El sol converteix en un plomatge escarlata la roba que porten: parracs i elàstics, samarretes i turbants criolls, barrets de feltre i caputxes. Els ulls es tanquen i després s'obren tots a l'una; tots miren cap avall, cap a mi, i després amunt, cap al cel, mentre el vent els encercla i gemega; ara les seves boques es baden; la ràfega d'aire arrossega la seva cançó, la ràfega: «Sí».
Jesmyn Ward. Canteu, esperits, canteu. Traducció de Josefina Caball. Edicions del Periscopi, 2018. P. 298.
Encara que no s'hagi llegit el llibre, s'entén perfectament, crec. Un arbre ple de fantasmes de negres (morts violentament) que no descansen en pau. Canten.
Doncs bé, per a mi arbre + negres + mort violenta = Strange fruit, de la Billie Holiday.
La lletra, de Lewis Allen, ve a dir això (traducció gentilesa de la Montse Aloy).
FRUITA ESTRANYA
Els arbres del Sud duen fruita estranya,
sang a les fulles i sang a l’entranya,
cossos negres en la brisa del sud gronxant-se,
fruita estranya que penja dels pollancres.
Escena pastoral del sud galant,
la boca torçada, els ulls protuberants,
dolç i fresc de les magnòlies l’aroma,
de cop, l’olor d’humà rostit que sobta.
Aquí hi ha fruita perquè els corbs l’arrenquin,
la xucli el vent, la pluja l’aplegui,
que el sol la podreixi, que caigui de la branca,
aquí hi ha una collita estranya i amarga.
L'estranya fruita que penja dels arbres del sud, doncs, no és altra que els cossos dels negres que van morir en linxaments populars i racistes a USA (unes 5.000 persones des de finals del segle XIX fins al 1970). D'arbre a arbre i tiro perquè em toca. Com sempre, cadascuna per on l'enfila.
Laura Ingalls Wilder: el lenguaje racista de la autora de "La casa de la pradera" hace que retiren su nombre de un premio literario
BBC News Mundo
26|6|2018
El lenguaje y los puntos de vista racistas de Laura Ingalls Wilder hizo que, 61 años después de muerta, retiren su nombre de un premio literario infantil.
La Asociación para el Servicio de Bibliotecas para los Niños (ALSC, por sus siglas en inglés) eliminó el nombre de Ingalls de uno de los galardones más importantes de las letras para niños.
Consideran racistas algunos de los puntos de vista y el lenguaje de la autora, nacida en Wisconsin en 1867.
Durante años, la entidad recibió quejas contra la popular escritora de historias para niños.
Específicamente contra su obra más trascendente: "La casa de la pradera", un clásico de la literatura escrito en forma de serie, que fue adaptado a la televisión y por el que Ingalls ahora es tachada de racista.
[...] Las novelas para niños que escribió Ingalls intentan ser un retrato de la vida en el Oeste de Estados Unidos, pero no es la primera vez que son criticadas por su lenguaje que deshumaniza a la población indígena y a los afroestadounidenses.
Nótese que uno de los primeros capítulos de "La casa de la pradera" describe una zona geográfica "sin gente" y luego dice que "solo indios vivían ahí".
En 1953, la casa editorial Harper decidió cambiar el término "gente", por la palabra "moradores", de acuerdo con un reporte de The Washington Post.
Las novelas todavía generan preocupación debido a pasajes que recrean estereotipos propios de los estadounidenses blancos en la época en que Ingalls vivió, entre 1867 y 1957.
"El único indio bueno es un indio muerto", dice uno de los personajes. En otros momentos, a los personajes afroestadounidenses se les llama "oscuritos".
Algunos fanáticos de "La casa de la pradera" defienden la obra diciendo que esta ofrece una perspectiva histórica importante y que debería ser usada como herramienta para educar a los niños en las escuelas....
