Кафе Пушкинъ (cafè puskin)

En el principi fou una cançoneta de Gilbert Bécaud, Nathalie (1964), no sé si la coneixeu, ni falta que us fa. Pel cas que ens ocupa, n'hi ha ben prou amb saber que explica la història d'un turista francès que està visitant Moscou (el Moscou de la guerra freda) guiat per una universitària indígena que respon al nom de Nathalie (Natalí). No sona gaire soviètic, però s'ha de reconèixer que en francès, la llengua en què canta Bécaud (Becó), Natalí rima pràcticament amb quasi tot. Natalí, doncs.

Tornem a l'argument. És diumenge. El turista francès i la Natalí són a la Plaça Roja. Ha nevat. Fa un fred que pela. ELLA, anar senyalant els llocs d'interès, que si la tomba de Lenin, que si això i que si allò; ELL, com qui sent ploure, anar-se fixant en el bonic cabell ros de la seva guia, frisós per entrar a prendre una xocolata calenta al café Pouchkine, que, representa, està molt a la vora. Abans no s'acabi la quarta estrofa ja van de bracet i, en arribar a la penúltima (cinc estrofes més tard), no cal ser gaire espavilat per entendre —entre línies— que ja han consumat. Visita turística amb final feliç.

El cas és que, segons conta una llegenda molt popular entre els guies moscovites, arran del formidable èxit assolit per la cançó de Bécaud, molts turistes (francesos, majoritàriament) arribaven a la plaça Roja de Moscou demanant pel famós café Pouchkine. Coneixent, com coneixem, els nostres congèneres, és fàcil d'imaginar-ne un d'encara més despistat sol·licitant els serveis d'una tal Natalí. La gent (és a dir, els altres) són així*. Per a decepció del turistam (i desesperació del gremi de guies turístics de Moscou, suposo), el famós café Pouchkine no existia fora de la cançó de Bécaud.

I així va continuar sent fins que Andrey Dellos, un rus de pare francès, empresari del sector de la restauració, va inaugurar, el 4 de juny de 1999, coincidint amb el segon centenari del naixement de Puskin, el, ara sí, Кафе Пушкинъ, en un palauet barroc del boulevard Tverskoy, al ladito de la Plaça Roja. Com no podia ser d'altra manera, Gilbert Bécaud (Becó) va assistir a la inauguració.

 

_____________________
P.S: *El que dèiem, Natalí fa de bon rimar, fins i tot en català.

in taberna quando sumus

Gentilesa de Lluís Anglada

Vallfogona, 12. Gràcia. Barcelona.

Viblioteca

semproniana

«El restaurant Semproniana (Rosselló, 148) d'Ada Parellada inaugura aquest mes una nova etapa marcada per la literatura. Des del 24 d'octubre i de manera indefinida, organitzarà regularment sopars que inclouran tertúlies literàries en què es debatrà sobre poesia, novel·la o assaig. Els comensals (un màxim de 30) tindran l'oportunitat de xerrar cara a cara amb destacats artistes catalans.

L'activitat costarà entre 20 i 35 euros. El 24 d'octubre que ve el convidat serà Jordi Puntí.

Aquesta nova línia del restaurant, que portarà per nom Lectures comestibles, ha sigut creada conjuntament per la cuinera Ada Parellada i la periodista gastronòmica Ada Castells. L'objectiu és unir literatura i gastronomia al Semproniana, a l'espai del qual hi va haver antigament l'editorial Miquel durant uns 60 anys.

[...] INICI AMB POESIA/Els primers dimarts de cada mes es dedicaran a la poesia a partir del 7 de novembre. Aquest dia, els poetes Josep Pedrals, Gerard Altaió, Eduard Escoffet i Martí Sales inauguraran una vetllada que es dirà Cartilla de raciocini. El dia 7, l'escriptor i poeta Xavier Theros serà el protagonista de la conversa i de l'àpat. Theros va guanyar al gener el Premi Josep Pla de prosa en català amb La fada negra.

«El nom Cartilla de raciocini fa al·lusió a un espai de trobada on pensar i ajudar-nos a fer preguntes», destaca Pedrals. «Intentem convidar gent molt interessant per parlar d'art, vida i actualitat», afegeix.

Pedrals, Altaió, Escoffet i Sales fa temps que es reunien una vegada al mes al restaurant Semproniana. «Tot va començar com una tertúlia entre amics. En un moment donat, vam decidir fer-les públiques», relata Pedrals...»

Beatriz Pérez. El restaurant més literari. El Periódico. 10|10|2017.

Semproniana

més lioneses

Le Caro de Lyon

Altres lioneses, aquí, aquí i aquí.

de la tralla a la flama

Dels llibres a les pizzes
El 9Nou
22|6|2015

Una pizzeria-braseria s'ha instal·lat a l'històric local que havia ocupat la llibreria La Tralla a Vic

Durant gairebé 40 anys va acollir la llibreria La Tralla, que l'any passat es va traslladar a la plaça Major. Des d'aquest cap de setmana, aquell emblemàtic local, situat al número 5 del carrer de la Riera, l'ocupa una pizzeria i braseria, La flama, que ha sabut mantenir l'encant i l'essència d'un espai que forma part de la memòria col·lectiva de molts vigatans.

[...] Qui entri al nou local comprovorà, efectivament, que l'aspecte general resta gairebé intacte. Els canvis principals són a l'entrada, que han eixamplat i reculat una mica; i la gran sala del fons, on hi acostumaven a haver els llibres escolars i de gran format, on hi han habilitat cuina i lavabos.

[...] Com a detall simbòlic, han posat noms d'escriptors als diferents plats...

restauració

1. O Elixio.

Ni tiene que ver con la nueva ley de alquileres antiguos, ni con los estragos que la crisis ha causado en otros locales de la ciudad. El cierre de la taberna de Eligio es por jubilación. Carlos Álvarez ha echado el candado para el respetable público y ahora solo saborea alguna que otra copita a mediodía con sus amigos más próximos. Y siempre a puerta cerrada, en familia.

[...] En su caso, no solo se pierde una taberna, sino la posibilidad de contemplar obras de destacados pintores gallegos, de comer las mejores xoubiñas rebozadas de Vigo y de departir con una gran familia. De eso sabe mucho el escritor Domingo Villar, quien en más de una ocasión se refería a este lugar como aquel en el que se sentía como en casa cada vez que regresaba de Madrid. Hace más de veinte años Villar ya acompañaba a su tío Cesáreo, ya fallecido, a tomar un vino. El que más echará en falta el Eligio es el personaje principal de La playa de los ahogados, el inspector Leo Caldas, quien acude constantemente a la taberna de Carlos. Tal vez a partir de ahora, Leo Caldas figure entre esa pandilla de privilegiados amigos que toman el vino del mediodía a puerta cerrada...[Aquí, la resta de l'article] 

Chipirones Leo Caldas.

2. Bar Puerto.

El restaurante del inspector Leo Caldas cambia de ubicación

20.06.2015 | 01:47

El bar Puerto cierra hoy sus puertas. Pero no será para siempre. El restaurante, más conocido desde que se convirtió en el favorito del inspector Leo Caldas -protagonista de las novelas de Domingo Villar-, se traslada del número 30 de la calle Arenal, su actual ubicación, al número 15 de República Argentina.

Faro de Vigo.

3. Kiosko das almas perdidas.

De su gloriosa herrumbre, ya sólo conserva el nombre: As Almas Perdidas. Porque lo que fue quiosco se llama hoy bar y es un establecimiento aseado, impropio de su pasado portuario y pendenciero. Además, se anuncia con letrero luminoso de la marca Coca-Cola. Pero siguen sirviendo pescado, el mejor, fresco que salta del plato, recién descargado en O Berbés, el puerto mayor del mundo... [Aquí, la resta de l'article].

llibres a la carta

El cocinero murciano Firo Vázquez realiza en su restaurante El Olivar de Moratalla platos de verdad, pero sus papeles comestibles también lo son. En 2003 empezó a pintar obleas con tinta de calamar, y curiosas lunas reposaban en los platos. Luego realizó menús que se podían oler y comer y hasta se atrevió en 2006 con un Quijote con páginas masticables. Con tintas naturales, impregnaciones de aceite y diferentes harinas como herramientas, ha hecho sopas de palabras, cuentos infantiles, recetas, tarjetas de visita, portadas y revistas personalizadas, maquetas de monumentos de su tierra… Lo que Firo Vázquez llama “r-evolución gastronómica” lo entiende como incitar al comensal a “catar y jugar”. La experiencia visual y gustativa la incentiva con sus apetitosos juguetes.

 El País. 19|gener|2012.

Corteza Cortázar en Rayuela.

Quijote comestible.

[Font: El País. 19|gener|2012]

lectura ràpida

La cadena de menjar ràpid Chipotle —especialitzada en allò que coneixem com a tex mex, és a dir, tacos i burritos; renecs i totxets, càsum la polisèmia i la traducció lliure— ha encetat una campanya titulada Cultivating Thought que consisteix, com podeu comprovar, en decorar els gots i les bosses dels seus establiments amb il·lustracions i textos que es poden llegir en un parell de minuts.

La selecció dels escriptors, i el comissariat, en general, va a càrrec de Jonathan Safran Foer, vegetarià confés. L'observació sobre els hàbits alimentaris d'en Safran Foer no em sembla gaire rellevant, però em va de primera per dir que alguns vegetarians (i alguns vegans i alguns ecologistes, i, fins i tot, alguns omnívors) han arrufat els nas en tenir notícia de la col·laboració d'en JSF amb aquesta cadena, on, com bé podeu suposar, se serveix carn de bèstia morta i vés a saber en-quines-condicions-criada. Bé, això i que en JSF és l'autor de Eating Animals (una mena de treball d'investigació sobre el que mengem, les conclusions del qual el van fer abraçar el vegetarianisme) i que, per tant, llogant-lo, els de Chipotle s'han procurat una mena de certificat subliminar de bones pràctiques.

Ah, i si el mex us ha induït a pensar que, tal vegada, trobareu imprès en una de les bosses, Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo, per exemple, aneu arreglats.

[Font: Book Patrol. Reading at Chipotle: Cultivating Thought at a fast food restaurant]

[+]

Jonathan Safran Foer brings literature to Chipotle Cups (really). Los Angeles Times.

Your Chipotle Burrito Will Now Come With a Side of Literature. Time.

Jonathan Safran Foer, Chipotle putting works by Gladwell, Morrison, Saunders on cups. SALON. 

plats a taula

El restaurante Dishoom es un lugar que oscila entre lo informal y lo elegante, con paredes de ladrillo barnizado, llenas de fotografías antiguas. Ese tipo de establecimientos con la iluminación adecuada: íntima y discreta, sin dejar de ser contemporánea. Los cocineros están a la vista. El restaurante suele estar lleno, no sólo por los platillos o la atmósfera que ofrece, sino que tiene un toque interesante y atractivo sin rayar en lo pedante. Por si fuera poco, los comensales del restaurante Dishoom, pueden comer en platos impresos con caligramas.

[Font: Monkeyzen]

alice of magic world

A l'A.U., és clar.

Es el nombre de un restaurante temático realizado en Ginza, Tokio, desarrollado por Fantastic Design Work Co. No es un secreto para nosotros el ingenio que tienen los japoneses, y este lugar no es la excepción, pues dentro de sus más de 800 metros cuadrados de construcción, podrás transportarte a los lugares que ilustraba la historia contada por Lewis Carroll, en el año 1865.

Toda la magia del cuento es recreada en este restaurante, que se encuentra divido por diferentes escenarios: desde libros de suelo a techo, hasta laberintos que encierran mesas. Pero la fantasía no se enfoca solamente en la decoración, ¡también puedes probarla! ya que todos sus platillos se basan en los personajes de la historia.

 HAUS. Knock knock magazine.