els aforismes de momo

· Els malsons són allò en què es converteixen els somnis a mesura que passa el temps.

· Durant molt temps no vaig saber que jo era àrab perquè ningú no m'insultava.

· No em barallava mai, perquè pegar fa mal.

· A mi mai no m'ha agradat fer llàstima a la gent, sóc filòsof, jo.

· La gent s'aferra a la vida més que a qualsevol altra cosa, és ben curiós si pensem en la quantitat de coses boniques que hi ha al món.

· Li havien passat moltes desgràcies i ara ho pagava, perquè en la vida es paga per tot.

· Com més coses se saben pitjor.

· Els nanos que es punxen [heroïna] s'acostumen a la felicitat i llavors ja han begut oli, perquè la felicitat és famosa precisament per les crisis d'abstinència  que provoca quan no se'n té.

· Sí, ja ho sabia, que tenia tota la vida al davant, però tampoc no pensava amargar-me-la ara, per això.

· Per estar del tot tranquil cal ser mort. A la vida tot és pànic.

· Els que millor dormen són els injustos, que tot se'ls en fot, mentre que els justos no poden aclucar l'ull i s'amoïnen per tot.

· Jo crec que s'ha de començar a viure quan s'és molt jove, perquè després es perden totes les qualitats i ningú no te'n passa ni una.

· Jo ja tenia nou anys o així, i a aquesta edat ja es pensa, menys quan s'és feliç.

·  Les putes són una filosofia de vida.

· Els nens cauen simpàtics quan encara no són perillosos.

· És una llàstima que la senyora Rosa no fos maca, perquè tenia talent per ser-ho.

· Mai no he estat un bebè, sempre tenia altres preocupacions al cap.

· Quan s'arriba a una certa edat, cada cop es reben menys visites, si no és que es tenen fills que s'hi senten obligats per les lleis de la natura.

· A vegades entendre no arregla les coses, més aviat al contrari.

· Els joves necessiten les tribus perquè sense elles es converteixen en una gota d'aigua dins el mar i es tornen bojos.

· Trobo que no hi ha res més fastigós que obligar a viure persones que no es poden valdre i que ja no volen tirar més.

· El senyor Hamil diu que amb les paraules es pot fer tot però sense haver de matar ningú i quan tingui temps ja ho provaré. El senyor Hamil diu que són el més fort que hi ha.

 

Amén, dic jo.

 

deute pendent

JORDI MARTÍN LLORET
Romain Gary, un deute pendent
Núvol
24|2|2014

La literatura d’un país no es limita a la producció que ha estat escrita originalment en la llengua del país. La literatura traduïda també és literatura del país, i els autors estrangers que s’afegeixen als nacionals són com aquells oncles que arriben de fora i que insuflen aire fresc i renovador a la família. La nostra literatura traduïda no es pot queixar de mala salut, però encara té molts deutes pel que fa a la incorporació d’autors estrangers. Un cas flagrant és el de Romain Gary, un escriptor poc conegut al nostre país, malgrat que va tenir una vida de pel·lícula: fill de pares judeorussos —el seu nom autèntic era Roman Kacew—, va néixer a Vilna, la capital de Lituània, el 8 de maig de 1914, i a catorze anys va arribar a França amb la seva mare, una dona amb molt de caràcter, possessiva i amb aires de grandesa, que ja havia decidit que el seu fill seria un gran home —«Seràs un heroi, seràs general… ambaixador de França», fa dir l’autor a la mare en la novel·la autobiogràfica La promesse de l’aube (1960). En efecte, Gary va ser moltes coses al llarg de la seva vida: pilot d’aviació durant la Segona Guerra Mundial, diplomàtic a diverses ciutats d’arreu del món i, fins i tot, guionista i director de cinema. Potser un dels aspectes de la seva biografia que coneixen fins i tot els qui no han llegit cap obra seva és la relació amb Jean Seberg, la bonica i fràgil actriu nord-americana que compartia protagonisme amb Jean-Paul Belmondo en el film fundacional de la nouvelle vague À bout de souffle (1960), de Jean-Luc Godard, durant els vuit anys que van estar casats (de 1962 a 1970).

Gary va ser un personatge polièdric, però per damunt de tot va ser un escriptor francès de literatura amb majúscules que és gairebé inèdit en llengua catalana. I dic «gairebé inèdit» perquè no és «totalment inèdit»: fa deu anys Angle Editorial es va deixar convèncer per un traductor amb vocació de missioner literari i va publicar la primera i, fins avui, l’única traducció catalana d’una obra de Romain Gary. L’obra escollida era La vie devant soi (1975), un gran clàssic modern a França i lectura iniciàtica de molts adolescents francesos. Amb aquesta novel·la, Gary va passar a la història per ser l’únic autor francès que ha guanyat el premi Goncourt dues vegades —la primera, amb Les racines du ciel (1956). Com se les va empescar per aconseguir-ho, tenint en compte que el Goncourt no es pot concedir mai dues vegades a un mateix escriptor?: per la via del pseudònim. Romain Gary volia desafiar la crítica literària francesa, que ja el considerava un escriptor consagrat i estancat sense gaire res més a dir, i demostrar que encara podia sorprendre. Aleshores es va inventar un personatge-escriptor —Émile Ajar— i va ordir una trama tan increïble i tan ben coordinada que tothom, fins el més suspicaç dels periodistes culturals, hi va caure de quatre grapes. El fill d’una cosina germana seva, Paul Pavlowitch, que s’havia introduït en el món editorial gràcies al padrinatge de l’autor, va accedir a prestar la imatge a aquell nou escriptor revelació. Pavlowitch va interpretar el paper d’Ajar en entrevistes concedides a la premsa i a la televisió. Tothom va celebrar amb fervor la irrupció d’aquella veu fresca i carismàtica, i Gary havia triomfat amb el seu estratagema per burlar-se dels judicis categòrics dels crítics. La veritat, que Ajar era Gary, no es va conèixer fins poc després de la mort de l’autor, que el 2 de desembre de 1980 es va disparar un tret per la boca al seu apartament de París, just un any després de la tràgica mort, aparentment també per suïcidi, de la seva exdona, Jean Seberg.

La vida al davant està ambientada al barri parisenc de Belleville, i els protagonistes són la senyora Rosa, una exprostituta jueva, gran i malalta, que regenta una casa d’acollida de «fills de putes», literalment, i en Momo, un nen d’origen àrab molt sensible que s’estima molt la seva protectora. El tret més singular de la novel·la és la veu peculiar del narrador, en Momo, que explica en primera persona el que entén i el que no entén del món que l’envolta. El personatge narrador utilitza un llenguatge literari, esquitxat de tant en tant per incorreccions lèxiques i gramaticals volgudes, per tal que el lector no oblidi que qui explica la història és un nen que vol imitar els grans que parlen bé i que aspira a escriure una novel·la com Els miserables, de Victor Hugo. Així, per exemple, en Momo diu «proxineta» en comptes de «proxeneta», i «amnistia» en lloc d’«amnèsia»; confon avortament i eutanàsia i, de tant en tant, deixa anar sentències com ara: «Les putes són una filosofia de vida.» El 1977 Moshé Mizrahi va portar al cinema aquesta obra sobre el valor vertader de l’amor i de l’amistat sense condicionaments. Simone Signoret es va endur el César a la millor interpretació femenina, i el film va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

En la novel·la hi ha un reguitzell de personatges ben pintorescos, com és el cas de la senyora Lola, un transsexual senegalès que havia estat boxejador i que ara es prostitueix al Bois de Boulogne; o el senyor Hamil, un venedor de catifes cec i jubilat que és saviesa pura. La sordidesa de les històries d’aquests personatges mig resignats al destí que els ha tocat queda rescabalada per la mirada entranyable del petit Momo, plena d’humor, de tendresa i d’esperança. L’obra té molts moments memorables, com el de la descripció del circ d’autòmats instal·lat a l’aparador d’uns grans magatzems, o la sorpresa i el desconcert d’en Momo davant la màgia d’una sala de doblatge.

Quan Angle Editorial em va confirmar que reeditaria La vida al davant per commemorar el centenari del seu autor, vaig decidir que, per primer cop, em sotmetria a l’exercici tan necessari com dolorós de l’autocorrecció. Un traductor mai no hauria de deixar d’aprendre i d’evolucionar —la vida, les lectures—, i si el que has escrit un dia, l’endemà ja no et fa prou el pes, imagineu-vos en el cas d’una traducció que ja té deu anys. El procés ha estat lent, i m’he centrat principalment a esmenar algunes ultracorreccions en què vaig incórrer quan enllestia la primera versió. Un exemple: en Momo utilitza el verb «se défendre» amb el sentit d’exercir la prostitució. En la primera edició de La vida al davant, hi vaig escriure «guanyar-se la vida», amb aquella voluntat que tenim a vegades els traductors de fer el text més comprensible al lector. Però sovint cal distància per adonar-se que aquella paraula o aquella expressió de la llengua original també és o queda estranya, tant com en la nostra. Així, doncs, en el text de la reedició, les prostitutes «es defensen». La vida al davant té diversos nivells de lectura, des del més lúdic, de mer entreteniment, fins al més complex, sociològic i, fins i tot, psicològic.

Han passat cent anys d’ençà del naixement de Romain Gary. Quants anys més hauran de passar perquè puguem llegir en català més d’una obra seva? Editors valents en català que aposteu per la qualitat al marge de les modes, aquí teniu força veta: la primera novel·la de l’escriptor, Éducation européenne (1945), va rebre el premi dels Crítics i va ser traduïda a vint-i-set idiomes. Jean-Paul Sartre la va considerar la millor novel·la sobre la Resistència. Les racines du ciel (1956), l’obra amb què se li va concedir el primer Goncourt, té una adaptació cinematogràfica dirigida per John Huston i protagonitzada per Trevor Howard, Juliette Gréco i Errol Flynn (1958). La promesse de l’aube és la novel·la autobiogràfica en què ret homenatge a la mare, un text fonamental per conèixer i entendre l’autor. Gros-Câlin (1974), que també va publicar inicialment amb el pseudònim d’Émile Ajar, és la peculiar història d’amor entre un home solitari i un pitó adult a la ciutat de París. I Chien blanc (1970) és la crònica de l’experiència de l’escriptor quan ell i Jean Seberg, que aleshores vivien a Los Angeles, van acollir a casa un pastor alemany amb un inquietant instint assassí: era un «gos blanc», ensinistrat al sud dels Estats Units per ajudar la policia a perseguir i caçar persones negres. Hi ha més títols, més pseudònims —Fosco Sinibaldi, Shatan Bogat—; Gary és un autor divers i fascinant, un escriptor inesgotable. I té tota l’obra per traduir. Bé, tota no. De moment, en català tenim La vida al davant per llegir-lo, una promesa de felicitat.

els miserables

PERE CALONGE
Els miserables
El trapezi
21|5|2014

Momo no té edat, no té data de naixement; Momo simplement és diferent. No sap ben bé on comença ni on acaba la seua història, perquè l’únic que ha fet sempre és continuar. No creu en les lleis de la natura, ni troba res de positiu en el fet de tenir tota la vida al davant. La seua experiència de xiquet d’edat inconcreta li ha ensenyat que cadascú es defensa com pot i quasi sempre malament, que la realitat és grisa i cal buscar-hi succedanis, que el dolor i la misèria són el més quotidià. Ha comprovat que la vida no es pot rebobinar com si fos la cinta d’una pel·lícula en un estudi de doblatge; i també la hipocresia de la gent, que no crida fins que no li arriba la pudor de mort al nas. Pot semblar excessiu per a un xiquet de la seua edat, però és que Momo és un fill de puta, que no coneix qui són ni on són els seus pares, obligat a saber-ho tot sense saber res, a deixar de ser un nen a la força. Un nen que viu amb la senyora Rosa, la vella jueva polonesa, supervivent d’Auschwitz i exprostituta, que després de deixar el carrer sobreviu d’acollir en la seua casa del suburbi parisenc de Belleville els xiquets que altres prostitutes no poden mantenir.

 “No sé si m’explico bé però tant se val perquè si se m’entengués segurament el que dic seria més fastigós encara”. I el cas és que Momo s’explica bé, s’explica a la perfecció; però també és cert que sense el seu particular punt de vista, sense aquest filtre, la realitat que ens conta seria molt més sòrdida. És el gran encert de La vida al davant, sense cap mena de dubte: convertir Momo en el narrador en primera persona de la història, adoptar el seu peculiar punt de vista, el seu to, el seu llenguatge també peculiar. La de Momo és una veu única: la d’un petit savi, un petit filòsof les frases sentencioses del qual mereixen quedar subratllades durant la lectura. Amb un estil col·loquial que atorga sinceritat a la narració: més que no llegir-lo, gairebé escoltem un discurs que, sovint, dóna a entendre entre línies molt més del que diu directament. El discurs d’un narrador immadur i ingenu, però que, per això mateix, ofereix una visió alternativa del món dels adults. I així, el to que pren la narració transforma radicalment un paisatge gris en un altre ple de tendresa, d’ironia i d’un humor que quasi mai és negre. En cas contrari, la descripció de la realitat del barri de Belleville, del món de la droga i de la prostitució, de la marginació o de l’odi racial; però també el relat de la progressiva decrepitud de la dona que l’ha cuidat com la mare que no ha tingut, prendrien necessàriament tot un altre color.

En definitiva, la de Gary és —al mateix temps— una novel·la amb protagonista i narrador infantil, i un retrat d’una realitat social miserable i complexa. Però, l’autor aconsegueix defugir tant l’afectació i la sensibleria típica de les primeres, com la mirada moralista o la temptació de jutjar habituals dels segons. El que en resulta és una història colpidora i divertida a parts iguals: una història de supervivència però vitalista, molt vitalista; de suburbis i marginació, però també de solidaritat i de convivència. I d’estima, sobretot, que és allò a què mai no es pot renunciar per a viure. Amb una galeria de personatges secundaris memorables. Com la senyora Lola, el transsexual senegalés que havia estat boxejador al seu país i que es guanya la vida prostituint-se al Bois de Boulogne. O com el senyor Hamil, el venedor de catifes cec, acompanyat sempre d’un llibre de Victor Hugo, que li explica el poder de les paraules i del somni: “El senyor Hamil diu que amb les paraules es pot fer tot però sense haver de matar ningú i quan tingui temps ja ho provaré. El senyor Hamil diu que són el més fort que hi ha”. Però, especialment, amb els dos personatges principals indiscutibles: la senyora Rosa, que arriba a tenir a casa seua —en un sisè pis sense ascensor— fins a deu fills de putes desemparats; i Momo, la veu del qual exerceix de contrapunt d’una realitat que, d’una altra manera, resultaria insuportable. Al mateix temps dèbil i fort, ingenu i lúcid, cínic i fidel, es desenvolupa amb soltesa entre prostitutes, macarrons i gent de mal viure, però s’acompanya d’un paraigua disfressat que anomena Arthur i a qui considera el seu millor amic.

Si sovint s’ha dit que el millor traductor és aquell que passa desapercebut, en aquest cas resulta impossible llegir la novel·la sense tenir present la important feina de tria que suposa traslladar una veu com la de Momo. Una veu plena d’incorreccions lèxiques, de confusions en el significat de determinats conceptes, o de maneres molt personals d’anomenar segons quines coses —com l’ús del verb defensar-se amb el sentit de prostituir-se. La traducció de Jordi Martín Lloret, però, flueix amb la versemblança que demanen els personatges i, molt especialment, la veu narrativa. I si és difícil parlar de La vida al davant sense referir-se a aquesta veu, encara ho és més sense fer esment de les curioses circumstàncies de publicació i de l’atractiva personalitat de l’autor, un veritable personatge en ell mateix. Nascut a Lituània com a Roman Kacew, va ser pilot d’aviació durant la II Guerra Mundial, diplomàtic o guionista i director de cinema, entre altres ocupacions; va estar casat amb l’actriu Jean Seberg, i —com ella— va acabar suïcidant-se. El 1975, amb La vida al davant, va aconseguir guanyar el Goncourt per segona vegada —cosa que no és possible, d’acord amb les bases del premi— adoptant el pseudònim d’Émile Ajar i orquestrant una pantomima en què va involucrar fins i tot un familiar seu, que n’interpretava el paper en entrevistes i fotos promocionals. La novel·la va ser atribuïda a un escriptor jove, d’estil nou i fresc: el contrari d’allò que es deia de Gary.

L’autor mai no va recollir el premi, però, i la vertadera identitat d’Ajar no es va fer pública fins després de la seua mort. En qualsevol cas, és gràcies justament a aquest impostor i a aquesta pantomima, que devem la troballa de Momo. Un personatge de l’estirp de Huck Finn o de Holden Caulfield; el xiquet sense edat, que no vol créixer, però amb uns plans de futur ben clars:

 

i jo també quan sigui gran escriuré els miserables, que és el que sempre s’escriu quan es té alguna cosa a dir.

i quan jo escrigui els miserables diré tot el que em doni la gana sense matar ningú perquè l’efecte és el mateix.

un somriure, i potser una llàgrima

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
La vida al davant, Romain Gary
Biografia d'un lector

 

Al marge de les reflexions idiosincràtiques que pugui suscitar el fet, la gran aportació de la literatura castellana és la novel·la picaresca, nascuda amb El lazarillo de Tormes. Aquest gènere consisteix, tal com el defineix Fernando Lázaro Carreter, en “la autobiografía de un desventurado sin escrúpulos, narrada como una sucesión de peripecias”. Ho podríem matisar una mica més: la novel·la mostra precisament com la desventura contribueix de manera decisiva a la pèrdua d’escrúpols, que en cap cas no acaba de ser total, o en tot cas no és percebuda com a tal a causa de la veu autobiogràfica, que aproxima el personatge al lector. Potser és el que vénen a dir el mateix Lázaro Carreter i Claudio Guillén quan afirmen que la narració gira entorn de “un personaje que va haciéndose persona”.

La novel· la picaresca és l’origen de la novel·la amb la qual, segons Ernest Hemingway, neix la literatura nord-americana moderna, la qual Harold Bloom considera un dels tres millors llibres de la literatura nord-americana. Em refereixo a Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, que afegeix al realisme històric i geogràfic propis del gènere un realisme lingüístic innovador, ja que incorpora les característiques de l’oralitat i, específicament, trets dialectals no pas per descurança sinó amb propòsits literaris, és a dir, funcionals. La picaresca nord-americana seria actualitzada al segle vint per una colla d’autors encapçalats pel Salinger de Catcher in the Rye, títol que es resisteix tant a la traducció que Xavier Benguerel va decidir transformar-lo en L’ingenu seductor.

En efecte: la ingenuïtat que enamora és el que tenen en comú el Lazarillo, Huckleberry, Holden Caufield, i també el Momo que narra i protagonitza La vida al davant, contribució no negligible al gènere de la picaresca publicada per Romain Gary el 1975. Com els altres protagonistes, Momo és un adolescent, és a dir, algú que s’endinsa en el món adult amb una mirada infantil.

Com explica el llibre, a la França de l’època era il·legal que les prostitutes visquessin amb els seus fills, els quals eren educats per col·legues retirades com la senyora Rosa, que a la novel·la té a càrrec seu uns quants nens, dels quals Momo (abreviatura de Mohamed), amb deu anys, és el més gran i espavilat. L’acció transcorre a principis dels setanta en una barriada de París que concentra emigració il·legal, drogues, feina porqueria i prostitució. El temps, com en tota novel·la, és un dels personatges principals: Momo va abandonant la infantesa, i la senyora Rosa va deixant endarrere la vida. 

També com en tota novel·la, el protagonista és el llenguatge. La ingenuïtat vital de Momo té conseqüències lingüístiques, com ara quan utilitza paraules sense acabar d’entendre’n el significat: Així, creu que la seva mare adoptiva pateix “senilitat dement”, de la llar on viu en diu “bordell”, als membres de la mateixa tribu els anomena “tribuns”, etc.

 Però els malentesos del narrador fictici de La vida al davant no son només lèxics: Momo és espavilat però li falta informació, de manera que el que no ho entén s’ho inventa. El resultat és una antologia del disbarat que barreja poesia i denúncia, deliri i compassió. Val la pena reproduir-ne uns quants exemples perquè el lector se’n faci una idea: “Abans que jo naixés hi havia barris de barraques, però França els va fer enderrocar perquè no es veiessin”; “La senyora Rosa va haver d’entregar la criatura a un organisme, amb papers falsos per demostrar que existia, i allò li va costar una malaltia, perquè no hi ha res més trist que un organisme”; “A França els menors estan molt protegits i se’ls fica a la presó quan no hi ha ningú que se n’ocupi”; “Un nano retardat és un nen que ha decidit aturar-se a mig camí perquè res no l’acaba de convèncer. Llavors té uns pares discapacitats que no saben què fer-ne.” “Es veu que ja havia mort uns quants homes, però que eren negres entre ells i que no tenien identitat, perquè no són francesos com els negres americans i la policia només es preocupa dels que tenen una existència”.

Com que la senyora Rosa es fa gran i perd els trucs, les prostitutes li van retirant els fills, de manera que a l’últim només queden Mohamed i un altre. Si no fos pels diners que els proporciona la senyora Lola (un antic boxador camerunès que es guanya la vida com a transsexual al Bois de Bologne,), pel doctor Katz, que la tracta de franc, o per la tribu del senyor Waloumba, que l’ajuden a pujar les escales, no se’n sortiria.

Tanmateix, el temps avança implacable, com constata Momo: “Encara no tenia càncer, però la resta del cos se li deteriorava ràpidament”, “Quan no tens ningú que t’estimi va acumulant greix al voltant”, “És una llàstima que la senyora Rosa no fos maca, perquè tenia talent per ser-ho”. Romain Gary excel·leix a l’hora de construir uns límits lingüístics per al text i a moure-s’hi amb comoditat (fa l’efecte que s’ho va passar tant bé escrivint la novel·la com nosaltres llegint-la).

La sinopsi de La vida al davant podria fer pensar que es tracta d’un pamflet: una vella jueva es fa càrrec d’un nen àrab que se l’estima amb totes les seves forces, enmig d’un paisatge de veïns sol·lícits, botiguers que fan la vista grossa i personatges bondadosos en general. Amb tot, el que trobem a la novel·la no és tant ideologia com estampes d’humanitat: l’orfenesa, la tristesa i una joia de viure com la que ens sobta descobrir en els personatges més desgraciats de Fellini o de Céline. La paraula solidaritat no apareix en tot el llibre, però sí les facetes més corporals, més físiques de la humanitat, i també la curiositat infantil d’entendre-ho tot, una voluntat omnicomprensiva que resulta més admirable com menys estimulant és l’entorn. Al capdavall, “Els nens cauen simpàtics quan encara no són perillosos”. Ja es veu que la ingenuïtat de Momo no li impedeix accedir a una lucidesa diamantina, sempre tocada amb un humor que no acabem de saber si és voluntari. Sigui com sigui, el millor del llibre és la relació entre ell i la senyora Rosa, el difícil tema de la vellesa vista per l’adolescència, que ens arriba a través de les paraules d’ell: “Mai no he estat un bebè, sempre tenia altres preocupacions al cap”; “Jo també quan sigui gran escriure els miserables, que és el que sempre s’escriu quan es té alguna cosa a dir”.

Romain Gary (1914-1980) va néixer a la ciutat bàltica de Vílnius, va aprendre rus i jíddisch a casa i polonès a l’escola, es va traslladar a França el 1928, es va afrancesar el nom, va ser pilot de guerra condecorat durant la Segona Guerra Mundial i va publicar una trentena llarga de novel·les, que han obtingut un cert èxit. De fet, és l’únic autor que ha guanyat dues vegades el premi Goncourt: el 1956 amb Les racines du ciel, i el 1975 amb La vie devant soi, publicat amb el pseudònim d’Émile Ajar (que va aconseguir, ja es veu, enganyar crítics i lectors). Algunes de les seves novel·les s’han adaptat al cinema: el 1977 Moshe Mizrahi va dirigir La vie devant soi (també coneguda com a Madame Rosa), que va obtenir l’Oscar al millor film en llengua estrangera, i el 1979 Costa-Gavras va dirigir Clair de femme. També va escriure guions i va dirigir la seva esposa, Jean Seberg, en dues pel·lícules.

La vida al davant, l’únic llibre de Romain Gary traduït al català, va ser publicat per Angle el 2004 i ha estat recuperat arran del centenari de l’autor en l’excel·lent traducció de Jordi Martín Lloret. Han passat gairebé quaranta anys, però el llibre manté l’autenticitat i fins i tot l’actualitat: es pot llegir sense tenir la sensació de viatjar en el temps. Se li podria aplicar la frase que llegim al començament de The kid, l’aportació de Charlie Chaplin al gènere picaresc: A picture with a smile –and perhaps a tear.

vive la france!

CARLOS ZANÓN

Vive la France!

Avui

11|4|2014

Oh, tot és tan deliciosament francès! La novel·la, una petita gran meravella que Angle Editorial ens regala. De fet és una traducció revisada deu anys després de la publicació a la mateixa editorial. Però és que tot al voltant de La vida al davant és novel·lesc. Una nina a l'interior d'una altra nina. Un xaval lituà que es construeix al voltant del seu talent i la idea de la redempció, la justícia i l'amor —a una mare, a una llengua, a una manera de ser eternament jove—. Una història de dignitat i lluita, de joia de viure i de desesperança, de reinvenció, d'existir i no saber fer-ho quan es perd el desig, la vida com a inevitable.

Per on començo? Romain Kacew és Romain Gary i Romain Gary és Émile Ajar. El primer neix a Vílnius el 8 de maig del 1914. Lituània sota domini soviètic. Quan té 11 anys el seu pare els abandona. La mare d'en Romain, ferida i amb el somni de ser actriu i, si podia ser, francesa, emigra cap al país del Pernod. Poc temps després, ja a França, la mare modula el seu fracàs injectant el somni de la notorietat i l'art al seu fill. És ella la que li  dirà que es canviï el cognom, si no és que vulgui ser ballarí o un cambrer en una pel·li de Disney. Abans que Romain Kacew sigui Romain Gary, estudia dret. Combat a la Segona Guerra Mundial. Amb els bons. Després farà feines diplomàtiques per al seu nou país. La seva primera novel·la, Education européene (1945) és tot un èxit. Pas a pas, Gary es converteix en un dels escriptors més prolífics i controvertits de les lletres franceses. Però la mare lituana va morir abans de, fins i tot, veure publicada aquesta primera novel·la. 

La malenconia de la vida

La pèrdua és una constant a la literatura de Romain Gary. La malenconia de la vida viscuda com a reafirmació d'ella mateixa. Molts anys després, la seva ex, l'actriu (Freud pica a la porta!) Jean Seberg (A bout de souffle, per exemple, de Godard), es va suïcidar. El 1956 Romain Gary va guanyar el Goncourt amb Les racines du ciel. Un premi tot prestigi —i 10 euros!— que un autor només pot guanyar una vegada. Segur? Només un cop?

El Goncourt del 1975 va ser per a La vida al davant. Una novel·la emocionant, fresca i directa, que tocava d'una manera molt personal (i francesa: no es pot entendre Pennac sense aquest llibre, per exemple) temes i personatges. El personatge de la novel·la és un tal Momo, un nen musulmà que passa la seva infància acollit acasa de la senyora Rosa, al barri parisenc de Belleville. Ell i els altres nens són fills de prostitutes que per evitar els serveis socials els deixen amb la tal senyora Rosa, una jueva ja gran i en decadència física, fugida dels nazis i de l'horror.

El llibre és tot un esdeveniment. I encara més quan el que ho ha escrit és un desconegut: Émile Ajar. Els rumors sobre la identitat d'aquest autor es disparen. Raymond Queneau? Louis Aragon? Una obra col·lectiva? L'autor no es mostra ni concedeix entrevistes. Un periodista es proposa trobar Ajar i creu que l'ha descobert ensenyant aquí i allà la foto promocional de l'editorial. Té 33 anys i el paio li concedeix dues entrevistes. La novel·la passa a ser pel·lícula el 1978, guanya un Oscar i la seva protagonista, Simone Signoret, guanya el César a la millor actriu.

Quan té 66 anys, Romain Gary es dispara una Smith & Wesson a la boca. És el 2 de desembre del 1980. Entre les coses que va deixar hi havia un llibre. El 3 de juliol del 1981, al programa Apostrohes, el paio que va concedir les entrevistes, Émile Ajar, que de fet era Paul Pavlowitch, confessa la veritat. La vida al davant és obra de Romain Gary. La juguesca queda documentada amb el llibre pòstum de Gary: Vie et mort d'Émile Ajar. El motiu? Ell mateix ho explica: "Estava cansat de ser jo mateix [...] Sempre he estat un altre". Problemes de desarrelament, de perdre la gent que estimes, de la joventut com el País de les Primeres Vegades.

Una història sincera i literària alhora. I un llibre divertit, tendre, vital i controvertit, que sempre serà actual. I el plantejament que estimar no és sinó la nostra resistència a les adversitats. Aquesta encara és una idea radical i revolucionària. De Jesucrist a Momo. De Romain Kacew a Émile Ajar.

fer-se gran des de petit

MARINA ESPASA
Fer-se gran des de petit
Ara
5|4|2014

Romain Gary és el tipus d'escriptor sofisticat que tota literatura voldria tenir en nòmina. Fill de jueus russos exiliats, aviador de la Segona Guerra Mundial, amb un aspecte físic de sultà de l'Extrem Orient, marit de Jean Seberg, aventurer, diplomàtic, capaç d'escriure en dos o tres idiomes, dominador de cinc o sis, inventor de tres o quatre pseudònims...Amb seixanta anys i avorrit de ser ell mateix, va planificar l'enganyifa de la seva vida: es va inventar el pseudònim Émile Ajar i, sota aquesta màscara, va escriure un parell de novel·les. Amb la segona, aquesta meravella que és La vida al davant, va guanyar el Goncourt, va tenir un èxit absolut de crítica i vendes, i al cap d'un any ja se n'havia fet una adaptació cinematogràfica amb una Simone Signoret descomunal. Però les sospites que Ajar tenia alguna cosa a veure amb Gary no paraven d'augmentar, esperonades pel fet que Gary ja havia guanyat el Goncourt el 1956, i les bases del premi prohibien que un autor el guanyés més d'una vegada. Gary, però, va aconseguir que no es desvelés el secret fins després de la seva mort i el premi no se li va retirar mai. I és que qui hauria pogut tenir el coratge de donar l'esquena a una de les històries més corprenedores i alhora divertides que s'han explicat mai? Qui puja un parell de graons de l'escala ronyosa de la casa del barri de Belleville on viu la senyora Rosa no en surt indemne.

És cosa sabuda que, en literatura, la veu ho és tot. El to. Però poques vegades es constata d'una manera tan descarada com en aquest llibre, i des de la primera línia. Qui parla és Momo, un nen d'edat indefinida que viu acollit a casa de la senyora Rosa, una vella jueva exprostituta, grassa i lletja, que té cura dels "fills de putes", els nens de les putes que treballen a Pigalle i al Bois de Boulogne. Momo és el seu preferit, el més gran de tots, i qui tindrà cura d'ella quan emmalalteixi. Els ulls Momo capten la duresa del món abans d'hora —els proxenetes, la droga, la violència, l'odi als jueus— i funcionen com un filtre molt especial: ho absorbeixen tot i ho treuen tenyit per un prisma de cinisme tendre d'una maduresa insòlita. No pararan de subratllar frases seves: "Jo crec que s'ha de començar a viure quan s'és molt jove, perquè després es perden totes les qualitats i ningú no te'n passa ni una", "Jo ja tenia nou anys o així, i a aquesta edat ja es pensa, menys quan s'és feliç". Per crear un personatge tan especial, Gary va esprémer al màxim el seu talent d'escriptor: va introduir unes quantes paraules i expressions mal dites, va dotar-lo d'un cap que s'assemblava sospitosament al seu i el va posar enmig d'una situació terrorífica amb una actitud pura i a la vegada plena de malfiança, típica de qui s'ha hagut d'espavilar des de molt petit. El resultat és una sacsejada profunda: qui és el nen i qui és l'adult en aquesta societat podrida? Qui tracta els seus vells amb més dignitat?

Hi ha dues escenes més que memorables: la de la sala de doblatge on Momo veu per primera vegada que les imatges poden anar enrere i en canvi la vida no, i quan el ve a buscar el pare. No es pot concentrar millor l'humor i la tragèdia que en aquelles quatre o cinc pàgines, ni es pot donar a entendre de manera més clara que viure consisteix a entomar, sense prejudicis i només amb amor, tot el que la vida ens posa al davant. Aquest llibre és una peça única, que Angle Editorial ha tingut la bona idea de reeditar amb motiu del centenari del naixement de l'autor, amb una esplèndida traducció, revisada, de Jordi Martín Lloret. Esperem que només sigui la primera de moltes més novel·les que puguem llegir en català del grandíssim i tràgic Romain Gary.

 

un parell de goncourts

AIDA SEGURA
Un parell de Goncourts
Avui
28|7|2005

La pel·lícula À bout de souffle de Jean-Luc Godard va provocar que milers de nois que eren adolescents l'any 1959 s'enamoressin perdudament de Jean Seberg, la noia andrògina amb el pentinat despentinat a la garçon, venent diaris Champs Elysées avall, amb aquella samarreta del New York Herald Tribune d'una senzillesa contundent. Les noies es van enamorar de Jean-Paul Belmondo o de la Seberg o de la imatge de la Seberg, precursora de l'estètica mod i sixties que s'acabaria imposant fins a la saturació. Una imatge fràgil i dura, innocent i perversa. Símbol de la nova feminitat francesa tot i ser mord-americana, Seberg va tenir una vida excessiva, sempre fugint d'ella mateixa, amb intents periòdics de suïcidi, addicta als barbitúrics i a l'alcohol, de depressió en depressió i de psiquiàtric en psiquiàtric. Va ser objecte d'investigacions per part de l'FBI a causa de les seves idees polítiques i les seves amistats amb membres dels Panteres Negres. L'implacable J. Edgar Hoover va ordenar que es "neutralitzés" la Seberg, i l'FBI va aconseguir que les columnes de societat dels diaris diguessin que el fill que esperava era del líder dels Panteres Negres. L'actriu va tenir una crisi nerviosa que li va provocar un part prematur. L'endemà va convocar una roda de premsa on va ensenyar el cadàver de la seva nena de set mesos als periodistes horroritzats. Era blanca. El 7 de desembre de 1979 es va trobar el cos de Jean Seberg en un suburbi de París, al seient de darrere d'un cotxe. El 2 de desembre de l'any següent, Romain Gary, que havia estat el seu marit des del 1962 fins al 1970, també es suïcidaria a París. Es veu que mai va poder oblidar Seberg, el seu gran amour fou.

Malgrat aquest final, les obres de Gary respiren un profund amor per la vida, una energia que tenyeix d'humor les desgràcies. A La promesa de l'alba, la seva autobiografia, escriu: "Les orenetes de mar a vegades aterren tan a prop que se'm talla l'alè i sento que en mi es desperta i s'aguditza un vell desig. Una mica més i se'm posaran samunt la cara, se m'arrauliran al coll i als braços, em cobriran del tot...Amb quaranta-quatre anys encara somio amb una certa tendresa essencial". I aquesta tendresa que somiava estirat a la platja de Big Sur serà una constant en tota la seva obra, una tendresa que també es pot entendre com una fe intensa en el gènere humà. De fet, Gary va ser un home de creences i, el que és més important, d'accions. Nascut a Vílnius el 1914, va fugir a França amb la seva mare als 14 anys. Després d'estudiar dret es va allistar a l'aviació, i el 1940 es va unir a la "França lliure" sota les ordres de De Gaulle. Com a capità de l'esquadra aèria Lorraine va participar a la batalla d'Anglaterra i a les campanyes del nord d'Àfrica i de Normandia. Un cop acabada la guerra va entrar al ministeri d'Afers Exteriors i més tard al Quai d'Orsay. La seva carrera diplomàtica el va portar a l'ONU, on va ser portaveu de França, i a Los Angeles com a cònsol general del seu país.

Després es va dedicar a voltar pel món durant deu anys com a corresponsal de diverses publicacions nord-americanes i va dirigir un parell de pel·lícules. I tot això no li va impedir convertir-se en un dels autors francesos més populars i prolífics del seu temps, ja fos signant amb el seu nom o amb els pseudònims d'Emile Ajar, Fosco Sinibaldi o Shatan Bogat. Un dels motius pels quals es recorda més Romain Gary és perquè va ser l'únic autor que va guanyar dues vegades el Premi Goncourt, un guardó que només es pot rebre una única vegada. El 1956 li van atorgar per Las raíces del cielo, i el 1975 per La vida al davant. S'hi va presentar amb el pseudònim d'Émile Ajar, i el seu cosí va fingir ser-ne l'autor durant un temps. La veritat no es va saber del tot fins a la publicació de la seva obra pòstuma Vie et mort d'Émile Ajar. L'element unificador del periple vital de Gary és el problema de la identitat. Mai va deixar de canviar, de reinventar-se, de superposar els noms i les cares. D'amagar-se i escapar-se d'ell mateix, en definitiva. D'escriure la seva obra com si fos veritat. O de viure la seva vida com si fos invenció. 

La vida al davant és la història de Momo, un nen musulmà que viu a casa la senyora Rosa, exprostituta jueva supervivent d'Auschwitz que regenta el que Momo anomena "un bordell de fills de puta". Amb aquesta llengua clara i enèrgica explicaraà la seva pròpia vida i la de la seva petita comunitat marginal. El senyor Hamil, sempre llegint Víctor Hugo i fent-se vell a la taula d'un bar. El senyor N'Da Amédée, el macarró més elegant de París, amb vestits de seda de color rosa i les mans ben guarnides d'anells de diamants. La senyora Lola, un exboxejador senegalès transsexual que es fa les nits al Bois de Boulogne i que és la persona més maternal que Momo ha conegut mai. El doctor Katz, que li dirà que no s'ha de preocupar perquè és jove i té tota la vida al davant...A Momo això li semblarà una amenaça, una condemna. Vol viure, i no només sobreviure i passar-les putes: "Sí, ja ho sabia, que tenia tota la vida al davant, però tampoc no pensava amargar-me-la ara, per això". I no s'amargarà pas, sinó que es mirarà les coses amb humor i les explicarà de manera seductora i fresca, amanint-ho amb observacions sàvies, gairebé aforístiques: "Durant molt temps no vaig saber que jo era àrab perquè ningú no m'insultava", "No em barallava mai, perquè pegar fa mal", " Per estar del tot tranquil cal ser mort. A la vida tot és pànic" o "Els que millor dormen són els injustos, que tot se'ls en fot, mentre que els justos no poden aclucar l'ull i s'amoïnen per tot".

Momo viu amb Rosa, que "té cara de vella granota jueva amb ulleres i asma", que quan plora no se l'ha de molestar perquè és el seu millor moment, que té un retrat de Hitler sota el llit i se'l mira de tant en tant per recordar que hi ha coses per les quals ja no cal patir. I per reviure els bons temps es posa la seva roba de quan era una dona jove i bonica i feia el carrer. Momo i Rosanomés es tenen l'un a l'altre i aquella picaresca típica dels supervivents, i quan ella es posi malalta i es vagi convertint en un vegetal, Momo farà tot el que pugui per evitar-li una mort indigna. Pel camí potser perdrà la ingenuïtat però mai pararà el cul, que és el que la senyora Rosa sempre li havia demanat que evités.

Alguns aspectes de La vida al davant els trobem també en "la tribu Malaussène" de Pennac: el barri parisenc de Belleville com a pàtria acolorida dels oblidats, els personatges extravagants, la resignació histriònica de Benjamin Malaussène i de la senyora Rosa, la proliferació de criatures com si fossin un fenomen contagiós, la necessitat de solidaritat i d'articular un missatge moral que no sigui carrincló, la denúncia de la degradació social utilitzant l'humor com a arma, la seducció de l'estil i el llenguatge...S'ensuma un aire Malaussène. És probable que Pennac llegís La vida al davant. Com diu la faixa, a França se'n van vendre més d'un milió d'exemplars. Al cap i a la fi, un Goncourt és un Goncourt. I dos Goncourts seràn sempre, exclusivament, Romain Gary.

anna guitart, llucia ramis i romain gary

 

El Suplement

04/11/2017 | Les dues lletraferides del Suplement parlen d'un dels escriptors en francès més d'actualitat. Se n'acaben de publicar dos llibres en català: "Gos blanc" i "La vida al davant", que han deixat l'Anna Guitart totalment frapada.

la vida al davant

QUIM CURBET

La vida al davant

Diari de Girona

29|12|2015

Romain Gary era un escriptor i diplomàtic francès, lituà de naixement quan Lituània pertanyia a Polònia i Europa era una nebulosa de gasos a punt d'explotar. Rus de llengua materna i jueu per origen familiar, va lluitar com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i va rebre de mans del general De Gaulle la Croix de guerre, una condecoració reservada als herois. Gary deia que «la veritat és que hi ha moltes gotes que no fan vessar el got». El seu vas, però, es va desbordar el 2 de desembre de 1980 quan es va llevar la vida en el seu apartament de París.

Estem atrapats en un planeta rodó i pesant com la bola de metall que portaven els presoners lligada al turmell. Dia rere dia els humans anem guixant ratlletes a la paret mig escrostonada de la nostra cel·la, amb l'esperança d'anar restant temps a una llarga i feixuga condemna. Cada matí mirem la interminable rastellera de línies, les sumen al nombre d'arrugues a la cara i obtenim una xifra determinada que anomenem «anys». Cada any arriba al seu final i intentem recopilar els fets i les notícies que en el seu moment vam considerar transcendents, somnis que s'esvaeixen irremeiablement com el rastre vaporós que deixen els avions en passar damunt dels núvols. Noms, dates, cares i paraules, tot va degotant lentament en el tassó de la memòria fins a desbordar-lo.

El premi Gouncourt no pot ser concedit més d'una vegada a un mateix autor, per aquesta raó Romain Gary s'hi va presentar en una segona ocasió amb pseudònim i el va tornar a guanyar amb la novel·la La vie devant soi, que Simone Signoret va encarnar posteriorment en el cinema, interpretant el paper de Madame Rosa, una vella prostituta supervivent de l'holocaust. Ella, potser perquè ja no albira gaire vida davant seu, expressa al seu jove amic Momo que «els malsons són allò en què es converteixen els somnis a mesura que passa el temps». Ara, al final d'aquest any, ens adonem, com Madame Rosa, que el temps va sobreeixint del recipient i que els somnis ja no són el que eren, que el canvi climàtic va escalfant el nostre món i que l'univers s'expandeix, però que al nostre país curiosament ho fa en parts matemàticament iguals.

 

el món segons gary

 

Lluís A. Baulenas. «Incest a la francesa i el món segons Gary». Ara. 1 de març 2014.

el nét d'ivan ilic mosjukine

Font de les imatges: In & Out Barcelona.

«Lletraferit és segons el diccionari, un amant de conrear les lletres. Lletraferit, segons els carrers de Barcelona, és una cafeteria-llibreria que es troba al carrer de Joaquin Costa. Aquest petit racó literari ofereix llibres per comprar i llegir, sofàs i butaques còmodes i un ambient relaxat a base de bons còctels, una gran varietat de tés i una oferta deliciosa de cupcakes.

La història del Lletraferit és ben curiosa. El seu amo, el senyor Alexandre Diego Gary és el fruit del matrimoni de dos grans artistes, el novelista Romain Gary i l'actriu d' À bout de souffle, Jean Seberg. I el bar, el regal que Gary li va fer a la seva mare, que al final de la seva vida havia estat fantasejant amb la idea d'obrir un restaurant a Barcelona. Partint d'aquesta base, la cafeteria no ens pot defraudar, tot en ella té un aire bohemi, peculiar, i potser el toc especial el posa la flaire a llibres i a paper que es respira en l'ambient. Un lloc tranquil per fer una copa, per tenir una plàcida conversa o per refugiar-se de la realitat en móns literaris.

No és estrany trobar-se fragments de novel·les a les taules, com el que està a sobre de la nostra, del llibre Nuestra necesidad de consuelo es insaciable...d'Stig Dagerman, un títol que dóna què pensar. Al nostre costat hi ha una parella de turistes que segurament no tenen ni idea de tota la literatura que amaga aquest bar, ja que estan a la entrada i els llibres no es troben fins que no t'endinses una mica i baixes uns quants esglaons. Potser s'han sentit atrets per les butaques de cuir, buscant un descans però sigui com sigui han entrat perque el Lletraferit té una gràcia especial que convida a tothom a obrir la porta.»

Barcelona Cultura. Racons literaris: El Lletraferit.

Apunts relacionats:
El tercer rus.
El pare de Romain Gary.

el pare de roman gary

A propósito de identidad. Leonardo Sciascia en su Alfabeto Pirandelliano, dedica una de las «voces» a Ivan Ilic Mosjukine, el actor ruso nacionalizado francés, que en la adaptación cinematográfica de El difunto Matías Pascal, dirigida por Marcel L’Herbier en 1925, supo interpretar al personaje protagonista de forma inolvidable, hasta el punto de que «todos los lectores de la novela que habían visto la película, tal vez incluso el mismo Pirandello, no fueron ya capaces de recordar al personaje más que con la figura, los movimientos y las expresiones de Mosjoukine». Y añade: «Después de esta película, la vida de Mosjoukine, ya suficientemente pirandelliana, se vuelve pirandelliana del todo». Pero ¿en qué sentido? Sciascia habla de problemas de identidad y, casi como evidencia, enumera las interpretaciones del actor; desde Cadáver viviente de Tolstoi hasta Casanova. Pero, en esta misma línea, habría que añadir el Kean de Dumas y la Danza Macabra de Volkoff, historia de un director de orquesta que de tanto ensimismarse con la Danza Macabra de Saint-Saëns se vuelve loco. Pero creemos que la vida de Mosjoukine puede ser definida como pirandelliana precisamente por haber sido él también un hijo cambiado: nacido en una noble y rica familia de terratenientes, después de haber estudiado en el colegio y en el instituto, fue obligado por el padre a matricularse en Derecho. Estudió durante dos años, luego se escapó y se dedicó a la carrera de actor. Tuvo un hijo natural, el escritor francés Romain Gary, que heredó del padre, agravándolos, los problemas de identidad hasta morir suicida.

Andrea Camilleri. Biografía del hijo cambiado. La novela de la vida de Luigi Pirandello. Traducció de Francisco Julio Carrobles. Gadir, 2006. P. 188-189.

el tercer rus

"Je me suis bien amusé. Au revoir et merci." R.G.

Les coses van com van. La casualitat ha volgut que aquest estiu, pel que fa a la lectura, guanyés la mare Rússia. El tercer de la temporada es diu Romain Gary (Roman Kacew) (Moscou 1914-París 1980). Escriptor francès d'origen rus. Visqué els seus primers anys a Rússia i a Polònia, estudià lleis, participà com a aviador en la Segona Guerra Mundial i el 1945 ingressà en la diplomàcia. Treballà en el ministeri d'Afers Estrangers (1946-56) i fou cònsul francès a Los Angeles (1956-60). De les seves novel·les cal destacar Éducation européenne (1945), Les couleurs du jour (1952), Les racines du ciel (1956, premi Goncourt)...Poc després del seu suïcidi es descubrí que era també l'autor de les novel·les signades amb el pseudònim Émile Ajar: La vie devant soi (1975, premi Goncourt), L'angoisse du roi Salomon (1979) i altres. (Font: Gran Enciclopèdia Catalana).

Però la vida de Gary va ser un pèl més animada del que ens explica l'enciclopèdia. Us recomano l'article d'en Joaquín Leguina "Romain Gary y la crítica literaria", publicat a Revista de libros (núm. 95, 2004).

"Con algún altibajo, Gary fue siempre un novelista de éxito, pero en su madurez creativa se encontró con el desapego de algunos críticos que, quizá influidos por el canon del nouveau roman de Robbe-Grillet y compañeros mártires, le habían dejado de apoyar, tachándolo en ocasiones de «romántico pasado de moda». El escritor, que sentía atracción por lo camaleónico, ya había publicado alguna novela menor bajo seudónimo, pero al inicio de los años setenta se decidió a montar una de las bromas literarias más sonadas de la historia: «Estaba harto de la imagen de Romain Gary que me habían colgado a la espalda [...] y, sobre todo, añoraba la juventud, el comienzo, el primer libro». Fue así como nació Émile Ajar, un escritor que en 1973 envió a la editorial Gallimard, supuestamente desde Brasil, el manuscrito de una novela titulada «La soledad de una serpiente pitón en París», cuyo título, finalmente, fue Gros-Câlin. Robert Gallimard pasó la novela al comité de lectura de su editorial, al que pertenecían, entre otros, Raymond Queneau y Colette Duhamel. El comité recomendó su publicación."

"Las cosas se complicaron cuando, a finales del año 1974, se corrió la voz de que Gros-Câlin iba a obtener el premio Renaudot, un galardón que se reservaba a los escritores nuevos (Céline lo obtuvo en 1932 por Viaje al fin de la noche ). Para quitarse el problema de encima, Émile Ajar, es decir, Gary, hizo llegar a varios miembros del jurado que no aceptaría el premio. Encantado con el éxito de ventas y dispuesto a seguir adelante, Gary completó la biografía del Émile Ajar, sin que nadie se apercibiera de que aquella vida «real» se parecía sospechosamente a la vida «literaria» de Fosco Zaga, el protagonista de una novela anterior de Gary, Les Enchanteurs."

"Por la mañana dictaba a su secretaria como Émile Ajar y por la tarde como Romain Gary. La vie devant soi obtuvo el premio Goncourt de 1975. Esta vez, Gary dejó que las cosas llegaran hasta el final, pero, aconsejado por su abogada, la conocida letrada parisina Gisèle Halimi, Émile Ajar renunció al premio una vez obtenido. Las razones de la letrada eran evidentes: el Goncourt, según sus propias bases, no podía otorgarse dos veces a la misma persona y, tarde o temprano, el secreto saldría a la luz. Pero Gary se empecinó en que el engaño siguiera más allá de su muerte. Preguntado por el diario Francesoir acerca de la novela que había ganado el Goncourt, Gary contestó: «Me gustó Gros-Câlin, pero no he tenido aún tiempo de leer La vie devant soi . No creo que su autor pueda preservar durante mucho tiempo su anonimato». En seis meses, Gallimard había vendido medio millón de ejemplares de La vie devant soi. Presionado cada vez más por los periodistas, el editor Robert Gallimard, que era uno de los pocos que estaban en el secreto, pretendió que Gary descubriera el pastel, pero éste no estuvo dispuesto a ello e ideó una vuelta de tuerca. Firmó un contrato con un primo suyo, Paul Pavlowitch, que era también escritor, en el cual Paul se comprometía a mantener el secreto y a ponerle cara y carnet de identidad a Émile Ajar. A cambio, cobraría el 40 por 100 de los derechos de autor. Fue así como Ajar salió del armario y se multiplicaron las entrevistas con Paul Pavlowitch, el primo de Gary, lo cual levantó algunas sospechas que Gary se encargó de eliminar, argumentando, por ejemplo, que él había publicado otra novela (Au delà de cette limite...) al mismo tiempo que la de Émile Ajar."

" Dos días antes de morir, Gary había enviado a Gallimard su testamento literario: Vie et mort d'Émile Ajar , indicando que el libro se debía publicar en las fechas que determinaran Robert y Claude Gallimard de acuerdo con su hijo Diego. Seis meses después de la muerte de Gary, su primo Paul Pavlowitch llamó a Bernard Pivot, el director de Apostrophes , el prestigioso programa literario de la televisión. Se citó con él y le dijo: «Yo no soy Émile Ajar. Émile Ajar es el seudónimo de Romain Gary. He escrito un libro, L'homme que l'on croyait, donde lo cuento todo. Le doy a usted la exclusiva a cambio de una total discreción». Pivot prometió llevarlo a su programa en cuanto el libro se publicara. El 1 de julio de 1981 el libro de Pavlowitch estaba en la calle y el día 3 el autor apareció en Apostrophes. Las revelaciones de Paul Pavlowitch levantaron un enorme revuelo en los ambientes literarios franceses, pero ninguno de los críticos que habían despreciado a Gary y ensalzado a Émile Ajar tuvo el valor de reconocer su mezquindad y su ceguera. Gallimard anunció de inmediato la publicación de Vie et mort de Émile Ajar . Pavlowitch confesó en el programa de televisión que Gary, refiriéndose a los críticos literarios, le había dicho en alguna ocasión: «¡Bravo, Paul! Émile Ajar ha puesto en su sitio a todos esos charlatanes de mierda»."

Una història que hauria pogut signar, tranquil·lament, en Vila-Matas.
P.S.: Romain Gary va estar casat amb la Jean Seberg (la prota de Bonjour tristesse i À bout de souffle) i van tenir un fill, Alexandre Diego Gary, que acaba de publicar la seva primera novel·la, S. ou l´ esperance de vie (Gallimard). Diuen que viu a Barcelona, on ha obert una llibreria-cafè. Algú sap més cosa, plis? Dos euros de recompensa.
Ho he tret d'un article d'en Joan de Sagarra que podeu trobar al blog-amic de Les Corts.