la merricat va a la biblioteca

Els amables lectors d'aquesta casa saben que sempre acabo reproduint els fragments que fan referència a biblioteques, lectors o lectura que trobo als llibres. Manies. La veritat és que els doblecs —metafòrics, que el llibre no era meu— de Sempre hem viscut al castell van començar a la primera pàgina perquè just en el segon paràgraf la Merricat ja esmenta uns 'llibres de la biblioteca' —els últims que va agafar—, que aniran sortint al llarg de tota la novel·la.

L'assumpte dels llibres és un clar exemple d'una tècnica que utilitza molt la Jackson —hi té la mà trencada— que no és altra que anticipar-nos coses que passaran —els llibres es quedaran per sempre més a la lleixa de la cuina del castell— sense aclarir-nos —encara— com va anar la cosa exactament. Una manera de mantenir el suspens, si voleu. També podia haver dit que la Jackson excel·leix en 'l'ús d'elements catafòrics', però després m'hauria de rentar la boca amb sabó o arrencar-me la llengua: tinc una reputació a preservar, jo.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

«L'última vegada que vaig donar un cop d'ull als llibres de la biblioteca que tenim a la lleixa de la cuina feia cinc mesos que els havíem d'haver tornat i em vaig preguntar si n'hauria triat altres si hagués sabut que serien els últims llibres, els que es quedarien per sempre a la lleixa de la cuina.» [P.7]

.

«Era un divendres de finals d'abril que vaig dur els llibres de la biblioteca a casa.

Els divendres i els dimarts eren dies terribles perquè havia d'anar a la biblioteca i a la botiga de queviures; la Constance no passava mai del seu jardí i l'oncle Julian no podia. Així que no era l'orgull el que em feia anar al poble dues vegades la setmana, ni la tossuderia, sinó la pura necessitat de llibres i menjar.» [P.8]

.

«Triava amb cura els llibres de la biblioteca. A casa nostra hi havia llibres, és clar; al despatx del pare cobrien dues parets, però a mi m'agradaven les rondalles fantàstiques i els llibres d'història, i a la Constance els de cuina. Malgrat que l'oncle Julian mai no agafava cap llibre, li agradava veure la Constance llegint als vespres mentre ell treballava en els seus papers, i de vegades se la mirava amb aprovació.

 —¿Què llegeixes, maca? Quina estampa més bonica, una dona amb un llibre.

 —Llegeixo L'art de la cuina, oncle Julian.

 —Magnífic.

Mai no estàvem gaire estona en silenci, amb l'oncle Julian a l'habitació, però no recordo que ni la Constance ni jo obríssim mai cap dels llibres de la biblioteca que encara són a la lleixa de la cuina.» [P.9]

.

[La Constance] «va plegar la bossa dels queviures, la va desar amb les altres al calaix i va col·locar els llibres de la biblioteca a la lleixa on s'estarien per sempre més.» [P. 35]

 .

[En Charles substitueix la Merricat a l'hora d'anar a comprar al poble]

«Vaig esperar que en Charles se n'hagués anat prou lluny, potser a la roca negra, i vaig dir:

—S'ha oblidat els llibres de la biblioteca. [la Merricat]

—Ets la senyoreta Malvada —va dir—. Volies que se n'oblidés. [la Constance]

—¿Com podia saber que teníem llibres de la biblioteca? Ell no és d'aquesta casa; no té res a veure amb els nostres llibres.» [P.109]

.

[La casa crema. Un cop apagat l'incendi, els veïns l'envaeixen, destruint tot el se'ls posa per davant, però, curiosament, no toquen 'els llibres de la biblioteca'. La Merricat apunta la raó per la qual els han respectat. La Merricat és de la broma]

«Mentre sèiem tranquil·lament a la cuina anàvem posposant el moment de veure la resta de la casa. Els llibres de la biblioteca encara eren a la lleixa intactes i vaig entendre que ningú no hagués volgut tocar uns llibres que pertanyien a la biblioteca; al cap i a la fi si feies malbé res de la biblioteca et posaven una multa.» [P.170]

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

I com que ara cap de les dues germanes no surt mai de casa, els últims llibres que la Merricat va treure de la biblioteca encara són al castell. A la lleixa de la cuina, concretament. I encara és hora que algú els obri.  Fi.

________________
P.S: D'altres exemples d'anticipació:

«Aquell dia, que va ser el darrer que la Helen Clarke va venir a prendre te...» [P. 39]

«S'acostava un canvi i ningú no ho sabia tret de mi» [P. 63]

«Aquell dissabte al matí vaig prendre'm una torrada amb confitura d'albercoc i vaig pensar en com la Constance l'havia fet i l'havia guardat amb cura perquè jo me la mengés algun matí assolellat, sense mai ni somiar que abans que la confitura s'acabés arribaria un gran canvi» [P. 66-67]

«Mai no va saber que seria el seu darrer matí a la terra» [P. 73]

«Crec que si hagués sabut que era el seu últim esmorzar li hauria deixat prendre's més salsitxes» [P. 74]

«Crec que en general va ser un dia agradable per a tots ells, i és clar que és molt millor que no sabessin que havia de ser el seu últim dia» [P. 77]

«Diumenge al matí faltava un dia menys per al canvi» [P. 79]

«Va ser l'últim dels nostres dies lents i encantadors, encara que, com l'oncle Julian hauria comentat, mai no ho hauríem sospitat» [P. 83]

«Era el dia perfecte per passar comptes amb en Charles. Al matí la Constance va decidir fer galetes especiades per sopar; quina llàstima, perquè si algú de nosaltres ho hagués sabut, li hauríem pogut dir que no s'hi molestés, que dijous seria l'últim dia» [P. 126]

encara vivim al castell

ALLAU
Encara vivim al castell
The Daily Avalanche
8|12|2016

La feliç conjunció del títol escollit al club de lectura del mes de desembre amb la seva publicació en català (a l’Altra Editorial i en traducció de Martí Sales) m’ha fet retornar a «Sempre hem viscut al castell» de Shirley Jackson, una relectura que no ha suposat cap disminució en l’admiració que tinc per aquest llibre des de fa quatre anys. Fins i tot gosaria qualificar-lo d’obra mestra, començant pel banal motiu de les seves moderades dimensions. 

I és que, si se’m permet la «boutade», la possibilitat que un llibre sigui una obra mestra disminueix proporcionalment a mesura que augmenten les seves pàgines. Per pura qüestió estadística, en una novel·la de vuit-centes pàgines és més fàcil espifiar-la que en una de cent. Penso en «La Prisonnière» (considerant el cicle complet de Proust com una sola obra), en els tecnicismes baleners de «Moby Dick», en els capítols narrats per Esther Summerson a «Bleak House» de Dickens o en les reflexions sobre el sentit de la Història a «Guerra i Pau». Al seu costat, cal admirar l’indefallible muscle narratiu de peces més breus com el «Bartleby» de Melville, «The Turn of the Screw» de James, «Pale Fire» de Nabokov o «Mestres Antics» de Bernhard.

I també aquest inclassificable «Sempre hem viscut al castell» que defuig qualsevol adscripció genèrica, encara que sembli jugar a cartes tan desaparellades com la novel·la gòtica, el misteri detectivesc o el conte de fades contemporani. Durant el debat en el club de lectura, he percebut com repetidament s’hi buscaven significats ocults en el text (la narradora és morta, el cosí Charles és un fantasma, les protagonistes patiren agressions sexuals per part del pare en la seva infantesa…) Quant de mal han fet M. Night Shyamalan i tots aquests relats misteriosos amb obligada sorpresa final!

Jo, en canvi, sóc partidari d’una lectura al peu de la lletra, més que suficient per revelar l’inefable encant d’aquest llibre on els nostres prejudicis són dinamitats una vegada i una altra. I on les fràgils víctimes potencials esdevenen les triomfadores finals. Quina avant-avant penúltima gran frase la següent:

—Pobres forasters —vaig dir—. Tenen tant a témer.

Hi ha a «Sempre hem viscut al castell» moltes expectatives frustrades i un ferotge humor negre que se’m va mig escapar a la primera lectura. El segon capítol és digne d’estudi en escoles d’escriptura «Urbi et Orbe» per la seva intel·ligent solvència: l’esdeveniment central del relat ens l’expliquen a través de la visió excèntrica i mòrbida de l’oncle Julian, davant de l’horror de la veïna tafanera i la prudència de la visitant més veterana. Tot plegat és tan informatiu com d’una comicitat extrema.

Sempre em sento insuficient i estult d’expressió davant d’un llibre que adoro. Així que, quatre anys després del 10 de desembre de 2012, em limitaré a repetir que cal llegir la Jackson per eixamplar horitzons, com si us hi anés la vida. I no dubto que amb ella la vida comença a anar en sèrio. Tots els membres del club, amb rara unanimitat i entusiasme prop de la forasenyamenta, estaríem disposats a subscriure-ho.

llibres estranys perquè sí

CARLES PRADAS
Sempre hem viscut al castell (de Shirley Jackson)
Gent normal
12|3|2017

Hi ha llibres que són estranys perquè sí. La seva estranyesa no rau en la construcció formal, ni en la raresa de l'argument ni tan sols per emprar un llenguatge enigmàtic. Hi ha llibres que són estranys perquè la seva ànima és estranya. La primera virtut (i potser la més important) de Sempre hem viscut al castell de Shirley Jackson és precisament aquesta ànima insondable i profunda que amaga sota les seves paraules en aparença simples i per moments quasi rutinàries. Jackson sap tenyir l’horror d’una normalitat que ens congela i ens submergeix en un estat difícil de descriure.

[...]

Sempre hem viscut al castell potser no és la seva obra més coneguda però sí està considerada, per molts, la seva obra mestra. El motiu d’aquesta coronació es deu a que aquesta novel·la representa, segurament, la depuració del seu estil com a narradora i recopila amb sintètica destresa les seves principals obsessions. 

Prefereixo no explicar gaire res de l’argument ja que, a part que no és el més important d’aquest llibre, això evitaria al lector penetrar d’una manera verge en l’atmosfera que ens proposa l’autora i deixar-se emportar a cegues per la particular percepció de la Merricat, la jove narradora de la història. Jackson ens acompanyarà a l’interior d’un casalot on hi viuen pocs personatges i on la inquietud i la decadència fan teranyines a cada racó de la casa. Un tel de fatalitat inunda l’espai i, una vegada hi ets dins, et costarà de sortir-ne. 

L’estil de l’obra és d’una subtilesa neta i l’engranatge del seu relat d’una precisió encomiable. El to és tan polisèmic i obert a la interpretació que la novel·la s’enriqueix a cada pàgina que llegim. La relectura psicològica de la decadència gòtica per part de l’autora té, en aquesta novel·la, un punt de cristal·lització que corprèn. El treball que fa Jackson del punt de vista narratiu és meravellós i sap transmetre al lector la innocència pura de la Merricat com a conductora de l’acció. A partir d’ella, el mediatitzat dibuix de la resta de personatges resulta tant o més encertat que els seu propi retrat i en molts casos esfereïdor (però mai afectat). L'alterada concepció de la Constance, la idealitzada germana de la protagonista, el singular oncle Julian, el diabòlic cosí Charles o el mateix gat Jonas són perfilats amb un traç tan subjectiu com sincer. La Jackson mai jutja la Merricat però la Merricat jutja tothom (i molt) deixant molt clar on s’amaga l’autora en aquesta funció i quins són els camins narratius que ha escollit amb una saviesa agra. 

Sempre hem viscut al castell és un llibre claustrofòbic i d’alè gèlid que ens transporta a un lloc on mai abans havíem estat. Penseu en aquell casalot soterrat sota la mala herba que ha cobert la seva forma fins a convertir-la en un lloc misteriós. Diuen que la casa està encisada i els nens s’hi acosten amb temor. La gent en parla i la llegenda es va fent més i més gran. Però dins d’aquella casa hi viu gent, gent que no ha decidit convertir-se en fosca llegenda. De tant insistir en el mite, el mite s’ha fet real i aquells que abans eren persones, com nosaltres, es transformen en fantasmes. Benvinguts a l’altra banda. Des de l’altre costat de la tanca tot es veu diferent. D’això és del que tracta aquest llibre. 

L’Altra Editorial ens ofereix aquest clàssic en català, seguint la seva tasca de recuperació d’aquesta escriptora encara força desconeguda en el nostre país. La traducció d’en Martí Sales és prou fina i rellisca agradable al llarg de tot el text amb bona sonoritat. Una molt bona feina de l’editorial que no deixa de representar una gran notícia per tots aquells als qui els fascini la literatura de terror bona i delicada. 

Per acabar, val la pena esmentar també que la novel·la tindrà, en breu, una adaptació cinematogràfica protagonitzada per Taissa Farmiga en el rol de Merricat Blackwood i Alexandra Daddario en el paper de Constance. Com a curiositat, dir-vos que l’entranyable oncle Julian estarà encarnat per Crispin Glover (el George McFly de Regreso al futuro). L’esperem amb ganes, tot i que les anteriors adaptacions de l’obra de Jackson (llevat de The Hauting dels anys 60) no augura grans pel·lícules.

entranyables tenebres

FELIP PINEDA
‘Sempre hem viscut al castell’: entranyables tenebres
Valencia Plaza
13|12|2016

[...]

Publicada originalment el 1962, Sempre hem viscut al castell ens trasllada a una xicoteta localitat de Nova Anglaterra on es troba la mansió dels Blackwood, una estirp caiguda en desgràcia. A la casa hi habiten dues germanes, Merricat i Constance, i el seu oncle discapacitat amb principis de demència, els tres únics membres de la família que van sobreviure a un enverinament que es va produir fa sis anys quan algú va introduir arsènic a la sucrera. Des d'aquell moment, i després que Constance fóra acusada del crim i posteriorment absolta, els Blackwood viuen totalment aïllats de la resta del poble, que els professa un odi profund, un rebuig furibund que es materialitza cada vegada que la jove Merricat ha d'eixir de la casa per aconseguir queviures i llibres de la biblioteca, el seu únic contacte amb l'exterior. Allunyades de tota eixa hostilitat, les germanes han aconseguit adoptar un mode de vida plaent i satisfactori basat en la cura mútua, un ecosistema fràgil que comença a perillar amb l'arribada a la mansió d'un parent extern.

Un dels punts forts de Sempre hem viscut al castell és, sense dubte, l'enigmàtic personatge de Merricat Blackwood, l'encarregada de narrar la història, una jove inquietant i allunada que combina el seu comportament infantiloide i capritxós amb unes greus tendències sociòpates (en incomptables ocasions l'escoltareu desitjar la mort violenta de les persones que es posen en el seu camí). A través de la relació de la protagonista amb el seu gat Jonas i dels seus rutinaris exercicis de màgia simpàtica (amb la disposició d'uns determinats objectes imita l'efecte que intenta reproduir en la realitat), Jackson ens permet aprofundir en la complexa psique d'una postadolescent que seria capaç de fer qualsevol cosa per tal de protegir la idíl·lica realitat paral·lela que ha construït en companyia de la seua germana, un univers basat en la codependència i l'agorafòbia (un trastorn que la mateixa autora va patir en distints episodis de la seua vida).

Amb un embolcall de suspens gòtic, Jackson retrata magistralment l'ambient asfixiant que es pot respirar de vegades en una comunitat menuda com un poble i ens alerta dels perills que alberguen la justícia i el càstig quan són administrats per una col·lectivitat assedegada de venjança, com també ho han fet en el present segle la pertorbadora pel·lícula danesa Jagten o, més recentment i amb l'afegit de l'element tecnològic, diversos episodis de l'exitosa sèrie Black Mirror. L'actitud poruga, asocial i retorçuda de les germanes Blackwood, i en especial de Merricat, només es pot explicar pels cruels atacs que reben per part dels seus veïns cada vegada que s’hi veuen exposades. Els episodis de violència irracional i els linxaments col·lectius són una temàtica recurrent en l’obra de Jackson, que també va explorar estes qüestions amb perícia a The Lottery, una peça de narrativa breu en què se’ns mostra el curiós i truculent ritual d’un poble que cada any decideix per sorteig quin dels seus habitants ha de ser executat.

La traducció d’esta edició de Sempre hem viscut al castell ens arriba de la mà del prolífic Martí Sales, també escriptor (acaba de publicar a Males Herbes el «poema narratiu» La cremallera) i músic (ha estat al capdavant de projectes com els estrepitosos Els Surfing Sirles), qui ja havia traslladat al català altres textos de Jackson per a L’Altra. Després de dues adaptacions teatrals (una d’elles a Broadway), l’obra serà portada també al cinema en una coproducció entres Estats Units i Regne Unit dirigida per Stacie Passon i produïda per Michael Douglas, un film que actualment es troba en fase de muntatge i que arribarà als cinemes en algun moment del 2017. La publicació d’esta novel·la clau del gènere de misteri és una oportunitat idònia per a anticipar-nos a l’estrena de la pel·lícula i, el que és més important, per a conéixer un personatge fascinant com Merricat Blackwood i fruir a través dels seus ulls d’un món llòbrec i ple de tenebres en el qual, tanmateix, hi ha lloc per a la llum.

ple al 15

Esta vez no sólo hemos atinado con el libro para el club de lectura, es que hemos hecho pleno al 15, porque el domingo a la una de la madrugada me dejaba la última página centrifugando. Menudo poderío tenía la señora Jackson para crear atmósferas (lo primero), para inquietar al lector (lo segundo) y para crear personajes (lo tercero). Cómo maneja y domina sobre todo dos ingredientes para que andes media novela dudando de si Merricat (la protagonista) está como un cencerro o es un alma angelical. El primer ingrediente es la antelación, el uso de elementos catafóricos que crean un desasosiego constante (hacer referencias al futuro: ese iba a ser el último día, etc.) y el segundo es la voz cuasi infantil de Merricat, quien tiene dieciocho años. Hay muchas cosas más (madre mía cómo retrata el acoso psicológico, por ejemplo), pero no voy a destriparlas todas aquí que para eso está la cita del sábado 28 (19h) en el club de lectura deborahdor. El arranque, épico, nos presenta a una chica que vive en una casona con su hermana mayor y un tío enfermo, el resto de familiares están muertos y los vecinos del pueblo les odian de forma feroz. Una novela desconcertante que a ratos hiela la sangre, a ratos enternece. Por fin he llegado a Jackson, vaya que si he llegado.

Recomendación: a gustosos de novela de terror psicológico pata negra.

Deborahlibros. Siempre hemos vivido en el castillo, de Shirley Jackson. 17|4|2018.

caram, caram, caram

RAMON MAS
Sempre hem viscut al castell
Les males herbes: terror, ciència-ficció i altres coses més difícils de definir (clic!)
23|11|2017

Shirley Jackson és especial. D'entrada, els personatges i les localitzacions dels seus llibres ens resulten curiosament familiars: la casa vella, el poble aspre, els individus excèntrics amb passats foscos... ho identifiquem ràpidament amb el gòtic americà de tota la vida, i somriem de gust. Però unes poques pàgines endins ens adonem que el to, l'estil i la gràcia amb què tot això es narra és tan singular, que ens cal fer un pas enrere, col·locar-nos la mà a la barbeta i fer que si amb el cap, mentre, com a bons bokononistes*, anem repetint en veu alta "caram, caram, caram".

Sempre hem viscut al castell, traduïda esplèndidament per en Martí Sales, té una arrencada extraordinària. Acompanyem a la narradora, una nena de 12 anys, que va fins al poble a comprar queviures. Ens diu que és l'únic dia de la setmana que surt de casa, i de seguida n'entenem els motius: el passeig es converteix en un descens a l'infern de la marginació social en l'entorn claustrofòbic d'un poble petit. La gent l'odia, a ella i a la seva família (formada per una germana gran i un oncle que no hi és del tot), i li fan notar a base d'insults i escarnis. La Merricat s'escuda projectant la seva imaginació ben lluny d'allà, al seu refugi imaginari de la lluna, encara que, de tant en tant, se li escapa un rebot, una espurna de menyspreu a l'altura de la merda que està rebent.

Encara que l'argument sembli minimalista, està ple de portes secretes i cataus on entaforar-se, detalls que podrien ser màgics, significatius i transcendents, o podrien no ser-ho, però que conviden el lector a preguntar-se fins on està disposat a creure-hi. El mateix passa amb els diàlegs, sempre magistrals, plens d'ironia i insinuacions, fletxes invisibles que apunten cap a direccions incertes. En tot aquest festival d'imaginació reveladora aplicat a la quotidianitat més planera, hi té molt a veure la veu de la narradora, la Merricat, que ens fa dubtar constantment de la solidesa de la realitat; fins al punt que oblidem que la seva mirada i la seves opinions tergiversadores són, de fet, les d'una nena. 

En aquest aspecte, el del punt de vista infantil (i per tant màgic) en un entorn rural cru i violent, m'ha recordat a un parell de pel·lícules que venero, i de les que ja hem parlat en aquest bloc. Tampoc és gaire agosarat pensar que els seus directors coneixien perfectament aquesta novel·la, convertida, des de fa dècades, en obra de culte. D'una banda, com ja us deveu imaginar, Tideland, del mestre Terry Gilliam; i de l'altra, una obra mestra secreta del cinema britànic que aprofito qualsevol ocasió per reivindicar, l'extraordinària  Reflecting Skin, de Philip Ridley.

_____________

P.S.: *Bokononisme: Religió estrambòtica inventada per Kurt Vonnegut a Bressol de gat. El bokononisme sosté que tot el que ens passa té un motiu ocult i està relacionat entre si, i que cada vegada que ens sentim lligats a una persona nova és perquè forma part del nostre karass, o “equip ideal”. “Caram, caram, caram”, diu l’autèntic bokononista cada vegada que nota el lligam. Per constatar-ho, només li cal practicar el boko-maru: estirat a terra, ha d’unir les plantes dels peus (sense mitjons) amb les de l’altra persona i notar com l’energia còsmica flueix. Després, el món ja no serà el mateix. (Font: Marina Espasa.)

tres raons per llegir sempre hem viscut al castell

JOSEP LAMBIES

Tres raons per llegir Sempre hem viscut al castell

TimeOut Barcelona

16|1|2017

1. Arsènic en una sucrera

Si fóssim en una pel·lícula d’en Tarantino, algú entraria en escena amb una cafetera emmetzinada, i tothom acabaria vomitant sang. Com que estem llegint una novel·la de Shirley Jackson, el verí es troba barrejat en el sucre que la família escamparà sobre les móres, a l’hora de berenar. El mètode us semblarà més pulcre. Però tindrà conseqüències igual de terribles.

2. Un casalot tancat amb cadenat

Només sobreviuran tres persones: dues noies jovenetes i un oncle paralític. La gent els odiarà. Els nens els cantaran cançonetes, els diran que són assassins i bruixes. Però ells viuran reclosos en la seva mansió, entre cortines de vellut, cadires amb potes d’or i vaixelles de dies de festa. Menjaran pastissos de carn i fetge a la planxa. I mai no gosaran obrir la porta a ningú.

3. No sé si són fantasmes o llunàtics

La novel·la és una dansa espectral, de tres individus que, lluny del món, van perdent el cap. L’una es passa el dia a la cuina. L’altra s’inventa històries sobre una vida paral·lela a la lluna, on diu que va enjoiada i muntant cavalls plomats. I l’oncle és el que menys rodó gira. Mentrestant, la mansió amaga riqueses que esperen despertar les enveges d’un poble irat.

shirley jackson, vida i miracles

GRACE MORALES

Shirley Jackson y el horror doméstico en la literatura

Jot Down

He aquí a la autora que abrió la puerta y se internó en la habitación más extraña de la mansión de los géneros literarios. La escritora que caminó más allá del terror, de forma calmada, con exquisita educación y muy malas intenciones. La obra de Shirley Jackson abarca la literatura infantil, los cuentos siniestros y la novela gótica, además de numerosos ensayos y artículos sobre sus vivencias como madre y esposa de crítico literario, aficionada a rituales muy poco ortodoxos y nada recomendables para una tímida ama de casa que residía en un pequeño y tranquilo pueblo del sur de Vermont, Nueva Inglaterra.

[...]

Escritora conocida en Estados Unidos durante su vida, aunque carente de prestigio como autora, Jackson se vio rodeada de una leyenda tan oscura como sus textos, a juzgar por sus propias palabras y los testimonios de quienes la conocieron. Muchos de sus cuentos fueron publicados por primera vez en The New Yorker, donde colaboró de manera regular durante las décadas de los años cuarenta y cincuenta, así como en otras revistas (Harper’s, Collier’s, Woman’s Day…). Sus lectores leían con placer las divertidas y afiladas reflexiones de la esposa y madre de cuatro hijos, quien intentaba combinar el estrés de sus deberes domésticos con la escritura. En 1952 se agruparían los textos en un libro titulado Life Among The Savages. Además de varios cuentos de ficción, en él Jackson relata el traslado a North Bennington, el pequeño y tranquilo pueblo de Vermont, y la peripecia por escoger una casa, ante la incomprensión de la agente inmobiliaria, a quien no le cabe en la cabeza que una familia se instale en un pueblo como ese de alquiler y sin apenas dinero. El resto de los vecinos, una comunidad pequeña y muy cerrada, católica y conservadora, tampoco comprendía a los Hyman-Jackson: ellos eran de ciudad, «intelectuales» que escribían y trabajaban en la universidad, el marido era judío, y además recibían a gente muy rara en su casa.

[...]

Shirley Jackson nació hace cien años en San Francisco, dentro de una familia de clase media que no recibió muy bien su llegada, demasiado temprana para su madre, que se acababa de casar y quería disfrutar del matrimonio. Siendo muy jovencita, sus padres dejaron bien claro que detestaban lo que ella escribía. Se graduó en la universidad de Syracusa, Nueva York, donde conoció a Stanley Edgar Hyman, el estudiante con quien se casó nada más terminar los estudios y con quien se fue a vivir a ese pequeño y tranquilo pueblo de Vermont, porque estaba cerca de la universidad donde Hyman iba a dar clases, al tiempo que desarrollaba una popular carrera de crítico literario. Abrumada por la decepción que causó a sus padres, se prometió a sí misma no volver a escribir ni tener hijos. Pero tuvo cuatro seguidos y desarrolló una obra fecunda (seis novelas, más de cien relatos, dos libros autobiográficos y media docena de escritos infantiles, además de los ensayos). Su vida fue, como en alguno de sus textos, la de una mujer fragmentada en varias personalidades. Estaba la Shirley Jackson esposa y madre, una mujer cariñosa, fuerte, y volcada con su familia. Por otro lado, la Shirley niña, que siempre se sintió fea, con problemas de peso, que no se sentía aceptada por sus padres, ni por su marido o sus vecinos… Y estaba la Shirley Jackson escritora, aguda observadora del mundo que la rodeaba, capaz de reírse de sus propias miserias, que conjuraba el miedo en sus cuentos. La relación entre las Shirleys no terminó bien: tras años de dependencia de fármacos y abuso de tabaco, alcohol y comida, murió a los cuarenta y nueve años, en agosto de 1965. Todavía se estaba escribiendo un último cuento con ecos de su literatura siniestra. El marido se volvía a casar ese mismo año. La nueva esposa era una de sus jóvenes alumnas, que compartía clase con su hija pequeña...