diàleg amb gaël faye

El raper i novel·lista franco-burundès conversa amb el periodista Xavier Aldekoa

15 febrer 2018.

nnnn

negre a frança, blanc a burundi

NÚRIA JUANICO
El drama de la nostra època és creure que hi ha identitats fixes
Ara
19|2|2018

L’escriptor burundès Gaël Faye explora la fi de la infantesa a ‘Un país petit’

“Quan encara no passava de ser un tap de bassa, ja havia decidit que mai no em definiria”, escriu Gaël Faye (Burundi, 1982) a través de la veu del Gabriel, el protagonista d’Un país petit (Empúries/Salamandra). La decisió, inicialment sòlida com el fang ressec del pati on viu el protagonista, està condemnada a esquerdar-se fins a l’extinció: a mesura que el Gabriel es fa gran, la necessitat de definir-se acaba sent inevitable per imperatiu social. A través de la mirada lluminosa d’un nen de deu anys, l’escriptor, dramaturg i compositor burundès basteix un relat precís i poètic sobre la construcció de la pròpia identitat quan tots els mons coneguts s’ensorren.

El divorci dels pares és la primera ruptura que fa trontollar el Gabriel, que viu en un barri benestant de Bujumbura a principis dels anys 90, i l’acaba expulsant de la seva infantesa despreocupada. Com dues línies paral·leles, l’entrada a l’adolescència del protagonista avança alhora que els conflictes bèl·lics entre hutus i tutsis a Burundi i al país veí, Ruanda, irrompen als carrers. “Ni la guerra ni la sortida de la infantesa esclaten mai de manera brutal, sinó progressivament, com la creació d’un quadre impressionista a petites pinzellades”, afirma Faye. Amb una minuciositat similar, va fent créixer la història del Gabriel per explicar com es veu abocat a una guerra de bàndols sense acabar d’entendre-la. El protagonista, com l’escriptor, és fill de mare ruandesa i pare francès i això l’ofega, a ulls dels altres, en les aigües de la indefinició.

En una conversa amb estudiants al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dijous, una de les lectores va apuntar al cor de la novel·la després d’explicar que ella és romanesa però viu a Catalunya, i que quan és a un lloc se sent de l’altre. “A mi també em passa. Els francesos em veuen negre i els burundesos blanc”, va respondre Faye, que entén la identitat com un moviment sotmès constantment a canvis i fluctuacions. “El drama de la nostra època és creure que hi ha identitats fixes en les quals has d’encaixar -defensa-. És una gran mentida. Per dins ens travessen tantes coses que fins i tot és difícil conèixer totes les identitats que ens conformen”. Aquest turbulent sentiment de pertinença es desperta en el Gabriel acompanyat de la nostàlgia accelerada per una infantesa que ja se li ha escapat de les mans. Jugant amb la idea de paradís perdut, Faye narra “un combat interior cada cop més difícil, perquè el Gabriel no vol créixer però no hi pot fer res”.

Escriure per salvar-se

La literatura és la fusta en la qual el Gabriel s’aferra quan la guerra s’emporta amics i familiars. Faye va experimentar una sensació similar: l’escriptura li va servir per canalitzar la fúria i la incomprensió davant el silenci dels adults sobre tot el que estava passant. “Volia que el Gabriel també tingués una sortida, una finestra fora del conflicte que li permetés respirar”, diu l’escriptor, que davant de més d’un centenar d’adolescents va defensar aferrissadament el valor i la necessitat dels llibres perquè “ens ensenyen a fer silenci dins nostre”.

Les veus literàries burundeses són escasses, i Faye n’és conscient. Mentre que del genocidi ruandès se n’han fet pel·lícules i llibres, la guerra civil de Burundi i els conflictes posteriors -que encara duren- han passat pràcticament desapercebuts en termes literaris. “A Burundi no hi ha una cultura literària -lamenta Faye-. És un país que està al marge del món i que no interessa a ningú”.

La violència de la novel·la és narrada amb sensibilitat, perquè Faye volia parlar-ne sense que el lector “se sentís allunyat de la història per la seva duresa”. Tot i això, el Gabriel topa frontalment amb la mort, el dolor i la frustració davant d’uns enfrontaments tràgics. “No pots tancar els ulls davant un genocidi, però és malsà que per parlar d’alguns països s’hagi d’arribar a un cert llindar de morts. A Ruanda van morir més d’un milió de persones, però a Burundi va haver-hi més de 200.000 morts”, constata amb duresa Faye, que assegura que la guerra s’hauria pogut evitar “encara que a posteriori la gent cregui que no”. “La meva fúria ve precisament d’aquí -subratlla-. Es va deixar que passés, i ara la comunitat internacional hauria de sentir un fort sentiment de culpa”.

un raper poeta entre el genocidi i la guerra

´

ANNA ABELLA
Un raper poeta entre el genocidi i la guerra
elPeriódico
27|2|2018

El raper i escriptor Gaël Faye torna a la seva infància en un Burundi en guerra i a la massacre tutsi de Ruanda a 'Un petit país', un fenomen literari que ha venut 700.000 exemplars a França.

Entre anunci i anunci a la ràdio i a la tele ruandeses del 1994, sonaven falques com aquesta: «Tots els escarabats han de morir». «Eren crides a l’assassinat dels tutsis. Els hutus deien a la població que els tutsis no eren éssers humans. Un genocidi és una cosa ideològica. Fa falta preparar els cervells per a l’acte assassí. A Europa això va durar segles abans de l’extermini dels jueus. A Ruanda va durar 40 anys convèncer la gent que part de la població no mereixia viure perquè no era digna de ser humana». Aquesta realitat és un dels records d’infància que nodreixen Un país petit (Empúries / Salamandra), primera novel·la de Gaël Faye (Bujumbura, 1982), premi Goncourt des Lycéens 2016 i fenomen literari a França (700.000 exemplars venuts).

Raper i escriptor de pare francès i mare ruandesa exiliada a Burundi, on ell va néixer, Faye continua: «A Ruanda van matar un milió de persones en tan sols tres mesos. Per portar a terme una matança com aquesta van haver de mobilitzar dos milions d’assassins que mataven, violaven i robaven. Però allà no hi havia dos milions de psicòpates. Era gent que es va trobar en un engranatge de terror, que va matar per por, per la pressió del grup, que seguia el missatge d’odi d’ideòlegs i polítics».    

Gairebé tota la seva família de Ruanda va morir. Mentrestant, Faye creixia en un barri burgès de Bujumbura, la capital de Burundi, el país veí, on va tenir «una infància feliç que es va truncar de manera brutal» per la guerra abans de ser repatriat amb 14 anys a França. «Amb 13 vaig començar a escriure poesia. Va ser el meu refugi, em va permetre expressar el terror i fugir de l’immens soroll de la guerra en una ciutat arrasada a sang i foc, amb violència a tot arreu».

I aquesta poesia va mutar d’adolescent en rap i va derivar en lectures en una biblioteca parisenca. I, després de treballar en un fons d’inversió de Londres, es va bolcar en la música amb el seu primer disc autobiogràfic, Pili Pili sur un croissant au beurre (2013), que contenia la cançó Petit pays. Però per a Faye –que acaba de rebre un premi Victòria de la Música francesa–, aquell format no era suficient per expressar «els sentiments i les sensacions de la por, el companyerisme, la meravella de sentir la naturalesa, la curiositat de la infància», i es va atrevir amb la novel·la, que li proporcionava la «llibertat d’inventar el que havia oblidat».

«Mentre els nens anàvem a l’escola, la gent es matava pels carrers. Anant a comprar el pa, vèiem execucions. La guerra no són només els bombardejos. És també aquella impunitat quotidiana». El trauma, confessa, el va perseguir en forma de malsons durant anys. Faye, que ara viu entre Ruanda i França, carrega contra la ceguesa d’Occident davant les matances del 1994. «Les Nacions Unides eren allà. Hi havia informes de risc de genocidi. De venda d’armes i matxets, d’esquadrons de la mort i llistes de persones que havien de ser assassinades. La premsa internacional va mostrar al món com assassinaven dones, nens i gent gran. I els occidentals van retirar les tropes, se’n van anar i van dir: ‘Que s’arreglin solets’. Va ser un escàndol».

‘Charlie Hebdo’ i Bataclan

El 2015, mentre escrivia, van tenir lloc els atemptats contra Charlie Hebdo i la sala Bataclan. «Em va inspirar. Sempre som o botxins o víctimes. ¿Què fer? ¿Atacar o fer un esforç de pedagogia i pau per crear un diàleg i sentir empatia i col·locar-se en la pell de l’altre? Això exigeix molt més esforç. És més senzill fer la guerra que la pau», explica.

L’exemple és a Ruanda. «Ha fet un treball immens de justícia i reconciliació. És un país més petit que Bèlgica on els botxins i les víctimes aprenen a conviure. S’han eliminat les divisions ètniques. És un laboratori del que podria ser la humanitat en la seva bellesa».

en el principi fou la cançó

gaël faye

La guerra va escapçar la infantesa de Gaël Faye. Nascut a Burundi (1982), de mare ruandesa i pare francès, als tretze anys va haver d’emigrar a França a causa de les guerres ètniques que van assolar Burundi i Ruanda a la dècada dels noranta. A França va descobrir el rap i es va refugiar en  l’escriptura de cançons per combatre la soledat i comprendre’s a si mateix en aquell nou entorn.

La recerca del paradís perdut de la infància és un dels motius centrals de la seva primera novel·la, Un país petit (Empúries, 2018; en castellà, Salamandra), on recrea la seva infantesa a Burundi a través dels ulls d’en Gabriel, un nen que té una vida senzilla i rutinària fins que el conflicte bèl·lic esberla el seu petit país i l’obliga a refugiar-se a França.

Aquesta novel·la, guanyadora del Prix Goncourt des Lycéens el 2016 i aclamada per la crítica, és indestriable de les cançons de rap que compon, amb què també ha reflexionat sobre la seva identitat mestissa, l’experiència de l’exili, l’arribada a França i l’absència del seu país natal. El 2013 va debutar en solitari amb el disc Pili Pili sur un croissant au beurre i recentment ha presentat el seu segon àlbum, Rythmes et botanique (Caroline Records, 2017).

Font: CCCB Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.