Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bloc personal encobert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bloc personal encobert. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de novembre del 2020

la vida dels altres

 Al pare

 

De petita, amb el pare, sempre jugàvem a inventar-nos la vida dels altres. Érem a un bar, per exemple, i la parella de la taula del costat s'acabava de separar, l'home del fons estava a l'atur, la dona gran que menjava escopinyes amb un pitelo de Codorníu no veia els nets de feia dies i els de la família sorollosa de l'esquerra havien encertat els catorze resultats de la quiniela, decidíem el pare i jo, pel posat, o ves a saber què. I així, anar fent. He dit de petita, però la veritat és que ho vam fer sempre. Mentre el pare va ser viu, és clar.

Tot això m'ha vingut al cap llegint aquest llibret minúscul (124 pàgines; 17 cm.), Nuestras Vidas, de la Marie-Hélène Lafon. Va d'un supermercat, on, cada divendres al matí, coincideixen tres persones: una dona que mira, una caixera i un client entestat a passar sempre per la caixa número quatre. I callo, que ja us l'he esguerrat prou parlant-vos de les històries que ens muntàvem el pare i jo. L'hi hagués fet una gràcia de no dir, aquest llibre, al pare.

 



Gent que en parla:

· Vides petites. Allau. The daily avalanche.

· Tres butaques, dotze butaques. Tina Vallès. Vilaweb.

· Marie-Hélène Lafon, la escritora de la Francia vacía. Marc Bassets. El País.

· Nuestras vidas, el llibre del confinament. Anna Guitart. Els matins. tv3


_______________________

P.S.: Del pitelo, en algunes cases en deien benjamí.

 

dilluns, 21 d’octubre del 2019

mentrestant


No he estat pas anant a la piscina, com en Kafka*, tots aquests dies. No, no és pas Weltfremdheit, alienació envers el món. Tot el contrari: els esdeveniments em sobrepassen i no em puc concentrar. El qui s'emporta la pitjor part és el pobre Agualusa, a qui no m'he ni afigurat. 
Mentrestant, han donat el Planeta al Cercas, el Principessa d'Astúries de las lletres a la Siri Husvedt, s'ha mort en Harold Bloom i els de Tint Taradell Teatre van recitar, dissabte passat, poemes del meu camarada Robert Jové.
Torno als llibres i sa lectura. Com deia aquell, els llibres són el lloc on se'ns expliquen les coses; la vida és el lloc on no se'ns expliquen. Passen i prou. L'únic problema és que les vides que expliquen són les vides d'altres persones, i no són mai la teva. En fi.

___________________
P.S.: *«Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, sessió de piscina», va escriure Franz Kafka al seu diari el 2 d’agost de 1914.

diumenge, 12 de juny del 2016

kits entranyables


Kit. Anglicisme equivalent a joc, equip, estoig, etc., segons el context.
1. Joc de peces per muntar un objecte.
2. Conjunt d'articles destinats a un mateix ús.
No recollit al DIEC.
Font: ésAdir. 

Maletín de costura de la Srta. Pepis.

Kit de traductora amateur.



dijous, 19 de novembre del 2015

keep reading, samwell tarly


Joc de trons. 5a temporada. Episodi 5è. Kill the Boy.

Si no heu vist la sèrie, no seré jo qui us en faci cinc cèntims. Ni de conya. Em veig més amb cor de resumir-vos la Biblia en 140 caràcters. Em limitaré, com ja és costum, a escombrar cap a casa i a deixar constància dels personatges que són lectors empedreïts. Se'n porten la palma la Shireen Baratheon, en Samwell Tarly i en Tyrion Lannister.
Curiosament, se m'acut ara, tots tres —la noia amb la cara marcada, el grassonet maldestre i el nan— s'asseuen, d'una manera o altra, en allò que podríem denominar el banc dels esguerrats, i aquí ho deixo, que no tinc el cos per a interpretacions, de tanta carnassa com me n'he hagut d'empassar en la cinquena temporada.

Tyrion Lannister i Varys (el de l'esquerra).
Shireen Baratheon
Dels tres, però, la guanyadora absoluta és la Shireen, no tan sols per la quantitat d'escenes on surt amb un llibre entre mans, sinó també perquè, a sobre, fa proselitisme, vull dir que ensenya a llegir a dos personatges: en Davos Seaworth i la Gilly. No es poden acumular més mèrits.


Oju, spoiler: Malgrat haver-se passat dues temporades llegint molt, amb risc de fer-se malbé la vista, la Shireen no haurà de dur mai ulleres, pobrissona meva, que el tarat de son pare (aquest, però, seu en un tron i no pas en el banc dels esguerrats; en això la ficció també imita la vida), ha posat remei definitiu a la inevitable presbícia que acabaria patint la nena, pels volts de la quarantena. L'ha pelada, vull dir. Tot i que la Shireen no es pot pas queixar, perquè ha superat l'esperança de vida mitjana de qualsevol personatge de la sèrie, la veritat és que Benioff & Weiss ens podrien haver estalviat una mort tan cruel. Per compensar, el pare tarat només la sobreviu cosa de cinc minuts, se'l carreguen de seguida. Això ja sembla Comala: aviat no hi quedarà ni l'apuntador.
Jo estic per abolir la monarquia i proclamar la república, en la sisena temporada dels trons. En Tyrion, el nan, seria el president, en Sam, el grassonet maldestre, cap del gabinet de la presidència, i en Varys, l'eunuc, primer ministre. La Shireen, la noia amb la cara marcada, ressuscitaria per ocupar la cartera de cultura i ensenyament, ni que només sigui perquè ha demostrat abastament que sap llegir i escriure, i en Jon Snow, bastard, un altre que també hauria de ressuscitar, perquè l'acaben d'assassinar al més pur estil Juli Cèsar, que només ha faltat sentir un tu quoque, Olly, fili mi, i a en Joseph Leo Mankiewicz cridant És bona, talleu!, la d'interior i seguretat ciutadana. El ministeri de comerç serà per a en Davos Seaworth, quasi manc, li falten quatre dits de la mà esquerra, en qualitat d'ex-contrabandista. I per a en Theon Greyjoy, eunuc, que ara està seguint un duríssim programa de reeducació i reinserció social, la cartera de benestar social i família. Hauríem de buscar una sotssecretaria d'alguna cosa per a en Bran Stark, paraplègic, a qui no he vist el pel en tota la cinquena temporada, i per en Jaime Lannister, manc, que és dels dolents, però no tant. Em fa que un dia d'aquests se'n penedirà de tot i acabarà sent canonitzat. Coses pitjors he llegit al santoral.
La resta del govern estarà format per dones, en estricta aplicació de la quota de discriminació positiva, oxímoron a banda, i també per mirar de compensar la pèssima qualitat de vida que, en general, han tingut fins ara als trons. I no ho dic perquè, a la mínima, les facin córrer conilles com sa mare les va dur al món i amb un fred que pela, pobretes meves, no. Tot fos això. Crec que si m'oferissin un paper femení a la sèrie, no dubtaria en suïcidar-me, fora de guió, a l'episodi pilot, de tantes misèries com, segurament, hauria de suportar. Cal pas allargar el patiment ni un capítol més. Abans gos que dona a Joc de trons!, vindria a ser la consigna. Només acceptaria fer de dona amb la condició que fos vella, més vella que els camins, vella com l'Olenna Tyrell, per exemple, però hi ha pocs papers d'aquestes característiques —no és sèrie per a vells— i van molt buscats. L'altra opció seria fer de femella de la tribu del 'poble lliure', uns que retiren una mica als de la Cup, tot el dia fent assemblees per una cosa o una altra. No és que la vida de les dones salvatges (així és com anomenen els de ponent al 'poble lliure', tot i que, ben mirat, 'els salvatges' semblen els més civilitzats de tots) sigui per tirar coets, que aquestes van a la guerra, com els homes, i, per tant, tampoc no allarguen gaire, però representa que mentre són vives poden triar, si més no, amb qui s'alliten. Millor això que res, que es diu en aquests casos.
No hi sortirà ni un zombi, en la sisena temporada dels trons: s'extingiran a causa de l'efecte hivernacle. El servei de correus i telègrafs tornarà a anar a càrrec dels tradicionals coloms perquè els corbs convocaran una vaga i diran nevermore. I a la Daenerys Targaryen, també coneguda, a partir d'ara mateix, com a Daenerys Barbecue, La mare del Tano, l'última del seu nom, se la cruspiran els seus dracs un 23 d'abril qualsevol.
La república dels esguerrats, episodi pilot.



dissabte, 1 de març del 2014

el que us pot esdevenir


«La professora d'art li exigia que expliqués el que sentia davant peces concretes, però ella no se'n sortia malgrat que (o potser perquè) li interessaven totes les obres d'art, sobretot les que no comprenia. Incapaç d'argumentar a favor o en contra de qualsevol manifestació artística, considerava (encara que no ho hauria dit amb aquestes paraules) que l'art consistia a deixar que l'obra s'apoderés d'ella.»
Dies de frontera. P. 46.

#estàpassant.
L'Ariadna, la companya que se'n cuida de la compra de novel·les, torna de la llibreria. Aviam què.
Retorn a Killybegs, d'en Sorj Chalandon (em fa molta set). Quatre o cinc d'aquelles que en diem —fluixet, amb la boca petita— 'de dones':  Kates Mortons, Sares Larks...(em mato a badallar només de pensar-hi). I el Sant Jordi: Pagès Jordà (li tinc flaca, no me n'amago). 
Com que aquesta setmana estic destinada a l'àrea de folrat, hi procedeixo. L'obro. En primer lloc comprovo que no hi falti cap pàgina o l'hagin enquadernat al revés o coses per l'estil. Sembla que hi és tot. El començo a llegir. Pim-pam: pàgina 25. El tanco i me'l fico a la bossa. Això, si no és falta, serà delicte, m'ho veig a venir. Prevaricació, traïdoria, i tota la resta, que estic de servei i el meu deure no és altre que posar-lo, ràpidament, a l'abast dels amables lectors de la biblioteca. Però llavors, per allò de quedar-me més tranquil·la, començo a visualitzar, l'un darrera l'altre, tots els parroquians que m'acaben els torrons, els més afartadors, vaja, i la cosa canvia radicalment: paga la pena. És un mètode infal·lible.
No em durarà gaire. El llibre, vull dir. Un parell d'empentes més aquest cap de setmana i, anant bé, dilluns ja el tindreu a la vostra disposició. Fins llavors, estigueu bonets. I dispenseu les molèsties.

*
«NO SABEM si està relacionat amb la sinuositat del cubicle, amb la penombra, amb les possibilitats de contacte amb desconeguts. En tot cas, el tren és el mitjà de transport que genera més expectatives sentimentals. Ens trobem frec a frec amb persones que no tenen res en comú amb nosaltres excepte una part del trajecte, compartint un espai precari però no tan incòmode com l'autobús, no tan angoixant com l'avió, no tan reduït com el cotxe. Són menys que cites a cegues, més aviat coincidències cara a cara que fan pensar en els desconeguts amb qui compartíem, anys enrere, l'aventura de pujar a l'olla de les muntanyes russes.
Dalt d'un vagó, el viatge té una durada que permet aproximacions i temptejos, però difícilment s'hi arrisquen consolidacions.
Cada trajecte en tren és una novel·la no escrita. An Unwritten Novel és el títol d'un dels primers contes que va escriure Virginia Woolf. La trama és mínima: mentre viatja en tren cap a Sussex, la narradora imagina com deu ser la vida de la seva companya de viatge.
Un dels millors relats de Josep Pla comença en un viatge nocturn en tren. Es titula El que us pot esdevenir: res. Escrit en primera persona, explica en quines circumstàncies va conèixer una dona en el passadís d'un vagó. Recordem-ne una frase: «Al tren tothom es torna amable, somniador, i es deixa emportar per la gosadia».
Una gosadia lenta i ininterrompuda és la que posa en contacte un soldat i una vídua en un compartiment de tren a L'avventura di un soldato, d'Italo Calvino. La comunicació, que no cessa al llarg de tot el viatge, es produeix sense que pronunciïn ni una sola paraula».

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 28-29.




dilluns, 15 d’abril del 2013

el cos incorrupte de santa joaquima


A l'Agüedeta, en qualitat de vedruna.



Si mai veniu a Vic de visita turística -i sou d'aquella mena de gent que no surt de casa sense guia- esteu de sort perquè, de fa uns quants anys, en disposem d'una de molt arregladeta, signada per la Dolors Maria Alemany, que us garantirà un recorregut complet pels llocs més emblemàtics, etcètera.

Diré més, si us fes gràcia descobrir la ciutat seguint les passes d'il·lustres vigatans, la regidoria de Cultura de l'Ajuntament edita unes guies de butxaca, dintre de la col·lecció Itineraris de Vic, que us permetran fer ruta talment fóssiu la M. Àngels Anglada, en Jaume Balmes o Santa Joaquima de Vedruna(1), que són els tres volums publicats a hores d'ara.

L'Àgueda i jo esperàvem -amb candeletes, que es diu- la guia de la Vedruna per motius que no vénen al cas però que us hauré d'explicar, mal que em pesi, perquè sinó no s'entén re.

Vaig conèixer l'Àgueda fa cosa de tres o quatre anys, en plena bombolla blogaire; llavors s'estava a Noruega, tenia un blog que es deia La muntanya màgica i publicava els seus apunts com a comtessa d'AngevilleM'agradava molt, aquell blog. Molt és poc.

Tot i que hi vaig aprendre coses tan diverses i útils en la vida com ara  esnifar clor, pixar-me a les mans en cas de congelació, la importància de dur sempre una bengala a sobre, per si et venen ganes d'anar a pescar en el gel i, fins i tot, una llatinada nàutica, creieu-me si us dic que no m'interessava tant el que m'explicava com la veu que sentia. Dels milions de persones que escriuen -hauria pogut dir escriptors, però és que per a segons quines coses tinc la pell molt fina-, la majoria es passen la vida bla bla bla sense aconseguir articular un mot propi i l'Agüedeta vinga a garlar amb aquella facilitat sorprenent, com si l'aguedès li hagués set concedit de sèrie. Altes prestacions, vaja.

La cosa és que en aquells temps, quan això dels blogs era com París -una festa-, quan els pisos dels comentaris eren a punt de rebentar de tant com ens agafàvem a la vessant social de la nova joguina, provant de reproduir les mateixes misèries i grandeses de la vida analògica, en aquells temps, deia, vaig saber que l'Àgueda tenia un passat a ca les sores -era vedruna- i que havia estat a Vic una vegada, que l'havien duta des d'Alcoi en un autocar, de romiatge pels llocs vedrunians, perquè, per si no ho sabíeu, aquí és on està la casa mare de la congregació. I on es conserven les despulles de la santa, també.

I així va ser com vaig engrossir l'inventari de cossos incorruptes que ofereix la ciutat de Vic al visitant, on, fins llavors, només (em) constaven santantonimariaclaret i la mòmia del museu episcopal. I així va ser, també, com l'Àgueda i jo vam quedar enteses que, si mai tornava a Vic, aniríem a prostrar-nos davant la seva patrona. L'única pega era que jo desconeixia perfectament la ubicació de les restes mortals. Res que no es pugui arreglar amb quatre oracions a sant google:

Ai, comtessa, si em llegiu, sabeu que aquesta nit he tingut un somni molt estrany. Doncs que vós éreu en un llit king size de Londres, fent temps per tal d'agafar un avió cap a Alacant, i se us apareixia Sta. Egèria i així us parlà:
-Henriette (sí, amb aquesta familiaritat, tu), abans de tornar a casa fóra bo que féssiu escala a Vic, per tal de presentar els vostres respectes a la vostra patrona i amiga estimada meva, sta. joaquima de vedruna, que allà descansa.
I vós, ni corta ni peresosa, cap a Vic que hi féieu i em passàveu a recollir per la biblioteca, i totes dues buscant com boges el lloc on guarden el cos incorrupte de sta. joaquima, que com comprendreu no forma part de la meva ruta habitual i què sé jo, pobra de mi.
Total, que al final el vam trobar, i senceret que el tenen, el cos incorrupte, i dintre d'una urna.
Per sort, m'he despertat en el just moment de la prostració, què voleu que us digui, que a mi no em fa goig la contemplació dels pobres finats així exposats.
I la primera cosa que he fet aquest matí ha set informar-me sobre on carai guarden tals despulles. I ja ho sé. Al carrer dels caputxins, a l'oratori de l'antic Manso de l'Escorial.
I si llegiu això i no sou la comtessa, dispenseu.


No sé si, després de tant relat, s'entén la gràcia que m'ha fet folrar aquesta guia. Només m'ha faltat descobrir que inclou, fins i tot, un plànol, per fer-me devota de santa providència. Ara l'Àgueda i jo ens podrem perdre amb coneixement de causaEn tot cas, i per mor de l'interés públic, quedem-nos, per acabar, amb aquella vella màximasempre hi ha un llibre per a cada cosa. Sempre.



15. Al final del carreró anomenat «Camí de l'Escorial» i encaixonat entre les modernes edificacions, hi trobem el que resta de l'antic Mas Escorial, o «El Manso», com des de temps immemorial en diu la gent. L'edifici actual i els terrenys que l'envolten són una mínima part de la casa pairal i els extensos conreus que hi havia en els anys de Joaquima de Vedruna.
Joaquima, en quedar vídua, hi va fixar la seva residència definitiva. Deu anys després va fundar aquí la seva congregació. Era l'any 1826. Aquí hi va haver la primera comunitat, el primer noviciat i la primera escola. Al seu interior, des de l'any 1983, bicentenari del seu naixement, hi ha la capella on es veneren les seves despulles. 

________________
(1) Santa Joaquima no és una vigatana de soca-rel (és d'importació), perquè va néixer a Barcelona i va arribar a Vic per via matrimonial. Una Laura de Vic, vaja.




dissabte, 22 de desembre del 2012

dimecres, 24 d’octubre del 2012

no se puede hacer más lento


Harry Houdini (1874-1926), escapista.
Pensa en els mags que apareixen en clubs nocturns; tots volen ser estimats, tots volen que pensin «Que graciós que és» en comptes de «Que hàbil, que misteriós que és». Aquesta és la malaltia de tot l'entreteniment: «Estima'm, abraça'm, acarona'm el cap». Nosaltres no volem això.
-Què voleu, doncs? Que us tinguin por?
-Que es meravellin. No és un acte d'egoisme. La gent necessita meravellar-se amb alguna cosa, i l'esperit del nostre temps consisteix, precisament, a impedir-l'hi. Però si es fan coses bones i meravelloses, hi haurà gent que pagarà per veure-ho. [...] El que oferim nosaltres és innocent, només una diversió que alimenta la part de l'esperit que està afamada. Però no funcionarà si permetem que els que ens han de sorprendre ens grapegin, ens tractin amb condescendència i ens acaronin.
Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 287-288.
*  *  *  *
ESPAI RESERVAT PER A LA PUBLICITAT, aviso. 
La Companyia d'Arts Màgiques La Patilla, formada per Jordi Tanyà, Josep Boixeda i Pep Paré, concep la màgia, des de l'amateurisme, com a camí d'investigació i d'expressió artística que desdibuixi els límits entre poesia, teatre i màgia.
Un viatger arriba a una peculiar estació de tren on ningú ni res no és el que sembla. Les vies d'aquesta estació duen a la geografia de la desraó, de la màgia. El viatger descobrirà que els mags envegen els trapezistes perquè se'ls permet l'error, però ni als mags ni als llançadors de ganivets no els és permès de fallar. La màgia, de mica en mica, es manifesta com la ferida de la raó. En aquesta estació el viatge es fa sense pujar a cap tren, tot just esperant-lo. (Del programa de l'espectacle Viàtgia).



I als patilleros dec, entre moltes d'altres coses, un gran lema i un gran tipus.




diumenge, 26 d’agost del 2012

queremos tanto a julio


Nos gustaba la casa porque aparte de espaciosa y antigua (hoy que las casas antiguas sucumben a la mas ventajosa liquidación de sus materiales) guardaba los recuerdos de nuestros bisabuelos, el abuelo paterno, nuestros padres y toda la infancia.

    Nos habituamos Irene y yo a persistir solos en ella, lo que era una locura pues en esa casa podían vivir ocho personas sin estorbarse. Hacíamos la limpieza por la mañana, levantándonos a las siete, y a eso de las once yo le dejaba a Irene las ultimas habitaciones por repasar y me iba a la cocina. Almorzábamos al mediodía, siempre puntuales; ya no quedaba nada por hacer fuera de unos platos sucios. Nos resultaba grato almorzar pensando en la casa profunda y silenciosa y como nos bastábamos para mantenerla limpia. A veces llegábamos a creer que era ella la que no nos dejo casarnos. Irene rechazo dos pretendientes sin mayor motivo, a mi se me murió María Esther antes que llegáramos a comprometernos. Entramos en los cuarenta años con la inexpresada idea de que el nuestro, simple y silencioso matrimonio de hermanos, era necesaria clausura de la genealogía asentada por nuestros bisabuelos en nuestra casa. Nos moriríamos allí algún día, vagos y esquivos primos se quedarían con la casa y la echarían al suelo para enriquecerse con el terreno y los ladrillos; o mejor, nosotros mismos la voltearíamos justicieramente antes de que fuese demasiado tarde.

    Irene era una chica nacida para no molestar a nadie. Aparte de su actividad matinal se pasaba el resto del día tejiendo en el sofá de su dormitorio. No se porque tejía tanto, yo creo que las mujeres tejen cuando han encontrado en esa labor el gran pretexto para no hacer nada. Irene no era así, tejía cosas siempre necesarias, tricotas para el invierno, medias para mi, mañanitas y chalecos para ella. A veces tejía un chaleco y después lo destejía en un momento porque algo no le agradaba; era gracioso ver en la canastilla el montón de lana encrespada resistiéndose a perder su forma de algunas horas. Los sábados iba yo al centro a comprarle lana; Irene tenía fe en mi gusto, se complacía con los colores y nunca tuve que devolver madejas. Yo aprovechaba esas salidas para dar una vuelta por las librerías y preguntar vanamente si había novedades en literatura francesa. Desde 1939 no llegaba nada valioso a la Argentina.

    Pero es de la casa que me interesa hablar, de la casa y de Irene, porque yo no tengo importancia. Me pregunto qué hubiera hecho Irene sin el tejido. Uno puede releer un libro, pero cuando un pulóver está terminado no se puede repetirlo sin escándalo. Un día encontré el cajón de abajo de la cómoda de alcanfor lleno de pañoletas blancas, verdes, lila. Estaban con naftalina, apiladas como en una mercería; no tuve valor para preguntarle a Irene que pensaba hacer con ellas. No necesitábamos ganarnos la vida, todos los meses llegaba plata de los campos y el dinero aumentaba. Pero a Irene solamente la entretenía el tejido, mostraba una destreza maravillosa y a mi se me iban las horas viéndole las manos como erizos plateados, agujas yendo y viniendo y una o dos canastillas en el suelo donde se agitaban constantemente los ovillos. Era hermoso.

    Cómo no acordarme de la distribución de la casa. El comedor, una sala con gobelinos, la biblioteca y tres dormitorios grandes quedaban en la parte mas retirada, la que mira hacia Rodríguez Peña. Solamente un pasillo con su maciza puerta de roble aislaba esa parte del ala delantera donde había un baño, la cocina, nuestros dormitorios y el living central, al cual comunicaban los dormitorios y el pasillo. Se entraba a la casa por un zaguán con mayólica, y la puerta cancel daba al living. De manera que uno entraba por el zaguán, abría la cancel y pasaba al living; tenía a los lados las puertas de nuestros dormitorios, y al frente el pasillo que conducía a la parte mas retirada; avanzando por el pasillo se franqueaba la puerta de roble y mas allá empezaba el otro lado de la casa, o bien se podía girar a la izquierda justamente antes de la puerta y seguir por un pasillo mas estrecho que llevaba a la cocina y el baño. Cuando la puerta estaba abierta advertía uno que la casa era muy grande; si no, daba la impresión de un departamento de los que se edifican ahora, apenas para moverse; Irene y yo vivíamos siempre en esta parte de la casa, casi nunca íbamos más allá de la puerta de roble, salvo para hacer la limpieza, pues es increíble como se junta tierra en los muebles. Buenos Aires será una ciudad limpia, pero eso lo debe a sus habitantes y no a otra cosa. Hay demasiada tierra en el aire, apenas sopla una ráfaga se palpa el polvo en los mármoles de las consolas y entre los rombos de las carpetas de macramé; da trabajo sacarlo bien con plumero, vuela y se suspende en el aire, un momento después se deposita de nuevo en los muebles y los pianos.

    Lo recordaré siempre con claridad porque fue simple y sin circunstancias inútiles. Irene estaba tejiendo en su dormitorio, eran las ocho de la noche y de repente se me ocurrió poner al fuego la pavita del mate. Fui por el pasillo hasta enfrentar la entornada puerta de roble, y daba la vuelta al codo que llevaba a la cocina cuando escuché algo en el comedor o en la biblioteca. El sonido venia impreciso y sordo, como un volcarse de silla sobre la alfombra o un ahogado susurro de conversación. También lo oí, al mismo tiempo o un segundo después, en el fondo del pasillo que traía desde aquellas piezas hasta la puerta. Me tire contra la pared antes de que fuera demasiado tarde, la cerré de golpe apoyando el cuerpo; felizmente la llave estaba puesta de nuestro lado y además corrí el gran cerrojo para más seguridad.
Fui a la cocina, calenté la pavita, y cuando estuve de vuelta con la bandeja del mate le dije a Irene:
-Tuve que cerrar la puerta del pasillo. Han tomado parte del fondo.
Dejó caer el tejido y me miró con sus graves ojos cansados.
-¿Estás seguro?
Asentí.
-Entonces -dijo recogiendo las agujas- tendremos que vivir en este lado.

    Yo cebaba el mate con mucho cuidado, pero ella tardó un rato en reanudar su labor. Me acuerdo que me tejía un chaleco gris; a mi me gustaba ese chaleco.
    Los primeros días nos pareció penoso porque ambos habíamos dejado en la parte tomada muchas cosas que queríamos. Mis libros de literatura francesa, por ejemplo, estaban todos en la biblioteca. Irene pensó en una botella de Hesperidina de muchos años. Con frecuencia (pero esto solamente sucedió los primeros días) cerrábamos algún cajón de las cómodas y nos mirábamos con tristeza.
-No está aquí.

    Y era una cosa mas de todo lo que habíamos perdido al otro lado de la casa.

    Pero también tuvimos ventajas. La limpieza se simplificó tanto que aun levantándose tardísimo, a las nueve y media por ejemplo, no daban las once y ya estábamos de brazos cruzados. Irene se acostumbró a ir conmigo a la cocina y ayudarme a preparar el almuerzo. Lo pensamos bien, y se decidió esto: mientras yo preparaba el almuerza, Irene cocinaría platos para comer fríos de noche. Nos alegramos porque siempre resultaba molesto tener que abandonar los dormitorios al atardecer y ponerse a cocinar. Ahora nos bastaba con la mesa en el dormitorio de Irene y las fuentes de comida fiambre.

    Irene estaba contenta porque le quedaba mas tiempo para tejer. Yo andaba un poco perdido a causa de los libros, pero por no afligir a mi hermana me puse a revisar la colección de estampillas de papa, y eso me sirvió para matar el tiempo. Nos divertíamos mucho, cada uno en sus cosas, casi siempre reunidos en el dormitorio de Irene que era más cómodo. A veces Irene decía:
-Fíjate este punto que se me ha ocurrido. ¿No da un dibujo de trébol?

    Un rato después era yo el que le ponía ante los ojos un cuadradito de papel para que viese el mérito de algún sello de Eupen y Malmédy. Estábamos bien, y poco a poco empezábamos a no pensar. Se puede vivir sin pensar.

    (Cuando Irene soñaba en alta voz yo me desvelaba en seguida. Nunca pude habituarme a esa voz de estatua o papagayo, voz que viene de los sueños y no de la garganta. Irene decía que mis sueños consistían en grandes sacudones que a veces hacían caer el cobertor. Nuestros dormitorios tenían el living de por medio, pero de noche se escuchaba cualquier cosa en la casa. Nos oíamos respirar, toser, presentíamos el ademán que conduce a la llave del velador, los mutuos y frecuentes insomnios.

    Aparte de eso todo estaba callado en la casa. De día eran los rumores domésticos, el roce metálico de las agujas de tejer, un crujido al pasar las hojas del álbum filatélico. La puerta de roble, creo haberlo dicho, era maciza. En la cocina y el baño, que quedaban tocando la parte tomada, nos poníamos a hablar en vos mas alta o Irene cantaba canciones de cuna. En una cocina hay demasiados ruidos de loza y vidrios para que otros sonidos irrumpan en ella. Muy pocas veces permitíamos allí el silencio, pero cuando tornábamos a los dormitorios y al living, entonces la casa se ponía callada y a media luz, hasta pisábamos despacio para no molestarnos. Yo creo que era por eso que de noche, cuando Irene empezaba a soñar en alta voz, me desvelaba en seguida.)

    Es casi repetir lo mismo salvo las consecuencias. De noche siento sed, y antes de acostarnos le dije a Irene que iba hasta la cocina a servirme un vaso de agua. Desde la puerta del dormitorio (ella tejía) oí ruido en la cocina; tal vez en la cocina o tal vez en el baño porque el codo del pasillo apagaba el sonido. A Irene le llamo la atención mi brusca manera de detenerme, y vino a mi lado sin decir palabra. Nos quedamos escuchando los ruidos, notando claramente que eran de este lado de la puerta de roble, en la cocina y el baño, o en el pasillo mismo donde empezaba el codo casi al lado nuestro.

    No nos miramos siquiera. Apreté el brazo de Irene y la hice correr conmigo hasta la puerta cancel, sin volvernos hacia atrás. Los ruidos se oían mas fuerte pero siempre sordos, a espaldas nuestras. Cerré de un golpe la cancel y nos quedamos en el zaguán. Ahora no se oía nada.
-Han tomado esta parte -dijo Irene. El tejido le colgaba de las manos y las hebras iban hasta la cancel y se perdían debajo. Cuando vio que los ovillos habían quedado del otro lado, soltó el tejido sin mirarlo.
-¿Tuviste tiempo de traer alguna cosa? -le pregunté inútilmente.
-No, nada.

    Estábamos con lo puesto. Me acordé de los quince mil pesos en el armario de mi dormitorio. Ya era tarde ahora.

    Como me quedaba el reloj pulsera, vi que eran las once de la noche. Rodeé con mi brazo la cintura de Irene (yo creo que ella estaba llorando) y salimos así a la calle. Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta de entrada y tiré la llave a la alcantarilla. No fuese que algún pobre diablo se le ocurriera robar y se metiera en la casa, a esa hora y con la casa tomada.


«Casa tomada», de Julio Cortázar (26 d'agost de 1914 - 2 de febrer de 1984).




dimecres, 11 d’abril del 2012

la terra no embrute


Si passes avui per La Central em podràs mirar si trobes un llibre que es diu Primavera, estiu, etcètera.? Ha de ser al taulell de novetats. No, no recordo de qui és.
Em sembla que t'agradarà, Mati, em diu. Hi ha passat (i pensat), l'ha fullejat, i aquí el tinc, eixint de fer.
Tot ve d'una tarda de diumenge (ho dic com si hagués passat molt de temps, però de fet fa una setmana), d'aquella hora tonta que tenen les totes tardes de diumenge (tret de quan faig vacances), una hora que no es correspon exactament entre les tal i tal, ni dura seixanta minuts. Aquella hora. Doncs bé, en aquella tarda de diumenge, em vaig fer passar l'estona fatídica fent voltes pels blocs, que ja em direu, clic, clic, fins a topar amb un artista que abans es deia Subal Quinina  i ara no sé com es diu perquè d'això no en parla mai, recomanant una novel·la. "Deixeu de llegir-me i aneu a comprar aquest llibre", venia a dir, amb un entusiasme que feia cosa i tot, amb la prudència a can si mai l'he vista, no me'n recordo. I aquí està. El llibre, vull dir. L'obres i, pim-pam, ja ets a la pàgina 130. Despenges el cartell de no-molestar, perquè la vida et reclama amb les seves coses i vas a fer el dinar, o a veure els teus pares, o a sopar amb uns amics que fins fa poc (abans d'ahir, de fet)  fumaven,  a un lloc on fins fa poc es podia fumar. Ara només fumes tu. I surts a un balconet que t'ofereix una vista insospitada de la teva ciutat, de nit a vuit sota zero. Fumar ja és un plaer solitari, que bé. Com llegir. I això és el que vols, anar-te'n cap a casa, encendre un Marlboro, i amb l'última calada (si fumes, no llegeixes, és així), obrir el refotut llibre. Dispensa, he hagut de sortir una estona, ja torno a ser aquí, digues, digues. Estàs parlant amb un llibre, filleta. Estàs per tancar. I pim-pam, pim-pam, fins que l'acabes. Sense treva. Se t'ha fet clar i et fan mal els ulls, que ja no estan per a aquestes maratons. Feia molt que no et passava una cosa així. Molt. I saps que aquest desfici devorador té poc o res a veure amb la literatura. Te la bufa el fraseig, l'estil, el narrador, i si això ja ho va dir Xècspir abans i millor. I ho veus a venir: se'n parlarà d'aquesta novel·la. D'entrada, els crits d'entusiasme, ooooh, uàuu, uàla, després els inevitables psè desmenjats. Aviat, ben aviat, veuràs la Marta Rojals asseguda al sofà de L'hora del lector. I aviat, ben aviat, una tarda que siguis al taulell, vindrà algú a demanar-te si teniu una novel·la que es diu "Tardor, hivern... o una cosa per l'estil" i estarà deixada en préstec. I notaràs una punxadeta dins, però no diràs res, que una cosa es parlar de literatura i una altra parlar de llibres que t'han tocat l'entranya. I tu d'aquestes coses no en parles mai amb els desconeguts, per molt amables que siguin.

***

M'ha tieta no s'hi conforma: Va, beneita, que t'embrutaràs tota! Mira els cabells!
I així, estirada a terra, em sento com una xiqueta. L'olor del foc, de l'aliment, les mans esgarrapant tarrossos de pedra seca. M'és igual, si m'embruto. És més, vull embrutar-me, ben a consciència.
-Vaaa, aixeca't, dona, tan gran que ets i tan criatura. Dis-li, Vicent.
Aleshores mon pare diu la frase:
-La terra no embrute.
Ens la deia quan la Joana i jo érem petites i ens queia una galeta al tros i dubtàvem si agafar-la, perquè la mare i la tieta no ens deixaven recollir res dels carrers: Va, que això és brut. Deixeu-ho, cotxines, que és brut. I al tros, que hi era el pare, ens deia: La terra no embrute. I la Joana: En què quedem?.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 275.


_______________
Apunt publicat n'aquesta santa casa el 24 de gener de 2011.



dilluns, 12 de març del 2012

ángel cuchillo i pedro navaja


Alumnes i sores del Colegio Amor de Dios, de processó pel Turó de la Peira.

NO ES ESTO DECIR que no lea libros: leo muchos, así como revistas y periódicos y cuantos papeles caen en mis manos, pero no tomo nunca notas; y en cuanto leo un libro, estoy deseando darlo. Algunas personas me han preguntado: -¿Cómo, si cree usted que este libro es tan bueno, me lo da y se queda sin él? -Porque lo he leído -contesto yo-, y ya no me hace falta. -Pero ¿y si desea después consultarlo para recordar algún detalle que se le olvidó? - Lo que se olvida se debe olvidar -afirmo yo, con un fatalismo estético que a las personas tímidas las descorazona-.  Y esto no es una "salida": es un axioma, algo indiscutible, permanente e inmutable. Si de las ideas de un libro las unas se me quedan y las otras se me van, es porque las unas son concordantes con mi espíritu y las otras no, o porque, según mi modo de ver, las unas son más importantes que las otras.
Ángel Ganivet. Cartas finlandesas; Hombres del norte. Nórdica libros, 2006. P. 15.
******

No havia obert un llibre d'aquest home en ma vida, tot i que el seu nom va lligat al meu passat remot a ca les sores i als comentaris de text basats en el mètode de Lázaro Carreter i Correa Calderón.

Ángel Ganivet venia després de Don Álvaro o la fuerza del sino, Misericordia i Los pazos de Ulloa, i abans d'El árbol de la ciencia  i La tía Tula, però no calia llegir-ne cap llibre, n'hi havia ben prou amb recordar un títol, Idearium español, i tenir a punt, com a resposta en cas d'examen, "precursor de la generació del 98" i llestos. I així he anat passant la vida, sense esmolar el Ganivet.

Fins que ha arribat l'hora de Paasilinna, el moliner i Finlàndia, i, amb ells, el miracle d'anar cercar les Cartas finlandesas per propi peu, que és la millor manera de viatjar. I empassar-me-les d'una tirada mentre m'imagino sor Agustina component-se la toca a la tomba, emocionada, la pobra.  La vida te da sorpresas.


divendres, 9 de març del 2012

l'enciclopedia

A  la meva Sopena en deu volums.


LA ENCICLOPEDIA es verde, o más bien tiene el lomo verde, que es lo que se ve de ella alineada en el mueble del comedor, en su estantería más alta, junto a las figuritas y las flores. Es una enciclopedia de seis volúmenes, con láminas en color, láminas del cuerpo humano, y de plantas y de animales, que voy a contemplar como quien contempla la lluvia.
En la enciclopedia iré leyendo al azar biografías y conceptos (psicología, Níger, ciliados...), y me inundaré así de una redacción monótona y precisa, y de una manera de escribir retribuida, que es ante todo una manera de producir. La enciclopedia entra en casa para traer cultura, pero lo que voy a buscar en ella es literatura. En ella iré dándome cuenta de que las palabras son siempre más completas, mejores, que su definición. No leo la entrada Napoleón para conocer su vida, sino para ver, descubrir las palabras con las que está escrita.
[...] (La enciclopedia llegó a nuestra casa una tarde de invierno, que para mí era una noche de invierno. La trajo, la enciclopedia, y puede que hasta la noche, un vendedor puerta a puerta; la llevaba representada, claro, en un maletín lleno de folletos. El vendedor hablará con mi madre, y ella no va a querer atenderle, y yo les miraré a los dos, y el vendedor reparará en mí y empezará a hablarme todo el rato. Y en esa situación yo seré impertinente como nunca he vuelto a serlo, y le diré a mi madre que si ella no le da nuestros datos al vendedor lo haré yo. Y mi madre captará al instante cuánto voy a necesitar yo esa enciclopedia. Ahora me doy cuenta de que las biografías se forjan chantajeando a quien se tiene más cerca. Pero igualmente estoy convencido hasta lo más hondo de que una enciclopedia, qué demonios, es el mejor regalo que se le puede hacer a un niño en una noche cualquiera.)
Javier Pérez Andújar. Los príncipes valientes. Tusquets, 2007. P. 21-22.


dimarts, 1 de novembre del 2011

compra compulsiva

Al Lluís Anglada, que tot sovint m'acusa
de no llegir cap altra cosa que no siguin novel·les d'amor.

Fa molt que, en el meu particular camí de perfecció (qui sap si no fóra millor dir-ne odissea), he abandonat la compra compulsiva de llibres, activitat que m'havia proporcionat moments estel·lars -sí-, enormes decepcions -també-, i que m'ha permès viure sense haver de sol·licitar mai els serveis d'un interiorista. Per no parlar de l'argument de pes a esgrimir davant els inefables agents de la propietat immobiliària: anorrear per complet la seva retòrica del "lluminós", "ideal parelles", "cuina-office", "àmplies vistes", "un piset amb moltes possibilitats", etc., amb un simple, lacònic i incontestable "no té prou parets".

He arribat a la renúncia, d'entrada, per exigències del pressupost familiar, que al llarg dels anys s'ha anat complicant amb despeses inversemblants -així és com les qualificaria la compradora compulsiva de llibres que vaig ser en altre temps- com, per exemple, tres o quatre assegurances que pagues a fons perdut, com qui conjura la fatalitat, amb el desig de no haver-te'n de beneficiar mai. I després estan els trasllats. Cinc en el període comprès entre el 1991 i el 2004, amb els seus corresponents recordatoris a la mare que va parir Gutenberg i la constatació, terrible, que només n'has llegit, si fa no fa, un terç dels llibres que carreteges, alguns encara amb la cel·lofana intacta.

Clar que la meva renúncia no és tal, si considerem que em guanyo la vida en una biblioteca, la qual cosa em permet tocar molt gènero sense haver d'arriscar ni un euro. Aquest fet ha modificat, essencialment, la natura de les meves compres en matèria llibresca; la compulsió s'ha restringit, sense gaire esforç per part meva, val a dir, a casos excepcionals -aquest l'haig de T-E-N-I-R, acostumo a dir (la possessió és un altre repte en el meu camí de perfecció)-, i ara compro aconductada.

Però, de tant en tant -la setmana passada, per exemple-, quedo amb la compradora compulsiva de llibres que ja no sóc i anem a fer el volt. Normalment em presento cinc minuts abans de l'hora convinguda, pel gust de veure-la arribar, estupenda, lliure de pòlisses i de potes de gall, com si per damunt seu no hagués passat ni un sol dia.

***

La semana pasada, en plena Via Po de Turín, Colum McCann, plantado literalmente en medio de la calle, me habló de una novela que había regalado ya unas 100 veces. ¡Unas cien veces! La novela, dijo, era Stoner, de John Williams. Como, además de gran escritor, McCann siempre ha sido un lector que tiene un gusto ajeno al tedio de lo comúnmente aceptado en novela, me dije que en cuanto llegara a Barcelona trataría de buscar ese libro.

La novela cuenta la historia de William Stoner, hijo de unos campesinos de Misuri, nacido a finales del XIX y enviado con gran esfuerzo por sus padres a la universidad para que estudie en la Facultad de Agricultura, donde un día, un profesor que está iniciando a sus alumnos en las virtudes de la literatura, se dirige directamente a él en clase para decirle: "El señor Shakespeare le habla a través de 300 años, señor Stoner, ¿le escucha?".

 [...]La luz, nos dice el autor, penetraba en aquel momento por las ventanas del aula y se posaba sobre los rostros de los compañeros de clase, de manera que la iluminación parecía venir de dentro de ellos mismos para salir hacia la oscuridad. Para el rústico joven Stoner, ese instante fue una iluminación, una gran revelación que, con el tiempo, incluso le llevaría a renunciar a la granja de sus padres y a convertirse en profesor de la universidad de Misuri, donde llevaría una vida sin alicientes, equivocándose en todo. Una vida laboriosa al servicio de la literatura, con multitud de errores sentimentales. La biografía de alguien que vistió siempre un traje equivocado. Y una vida condensada en una novela extraordinaria, que cuenta cómo "a alguien se le concedió la sabiduría y al cabo de los años encontró ignorancia".

 [...]Impresiona el modo de contar de John Williams, su fuerza inusitada para los dramas minúsculos y para el recuento cotidiano de nuestras resignaciones y decepciones, y sorprende que Stoner, siendo la obra maestra que es, haya podido ser ignorada durante tanto tiempo. Quizás despistó a más de uno por su aparente sencillez.

Enrique Vila-Matas. "Obra maestra ignorada". El País, 18/10/2011.


Ya sea porque buscaban hacerse ricos, o tal vez simplemente para sobrevivir, los escritores se han entregado tradicionalmente a los oficios más diversos: desde buscadores de oro a carteros, desde soldados de fortuna a industriales, desde contrabandistas de opio a fogoneros en un barco en China; conductores de autobús, verdugos, guardias, vendedores de bisutería...Malraux fue ministro; Jack London sobrevivió como cazador de ballenas en el Ártico. Colette abrió un salón de belleza y Orwell pasó de ser policía en Birmania a vivir lavando platos en Londres. Gorki trabajó como pinche de cocina en el Volga; Saint-Éxupéry pensó toda su vida que su verdadero trabajo era el de aviador; e Italo Svevo dejó de ser un gran industrial para poder escribir: le bastaba concluir una línea para sentirse pagado.

Trabajos forzados es una apasionante y amena guía de supervivencia que recorre los modos con que los astros más brillantes del universo literario han ido capeando el temporal del hambre.
[De la contracoberta]


Antes de publicar sus grandes obras Balzac vivía en una buhardilla acosado por las chinches y sus acreedores, pues entre 1821 y 1832 fue negro literario, editor promiscuo e impresor suicida. Así, por aquellos años de embargos, deudas y negocios rocambolescos escribió El arte de pagar sus deudas sin gastar un céntimo (1827), opúsculo que no fue incluido en sus Obras completas por "inmoral, inapropiado e inmaduro", pero cuyo manuscrito sí forma parte de los originales atesorados por la Maison de Balzac. El narrador advierte que el libro se basa en la obra apócrifa de su tío, el barón de l'Empésé, quien a punto de morir convocó a todos sus acreedores para comunicarles que antes de cometer la bajeza de pagarles sólo el diez por ciento de sus deudas prefería no darles ni un duro. Sin embargo, lo mejor del libro son los aforismos ("mientras más deudas se tienen, más crédito se tiene" o bien "una persona que crea valores, un productor, es decir, un acreedor, le debe algo a los deudores o consumidores: el no tener que pagarle lo que se le debe. Pues si no le debieran nada, lógicamente se moriría de hambre") y sobre todo sus desopilantes 'Lecciones sobre las deudas y el arte de no tener que pagarlas', genuino curso de alta dirección que no desentonaría en las modernas escuelas de negocios, a la vista de las quiebras, desfalcos y estafas en formato burbuja, enema y pirámide que han arruinado al mundo. Entre Madoff o Lehman Brothers, bienvenido Balzac Broken & Broker.

Fernando Iwasaki. Babelia. 15/1/2011.


dilluns, 12 de setembre del 2011

la cinquena va després de la quarta


Si parléssim de motors de combustió, jo vindria a ser un dièsel, però dels d'abans de la invenció de la injecció electrònica; sóc d'expansió a pressió constant, em prenc el meu temps, no tinc reprise, vaja. Per això mateix, perquè sóc una dièsel, cada any m'enfronto al mateix panorama després de l'aturada tècnica del mes d'agost: taf taf i una fumarel·la del dimoni per a no moure's de lloc. Semblo atrapada en la pel·li aquella del dia de la marmota. La d'en Bill Murray. La de I Got You Babe. És impossible que no l'hagueu vista mai perquè a Teletres la passen -periòdicament, amb un interval de dos o tres mesos, com a màxim- els dissabtes a la tarda.
De vegades penso que, per a estalviar-me aquesta cançoneta anual i garantir el meu estat del benestar, el millor seria deixar de fer vacances. I ara freno, que la gent és molt dolenta i, a poc que et despistis, es prenen la ironia al peu de la lletra i et tornen una llei per a fotre't, prou que ho sé. No cal donar idees. Ni avançar-se als esdeveniments.

Consideracions mecàniques a banda, la cosa és que encetem la cinquena temporada del club amb 41 llibres a l'esquena (i les seves corresponents trobades presencials), 39 guies de lectura i dos anys i escaig de bloc.  I amb Faulkner, sigui dit de passada. Sé del cert que s'estan recollint signatures per a dur-nos davant del Tribunal de La Haia, acusats de crims contra la humanitat. I que s'està organitzant, com a acte de protesta immediata, una samarretada popular prevista pel proper dia 27. A tal efecte, es veu que s'ha constituït un comité encarregat de crear els lemes que lluiran les samarretes -s'ha desestimat comparèixer sota una única divisa- de tal manera que tots aquells que vulguin participar-hi podran triar entre quatre o cinc missatges (text blanc sobre samarreta negra i a la part posterior constarà Club de tortura. Tots els models disponibles en tres talles). Aquestes són les propostes més votades fins ara.

Yokapatawpha, ciudad de vacaciones.
Molt brogit per a no res.
Avís: aquesta novel·la experimenta amb lectors vius.
Leer Faulkner me confunde.
Volem llegir llibres normals.

Si no fos gaire molèstia, us demanaria que, al mateix fer, m'estampéssiu una per a l'fgt: La llum de Faulkner il·lumina la meva vida. I una altra per a mi: Faulkner sí, faulkneristes no. Sí, ho heu entès bé: l'he acabat. Diré més, hi he tornat. Per exigències de la complexitat narrativa, sí, però també perquè m'ho demanava el cos. Confesso que la primera lectura em va aguditzar la presbícia fins el punt d'obligar-me a entrar en la farmàcia més cèntrica de Monforte de Lemos (un lloc de l'estranger) i demanar, mig desesperada, unes ulleres per a llegir Faulkner. L'amable farmacèutic va alçar les celles fins al serrell i, sense demostrar cap mena d'interès pel títol de la novel·la en qüestió, la qual cosa em va despertar certes reticències, la veritat, em va encolomar unes lupes de +1,5. Oli en un llum. Ja no cal que esgoti la longitud dels braços mirant d'enfocar. Ara ja puc estar pels Compson.

En fi. No sé si la samarretada arribarà a bon port, però quasi m'hi jugo el coll que El brogit i la fúria passarà a la història com el llibre més abandonat del club de lectura.

(Molt em temo que continuarà...)

_______________________
P.S.:  Això de Yokapatawpha hauria de ser comtat en comptes de ciutat, però no rimava.


dimecres, 25 de maig del 2011

els indignats vistos amb nou ulls





Via Estoc de blog, de Manuel Huerga.

dimarts, 15 de febrer del 2011

matilde ya tiene quien le escriba







 * * * * * * * *

I from Finlàndiaaaaa with love, aquest xaman lapó!!

dilluns, 24 de gener del 2011

la terra no embrute

Si passes avui per La Central em podràs mirar si trobes un llibre que es diu Primavera, estiu, etcètera.? Ha de ser al taulell de novetats. No, no recordo de qui és.
Em sembla que t'agradarà, Mati, em diu. Hi ha passat (i pensat), l'ha fullejat, i aquí el tinc, eixint de fer.
Tot ve d'una tarda de diumenge (ho dic com si hagués passat molt de temps, però de fet fa una setmana), d'aquella hora tonta que tenen les totes tardes de diumenge (tret de quan faig vacances), una hora que no es correspon exactament entre les tal i tal, ni dura seixanta minuts. Aquella hora. Doncs bé, en aquella tarda de diumenge, em vaig fer passar l'estona fatídica fent voltes pels blocs, que ja em direu, clic, clic, fins a topar amb un artista que abans es deia Subal Quinina i ara no sé com es diu perquè d'això no en parla mai, recomanant una novel·la."Deixeu de llegir-me i aneu a comprar aquest llibre", venia a dir, amb un entusiasme que feia cosa i tot, amb la prudència a can si mai l'he vista, no me'n recordo. I aquí està. El llibre, vull dir. L'obres i, pim-pam, ja ets a la pàgina 130. Despenges el cartell de no-molestar, perquè la vida et reclama amb les seves coses i vas a fer el dinar, o a veure els teus pares, o a sopar amb uns amics que fins fa poc (abans d'ahir, de fet)  fumaven,  a un lloc on fins fa poc es podia fumar. Ara només fumes tu. I surts a un balconet que t'ofereix una vista insospitada de la teva ciutat, de nit a vuit sota zero. Fumar ja és un plaer solitari, que bé. Com llegir. I això és el que vols, anar-te'n cap a casa, encendre un Marlboro, i amb l'última calada (si fumes, no llegeixes, és així), obrir el refotut llibre. Dispensa, he hagut de sortir una estona, ja torno a ser aquí, digues, digues. Estàs parlant amb un llibre, filleta. Estàs per tancar. I pim-pam, pim-pam, fins que l'acabes. Sense treva. Se t'ha fet clar i et fan mal els ulls, que ja no estan per a aquestes maratons. Feia molt que no et passava una cosa així. Molt. I saps que aquest desfici devorador té poc o res a veure amb la literatura. Te la bufa el fraseig, l'estil, el narrador, i si això ja ho va dir Xècspir abans i millor. I ho veus a venir: se'n parlarà d'aquesta novel·la. D'entrada, els crits d'entusiasme, ooooh, uauu, uala, després els inevitables psè desmenjats. Aviat, ben aviat, veuràs la Marta Rojals asseguda al sofà de L'hora del lector. I aviat, ben aviat, una tarda que siguis al taulell, vindrà algú a demanar-te si teniu una novel·la que es diu "Tardor, hivern... o una cosa per l'estil" i estarà deixada en préstec. I notaràs una punxadeta dins, però no diràs res, que una cosa es parlar de literatura i una altra parlar de llibres que t'han tocat l'entranya. I tu d'aquestes coses no en parles mai amb els desconeguts, per molt amables que siguin.

***

M'ha tieta no s'hi conforma: Va, beneita, que t'embrutaràs tota! Mira els cabells!
I així, estirada a terra, em sento com una xiqueta. L'olor del foc, de l'aliment, les mans esgarrapant tarrossos de pedra seca. M'és igual, si m'embruto. És més, vull embrutar-me, ben a consciència.
-Vaaa, aixeca't, dona, tan gran que ets i tan criatura. Dis-li, Vicent.
Aleshores mon pare diu la frase:
-La terra no embrute.
Ens la deia quan la Joana i jo érem petites i ens queia una galeta al tros i dubtàvem si agafar-la, perquè la mare i la tieta no ens deixaven recollir res dels carrers: Va, que això és brut. Deixeu-ho, cotxines, que és brut. I al tros, que hi era el pare, ens deia: La terra no embrute. I la Joana: En què quedem?.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 275.

dijous, 20 de gener del 2011

tira sostenidor silicona inventor (o del lado de allá)

Sembla prou clar. Si demanes un Pony Mimitos i un Dickens articulat, el que vols és un Pony Mimitos i un Dickens articulat, i no una nova pestanyeta (es veu que ja feia dies que hi era, però pel cas, com si l'haguessin posada ahir) en el panell de gestió del bloc. "Estadístiques", es diu. Ideal voyeurs. De sospitar, sospitaves que hi havia algú a l'altra banda, però coi, ara, amb aquesta joguineta que t'han dut els reis, fins el sents respirar i tot. Talment una òliba. O pitjor, una fantasma, que deia aquell. Tantes pàgines visualitzades (ahir, avui, en total), tant d'allò, tant d'allò altre, i descobreixes -amb un punt de desconcert, i per què no, d'incredulitat (vinga va, que un dia és un dia)- que l'apunt més visualitzat d'entre sempre és el titulat "els calçotets de Jack London", i quedes parat.
En ser de lletres mortes de tota la vida, una desgràcia com qualsevol altra, és lògic que al cap d'una estona ja en tinguis prou de números, i comences a furgar a la recerca de quatre lletres, ni que siguin d'aquelles petites. Uns consells d'ús, una llista d'efectes secundaris. Ho trobes de seguida: "orígens de trànsit, paraules clau de cerca", o el que és el mateix, allò que un ésser humà s'ha pres la molèstia de teclejar (a Google, normalment)  i que l'ha dut de pet cap a casa teva.

el violin de austerlitz, llibre
llegim en veu alta
descarregar el llibre el quadern de fritz kocher
decasa al club
casa club
decasaalclub
"de casa al club"
editorials el manuscrit trobat a saragossa
on son les claus?
dust bowl by john steinbeck
el violí de auschwitz descripcion en que transcorre l'acció
jordi malé comentari bestiari pere quart
ventre blanc
tom joad
els tibau
el gran libro de la costura
això és (i no és) allò
"els dimecres poesia" atlàntida
matilde urbach
ai si caus
celestí barallat
fades especials
jack london
productes de temporada
akhmàtova
anna murià contes de fades
resum del capítol i. naturalista de les histories naturals joan
interiorisme
laika
vigatans ilustres
tira sostenidor silicona inventor


I aquí és on la joguineta del dimoni desplega tota la seva esplendor:

Un estudiant de quart d'Eso, l'únic de la seva colla que encara és verge, surt del videoclub on ha anat a buscar la pel·li basada en la novel·la El violin d'Austerlitz (sic). No existeix, li han dit. Demà té examen. Sempre du a la motxilla una capsa de preservatius i un paquet de Marlboro. Tampoc no fuma.

O bé,
un home, viatjant de cotilleria, està assegut davant del seu ordinador. Només li veus una mà. En té dues, però. És tard. La seva dona dorm a la cambra del costat. Ronca una mica.

O potser,
una dona (la del viatjant no, una altra) vol renovar la decoració del menjador de casa seva. Fa temps va tenir un embolic extraconjugal amb un dependent (Federico G.) del Corte Inglés de Plaça Catalunya (departament de perfumeria). Avui s'ha descuidat de comprar pà o iogurts, tant és.

I així, anar fent...




divendres, 14 de gener del 2011

you must remember this

A l'Alia, que si l'ha vista, no se'n recorda.
I a la Cris, per la gentilesa del Maus.

No m'agrada llegir novel·les que parlin de guerra, sobretot de la segona mundial. Res de nazis. Res d'holocaust. Se'm posa fatal. Tant és que m'ho expliqui un soldat, un nen, un pagès, un violinista o un luthier: pateixo déjà vus. Amb una excepció, Maus, un tros de còmic.


Crec que la cosa ve d'haver llegit el Diari d'Anne Frank, just quan tenia la mateixa edat que la protagonista. Va ser una lectura reveladora (i desoladora): els nazis no eren extraterrestres; eren fills de mare, com jo.
Des de llavors, defujo els escenaris bèl·lics i les seves situacions extremes: no els vull ni per mal ni per bé. Ni  les misèries de la condició humana ni les espurnetes de solidaritat. M'estimo més que els llibres em parlin de la versió casolana del monstre, ben pascut, net i polit, viatjant en metro. El monstre que es renta les dents amb mi tres cops al dia. Això sí que em torba. No dec tenir cor.
Amb aquests antecedents, és lògic que hagi començat a llegir Suite francesa pensant "una altra novel·la de guerra", "un altre testimoni". París, juny de 1940, l'ocupació alemanya, l'èxode, els petits actes de covardia, amb l'agreujant que em suposa la càrrega biogràfica de la Némirovsky, una vida engolida per la H-I-S-T-Ò-R-I-A, així, amb la retòrica de les majúscules. Una autèntica putada, si em permeteu.
Però vaig fent, sense cap entrebanc, que la cosa flueix, i ja m'he polit la primera part, tan coral, tan Vides creuades, encara que no es creuin; tan rodoneta, que tot sembla més que pensat abans d'escriure-ho. Una novel·la on "un barretet nou i deliciós, poc més gran que una argolla, fet amb dues pells de marta unides per una costura i un petit vel rogenc flotant sobre els cabells daurats" (P.193), a banda de representar una felicitat quasi insolent, donades les circumstàncies, acaba matant un home, quatre pàgines  més tard. És allò de Txèhov i la pistola. Si en surt una, tard o d'hora s'haurà de sentir un tret.
I així fins avui, quan la casualitat (o no) em proporciona l'excusa per a recordar una pel·li que és el meu referent visual (i sentimental) pel que fa a l'entrada dels alemanys a París. El flashback (es veu que en català s'ha de dir salt enrere o analepsi, però déume'nguard de ficar-me això a la boca) que es marca un individu que ara té un bar a Casablanca. Un cafè que és com una sala d'espera; una mena de no-lloc. Sempre m'he demanat com és possible que una pel·lícula tan pròdiga en diàlegs memorables (qui no ha dit mai "torna-la a tocar, Sam", "detinguin els sospitosos habituals", "sempre ens quedarà París" o "aquest és el principi d'una gran amistat") ens regali, també, una cursilada tan bèstia com el "no sé si sento el soroll de les bombes o són els batecs del meu cor" que deixa anar l'Ingrid Bergman en el ja mencionat flashback. Se m'arronsen els dits dels peus. Me'n vaig per les branques. La cosa és que avui fa 54 anys de la mort de Humphrey Bogart.




dilluns, 29 de novembre del 2010

en ruta


 Han passat vint-i-nou dies, crec, des que vaig omplir el meu sarronet amb una cabeça d'alls, un manat de verdolaga, una pastilla de sabó Lagarto i una estaca, em vaig penjar al coll una creu com les que duia la Madonna als vuitanta, i, perfectament equipada, vaig sortir de casa seguint les passes d'Antoni de Montpalau, científic d'extraordinari valor. Han set uns dies molt intensos que m'han dut a fer una ruta per Catalunya, que riu-te'n de les que feia Labordeta, en pau descansi. Ho tinc tot anotat:  l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, el Gornal, El Vendrell, Altafulla, Tarragona, Reus, Falset i Pratdip. Ara travessa l'Ebre per Miravet, fent cap a Gandesa via Corbera, Horta de Sant Joan, Arnes, Vall-de-roures, els ports de Beseit, la Salsera, i Morella.
Apa que no tenia ganes d'anar a Morella, jo, i per culpa de Jesús Moncada i la seva Estremida memòria, on hi sortia un jutge (no, en Perucho no, un altre) que viatjava, a pas de mula, de Casp a Mequinensa, fuetejat per un cerç esmoladíssim, les espatlles cobertes per una manta morellana. Sempre més n'he volgut tenir una.

Morella, la Vall de l'Encantada. Torna  travessar l'Ebre, ara per Flix, i cap a Berga passant per la Pobla de Cérvoles, la serra de la Llena, l'Albi, Vallbona de les monges, els Hostalets, Calaf i Berga. La Pobla de Lillet, Castellar de N'Hug, castell de Mataplana, Castellar de N'Hug, cap a la frontera de França, Ripoll i Vic, que aquí és on he abandonat la comitiva, que continuava cap a Barcelona. "S'ha acabat, Matilde, tot en la vida s'acaba. Vostè tornarà als seus llibres i jo a les meves plantes", m'ha dit l'Antoni de Montpalau, a tall de comiat. Se'l veia emocionat.

I ara toca repassar els fets, sense contar la veritat, que em tractarien de boja. Començant pel temps que he set fora de casa, que el que semblen vint-i-nou dies són un any i nou mesos, comptats des de la cèlebre festa organitzada en honor de la Sand i en Chopin a casa del marquès de La Gralla (novembre de 1838), fins el moment en què vam deixar al general Cabrera a la frontera de França (juliol 1840). La ficció ho té, això. Despista.

Desfaig la bossa. Herbes i herbetes, un bolet, una pedra, un exemplar del Itinéraire descriptif de l'Espagne de Laborde, el sabre del general Cabrera, mitjons bruts, l'inefable manta morellana, la cabeça d'alls ben grillada, una flauta-liberal, els pantalons d'exploradora del Zara que em va deixar l'Eulàlia en un estat lamentable, que els hi han sortit unes taques que, si rentant no marxen, seran forats. Cal lamentar la pèrdua de la meva navalla suïssa multiús, herència del meu oncle avi Daniel Macía Baldonedo. L'única esperança que em queda és que la tingui en Lluís Bosch. Fa dies que no en sé ben re, que ens vam separar a l'altura de Ripoll,  ell entestat a fer cap a Llers, a resoldre uns seus assumptes, i jo, cap a casa falta gent, somiant una banyera on estovar la mà de pols que he arribat a acumular. "El trenta a Vic, Lluís". "Allà hi seré, no pateixis". 
Tant de bo em porti la navalla.