Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris numismàtica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris numismàtica. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 de setembre del 2014

adéu a berlín

Life is a cabaret, old chum.

Adéu a Berlín (1939) és una de les obres més emblemàtiques del segle XX. Ambientada en el bulliciós Berlín dels anys trenta, l'autor ens narra amb especial gràcia i agudesa les vicissituds d'uns personatges que viuen, indefensos i a la deriva, a la recerca d'una impossible felicitat. Entre ells sobresurt la figura de Sally Bowles, una dona tan atractiva com perillosa, al voltant de la qual es fan i es desfan tot d'històries que mantenen el lector expectant fins al final.

Però Adéu a Berlín és també la crònica d'una ciutat i d'un temps en què tots els valors iniciaven un frenètic procés de capgirament, amb la naixent eclosió del nazisme.
Considerada unàniment com la millor obra de Christopher Isherwood, fou traslladada al cinema amb el títol de Cabaret (1972).







dimarts, 28 de gener del 2014

diumenge, 28 de juliol del 2013

dilluns, 16 de novembre del 2009

productes de temporada


A Xoana Baldonedo Mazaira (1886-1969)












10
Moría el sol, y las marchitas hojas
de los robles, a impulso de la brisa,
en silenciosos y revueltos giros
sobre el fango caían:
ellas, que tan hermosas y tan puras
en el abril vinieron a la vida.
Ya era el otoño caprichoso y bello:
¡cuán bella y caprichosa es la alegría!
Pues en la tumba de las muertas hojas
vieron sólo esperanzas y sonrisas.
Extinguióse la luz: llegó la noche
como la muerte y el dolor, sombría;
estalló el trueno, el río desbordóse
arrastrando en sus aguas a las víctimas;
y murieron dichosas y contentas...
¡Cuán bella y caprichosa es la alegría!

Rosalía de Castro | clic |. En las orillas del Sar. 1884.

____________________
No em cal justificar la presència d'aquest poema, però ho faré. Parla de la tardor (condició sine qua non d'aquesta sèrie), l'autora és una dona (per fer contenta a l'Imma), és gallega i pastada al retrat de la meva besàvia materna que sempre va presidir la tauleta de nit de la meva àvia (un gust que em dono). El poema no és molt maco -m'estimo més Nothing Gold Can Stay, d'en Robert Frost, que parla si fa no fa del mateix- però m'heu d'entendre: volia fer sortir la dona dels bitllets de cinc-centes peles, ni que sigui perquè durant força temps vaig viure convençuda que era la meva besàvia.