banda sonora

—Quin llibre llegiu aquest mes?
—El mar, el mar.
—Ah, ♪ ♫ ♬El maaar, el maaar♪ ♫ ♬...Ha ha ha.

No sé quanta gent m'ha arribat a taral·lejar, amb més o menys fortuna, aquesta coneguda cançoneta de la música popular, per culpa del títol de la novel·la de la Murdock que llegim aquest estiu. Era inevitable.

Semblava que ja s'havia de quedar com a banda sonora oficial si no fos que, a mesura que avançava la lectura, anava sentint en somort una altra cançoneta que ni feta exprés per a l'estranya sensació que em despertava la novel·la: la impressió d'estar assistint a una representació teatral, dirigida per l'inefable Charles Arrowy. Així va ser com (finalment!) vaig aconseguir treure'm Els Manel del cap per ocupar-lo amb el ♪ ♫ ♬Teatro, lo tuyo es puro teatro...♪ ♫ ♬ de la Lupe, cosa que, convindreu amb mi, escau la mar de bé (ha ha ha, també) al tal Charles Arrowy dels trons. Ni feta a mida.

aritmètica recreativa

enciclopedistes

Els meus companys de classe m'acusaven de ser un saberut, qualificatiu que, amb la meva característica perversitat, m'agradava. Buscant al diccionari vaig descobrir que, dels saberuts, les persones que apreciaven el coneixement i la cultura en deien erudits, i em vaig posar a treballar amb tant d'entusiasme per convertir-me en erudit com el que abans havia posat per ser prestidigitador. Va ser molt més fàcil; senzillament em vaig dedicar a llegir l'enciclopèdia de la biblioteca del poble, una edició del 1888 de la Chambers. No era tan ximple per pensar que me la podia llegir sencera; llegia els textos que m'interessaven, i quan descobria algun assumpte especialment sucós, llegia qualsevol article relacionat que pogués trobar. Em vaig concentrar en aquella enciclopèdia amb una tenacitat que ja voldria tenir ara, i si no vaig aconseguir convertir-me en un erudit acabat, el que és segur és que vaig aprendre prou per convertir-me en una molèstia per a tothom que em coneixia.

Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 72.

*  *  *

He deixat Eugénie Grandet. M'he posat a treballar, però sense entusiasme. L'Autodidacte veu com escric, m'observa amb una concupiscència respectuosa. De tant en tant aixeco una mica el cap i veig l'immens coll de camisa, dret, d'on surt un coll de pollastre. Porta un vestit gastat, però la camisa és d'una blancor enlluernadora.

Del mateix prestatge acaba d'agafar un altre volum, del qual desxifro el títol al revés: La Flèche de Caudebec.

Tot d'una em tornen a la memòria els noms dels darrers autors dels quals ha consultat els llibres: Lambert, Langlois, Larbalétrier, Lastex, Lavergne. És una il·luminació; he comprès el mètode de l'Autodidacte: s'intrueix seguint l'ordre alfabètic.

El contemplo amb una mena d'admiració. Quina voluntat no li cal per a realitzar a poc a poc, obstinadament, un pla d'una envergadura tan vasta! Un dia, fa set anys (m'ha dit que estudiava des de feia set anys), entrà pomposament en aquesta sala. Resseguí amb l'esguard els nombrosos llibres que en cobreixen les parets i degué dir-se, si fa no fa com Rastignac: "Ara ens ho farem, Ciència humana". [...] Ho ha llegit tot; ha emmagatzemat dins el seu cap la meitat del que se sap sobre la partenogènesi, la meitat dels arguments contra la vivisecció. Al seu darrera i davant seu hi ha un univers. I s'atansa el dia en què dirà, tancant el darrer volum del darrer prestatge de l'extrem esquerre: "I ara què?".

Jean-Paul Sartre. La nàusea. Traducció de Ramon Xuriguera. Proa, 1966. P. 52-53.

neu cubana

Ignacio Jacinto Villa Fernández. Cubà, santero, pro-revolucionari i, sobretot, músic, Bola de Nieve (1911-1971) es definia a ell mateix com un home trist que canta cançons alegres. La seva música, un passeig per territoris afrocubans amb pas de chansonnier, va seduir no només les audiències de l’Amèrica Llatina, sinó també les d’Àsia, Europa i els Estats Units. [Fragment del programa de l'espectacle A propósito de Bola de nieve].

green-wood cemetery, brooklyn, ny, amèrica

-¿Per on es va al cementiri?

Sylvia Plath, La campana de vidre. P. 187

Probablement m'ho estic fent tota soleta, però no em puc treure del cap el cognom de la protagonista de La campana de vidre: Greenwood, com el guitarrista de Radiohead. Es podria haver dit Smith, Johnson, Williams, Brown, Jones o Miller. Però no, Greenwood, fusta verda, la que no ha pervingut al seu desenvolupament complet. Greenwood, com un cementiri de Brooklyn, NY, Amèrica. 

Encara que pogués, no l'hi demanaria mai de la vida. A la Sylvia, vull dir. Ella va fer la seva feina i jo estic fent la meva.

quan en holden caulfield va trobar l'esther greenwood (o els llibres parlen sempre d'altres llibres)

Cada cop que començo un llibre ho faig amb un puntet d'acolloniment, i no tant pel que m'hi pugui trobar com pels monstres que sóc capaç de fer créixer. Resulta que obro La campana de vidre, i em quedo clavada en la primera frase:

Va ser un estiu estrany, xafogós, l'estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què feia a Nova York.

Aquí estic, estacada com un gos a la porta d'una botiga, esperant la veu de l'amo. Repasso la jugada:  som a Nova York, l'estiu de 1953, l'any que els Rosenberg van acabar a la cadira elèctrica acusats d'haver donat a l'URSS el secret de la bomba atòmica i sigui el que sigui que em vol explicar aquest que se m'adreça sense intermediari, ho farà de primera mà, valgui la redundància. No, encara no puc saber que és una noia, però res no m'impedeix, empàtica com sóc, de començar a suar i  que se m'inflin una mica les cames, que és la meva resposta natural a la xafogor. Però d'aquí no em mouré fins que la maquineta prodigiosa que s'amaga sota el monyo (i el qualificatiu no té a veure amb la capacitat del meu cervell, que parlo de la categoria, consti) acabi la feina. Laissez faire fins que notes el pessigolleig que anuncia la imminència del viatge i corres cap a la prestatgeria per tal de confirmar la destinació.

Va ser l'estiu que l'home va caminar per primera vegada sobre la lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. [...]Vaig arribar a Nova York la tardor del 1965.

Han passat setze anys, l'Armstrong ja és a la lluna, dels Rosenberg no en queden ni els cucs, i jo a Nova York, suant en un altre llibre amb algú que també se m'adreça de dret, en primera persona. No, encara no puc saber que és un noi. Total, que sense moure'm de la primera línia he anat a parar a El palau de la lluna de Paul Auster.

Torno a La campana de vidre (l'afirmació té un no sé què de metàfora que m'encanta, per exacta) i miro de tirar endavant. Unes quantes pàgines més tard ja sé que la que em parla es diu Esther -dinou anys, universitària-  i que és a Nova York perquè ha guanyat una mena de premi literari, una mica com el concurs aquell de la Coca-cola. Una novel·la d'iniciació, se'n diu d'això, penso...I aquesta refotuda veu, tan familiar... Llavors arribo a la pàgina 54 i agafo un taxi que m'obligarà a sortir corrents, un altre cop, cap a la prestatgeria:

El taxista enfilava les cantonades amb tanta energia que quèiem juntes, primer a una banda del seient i, després, a l'altra. Cada cop que una de nosaltres estava a punt de vomitar s'ajupia calladament com si li hagués caigut alguna cosa i la collís de terra, i l'altra entonava una cançoneta i feia veure que mirava per la finestra.
Tot i així semblava que el taxista sabia què fèiem.
-Ei -va protestar, saltant-se un semàfor que s'acabava de posar vermell-, això no ho podeu fer al meu taxi. Més val que baixeu i ho feu al carrer.

I és que per a mi, i des que vaig llegir El vigilant en el camp de sègol, tots els taxis de Nova York, ciutat que no he visitat mai, fan pudor de vòmit.

El taxi que vaig agafar era un de molt vell que feia pudor com si algú hi hagués descanviat la pela. Sempre em toquen aquests taxis vomitius si vaig a algun lloc de nits. I el que era pitjor és que tot estava tan silenciós i solitari, encara que fos dissabte al vespre.
De tant en tant veies un home i una noia travessant el carrer, agafats de la cintura i d'això, o una pila de tios amb cara de goril·la i les seves cites, tot rient com hienes d'alguna cosa que t'hi pots jugar el que vulguis que no tenia gràcia. Nova York és horrible quan algú es fot a riure al carrer de nit i és molt tard. Ho pots sentir des de quilòmetres lluny. Et fa sentir tan sol i deprimit...

Continuarà. O no.

blanc d'espanya

"-¿Com us ha anat la cosa per ciutat?
Vaig respondre: -Molt bé, senyor- i la meva germana m'ensenyà el puny i el sacsejà.
-Molt bé? -repetí el senyor Pumblechook-. Molt bé no és cap resposta. Digueu-nos ara què enteneu, noi, per molt bé.
L'emblanquinament del front tal vegada endureix el cervell en l'obstinació. Sigui com sigui, amb el blanc d'Espanya que la paret m'havia deixat al front, la meva obstinació fou ben ferrissa. Vaig reflexionar per algun temps per respondre en acabat com si hagués descobert una idea nova: -Vull dir molt bé."

Charles Dickens. Grans Esperances. Proa, 1985. P. 80.

********

Vacances d'estiu. La nena a qui ja no queden raons ni germans amb qui barallar-se.

-Mare, m'avorreixo...
-Poc que en saps pas res tu de l'avorriment -respon la mare. Qui sap si cal afegir-hi, encara.

Ara, la paret. Quatre, de fet. Les quatre parets enrajolades (els motius decoratius, a càrrec vostre) d'una cuina de classe treballadora dels anys setanta, abans del Cillit bang.

-Vine, que m'ajudaràs a donar blanc d'Espanya a les rajoles.

El kit de neteja format per l'ampolleta de líquid lletós (amb pincell-aplicador, i rodolí fatal, inclòs), esponja i drap de cotó.

-Fins on t'arribi el braç...
I l'extremitat de la criatura pateix un sobtat encarcarament.

Llavors comença el repàs del que ha après a escola. Aritmètica i psicomotricitat fina, posem per cas. Vint rajoles de llarg per deu fileres d'ídem d'alt (el braç, definitivament rígid), per quatre parets, a quatre juntes per rajola, a trenta segons per junta (cobrint, però sense passar de la ratlla, d'aquí ve la finor psicomotriu)...que així és com s'ha de calcular l'estada a galeres, quan la vida ha decidit, unilateralment, posar els quaderns d'estiu de l'editorial Santillana al seu lloc.
Cinc juntes després, ja s'estimaria més anar a fer-la petar amb els seus amics invisibles, retallar, per enèsim cop, el serrell de la Nancy o mirar de lliurar batalla a la germana petita, que sembla prou refeta de la darrera.

Sí, l'avorriment era blanc, es deia Baldosinín de Thomil i venia d'Espanya. Me'n recordo.

navegar és precís

A la comtessa d'Angeville.

Preferiría vencer en un combate acuático en la piscina o montar a horcajadas en un caballo que se me quisiera quitar de encima, antes que escribir la gran novela americana...la frase definitiva es ME GUSTA. Es ese ME GUSTA lo que lleva al borracho a beber y al mártir a llevar el cilicio; lo que convierte a un hombre en un libertino y a otro en un ermitaño; lo que hace que uno persiga la fama, otro el oro, otro el amor y otro a Dios. Con frecuencia la filosofía es el modo en que el hombre se explica su propio ME GUSTA.

Jack London, The Cruise of the Snark, 1911.

Ja ho sabia, que en Jack London tenia un veler. Ho tenia colgat a la pila del greix, barrejat amb un munt de foteses inútils que he anat acumulant amb els anys. La marca de tabac que fuma Paul Auster, la quantitat exacta de cartes de comiat que va escriure Zweig abans de suïcidar-se, la cançó que sona a La Nàusea de Sartre, l'edat que tenia Stevenson quan va anar a escola, el nom del gos de la Mercè Rodoreda...Aquesta mena de coses que no demanen pa; aquesta mena de coses que cremen en somort, esperant el seu moment encara que no arribi mai.
Ara, llegint London i sobre London, s'ha trencat la quietud a la pila del greix i tot són crits i corredisses. Que si el Yukón i Alaska. Que si un fragment de la teulada de Wolf House, una pota del gos Buck, i una fotografia de Jack i Charmian London a la coberta de l'Snark, que així és com s'anomenava el veler en qüestió. I també li sabia el nom, tot i que no n'era conscient; m'ha calgut aquesta revolució a la pila del greix per a recordar que me'l va dir l'Allau, no fa gaire, i en el marc de la seva ofensiva Carroll.

L'any 1907, Jack London va fer realitat un dels somnis de la seva vida: es va fer armar un petit vaixell de vela per creuar les aigües del sud del Pacífic que li va costar uns trenta mil dòlars de l'època. Tela marinera. London relata aquest viatge a El crucero del Snark: hacia la aventura en el Pacífico Sur, Juventud, 2000. Llegeixo a la contracoberta d'aquesta edició:

"La permanente búsqueda de nuevas vivencias lo llevó a encargar la construcción de un velero de quince metros aparejado en queche, en el que empleó una verdadera fortuna y no menos paciencia.
Sin saber mucho de navegación, zarpó de San Francisco a bordo del Snark cuyos defectos incluían la falta de estanqueidad y la incapacidad de orzar y ponerse proa al viento. Le acompañaron su mujer y unos amigos."

El nom el va treure de l'extens poema de Lewis Carroll The Hunting of the Snark, 1876, i el va triar perquè no se li va acudir cap de millor:

"Le pusimos el nombre de Snark porque no se nos ocurrió ningún otro -lo digo en beneficio de todos aquellos que de otra manera podrían creer que hay algo oculto en este nombre." (pàg. 10)

L'Snark va solcar els mars del Sud durant dos anys, però va arribar a Austràlia tan fet pols que se'l van haver de malvendre i tornar a Amèrica en un vapor. I com a darrera curiositat, va ser justament durant la travessa de l'Snark quan Jack London va escriure la novel·la que ens ocupa aquest mes: Martin Eden.




















P.S.: El títol de l'apunt fa referència a una frase que, segons ens explica Plutarc a Vides paral·leles, Pompeu va adreçar als seus mariners perquè es negaven a embarcar a causa d'una terrible tempesta:

Navigare necesse est, vivere non necesse.

Ve a dir que cal superar les dificultats immediates per tal d'aconseguir un objectiu, un ideal; que hi ha deures ineludibles que són més importants que la pròpia vida. Va ser la divisa de la Lliga hanseàtica. I el títol d'un poema de Fernando Pessoa. I, per què no, també podria ser un tatuatge.

els calçotets de jack london

Aquest mes tornem a ensopegar amb un d'aquells escriptors que barregen vida i obra de tal manera que resulta quasi impossible destriar l'una de l'altra.

Ho dic perquè des que he començat a llegir coses sobre Jack London, no puc evitar pensar en Mishima. El detonant (prou que sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis) ha set aquesta remaleïda foto de Jack en calçotets, que m'ha dut de pet a la de Yukio en ienesecuá. Tots dos són capricorn (Poe també, per citar-ne un altre d'aquests de vida...sucosa?, adelerada?, singular?...què tal mogudeta: vida mogudeta). Tots dos es van suïcidar; tots tres, de fet, perquè encara que els altres dos no ho fessin tan explícitament com el japonès, a veure qui gosarà negar-me que Poe i London van decidir anar passant abans d'hora. Poe tenia 40 anys, els mateixos que London. Mishima, 45. Poe i London sempre tenien molta set. En fi, ja m'enteneu, aquesta mena de detalls que fan llegenda.

Cal anar amb compte i procurar que el personatge no superi l'escriptor. Dic jo.

Per obrir boca, aquí trobareu una biografia de Jack London.

la motta vs. santa

Vaig conèixer en Jake La Motta a Raging Bull (1980), la peli de Martin Scorsese protagonitzada per Robert de Niro, on el mateix Jake hi fa més d'un cameo.

Un biopic (biographical picture), basat en el llibre Raging Bull: My Story, que ens explica la seva ascensió com a boxejador -va arribar a campió del món dels pesos mitjans- i el fracàs de la seva vida privada (del divorci a la reconversió en gerent d'un club nocturn).
De Niro, que es va engreixar 30 quilets en quatre mesos per tal de caracteritzar el personatge, se'n va endur un Òscar. A Scorsesse no li van donar ni les gràcies, i això que acabava de rodar la millor pel·lícula sobre el món de la boxa que s'hagi fet mai. Aquí us argumenten la meva afirmació.

Tot això està molt bé, però jo el que vull és parlar d'una brevíssima seqüència. Cap al final de la peli, quan en Jake, un cop penjats els guants, ha obert un club a Miami i es dedica a fer de còmic (sí, sí, com en Seindfield o els del club de la comèdia), explica una anècdota de la seva infància que no m'he pogut treure de sobre mai més:

We were so poor that my old man would go outside every Christmas and shoot his gun, then come back and tell us that Santa Claus has committed suicide.

[ Nosaltres érem tan pobres que cada Nadal el meu pare sortia fora i disparava la seva pistola, després tornava a entrar i ens deia que Santa Claus s'havia suïcidat]

Uns quants anys després de veure Toro salvatge, un dia que Matilde llegia una novel·la de José Antonio Garriga Vela -Los que no están, Anagrama, 2001- va tornar a ensopegar amb el mètode, un pèl radical si es vol, de matar la cuca per tal d'acabar amb el verí:

Siendo muy niño, una Navidad, el coronel y sus hermanos comenzaron a recitar la lista de juguetes que iban a pedir a los Reyes Magos. El padre, harto de oirlos, entró en su cuarto y cogió el revólver que guardaba en un cajón del armario, luego salió a la calle y disparó tres tiros al cielo. Al entrar de nuevo en la casa, daba la impresión de encontrarse más relajado y apenas elevó el tono de voz para decir a sus hijos: los Reyes se han suicidado. (pàg. 90)

Ja ho veieu, res de nou sota el sol. Potser l'actualització del tema passaria per una escena on els fills, rebotats, es dirigeixen cap a un jutjat de primera instància per tal de denunciar als seus pares per maltractament psicològic, amb agreujant de pèrdua prematura i violenta de l'innocència.

· · · · · · · · · · · · · · · · ·

P.S.: 1- El guionista de Raging Bull és en Paul Schrader, que també va col·laborar amb Scorsese a Taxi Driver i de qui us vull recomanar una pel·lícula duríssima, tristíssima, però magnífica: Afliction. (me la va fer mirar en Mitchum)

2- De l'Antonio Garriga Vela no us podeu perdre la novel·la Muntaner, 38. (me la va fer llegir en Mitchum)

3- Cliqueu el video, ni que sigui per a escoltar l'Intermezzo de Cavalleria Rusticana de Mascagni (si recordeu el final d' El Padrino III, sona la mateixa peça). Ara, si voleu flipar, mireu el pentagrama.

4- Que per a mi en Mitchum és en MITCHUM.

productes de temporada

Qui més qui menys, aquesta darrera setmana ha hagut de córrer a buscar guants, bufandes i la resta de complements hivernals. Els de l'Amèrica profunda també. El quadre parodiat, el coneixeu de sobres; fins i tot algú de vosaltres el té a casa, a la coberta del darrer premi Llibreter, Winesbourg Ohio, de Sherwood Anderson. Es titula American Gothic i el va pintar en Grant Wood el 1930.

Podria deixar-ho aquí, però no: se m'ha girat feina. No esperava visita i se m'han presentat tots aquests, a l'hora de sopar. I no trobo la manera de treure-me'ls de sobre.

peggy sue, hiroshi i nietzsche

Que el sueño de la razón produce monstruos, m'ho va fer entendre, ja fa dies, en Goya, un amic que pinta. Tot i tenir-ho clar, no estava preparada ni per a la parelleta impossible ni, encara menys, pel trio endimoniat que se m'ha format dins del cap. M'explico. Torno a llegir Barri llunyà -ja ho havia fet fa cosa de dos anys i sense cap mena d'interferència- però ara passa que se m'apareix contínuament la Kathleen Turner. Sí, tu, i amb llacets al cap, faldilles de plecs i mitjonets blancs. Sense invitació. La primera reacció natural és fotre-la fora a coces. Passa d'aquí, fuig, que no m'has agradat mai gaire i a sobre no sóc capaç d'afigurar-me què carai representes de bracet amb l'Hiroshi, un home de 48 anys que tot plegat torna als catorze, sabent el que sap l' home de 48. Val més deixar-s'ho córrer, que de vegades la raó té raons que el cor no entén. I al revés.

Que el cervell faci el seu curs. Tard o d'hora se sentirà el clic.

Finalment parlà el clic, i digué: Matilde, que no te'n recordes? si a la pobre Peggy Sue li va passar el mateix que a l'Hiroshi; que vivia una vida grisota, que no li agradava gota, (sovint el clic parla amb rodolins) i de sobte, patam, cap al passat, a veure si, en tornar-hi i amb quatre reformes, millora el futur, que de fet és el present.
Ah, pensà Matilde, en tercera persona i alleugerida.

No sé si l'heu vista. La pel·li, vull dir. Peggy Sue se casó. Si la resposta és no, us la podeu ben estalviar, creieu-me. I això que la signa en Francis Ford Coppola; però no tot pot ser El Padrino II, en la filmografia d'un director. No seria humà.

Fins aquí el perquè de l'estranya parella; ara ve el salt mortal. Aquests dos, la Peggy Sue i l'Hiroshi, tornen enrera però no aconsegueixen modificar els esdeveniments futurs. Sona una mica a Lampedusa, a tot allò de cal canviar alguna cosa per tal que tot continuï igual, oi? Oi, però cal complicar-ho encara més. Arribats a aquest punt (que de fet és coma), ja podeu fer entrar a en Nietzsche, el que ens faltava.

"Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s'introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l'has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innombrables vegades; i se't repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l'extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix aquest instant i jo mateix. L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d'un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!».
(El gai saber)

A Nietzsche, un cop mort déu i creat el superhome, encara li va quedar temps per a parlar d'aquesta mena de peix que es mossega la cua que és la idea de l'etern retorn, una concepció circular del temps que ja ve dels antics egipcis, i de Pitàgores i els primers estoics, passant per les doctrines budistes i hinduistes. No hi ha ni principi ni fi, mireu sinó el cicle de la natura.
Per combregar amb l'etern retorn -i per tal d'anar acabant amb aquest apunt, que ja seria hora- cal acceptar sense embuts la idea de destí, que si no no funciona. I ara em ve al cap un altre monstre, també filòsof. Ruben Blades:

Cuando la manda el destino no la cambia el más pintao,
si naciste pa martillo, del sielo te caen los clavos.

Així que ja podeu anar fent, corpuscles de pols. Che sarà, sarà...i en un bucle infinit. Vaig a prendre'm un ibuprofé. Us deixo amb un gravat d'en Goya, l'amic pintor.