Cada cop que començo un llibre ho faig amb un puntet d'acolloniment, i no tant pel que m'hi pugui trobar com pels monstres que sóc capaç de fer créixer. Resulta que obro La campana de vidre, i em quedo clavada en la primera frase:
Va ser un estiu estrany, xafogós, l'estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què feia a Nova York.
Aquí estic, estacada com un gos a la porta d'una botiga, esperant la veu de l'amo. Repasso la jugada: som a Nova York, l'estiu de 1953, l'any que els Rosenberg van acabar a la cadira elèctrica acusats d'haver donat a l'URSS el secret de la bomba atòmica i sigui el que sigui que em vol explicar aquest que se m'adreça sense intermediari, ho farà de primera mà, valgui la redundància. No, encara no puc saber que és una noia, però res no m'impedeix, empàtica com sóc, de començar a suar i que se m'inflin una mica les cames, que és la meva resposta natural a la xafogor. Però d'aquí no em mouré fins que la maquineta prodigiosa que s'amaga sota el monyo (i el qualificatiu no té a veure amb la capacitat del meu cervell, que parlo de la categoria, consti) acabi la feina. Laissez faire fins que notes el pessigolleig que anuncia la imminència del viatge i corres cap a la prestatgeria per tal de confirmar la destinació.
Va ser l'estiu que l'home va caminar per primera vegada sobre la lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. [...]Vaig arribar a Nova York la tardor del 1965.
Han passat setze anys, l'Armstrong ja és a la lluna, dels Rosenberg no en queden ni els cucs, i jo a Nova York, suant en un altre llibre amb algú que també se m'adreça de dret, en primera persona. No, encara no puc saber que és un noi. Total, que sense moure'm de la primera línia he anat a parar a
El palau de la lluna de Paul Auster.
Torno a
La campana de vidre (l'afirmació té un no sé què de metàfora que m'encanta, per exacta) i miro de tirar endavant. Unes quantes pàgines més tard ja sé que la que em parla es diu Esther -dinou anys, universitària- i que és a Nova York perquè ha guanyat una mena de premi literari, una mica com el concurs aquell de la Coca-cola.
Una novel·la d'iniciació, se'n diu d'això, penso...
I aquesta refotuda veu, tan familiar... Llavors arribo a la pàgina 54 i agafo un taxi que m'obligarà a sortir corrents, un altre cop, cap a la prestatgeria:
El taxista enfilava les cantonades amb tanta energia que quèiem juntes, primer a una banda del seient i, després, a l'altra. Cada cop que una de nosaltres estava a punt de vomitar s'ajupia calladament com si li hagués caigut alguna cosa i la collís de terra, i l'altra entonava una cançoneta i feia veure que mirava per la finestra.
Tot i així semblava que el taxista sabia què fèiem.
-Ei -va protestar, saltant-se un semàfor que s'acabava de posar vermell-, això no ho podeu fer al meu taxi. Més val que baixeu i ho feu al carrer.
I és que per a mi, i des que vaig llegir
El vigilant en el camp de sègol, tots els taxis de Nova York, ciutat que no he visitat mai, fan pudor de vòmit.
El taxi que vaig agafar era un de molt vell que feia pudor com si algú hi hagués descanviat la pela. Sempre em toquen aquests taxis vomitius si vaig a algun lloc de nits. I el que era pitjor és que tot estava tan silenciós i solitari, encara que fos dissabte al vespre.
De tant en tant veies un home i una noia travessant el carrer, agafats de la cintura i d'això, o una pila de tios amb cara de goril·la i les seves cites, tot rient com hienes d'alguna cosa que t'hi pots jugar el que vulguis que no tenia gràcia. Nova York és horrible quan algú es fot a riure al carrer de nit i és molt tard. Ho pots sentir des de quilòmetres lluny. Et fa sentir tan sol i deprimit...
Continuarà. O no.
