lost in translation

Dèiem ahir...

MAGGIE O'FARRELL
This must be the place
Aquest deu ser el lloc
Tiene que ser aquí

JESMYN WARD
Sing, unburied, sing
Canteu, esperits, canteu
La Canción de los vivos y de los muertos 

la confabulació, una

Penúltima trobada de la temporada (rima consonant), amb la presència de l'Allau, del blog The Daily Avalanche, i del traductor de la novel·la, en Xavier Pàmies. 

acta (sic) de fe

La sessió sobre La mort i la primavera, a càrrec de l'Anna Maluquer.

 Els lectors (nou dels vint-i-sis presents) van dir...

· Cruelment poètica
· Poèticament cruel
· Angoixant (dues persones)
· La gran obra de la Mercè Rodoreda
· Pessimista
· Fantàsticament fantàstica
· Poètica sense tendresa
· Dura, sense salvació

faixistes accidentals

Dimarts passat, en la trobada per comentar Fouché, vaig proposar als contertulians que provessin de resumir la impressió que els havia causat el llibre en poques paraules, a la manera dels redactats de les faixes, aquelles tires de paper amb què algunes editorials envolten els llibres per posar-hi esquers publicitaris. 

Vet aquí el resultat:

· Una lectura emocionant (hi van coincidir dues persones; doblement emocionant, doncs).

· Fàcilment extrapolable a la política actual.
· Un càrrec no és sinó allò que hom fa (citant un fragment del llibre).
· La Revolució Francesa entre bastidors.
· Un autor molt recomanable.
· Maldat.
· L'obstinació pel poder.
· La millor manera d'aprendre història.
· Foll de poder.
· Els diners, el poder...el joc (citant un fragment del llibre, també).
· A l'ombra del poder.
· La història es repeteix, per desgràcia.
· L'obsessió pel poder.
· Un escriptor fantàstic!
· Una lectura molt amena.
· El House of Cards de la Revolució Francesa.

No cal dir que aquest Què n'han dit els lectors em sembla una molt bona manera d'aixecar acta de la sessió i que, per tant, mirarem de donar-li continuïtat.

la febrada dels clubs

Sebastià Roig
La febrada dels clubs
Diari de Girona
28|9|2016

La lectura és un acte individual. Tot i que forma part de l'esfera íntima, ens activa, al mateix temps, un desig totpoderós d'encomanar-la. Quan una història o un conte ens diverteix, ens emociona o ens obliga a fer-nos preguntes, sentim l'impuls de compartir-los de seguida amb amics, coneguts i saludats.

En aquest punt, els lectors no som gaire diferents dels aficionats al futbol, la cuina, el cinema o l'aeromodelisme. I si ens poses a prop un espai on puguem coincidir amb més enderiats per la lletra impresa, ens hi llancem de caps.

Aquesta fórmula, ben senzilla, explica l'èxit creixent dels Clubs de Lectura arreu de les biblioteques públiques del país. Cada any es multipliquen. Ara mateix, a Figueres, la Biblioteca Fages n'ofereix onze. Estan pensats per a mainada, joves i adults, i ofereixen tastets mensuals de narrativa, poesia, teatre i literatura experimental. Conformen una bacanal deliciosa, com va dir l'editora Maria Bohigas.

Cada club compta amb una vintena llarga de participants; malgrat això, força gent s'ha quedat a fora. Els culpables d'aquesta febrada, sens dubte, són els mantenidors de cada grup. Uns professionals afables i engrescadors que converteixen cada sessió en una celebració festiva, on tothom pot dir la seva i se'n torna a casa amb més ganes de llegir. Els clubs de lectura són un invent magnífic. A part de servir d'antídot contra la pèrdua de prestigi dels llibres, consoliden les biblioteques com espais de trobada cordial, oberts a tothom i capaços de satisfer ciutadans d'edats i procedències diverses. No està gens malament, oi?

A propòsit de Lila, dimarts passat a la Triadú.

la colla mata-degolla

l'undemà

A cinc minuts de començar la tertúlia sobre Dies de frontera.

fun home

dotze raons per llegir stoner

Una prèvia: Stoner va ser una de les meves lectures de l’estiu. Aprofitava qualsevol estona lliure per llegir-lo i sempre mirava de tenir un llapis a la vora per poder anar prenent notes. El llegia sabent que tot el que em suscitava la seva seva lectura ho compartiria en un club de lectura. Quan va arribar el dia, em vaig trobar en una llibreria amb gairebé trenta persones que havien fet “una altra lectura” d’Stoner. I això encara va fer que la trobada fos més enriquidora.

I les raons…

Perquè és un llibre que va de menys a més.

Perquè els sentiments que et desperta el protagonista poden arribar a ser totalment contraposats.

Perquè parla de les misèries del món universitari nord-americà i et fa desitjar que algú t’expliqui les de “casa nostra”.

Perquè en tot el llibre hi traspua la incongruència humana.

Per la importància dels espais en la narració; les seves descripcions són molt rellevants en el desenvolupament de la novel·la.

Perquè la traducció d’Albert Torrescasana no grinyola gens i, a més, aprens el significat de paraules com: sinecura, cruix, sanguinyols, trivi, elucidacions.

Perquè hi ha imatges molt potents que t’enxampen i t’agradaria rellegir repetidament, sense manies…

«Una vegada, després de la classe del vespre, va tornar al seu despatx, es va asseure davant de l’escriptori i va intentar llegir. Era hivern i, com que havia nevat durant el dia, el paisatge estava cobert d’una blancor suau. Com que al despatx hi feia molta calor, va obrir la finestra situada més a prop de l’escriptori perquè l’aire fred entrés a la cambra. Va respirar fondo i va deixar deambular els ulls per la terra blanca del campus. Mogut per un rampell, va apagar el llum de l’escriptori i es va asseure en la calorosa foscor del despatx; mentre l’aire fred li omplia els pulmons, es va inclinar cap a la finestra oberta. Va sentir el silenci de la nit hivernal, i va tenir la sensació que, sense saber com, percebia els sons absorbits pel delicat i intricat ésser cel·lular de la neu. Sobre la blancor no es movia res; era una escena morta que semblava que l’estirés per xuclar-li la consciència, alhora que s’enduia el so de l’aire i l’enterrava sota aquella tovor freda i blanca. Se sentia arrossegat cap a la blancor, que s’estenia fins on li arribava la vista, i que era una part de la foscor des de la qual brillava, del cel clar i ras sense altura ni fondària. Durant un instant, va tenir la sensació que abandonava el cos que seia immòbil davant la finestra; i mentre sentia que se n’esmunyia, tot -la blancor plana, els arbres, les columnes altes, la nit, les estrelles llunyanes- li va semblar increïblement minúscul i remot, gairebé com si quedés reduït al no-res. Llavors, darrere seu, es va sentir el so metàl·lic d’un radiador. Es va moure i l’escena es va recompondre. Amb un alleujament curiosament malgustós, va encendre el llum de l’escriptori. Va agafar un llibre i uns quants papers, va sortir del despatx, va enfilar pels passadissos foscos i va travessar les amples portes dobles de darrere la Jesse Hall. Va tornar a casa caminant a poc a poc, conscient de cada passa que feia cruixir la neu dura amb una potència esmorteïda.» (p. 215-216)

Perquè parla de l’amistat i l’amor.

Perquè és una novel·la d’el·lipsis, on és important allò que s’explica i allò que no s’explica.

Perquè parla de literatura; també d’ensenyar literatura…

Perquè en William Stoner és un home dividit, i això el fa molt interessant. Mentre algunes el considerem un ésser immòbil davant la vida, d’altres creuen que ell decideix el que fa en qualsevol moment.

Perquè l’últim capítol és de traca i mocador.

Susanna Àlvarez Rodolés. 12 raons per llegir Stoner. Nervi. 26|11|2012.

mèu

abans no se'ns faci estiu

Estaria bé recuperar alguns vells i bons costums, abans d'adquirir-ne de nous i més roïns, li deia l'altre dia a l'Òscar Roig a propòsit de l'undemà, que és el nom genèric que reben les cròniques de les trobades presencials del club de lectura. Així que, a petició d'alguns amables lectors d'aquesta casa, talment el que li va passar a Conan Doyle amb en Sherlock Holmes -la comparació ofen, però m'esperona-, avui el ressuscito.

Érem quinze i amb presses, que el Barça s'hi jugava el passi a la final de la Champions, de manera que no vam estar ni de protocols ni de romanços ni d'allò altre que reparteixen a missa, i un cop la Isàvena, la conductora de la sessió, va haver dit bon vespre i quatre coses de la Rojals, la resta vam anar per feina, llengües ajudeu-nos. I ens vam passar pel folre l'ordre en les intervencions, i ens vam trepitjar tant com vam poder, que semblava un campionat d'avera quantes converses simultànies érem capaços de mantenir. Un goig, vaja. No hi ha pas ni un bri d'ironia en les meves paraules: que la cosa tingués tot l'aire d'un galliner no fa més que certificar que tothom havia llegit la novel·la i que havia agradat molt. De vegades és tan senzill com això.

The Times They Are a-Changin'

Malgrat que la novel·la s'ha editat pel mètode tradicional, tallant arbres, no es pot dir el mateix de la seva difusió. Cap inversió en cartells amb la fotografia de l'autora a mida natural enganxats als autobusos, res de sortir a L'hora del lector, res de fer bolos per llibreries i biblioteques. La promoció no ha set cosa ni de l'autora ni de l'editorial, ha anat a càrrec dels lectors que han alimentat un boca-orella, esa variante chismosa del marketing literario, que deia Benítez Reyes, d'eficàcia inqüestionable: que la novel·la vagi per la sisena edició sembla prou aval. 

De l'ús de la xarxa com a aparador ja en teníem notícia, el cas típic de blocs d'escriptors que fan bona la frase aquella de l'Umbral "Yo he venido a hablar de mi libro". I de l'eficàcia inqüestionable del boca-orella, fins fa poc només disponible en versió analògica, del que hem tingut grans exemples en Soldados de Salamina o  La pell freda, també. El curiós d'aquest cas és que el llibre, que va néixer amb un perfil de feisbuc sota el braç i d'una autora que no dóna la cara, però de qui podem saber un munt de coses si llegim les seves col·laboracions setmanals a Vilaweb -què en pensa de l'afer Undargarin o de les putes instal·lades a les carreteres, per exemple-, s'ha promocionat, sobretot, als blocs i a les xarxes socials. I la feina l'han feta lectors corrents, la qual cosa sempre ofereix un cert plus de netedat que ajuda a esvair les sospites d'amiguisme o endogàmia que de vegades planen sobre la crítica literària en els mitjans tradicionals. Total, que a la Rojals ningú l'ha vista, però que campa per la xarxa, a un tir de tecla, organitzant clubs de lectura virtuals i participant en xats amb els lectors de la seva novel·la. Anonimat estrictament analògic.

The End

Ni a Fuenteovejuna recorden una unanimitat tan absoluta com la que vam aconseguir a l'hora d'assenyalar els aspectes més remarcables de la novel·la: la llengua (l'ús del registre col·loquial i la variant dialectal occidental) i el tremp narratiu de l'autora.

Per sort, no hi ha res més avorrit que un cor d'amén, amén, els parers van divergir a mesura que  sortien d'altres temes i la cosa es va anar animant.

Que si m'estimo més la primera part (el passat idealitzat, l'exercici de memòria tramposa i parcial) que la segona (el present instantani) [van guanyar els partidaris de la segona], 

que si és una novel·la generacional [sí, però no; vol dir que, malgrat que els referents corresponen a una franja d'edat concreta, qui més qui menys ha set adolescent, o té un poble del que fugir i/o al que tornar, o un quiqui pendent (o un amor no resolt, si em voleu més fina), o secrets de família, o, en un determinat moment de la vida s'ha trobat pensant i ara què?], 

que si és una "novel·la per a dones" [no, però sí; al menys en determinats moments de la segona part que s'allarguen un pèl massa, tot i que fa gràcia que una dona es depili per escrit (i amb qualitat d'urgent) davant la imminència d'un combat cos a cos i yo con estos pelos. Clar que només hi havia un mascle, el dia de la trobada, pobre Josep C., així que ens falten dades al respecte],

etcètera.

I després està el final, que no és tal, que la novel·la acaba a l'última línia de l'hivern,"I he tancat la porta de cal Pedró, i he deixat la clau a la bústia, que és sempre oberta, i he engegat un motor", perquè l'epíleg, l'Etcètera, és una mena de joc proposat per l'autora per tal que cada lector se'l faci a mida, en funció de com hagi rebut i interpretat la informació dels capítols anteriors, una mica com passava en aquella col·lecció de novel·la infantil de la Timun Mas que va tenir molt èxit als vuitanta, Tria la teva aventura, es deia. I és clar, tants caps, tants barrets, i gresca assegurada. El més curiós del cas és que aquest epíleg, que, dit per l'autora, va estar a punt de desaparèixer ja en la segona edició, és l'element de la novel·la que va aixecar més polseguera, va generar més desconcert i més postures contrastades, per no dir enceses. És lògic, triar un final també ens retrata. I de quina manera.

pulp fiction

La prèvia (excurs)

Els pulp magazines (literalment revistes de polpa) van ser unes publicacions de ficció molt barates i molt populars als Estats Units entre els anys 20 i la dècada dels cinquanta. El terme pulp fiction també es pot referir a llibres en rústica de mercat popular, que tindria el seu equivalent català en el terme literatura de cordill. El nom "polpa" ve del paper de pasta barata en el qual es publicaven tals revistes. (Font: Viquipèdia).

*

Al llarg del segle XX, la definitiva accessió de les masses als grans centres de decisió i, més en concret, al consum literari i, per altra banda, el ràpid desenrotllament tecnològic i la progressiva concentració capitalista han provocat, en el món de la producció popular, una sèrie de canvis que, a grans trets, podríem resumir en els termes següents: 1) institucionalització de dues, o tres, literatures dominants, que, a la pràctica, s'han reduït, des del 45, a una de sola, la dels USA, que han imposat internacionalment els seus productes i que, per tant, han convertit totes les altres en mers referents subsidiaris, és a dir, en comparses destinats a traduir-los o, en el millor dels casos, a imitar-los; 2) aparició d'un tipus de producte, amplificat per les tècniques publicitàries més refinades i dissenyat a partir d'un estudi minuciós del mercat, capaç de ser, per la seva asèpsia i la seva facilitat de comunicació, internacionalitzat i de ser, a més, 3) explotat a través de totes les formes "literàries" possibles o, almenys, de les més rendibles econòmicament (novel·la, cinema, TV); 4) fabricació constant de noves modes i nous mites, que, per alimentar les demandes de consum, se substitueixen de manera periòdica els uns als altres...

Joaquim Molas i Enric Gallén. "La literatura popular i de consum". A: Història de la literatura catalana. Vol. 11. P. 301.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Al llibreter Jordi Anglada, que és el noi concentrat de la foto, feta abans que comencés la sessió, li devem una de les tertúlies més animades i participades que recordo, i crec que la majoria dels assistents hi estaran d'acord, considerant l'espontani i sonor aplaudiment que va rebre en arribar l'hora dels adéus.

Si faig anar el cap -natura me'l deu haver posat a sobre de les espatlles per a alguna cosa més que no sigui organitzar-me la tofa, dic jo- arribo a la conclusió que les claus de l'èxit van ser dues:

1. En Jordi ho va fer de primera (no va acaparar la paraula, proposava temes amb el clar propòsit de fer xerrar el personal, etc.)

2. El llibre (triat per ell, no ho oblidem) va agradar molt. Però molt.

De la novel·la, no en puc dir gaire cosa; del perquè ha agradat tant, vull dir. I no ho faré, en deferència als amables lectors d'aquesta casa que encara no l'han llegida però tenen la intenció de posar-s'hi, un dia d'aquests, ja que, per molt que vigilés, els acabaria aixafant la guitarra, prou que ho sé, perquè en una història d'aquestes d'avera qui ha mort el mort, com és el cas, has de fer mans i mànigues per no referir-te a la trama -a les trames, hauria de dir, que n'hi ha dues de principals i unes quantes de secundàries- i en el meu historial ja consten un parell de Sextos sentidos esguerrats, i perxò.
Només afegiré, per si sou d'aquella mena de gent a qui agrada tenir els calaixos ben compartimentats i endreçats, que hauríeu d'encabir El verano...en el corresponent a la "literatura d'entreteniment" (o de quiosc), subespècie "lladres i serenos", ideal tren (o metro o platja o piscina).

No vam parlar de fraseig ni de recursos estilístics; res d'estètica, vaja. Hagués set una impertinència. Com demanar deconstruccions de truita de patata o escumes d'ull de llamàntol a un menú d'onze euros. La cosa va anar de l'encaix i la resolució de les trames, del catàleg de personatges, dels temes que hi apareixen

-la relació pares-fills manifestada en l'ampli i divers ventall de nous models familiars que conviuen avui dia amb la família nuclear tradicional: monoparentals, homoparentals, famílies reconstituïdes (composades per parelles viudes o separades o divorciades que refan la seva vida amb una altra parella i aporten els seus fills a la relació, i/o a més poden tenir o adoptar fills en comú),
-xarxes de prostitució,
-una mica de drogues,
-violència domèstica,
-pedofília...,

tot això situat a Barcelona en un estiu molt i molt xafogós, per tal de combatre (o aprofitar i adaptar, amb molt bon ull, sigui dit de pas) la fredor nòrdica que, darrerament, prolifera en el gènere policíac, a remolc de l'èxit de la trilogia d'en Larsson. I com que d'aquest gènere s'espera que actuï, d'alguna manera, de mirall, vull dir que reflecteixi com estan les coses al carrer, fins i tot pel que fa a l'atrezzo, allà on Biscuter trucava a Carvalho des d'una cabina, ara ens hi ha crescut un telèfon mòbil; els fumadors ho han de fer al carrer, ja no es pot fumar en CAP establiment públic, en aplicació de la llei 42/2010 (la qual cosa ens fa afirmar, rotundament, que l'acció de la novel·la ha passat aquest estiu, ja que la l'esmentada llei va entrar en vigor el dos de gener del 2011; si la llegíssim l'any que ve ja no podríem ser tan precisos en la datació, per manca d'altres referències a fets reals); i no hi falta cap estri o recurs tecnològic: feisbuc, messenger, blocs, un uessabé que juga un paper fonamental en la resolució d'una trama...

Total, el mecanisme funciona amb precisió, d'acord a la fórmula establerta, la novel·la atrapa des de la segona pàgina, en Toni Hill mostra competència narrativa, sense pretensions literàries, i aquí pau i després glòria. Ah, i que això no acaba aquí, que tindrem més inspector Héctor Salgado. Segur.



_____________________
P.S.: 1) En Jordi Anglada ens va portar, eixint de fer, l'edició en català d'El verano..., ara en tapa dura, paper de més qualitat i amb sobrecoberta i tot. Vuit o nou euros més cara que l'edició pulp que hem llegit nosaltres. Han desaparegut, de la coberta, aquelles entranyables especificacions "inédito" i "bestseller". Jo hi vaig trobar a faltar un adhesiu "Bon Nadal" o "Bones Festes". Ideal caga tió, vaja.

2) La tertúlia va ser tan fantàstica i en Jordi va quedar tan encantat que vol tornar la propera temporada. Ja hi pot comptar. Honor que ens farà.

3) Recordem que hem pogut llegir aquesta novel·la gràcies a la gentilesa de l'editorial, que ens en va regalar quinze exemplars. Pròximament viatjaran cap a la Biblioteca La Bòbila, com a lot per a futurs clubs de lectura negres. Gràcies, doncs, a M.V., de Random House Mondadori pel seu granet de sorra en això de la lectura pública. Moltes, moltes de gràcies, que diem a pagès.

el sarau nothomb

l'undemà: work in progress

l'undemà fa mesos que ningú l'ha vist

En el capítol anterior:

La Matilde, empesa per les circumstàncies -eixes males pues-, va haver de fer-se càrrec, sobtadament (qualsevol argument exculpatori serà poc; la defensa haurà de recórrer a la retòrica de la negreta i ni així), de la moderació de la trobada per a parlar de la Carson McCullers, ja que en Mitchum, l'encarregat de torn, es va posar pedres al fetge. No s'ha fet crònica de l'esdeveniment  perquè hi ha coses que val més oblidar, o provar-ho, si més no.

En el capítol d'avui:

En Mitchum continua refent-se de les seves temptatives minaires, però, afortunadament, la presentació i conducció de les glòries incertes era cosa de dos (l'esmentat Mitchum i en Pasqual Bernat) i ens ha quedat l'altre, en perfecte estat de salut, gràcies a déu, la qual cosa allibera la pobra Matilde, que torna al vell costum d'omplir la llibreta amb dibuixets d'aquells que es fan mentre es parla per telèfon. Malgrat això, no crec pas que aquest l'undemà acabi per arribar mai. M'ho noto que no. La inspiració i la voluntat són de vacances i m'han deixat tirada, amb la sra. Desidia al meu càrrec, una dona afartadora com n'hi ha poques, tot el dia amb l'uf a la boca. Valgui, de moment, el reportatge fotogràfic, gentilesa de la Núria Puigivila.

l'undemà

La tertúlia d’ahir, dedicada al llibre un món feliç d’Aldous Huxley, va estar presentada (coordinada, dirigida, conduïda, diem-n’hi com vulgueu) per en Pasqual Bernat, un vell amic de la casa que en la seva doble vessant de lector i científic es trobava plenament integrat en el seu element. Amb la Matilde on the road i alguna baixa, qui sap si per empatx de mona, sobredosi de caramelles o viceversa, la rotllana era formada per una vintena llarga d’exemplars tipus Alfa-Beta degudament decantats i condicionats per la lectura que en general vam xalar de valent amb aquesta mena de mare de totes les novel•les de ciència ficció publicada l’any 1932 tot i que a alguns ens costa acceptar les convencions pròpies del gènere.
En Pasqual ens va presentar l’obra i l’autor, membre d’una família d’intel•lectuals anglesos referents ineludibles de la vida cultural de l’Anglaterra dels anys 20 des de molts camps com la ciència i la biologia sempre des de una perspectiva racionalista i liberal. Huxley ens presenta una societat utòpica ( o distòpica) basada en el culte a Ford, és a dir la producció en cadena en que la població està sotmesa al condicionament, la jerarquia i l’educació dirigida en la que la llibertat és una relíquia del passat; de fet, l’absència de llibertat és condició indispensable per què funcioni aquest model de societat que condiciona a ser feliç, els súbdits podríem dir que estan obligats a ser feliços.
Aquesta és una d’aquelles novel•les que t’inpacten més o menys depenent de l’edat en que la llegeixis (com d’altra banda ho són totes les lectures, no?) . Sempre que es parla d’aquesta obra es contextualitza històricament i es parla que s’acabava de sortir d’una gran crisi econòmica, la superpoblació era un tema recorrent i sobretot que a Europa es gestaven els règims totalitaris. La novel•la en definitiva és una ficció sobre les conseqüències d’aquestes problemàtiques. De totes maneres crec que vam arribar a la conclusió que més que una crítica a l’estat totalitari és una crítica a tota mena d’estat que procura pels seus habitants un “món feliç”.
El que més es valorà del llibre és que genera reflexions sobre la vida actual i fa que ens adonem de molts aspectes de la nostra societat que potser no estan tan allunyats com sembla del món de Huxley. O és que la publicitat no condiciona certs comportaments?, o no hi ha alteracions de la consciència com el soma?, o no està l’educació dirigida?, però no ens posem negatius perquè en definitiva el llibre és un avís sobre cap a on poden portar aquestes societats totalitàries i un cant a la llibertat de l’individu capaç de generar dinàmiques creadores a base d’acerts i errors. És sorprenent com hi ha aspectes de la novel•la, no oblidem que escrita el 1932, que apareixen a l’actualitat com la clonació. També es va esmentar l’humor negre i la sàtira de certs passatges com la deificació d’Henry Ford, els noms dels protagonistes i certes situacions com el condicionament sexual i respecte a la mort. En definitiva, potser tenim prou sort de no viure en un món feliç.

l'undemà

Jo em vaig arrepapar al còmode seient gris i vaig tancar els ulls. 

L'aire de la campana de vidre s'agombolava al meu entorn i no em deixava bellugar.
Sylvia Plath

Com deu ser llegir La campana de vidre sense saber-ne ben res de la vida i miracles de la Sylvia?, es (ens) demanava l'altre dia en Miquel V. Enfrontar-se al text sense Hughes, ni forns de gas, ni pares entomòlegs ni lectures en clau feminista de l'obra, per exemple. Sembla ser que no ho sabrem mai perquè cap dels presents (un pilot, per cert, amb noves i participatives incorporacions, que sempre són tan benvingudes) no n'estava prou desinformat, o si ho estava (i va aconseguir fer una lectura "neta" de l'obra) va callar com un mort, que pel cas és el mateix. No es tracta de tornar a l'eterna cançoneta aquella de si, en llegir, és millor centrar-se en el text i prou, o, pel contrari, enfrontar-s'hi ben documentat sobre l'autor i l'obra. Hi ha qui viatja sabent exactament què visitarà, com i per què, d'altres tenen prou amb comprar el bitllet i  ja ens ho trobarem, Pepita. Hi ha qui, fins i tot, s'estima més sortir de casa sense destinació. I després estan els qui fan de turistes, és clar.

Tornant a la pregunta, cal dir que la vam aprofitar per mirar de comentar la novel·la tal i com no vam ser capaços de llegir-la, és a dir, oblidant totes les dades que havíem acumulat. Llavors La campana de vidre esdevé una novel·la d'iniciació -una d'aquelles de fer-se gran-, una reflexió sobre el conflicte que suposa haver de triar entre múltiples opcions,

Veia que davant meu, la meva vida es feia esparsa com la figuera del conte. De la punta de cada branca, com enorme figa morada, un futur meravellós em cridava fent-me l'ullet. Una figa era un marit i una llar feliç, amb nens, una altra figa era una poetessa famosa [...] i una altra figa era una remadora olímpica, i més enllà, i per damunt d'aquestes figues, hi havia moltes altres figues que no podia discernir. Em veia a mi mateixa asseguda a la forcadura d'aquesta figuera, morint-me de gana perquè no podia decidir-me a escollir cap de les figues. Les volia totes i cada una, però escollir-ne una significava perdre'n la resta...(P. 92)

narrada en primera persona (una veu que fa pensar en El vigilant en el camp de sègol, sobretot en la primera part, la localitzada a Nova York)  amb una fredor sorprenent. Així, doncs, el punt de vista és absolutament subjectiu i parcial: veiem tan sols el que veu l'Esther i tal com ho veu l'Esther. Fixem-nos en la mare, per exemple. Només en sabem  allò que l'Esther ens vol explicar. Que és una dona convencional que la vol empényer a aprendre taquigrafia quan el que ella vol és ser escriptora (i dispenseu, però jo ara veig l'ombra de Bartleby l'escrivent)

En acabar el sopar la mare ja m'havia convençut d'estudiar taquigrafia durant els vespres. [...] L'única pega era que, quan intentava veure'm a mi mateixa en algun lloc de treball, apuntant eficientment ratlla rere ratlla de taquigrafia, el cap se'm quedava buit. (P. 140)

una dona poca-solta a qui no se li acut res més que portar flors a la seva filla el dia del seu aniversari; llàstima que la noia acabi de sobreviure a un intent de suïcidi i s'ho prengui com una impertinència

Aquella tarda la meva mare m'havia portat les roses.
-Guarda-les per al meu funeral -li havia dit.
La meva mare va fer mala cara, estava a punt de plorar.
-Però, Esther, ¿que no recordes quin dia és avui?
-No.
Potser era el dia dels enamorats.
-Avui fas anys.
I aleshores va ser quan vaig tirar les roses a la paperera. (P. 231)

Aquesta visió parcial és aplicable a la resta dels personatges. No sabrem mai la seva versió de la jugada.

Si bé reconèixer en La campana una novel·la d'iniciació va comportar un cert consens, no va passar el mateix  amb el fet de veure-hi un cerimonial de caràcter ritual. En aquest punt en Robert i jo ens vam quedar força sols: la immolació violenta del vell jo (el sacrifici de part de la individualitat) per a permetre el naixement d'un de nou. La cosa comença a Nova York, quan l'Esther es desfà de tota la seva roba

Peça a peça, vaig anar lliurant el meu vestuari al vent de la nit, i tot vibrant, com les cendres d'una persona estimada, s'allunyaven els trossos grisos i anaven a raure aquï i allà, exactament allí on jo no sabria mai, al cor fosc de Nova York. (P. 130)

torna a casa seva vestida amb una faldilla verda i una brusa alienes i dues ratlles diagonals de sang que li marquen les galtes

La cara del mirall semblava un indi marejat. [...]
M’havia oblidat de guardar cap vestit de carrer dels que havia fet volar sobre Nova York, però la Betsy m’havia donat una brusa i una faldilla a canvi de la meva bata[...]
Al darrer moment havia decidit de no rentar-me les dues ratlles diagonals de sang que em marcaven les galtes.[...]
La mare m'esperava amb el Chevrolet de color gris guant.
-I ara, vida meva, ¿què t'ha passat a la cara?
-M'he tallat -vaig dir breument... (P. 131-132)

i aquest uniforme prestat l'acompanyarà al llarg de la segona part de la novel·la

Encara portava la brusa blanca de la Betsy i la seva faldilla camperola. Estaven una mica músties, ara, perquè en les tres setmanes que duia a casa encara no les havia rentades. (P. 148)

El ritual d'iniciació a la vida adulta culmina amb la pèrdua de la virginitat. En la primera part, l'Esther ja ens havia anunciat la càrrega simbòlica d'aquest fet

Quan jo tenia dinou anys la puresa era el gran què.
En comptes de dividir el món entre catòlics i protestants o entre republicans i demòcrates o entre blancs i negres i fins entre homes i dones, jo veia el món dividit entre gent que s’havia ficat al llit amb algú i gent que no ho havia fet, i aquesta em semblava l’única diferència significant entre una persona i una altra.
Em va semblar que m’arribaria un canvi espectacular el dia que jo creués la frontera.
Em semblava que seria, si fa no fa, com em sentiria el dia que visités Europa. Com si hagués arribat finalment a casa...(P. 97)

més endavant ens fa explícit com vol que passi

Jo volia que el primer home amb qui m'anés a dormir fos intel·ligent, de manera que el pogués respectar. 
[...]També em calia algú amb prou experiència per compensar-ne la meva manca. [...]A més a més, per anar més segura, volia algú que no conegués i que no veiés més -una mena d'oficiant impersonal, sacerdotal, com els que surten a les històries dels ritus tribals. (P. 259)

i, finalment, passa, enmig d'un bany de sang.

Se'm va acudir que la sang era la meva resposta. Ja no podia ser verge. Vaig somriure en la fosca. Em sentia part d'una gran tradició. [...]
Volia pau completa per meditar calmadament sobre la meva nova condició. (P. 261)

El ritual conclou i l'Esther abandona la faldilla i la brusa prestades.

Vaig anar mirant amb impaciència la porta tancada de la sala de reunions. Duia les costures de les mitges ben rectes, les sabates negres una mica trencades però lluents, i el meu vestit de llana vermella tan llampant com els meus plans. Algunes coses velles, algunes coses noves...
Però jo no em casava. Hi hauria d'haver, pensava, algun ritual per quan es neix dues vegades: apedaçada, reenfilada i aprovada per sortir al carrer, intentava d'imaginar-ne un d'escaient... (P. 277)

Si acabés aquí la crònica, sense cap menció a les complicacions addicionals al fet d'entrar a la vida adulta que pateix l'Esther -un cert desordre mental que no s'arriba a diagnosticar mai al llarg de la novel·la, un no dormir, un no llegir, una apatia terrible que la condueix primer al metge i després a un intent de suïcidi i a l'internament en una clínica- perillaria la versemblança, prou que ho sé. Si no dic Hughes, ni que sigui per a recordar que en un moment de la trobada algú ho va deixar caure com qui no vol la cosa, però que un altre va replicar, ràpidament, Hughes? No recordo en quin capítol surt. Si goso posar punt i final sense esmentar les coincidències entre la protagonista i  la biografia de l'escriptora -un premi literari, un pare mort, un intent de suïcidi, electroxocs, etc. etc.- la credibilitat arrenca a córrer cames ajudeu-me.

Els qui no hi éreu, no us queda altre que creure'm. Els altres (els de cos present) haureu d'entomar que això és el que passa per encarregar la crònica de la trobada a un personatge de ficció: el més probable és que l'acabi utilitzant en representació pròpia.

l'undemà

<-- aquesta és la cara que li va quedar al Frederic de cal Marc quan va saber que no podria venir a la trobada del club.

Ahir va ser el dia de la trobada per parlar de Robert L. Stevenson i de la seva obra l’estrany cas del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Érem una vintena i la reunió va estar moderada per Miquel Vilardell, amic de la casa i Stevensonià de soca-rel. Tothom va estar d’acord en qualificar la novel·la breu de deliciosa peça d’orfebreria . Penso que tothom va gaudir d’una lectura agradable i que més o menys vam arribar a les mateixes conclusions tot i que una sentada com la d’ahir serveix per matisar les diferències.
En Miquel va articular la seva intervenció en tres punts: primer va donar unes petites pinzellades biogràfiques per situar cronològicament l’autor, després va fer un repàs a la seva obra (la d’Stevenson) aturant-se en les seves novel·les preferides i esmentant els temes que recorren l’obra de l’escocès com per exemple els personatges aparentment dolents però que tenen altres virtuts, va parlar de l’estil i la forma de les seves narracions i també de la seva poesia i dels seus articles de crítica literària. Finalment ens vam centrar en el llibre del mes, strange case of dr.Jekykll and mr. Hyde i llavors va ser quan van apareixer els nostres més baixos instints que en aquesta ocasió no detallaré. Primer, però, en Miquel va parlar del narrador i de la primera persona de la carta final que l’emparenta encara més amb Edgar Poe. Uns deien que era una al·legoria moral sobre la dualitat humana, l’ambigüitat dels valors socials, altres que era una crítica a la societat victoriana altres al revés que era una reivindicació dels valors de l’època, uns es qüestionaven si tenia un final feliç o no, etc, etc, un diàleg fèrtil i il·lustratiu. Una interessant pregunta va ser: què deurien pensar els lectors de l’època lliures dels clixés visuals incorporats per la munió d’adaptacions que hi ha, la deurien veure com una novel·la de misteri?, ...

En els apunts que en Miquel es va deixar a la biblioteca s’hi llegeix: Argument, tema/es. Clara influència d’Edgar Allan Poe en l’argument (William Wilson). Format de novel·la d’intriga i misteri, amb elements, al final, propis del relat gòtic [!!!1] i fantàstic. Més que de la lluita entre el bé i el mal, jo crec que parla de la fascinació pel mal (des de la seva primera novel·la quan Jim allibera John Silver, l’ambigüitat en el comportament dels personatges de Stevenson sol ser bastant habitual). El mateix Utterson es defineix com un personatge que “de vagades fins i tot admirava, gairebé amb enveja, la vitalitat i l’energia que demostraven la maldat dels altres” (p.7; és a dir maldat igual a “vitalitat i energia”!) També hi ha una crítica als valors morals i a les lleis (veure la desconfiança cap a un funcionari, [!!! 2] (p.35). La dualitat, mental i intel·lectual (p.84). El mal vist com la part mortal de l’home (p.89), però també la d’alliberament (p.91, en consonància amb l’admiració d’Utterson). El dilema –present en quasi tota l’obra de Stevenson- de triar entre el bé i el mal (pps.96/97). La “normalitat” del conflicte de Jeckyll, metàfora de l’home modern escindit entre l’ordre moral i la seva subversió (pps.100/101). 3
Per acabar citaré al mateix Vilardell en un article que podeu llegir al diari Avui del dia 8 d’abril de 1988.
La vigència de “Dr.Jekyll”, en una època esquizofrènica com la nostra, crec que està assegurada i penso que la grandesa de Stevenson està en haver sabut penetrar en els racons més temuts de la naturalesa humana en un temps en què Freud encara no era conegut. A part d’això, i del que dic més amunt, “El cas misteriós...” és un llibre que dóna per fer-ne un estudi molt més llarg que el d’una simple ressenya crítica. En fi, que com sol dir el tòpic, em sembla que seria el llibre (entre d’altres coses) que m’enduria a una illa deserta (suposant que en quedi alguna)


1.- Aquests signes d’admiració són meus
2.- Aquests també
3.-La paginació correspon a l’edició d’en Miquel, que suposo deu ser l’editada pels llibres de Glauco, l’any 1988 en traducció d’Andrew Langdom-Davies que correspon al número 36 de la col·lecció “L’Arcà”.

<-- en Miquel i jo després de la trobada fent una copa al pub Dickens

l'undemà

Ell es pensava que jo em pensava,  però jo no volia ni ell tampoc. Total, tres quarts de cinc de la tarda, la casa sense escombrar  i el més calent, a l'aigüera. Així, doncs, aquesta serà una crònica  xiripitiflàutica, amb caràcter d'urgència. Cordeu-vos els cinturons.

l'undemà

Ahir ens vam trobar per parlar del darrer llibre de l’any, aquest Jakov Von Gunten de Robert Walser que en general va agradar força tot i que van haver-hi algunes excepcions possiblement defraudades perquè el llibre no ofereix cap trama distingible ni segueix cap estructura reconeguda de les que s’acostumen a fer servir a les novel•les. Ahir érem una dotzena de fidels lectors que desafiant el temps, l’hora i l’atmosfera nadalenca vam quedar embadalits escoltant el conductor i recordant el lirisme poètic d’un autor dels que s’amaguen. Abans de començar vaig fer notar (entre certes rialletes de condescendència) als assistents, que el que realment atorgava distinció i categoria a la trobada d’ahir no era tant en Walser -que en definitiva no hagués vingut mai, ni segurament li fes gens de gràcia que parléssim de la seva obra- sinó el conductor de la tertúlia, en Pep Parés: un d’aquells mestres amb capacitat (qui sap si innata o adquirida) per a transmetre el seu amor vers la literatura als que l’escolten; em sembla que al final de la sessió tothom era molt conscient del privilegi que vam tenir podent-lo escoltar.
En Pep va començar situant l’obra i l’època i ens va dir que era l’obra més estimada pel propi autor i que segurament és la més personal perquè en ella hi figura la seva interpretació del món i és la que més bé retrata la manera de ser del propi Walser. En realitat és una mena de Bildungsroman o novel•la d’aprenentatge en la que hi ha una àcida crítica al poder establert i a l’ordre antic representat per la mateixa institució dels Benjamenta.
Després ( o abans ara no recordo) en Pep va llegir un conte-redacció-exercici literari del mateix Walser titulat la professió que es pot trobar al llibre El Quadern de Fritz Kocher (quaderns crema, 2000) i que podria ser una anticipació del que després tractaria a Jakov Von Guten i ens informà que existeix una adaptació cinematogràfica. Aquí en trobareu informació.

El llibre està construït en una successió de petits capítols sense cap estructura aparent amb una veu que a alguns va sonar arrogant i a altres naïf però que aviat es distingeix i pren protagonisme en la narració. El que va captivar a tothom van ser aquestes aparents contradiccions que trobem al llarg de la novel•la i que creen una sensació de joc constant entre el protagonista i el que representa l’Institut Benjamenta. Perquè en definitiva, deia en Pep, tot i que ingressa a l’escola, en Jakov no vol formar part de cap tipus d’engranatge social, es passa el contracte social de Rousseau pel folro dels pantalons i aspira a la total llibertat individual que, segons em va semblar entendre, només s’aconsegueix d’una forma: desapareixent. A l’Institut Jakov aprèn a perdre, desempallegar-se de les idees socials que esclavitzen l’individu.
Finalment una de les assistents va fer un comentari interessant i que il•lustra la participació del moderador, va dir que tant de bo haguéssim fet la xerrada abans així s’ho hagués pogut llegir desde una altra perspectiva.
Aquest post hauria de tenir un subtítol: l’undemà o com vaig poder acabar de llegir Walser sense entrebancar-me. Pep, gràcies i fins aviat.

P.S 1. No voldria acabar sense fer esment d’una curiositat il•lustrativa, ahir va venir un antic alumne a escoltar el mestre (un mestre ho és per sempre) i ho va fer perquè segons pròpia confessió, a ell li deu en bona part el seu amor per la llengua i la literatura.

P.S.2. Als diaris de Kafka he trobat un parell de referències a aquesta novel•la, en una d’elles Kafka diu que l’ha llegit i que està bé. Dies més tard en torna a fer referència i diu que Walser li fa pensar en Dickens per l’ús que fan ambdós autors, diu Kafka, de metàfores abstractes.