realitat distòpica

Quan la realitat es transforma en distopia, la ficció és un bàlsam, un refugi on anar a covar les nostres pors. El cinema és una cova on, de ben segur, ens hi hem amagat més d'una vegada. A sota, el programa de mà de la primera projecció cinematogràfica dels germans Lumière a Paris i un planol dels títols de crèdit de la darrera producció de la dupla David Simon/Ed Burns, The plot against america, basada en la novela de Philip Roth que actualment emet la cadena HBO. Els curtmetratges dels Lumière els podeu trobar en una bona colla de recursos que hi ha a Internet, per exemple a YouTube.

adéu a berlín

Life is a cabaret, old chum.

Adéu a Berlín (1939) és una de les obres més emblemàtiques del segle XX. Ambientada en el bulliciós Berlín dels anys trenta, l'autor ens narra amb especial gràcia i agudesa les vicissituds d'uns personatges que viuen, indefensos i a la deriva, a la recerca d'una impossible felicitat. Entre ells sobresurt la figura de Sally Bowles, una dona tan atractiva com perillosa, al voltant de la qual es fan i es desfan tot d'històries que mantenen el lector expectant fins al final.

Però Adéu a Berlín és també la crònica d'una ciutat i d'un temps en què tots els valors iniciaven un frenètic procés de capgirament, amb la naixent eclosió del nazisme.

Considerada unàniment com la millor obra de Christopher Isherwood, fou traslladada al cinema amb el títol de Cabaret (1972).

vint-i-quatre hores a berlín (1927)

«El bateria Santi Arisa, el guitarrista Max Sunyer, el baixista Rafael Escoté i el teclista Josep Mas "Kitflus" van crear l'any 1982, a Barcelona, Pegasus, una banda que s'acabaria convertint en la gran referència a Catalunya en el terreny del jazz-rock. El 1986, el grup va afrontar un dels seus projectes més singulars: crear una banda sonora per a la pel·lícula muda Berlín, simfonia d'una gran ciutat, dirigida l'any 1927 per Walter Ruttmann a partir d'un guió de Carl Mayer i Karl Freund. El film —molt elaborat i amb nombrosos trucatges cinematogràfics— planteja un recorregut per l'activitat de la capital alemanya durant tot un dia, mostrant-ne escenes de la vida quotidiana. Pegasus va presentar aquest projecte a la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona de 1986, va enregistrar aquesta banda sonora en un disc que es va enllestir l'abril del mateix 1986, i la història poc a poc va anar quedant arraconada, tot i que alguns fragments de Berlín...eren habitualment interpretats per Pegasus en els seus concerts.

Han passat molts anys, d'allò. Pegasus es va desfer com a banda oficialment el 1997, després d'haver publicat nou discos, entre els quals Berlín...Però el 2007, per commemorar el 25è aniversari de la seva fundació, els quatre músics es van reunir per tornar a actuar en directe. Ho han fet diverses vegades els últims anys, i ara, quan ja s'acosta el seu trentè aniversari, han recuperat el vell projecte de Berlín..., que van presentar dimarts al vespre al Festival Internacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols...»

[Font: Diari de Girona. «Refrescant viatge en el temps». 4|agost|2011]

_____________________

P.S.: Si us fes gràcia sentir el Berlín de Pegasus en directe (i, ja posats, veure el documental de Walter Ruttmann en pantalla gran), esteu de sort perquè en tindreu una nova oportunitat el proper 30 d'octubre a les nou del vespre, a l'Auditori. 

estilisme

InStyle. Núm. 100 | desembre | 2012. P. 25


[+]  Keira Knightley en el teatro de las grandes pasiones. Fotogramas. 25|7|2012.

mr. morris lessmore goes to hollywood

Nominat als premis Oscar d’enguany en la categoria del millor curt animat.

you must remember this

A l'Alia, que si l'ha vista, no se'n recorda.
I a la Cris, per la gentilesa del Maus.

No m'agrada llegir novel·les que parlin de guerra, sobretot de la segona mundial. Res de nazis. Res d'holocaust. Se'm posa fatal. Tant és que m'ho expliqui un soldat, un nen, un pagès, un violinista o un luthier: pateixo déjà vus. Amb una excepció, Maus, un tros de còmic.

Crec que la cosa ve d'haver llegit el Diari d'Anne Frank, just quan tenia la mateixa edat que la protagonista. Va ser una lectura reveladora (i desoladora): els nazis no eren extraterrestres; eren fills de mare, com jo.
Des de llavors, defujo els escenaris bèl·lics i les seves situacions extremes: no els vull ni per mal ni per bé. Ni  les misèries de la condició humana ni les espurnetes de solidaritat. M'estimo més que els llibres em parlin de la versió casolana del monstre, ben pascut, net i polit, viatjant en metro. El monstre que es renta les dents amb mi tres cops al dia. Això sí que em torba. No dec tenir cor.

Amb aquests antecedents, és lògic que hagi començat a llegir Suite francesa pensant "una altra novel·la de guerra", "un altre testimoni". París, juny de 1940, l'ocupació alemanya, l'èxode, els petits actes de covardia, amb l'agreujant que em suposa la càrrega biogràfica de la Némirovsky, una vida engolida per la H-I-S-T-Ò-R-I-A, així, amb la retòrica de les majúscules. Una autèntica putada, si em permeteu.
Però vaig fent, sense cap entrebanc, que la cosa flueix, i ja m'he polit la primera part, tan coral, tan Vides creuades, encara que no es creuin; tan rodoneta, que tot sembla més que pensat abans d'escriure-ho. Una novel·la on "un barretet nou i deliciós, poc més gran que una argolla, fet amb dues pells de marta unides per una costura i un petit vel rogenc flotant sobre els cabells daurats" (P.193), a banda de representar una felicitat quasi insolent, donades les circumstàncies, acaba matant un home, quatre pàgines  més tard. És allò de Txèhov i la pistola. Si en surt una, tard o d'hora s'haurà de sentir un tret.

I així fins avui, quan la casualitat (o no) em proporciona l'excusa per a recordar una pel·li que és el meu referent visual (i sentimental) pel que fa a l'entrada dels alemanys a París. El flashback (es veu que en català s'ha de dir salt enrere o analepsi, però déume'nguard de ficar-me això a la boca) que es marca un individu que ara té un bar a Casablanca. Un cafè que és com una sala d'espera; una mena de no-lloc. Sempre m'he demanat com és possible que una pel·lícula tan pròdiga en diàlegs memorables (qui no ha dit mai "torna-la a tocar, Sam", "detinguin els sospitosos habituals", "sempre ens quedarà París" o "aquest és el principi d'una gran amistat") ens regali, també, una cursilada tan bèstia com el "no sé si sento el soroll de les bombes o són els batecs del meu cor" que deixa anar l'Ingrid Bergman en el ja mencionat flashback. Se m'arronsen els dits dels peus. Me'n vaig per les branques. La cosa és que avui fa 54 anys de la mort de Humphrey Bogart.

productes de temporada

Qui més qui menys, aquesta darrera setmana ha hagut de córrer a buscar guants, bufandes i la resta de complements hivernals. Els de l'Amèrica profunda també. El quadre parodiat, el coneixeu de sobres; fins i tot algú de vosaltres el té a casa, a la coberta del darrer premi Llibreter, Winesbourg Ohio, de Sherwood Anderson. Es titula American Gothic i el va pintar en Grant Wood el 1930.

Podria deixar-ho aquí, però no: se m'ha girat feina. No esperava visita i se m'han presentat tots aquests, a l'hora de sopar. I no trobo la manera de treure-me'ls de sobre.

viva zapata!

A la xarxa es pot trobar un article que va escriure John Steinbeck sobre Emiliano Zapata i fragments del guió que va escriure per la pel·lícula d’Elia Kazan estrenada el 1952. El guió està basat en el llibre Zapata the unconquerable de Edcumb Pynchon i va aconseguir el Oscar al millor guió adaptat. En l’article, Steinbeck repassa totes les fonts emprades per l’elaboració del guió i de les discussions amb el director i el productor Darryl F. Zanuck, per exemple, ell sempre havia dit que l’actor més adequat per interpretar Zapata era Pedro Armendariz, però els estudis van imposar Marlon Brando, o bé els retalls que va patir el paper d’Anthonny Quinn, que, malgrat tot, va guanyar l’oscar al millor actor secundari; en canvi, Brando es va haver de contentar amb una nominació però va guanyar a Cannes. Sembla mentida que el director de La ley del silencio, i aquest biòpic del revolucionari mexicà acabés col·laborant amb la caça de bruixes del Senador McCarthy.
Més tart, l’any 1955 el mateix director adaptaria un altra obra de Steinbeck: al este del eden, de totes maneres si es recorda aquesta pel·lícula no és pel text centrar en una part de la novel·la sinó en la magnífica i exhuberant interpretació de James Dean.
L’any pasat va apareixer un llibre molt interessant (confesso que no l’he llegit, però l’he fullejat a la FNAC) sobre Steinbeck, es tracta de: John Steinbeck, escribir en el eden, de José Antonio Gurpegui. Un dels capítols més sucosos del llibre és el dedicat a la fèrtil relació de Steinbeck amb el cinema i la televisió.

las uvas de la ira (i 2)

A finals d’any, Alianza publicarà una nova edició de “las uvas de la ira”, la novel·la que més bé explica com eren els temps de la Gran Depressió als Estats Units, com ja sabeu es tracta de la desoladora odissea de la familia Joad cap a Califòrnia, on fugint de la pobresa d’Oklahoma creuen que trobaran la terra de llet i mel.
Us oferim un fragment del llibre de Peter Bogdanovich en el qual el mestre (mot dedicat a Jordi Ararà amb tot l’efecte de que sóc capaç) parla de la pel·lícula.


¿Qué fue lo que le atrajo a usted de Las uvas de la ira?Me gustó y nada más. Había leído la novela –que era buena- y Darryl Zanuck tenía un buen guión basado en ella. Me atraía todo: que tratase de gente sencilla y que la historia se pareciera al hambre de Irlanda, cuando echaron a la gente de las tierras y los dejaron vagabundear por los caminos para que se muriesen de hambre. Quizá tuviera que ver con eso –parte de mi tradición irlandesa-, pero me gustaba la idea de esa familia que se marchaba, y trataba de encontrar un camino en el mundo. Sigue siendo una buena película. Hace poco vi un pedazo en televisión.
Gregg Toland trabajó estupendamente en la fotografía, cuando no había nada, pero que nada que fotografiar, ni una sola cosa bonita, siquiera una buena fotografía. Le dije:
-Parte se quedará negra, pero vamos a fotografiar. Vamos a correr un riesgo y hacer algo que resulte distinto –salió bien.
¿Había usted planeado que al final Henry Fonda se marchara?Era el final lógico, pero queríamos ver qué diablos pasaba con la madre, el padre y la chica; la madre tenía un pequeño soliloquio que estaba bien.

John Ford. Peter Bogdanovich. Fundamentos, 1983

las uvas de la ira (1)

A la darrera llista dels 100 millors films de l’American Film Institute, The Grapes of the wrath (1940) de John Ford ocupa el lloc 21, és la primera que apareix del mestre. Per a mi, no és la millor, però tot i així és una refotuda obra mestra. En els 124 minuts de metratge hi ha algunes escenes que figuren amb lletres d’or en la història del cinema com quan abans de deixar la casa, Ma Joad crema els records que l’uneixen a la terra que ha d’abandonar i la posterior seqüència de la desesperació de l’avi, el diàleg de mare i fill quan aquest ha de fugir, Henry Fonda cantant amb veu de ganso la vall del riu vermell, el ball que representa una comunitat organitzada que evita amb enginy l’acció dels esvalotadors i etcètera etcètera.
Podia semblar estrany que un director aparentment conservador i catòlic adaptés una obra “roja”com la de Steinbeck, però el resultat no hagués estat millor en mans d’un altre director. Ningú com Ford podia expressar l’odissea de la família Joad. L’heroisme de la mare o la descomposició d'una família en un clima obrer. De fet, el film també pot tenir una lectura catòlica, els Joad són dotze (com els apostols) als que s’hi afegeix una mena de redemptor en la figura de l’ex reverend Casey. I la fugida cap a la terra promesa de Califòrnia té ressonàncies bíbliques. A las uvas de la ira hi trobem un compendi de la manera de rodar pròpia de Ford: hi trobem la il·luminació gairebé expressionista de les seves primeres pel·lícules sonores, la composició del pla a l’alçada dels grans mestres pintors com Velázquez, el poder dels personatges secundaris, l’escena del ball-presagi, l’enterrament,...En un llibre, Truffaut diu que va deixar de considerar Ford com un director misogin quan se’n va adonar que havia creat alguns dels personatges femenins més potents de la història del cinema, Ma Joad n’és un clar exemple, a l’alçada, diria jo, dels personatges femenins de Strindberg, Brecht o Lorca.
En plena vigència del codi Hays Ford va retratar la misèria dels grangers del mig oest provocada pels especuladors, la corrupció de les forces de la llei i les males arts dels empresaris que s’aprofitaven de la penúria per abaixar els sous i les conseqüents vagues sovint banyades amb sang. Potser, com a adaptació, l´únic que es troba a faltar és la corprenedora escena final del llibre, impensable pels codis morals de l’època tot i que la parrafada final de la mare tampoc és per oblidar:
Nosaltres som la gent que viu. No ens exterminaran, no acabaran amb nosaltres, no ens deixarem vèncer. Nosaltres durarem per sempre perquè nosaltres som el poble.

No em resisteixo a explicar la meva escena preferida, és quan l’avi entra amb els dos nens a un bar de carretera per comprar una barra de pa, de primeres no li volen vendre però al final dos camioners paguen els caramels dels nens, és tot un tractat d`ètica, una lliçó d’humanitat; jo crec que en la figura dels camioners hi ha tots els valors que han de tenir les persones per ser tingudes com a tal.

tortilla flat

Tortilla flat (1935) és la novel·la que va obrir a Steinbeck les portes del reconeixement i la fama literaria. Es tracta d’una novel·la situada als suburbis de Tortilla Flat a les afores de Monterey (Calilfornia) on sobreviuen tant bé com poden un estol de paisanos inadaptats (Danny, Pilon, el Pirata,etc) allunyats de la societat “respectable” però sempre disposats a ajudar-se entre ells i a viure les més divertides i a vegades tràgiques aventures en comunió amb la natura i moltes vegades amarades de l’alcohol més roï. Cada un dels capítols podria ser un conte independent i està encapçalat per un enunciat que resumeix el contingut. L’obra és clarament deutora de la novel·la picaresca espanyola i sobretot de dues obres magnes de la literatura nord-americana: Winesburg,Ohio de Sherwood Anderson i la l’antologia de Spoon River d’Edgar Lee Masters.
També hi ha una adaptació cinematogràfica els detalls de la qual podeu consultar aquí que fou dirigida per Victor Fleming el 1942 i interpretada per Spencer Tracy, Hedy Lamarr i el gran John Garfield.

aquest mes llegim Steinbeck

Aquest mes llegim La Perla, obra escrita per John Steinbeck (1902-1968) l’any 1947, quinze abans de rebre el premi Nobel de literatura. Si l’obra que ens va ocupar tot el mes de maig (assaig sobre la ceguesa) en ocasions podia resultar densa i feixuga de llegir, aquest s’empassa de forma senzilla i lleugera tot i que la digestió pot ser tant lenta i profitosa com l’altra, no en va, ambdós autors comparteixen punts de vista ideològics.
Segóns l´únic estudi de l’obra de Steinbeck que conec, publicat en vida de l’autor, (John Steinbeck. Patrick Rafroidi, 1963), les seves novel·les es poden dividir en tres categories: novel·les realistes, poètiques i d’humor. La perla pertany al segón grup, el de les novel·les poètiques. Tot i estar basada en fets reals, es tracta, segons el mateix autor, d’una paràbola sobre l’home en constant lluita amb les forces còsmiques i socials.
Aquí i aquí trobareu informació sobre una adaptació cinematogràfica de la novel·la, (de la que no fa gaire es va fer un remake infumable per a la televisió), es tracta d’una producció mexicana del mateix any 1947 amb guió del propi Steinbeck, dirigida pel gran (i gros) Emilio “El indio” Fernández, amb fotografia de Gabriel Figueroa i interpretada per Dolores del Rio i Pedro Armendariz. És un mel·lodrama típic de l’edat d’or del cinema mexicà, d’aquells que fan correr rius de llàgrimes.
En general l’obra de Steinbeck s’adapta molt bé al cinema perquè té un estil molt “visual”, només cal que recordem l’obra mestra de John Ford "Las Uvas de la ira" de 1940. La relació de l’autor de la Perla amb el cinema va ser llarga, fructífera i complexa, la podeu rastrejar aquí, a veure si en parlem en un altre post.

la pel·li

Com ja hem comentat abastament, aquest any s’ha estrenat Blindness, “A ciegas”, l’adaptació de la novel·la que llegim dirigida per Fernando Meirelles, el reconegut director brasiler de pel·lícules com El Jardinero Fiel y Ciudad de Dios. La dona del metge està interpretada per Julianne Moore y el paper del doctor el fa Mark Ruffalo.
Aquestes són algunes opinions de la crítica convenientment afusellades del web filmaffinity.com.

Una idea brillante que parece carecer de la visión para ser grande. (...) comienza con una poderosa y desconcertante sensación de aprehensión. (...) Puntuación: ** (sobre 4)" (Claudia Puig: USA Today)

"Una de las películas más desagradables y difíciles de soportar que jamás he visto. (...) Mis ojos, oídos y paciencia fueron asaltados. (...) Puntuación: ** (sobre 4)" (Roger Ebert: Chicago Sun-Times)

Es, a ratos, casi insoportablemente fea, pero cuando sales del cine sabes que has visto algo notable." (Mick LaSalle: San Francisco Chronicle)

"No es una gran película, principalmente porque no puede trascender la endeblez intelectual de su fuente. Está, sin embargo, llena de ejemplos de lo que es una buena dirección." (A.O. Scott: The New York Times)

Perturbadora (…) Es una película extraña, enfermiza, con atmósfera, con algo atractivo." (Carlos Boyero: Diario El País)

"Una película excelente (…) la historia produce enorme angustia y turbación" (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)

Meirelles parece haberse quedado en la epidermis del inquietante tema político que subyace en la novela de Saramago, aunque la película tenga momentos de notoria brillantez visual y unos actores convincentes" (Lluís Bonet Mojica: Diario La Vanguardia)

"El 'Ensayo sobre la ceguera', a tientas. (...) fallida película (...) Una voz en 'off' se empeña en susurrar y subrayar cada imagen, cada metáfora." (Luis Martínez: Diario El Mundo)

"Meirelles se entrega en un nuevo ejercicio de estilo (...) El resultado puede resultar excesivo, puede gustar o no, pero es cine puro y no traiciona sus fuentes." (Jordi Costa: Diario El País)


De totes maneres des de aquest blog us recomanem que no feu gaire cas de la crítica i aneu al cinema i sobre tot no feu anar la mula, per l’amor de Deu, la SGAE us ho agrairà.

Altres espais on trobareu informació de la pel·lícula:

http://www.notrofilms.com/aciegas/
http://www.labutaca.net/films/62/blindness1.php
http://spanish.imdb.com/title/tt0861689/combined

la flor més gran del món

Avui us recomanem un curtmetratge fet en tècnica de stop-motion, dirigit per Juan Pablo Etcheberry que està basat en un conte escrit per Saramago, la flor més gran del món. La música es d’Emilio Aragón. Va estar nomenat en l’edició dels Goya del 2008 en la categoria de millor curt d’animació. El conte és molt maco i compren diverses lectures, però el millor de tot (per mi) és la manera que té Saramago d’incitar a la gent que expliqui la seva història de la manera que vulgui.
“¿Y si las historias para niños fueran de lectura obligatoria para los adultos? ¿Seríamos realmente capaces de aprender lo que, desde hace tanto tiempo venimos enseñando? "

yukoku

Aquest fotograma pertany a Yukoku, pel·lícula escrita, produïda, dirigida i interpretada el 1966 per Yukio Mishima. La pel·lícula es va rodar en secret perquè es pogués estrenar primer a la Cinémathèque Française de París. A França va tenir molt èxit, diuen els puristes més pels desmais que provocaven les escenes més fortes que per la seva excel·lència cinematogràfica. El film va ser premiat a França i estrenat amb èxit a molts altres països de la resta del món amb el títol Patriotism, The Rite of Love and Death, títol proposat per John Nathan. Aquí trobareu informació. Aquesta no és la única experiencia cinematogràfica de Mishima, va escriure més de vint obres pel cinema i la televisió i en va interpretar quatre. La pel·lícula està basada en un conte curt que podeu trobar al recull La perla y otros cuentos traduïts per Magdalena Ruiz Guiñazu i Antonio Cabezas i publicats per Siruela. La trama de la història està prodigiosament resumida en el primer paràgraf del conte:

"El veintiocho de febrero de 1936, al tercer día del incidente del 26 de febrero, el teniente Shinji Takeyama, del batallón de transportes, profundamente perturbado al saber que sus colegas más cercanos estaban en connivencia con los amotinados, e indignado ante la inminente perspectiva del ataque de las tropas imperiales contra tropas imperiales, tomó su espada de oficial y ceremoniosamente se vació las entrañas en la habitación de ocho tatami de su residencia privada en la sexta manzana de Aoba-cho, en el distrito Yotsuya. Su esposa, Reiko, lo siguió clavándose un puñal hasta morir."

El tinent Takeyama està agenollat davant un cartell amb dos kanjis que forman una idea que es podria anomenar Sinceritat, aquest és un motiu recurrent en l'obra de Mishima i que tindrà un significat especial en la seva vida. Si algun visitant del blog té nocions de japonès (Toni, Jordi…) i ens pot aclarir el mot, li ho agrairem. No poso l'enllaç del video perquè conté imatges que podrien ferir sensibilitats no avesades a, per exemple, l'estètica gore. Tanmateix tots sabem com funciona: youtube, cerquem Mishima & Yukoku i trobarem la pel·lícula editada per Criterion dividida en tres parts (o 4 si la voleu subtitulada en francès) que ànimes caritatives comparteixen amb tothom. La peli té un valor afegit al purament cinematogràfic, mentre la contemplem, tot i ser conscients al llarg del metratge que tot és ficció, no podem deixar de pensar en la veritable fi de l'escriptor.


"Lo que mas atormenta al hombre es lo que no le ordenan hacer"
Walt Kowalski -Gran Torino-

el mariner que va perdre la gràcia del mar

Dos són els principals obstacles que em trobo al llegir Mishima, la meva total ignorància de la llengua japonesa que m'impossibilita acudir en cap cas als originals i el, gairebé també total, desconeixement de la cultura i manera de ser tan peculiar del poble nipó. Malgrat tot, res m'impedeix gaudir de la literatura d'aquest autor, encara que hagi de ser a través de traduccions, la majoria de segona mà.
Aquest mes llegim El mariner que va perdre la gràcia del mar, a la biblioteca us podem proporcionar les versions de Jesús Zulaika Goicoechea i de Josep M.Fulquet, ambdues (suposo) basades en la canònica traducció de John Nathan. Aquesta novel•la curta va ser publicada el 1963 i es podria considerar com el revers de La remor de les onades i un intent de recuperar la seva fama internacional que començava a davallar. L'obra fou escrita poc després de ser portat als tribunals per difamació (Després del banquet, una crua sàtira d'un polític lliberal) i tot just abans d'afrontar el que seria el seu testament literari i obra mestra absoluta; la tetralogia que forma El mar de la fertilitat.
Ja en parlarem.
Com a curiositat us podem dir que l'obra va ser portada al cinema l'any 1976 pel cineasta Lewis John Carlino, que està protagonitzada per Kris Kistofferson y Sarah Milles i que l'acció està transportada al port de Dover. Aquí: trobareu tota la informació.