LLÀTZER MOIX
Amb la biblioteca al fons
La Vanguardia
1|6|2020
Un efecte col·lateral de les videoconferències, tan freqüents en aquests temps de teletreball, ha estat l’exhibició de part del domicili. Si més no de la part que queda a l’esquena de cada videoconferenciant. A alguns els agrada compartir i aprofiten l’ocasió per col·locar la càmera de l’ordinador estratègicament i, així, lluir salons, mobiliari i terrasses. D’altres són partidaris de la discreció i apaguen la càmera: si em senten, diuen, ja n’hi ha prou. I d’altres, menys radicals però igual de gelosos de la seva intimitat, trien com a fons una paret blanca i despullada.
Hi ha altres opcions més naturals, com per exemple connectar-se en l’habitació que s’utilitza habitualment per treballar a casa, que sol ser la que no dona problemes amb internet. Si es tracta d’un petit despatx, acostuma a tenir una taula, una cadira, un ordinador i, probablement, alguns llibres, tot i que la mida de la biblioteca és variable: hi pot haver diversos llibres de consulta sobre la taula, o d’altres en una lleixa, o piles per terra, o fins i tot prestatgeries que cobreixen les parets de banda a banda i de dalt a baix.
Els bibliòfils que guarden a casa gran quantitat de llibres i que, inevitablement, a l’hora de la videoconferència apareixen amb molts d’ells a l’esquena, aquests dies han rebut crítiques. “Se les donen d’intel·lectuals”, els retreuen els censors, en un to reprovatori semblant a l’utilitzat per dir: “Se les donen de bones persones (i són molt dolents)”.
Ja sabem que l’intel·lecte ens dona molts problemes, però d’aquí a presentar la vida intel·lectual com una cosa criticable... Ens faria semblar millors presentar-nos amb una panòplia de cacera –isards d’ulls tristos, senglars d’ullal recargolat– al darrere? Amb els trofeus guanyats en campionats de petanca? Amb la col·lecció de xapes d’ampolles de cava meticulosament ordenada? Amb una lleixa curulla de pongos com ara ceràmica de Valauri, un canelobre de l’àvia o una reproducció en plàstic de la torre Eiffel?
Els llibres no són el pitjor que es pot tenir a casa. I, posats a fer, val més tenir-n’hi bastants, almenys tots els que ens agraden, més que no pas uns quants o, no cal dir-ho, un i prou. Aquesta última afirmació hauria desplagut a Mao Zedong, que deia que com més llibres llegim més estúpids ens tornem. Esclar que el que pretenia el líder xinès era que la gent es passés la vida amb un sol llibre –el seu Llibre vermell–, del qual va col·locar 900 milions d’exemplars. Un home espavilat, aquest Mao. I un tirà. De fet, les persones d’un únic llibre són carn d’adoctrinament i de fanatisme.
Per tant, com més llibres –bons– tinguem, millor, perquè als llibres hi ha la vida, abocada pels esperits escollits. Per això el poeta i assagista Logan Pearsall Smith, que era una mica exagerat, deia allò de “la gent opina que l’important és la vida, però jo m’estimo més llegir”.
