«Estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joan Todó, lector. O lectora: encara no sé qui ets, com tampoc sé com l'has obtingut: si l'has comprat, l'has agafat en préstec en alguna biblioteca, te l'ha deixat algú o te l'has trobat a la vora d'un contenidor de paper, junt amb alguna enciclopèdia, alguna lectura obligatòria escolar o un feix de revistes enganxifoses. Totes les meves suposicions són filles del meu temps: t'imagino llegint un volum de paper, però potser llegeixes en una pantalla flexible, qui sap si en una projecció inconsútil transmesa directament al cervell. No sé qui ets, Lectora, no sé ni tan sols si ets: potser aquest llibre acaba oblidat, perdut al magatzem de Godall Edicions, després de fer una passejada ridícula per les llibreries. Això no seria, en realitat, gens estrany: la majoria dels papers escrits acaben condemnats a aquesta derrota, i això fins i tot en el cas dels textos que van ser celebrats i llorejats, encimbellats com si la glòria en dispensés la lectura.
Aquesta derrota és també la matèria d'aquest llibre, Lectora. Ja que aquest és un llibre sobre escriptors; sobre un escriptor concret, de qui és ben probable que no hagis sentit a parlar mai. Amb prou feines en trobaries cap llibre pels establiments; les crestomaties de més precisió no en recullen cap petjada, els annals en recullen el nom entre corrues populoses de novel·listes del seu temps, que va ser tan curt: al cap i a la fi, començà tard i morí jove. És purament una nota a peu de pàgina, Lectora: una nota a peu de pàgina dins la història de la literatura d'una llengua sense estat, perduda dins la república universal de les lletres. Però aquesta nota a peu de pàgina no és un número, Lectora, sinó un senyor fet i dret, que va viure cinquanta anys, va estimar i va odiar, va reproduir-se i va publicar una bona desena de llibres, un ésser de carn i sang, amb mocs i llàgrimes, amb alè, ventositats i excrements. Haurem de furgar en tot això, Lectora.
(Et deus haver fixat que ben ràpidament he passat a dir-te Lectora, com si una mica ja hagués decidit qui seràs. I no, segueixo sense tenir-ne ni idea: però una percepció intuïtiva basada en comentaris, en actes públics, en respostes a llibres anteriors, em diu que, en la meua època, la lectura és una activitat sobretot femenina: dones són l'editora d'aquest llibre i la seua correctora, dona és la que allà al Priorat serà la primera a llegir-lo, ni que just en arribar al final el rebati contra la paret. Ja veig el lector que arriba aquí i arrufa la cella espessa: ho sento, però és ben probable que els teus companys de gènere estiguin mirant el futbol en algun bar, mentre pontifiquen sobre qualsevol matèria humana com si la seva carn trista ja hagués llegit tots els llibres.)
Així doncs, acompanya'm. Et duré cap a ell, cap al protagonista d'aquest llibre, aquest escriptor desconegut...»
Joan Todó. La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret. Godall, 2021.
________________
P.S.: Si una nit de tardor una lectora.
Estic a punt d'iniciar la lectura del nou llibre de Joan Todó. L'he tret en préstec de la biblioteca. L'he triat, no sé el perquè, d'entre les novetats que ens han arribat aquest mes. És gruixut (681 pàgines). Representa que m'explicarà la vida i miracles de Joaquim Soler i Ferret, un escriptor de qui no he sentit a parlar mai. Però no és una biografia. No està al 92, està al 833.3: Història i crítica de la literatura catalana.
Que no sigui un cas estrany com El que importa d'en Pedrals, Els Límits del Quim Porta, vull dir, que està a la poesia, i aviam, allò no és un poemari, que en un poema hi quep l'univers, però no hi quep una novel·la; en fi, tant és. Per sort, tenim catàlegs i, encara que el classifiquéssim a bricolatge, l'acabaríem trobant. Dispensa, crec que no ho he dit: soc bibliotecària.
No és pas que m'esperi res de particular d'aquest llibre en particular. Soc una persona que per principi no s'espera ja res de res.
En tot cas, aquí estic, disposada a abordar les primeres ratlles de la primera pàgina, Autor.
Soc jo, la Lectora.
