què implica que els homes llegeixin menys ficció?

LETICIA ASENJO
Què implica que els homes llegeixin menys ficció?
Arallegim
15|11|2025

 

Fa uns anys vaig tenir un professor d'escriptura creativa que, el primer dia de classe, va dir, solemne. "Al meu curs no hi acceptaré novel·les roses ni de fantasia, ja podeu canviar de projecte si veniu amb aquestes idees". Aquesta afirmació, impròpia d'algú que ha d'acompanyar l'aprenentatge de les noves veus, va més enllà d'una preferència literària i condensa una herència antiga: la idea que hi ha literatures serioses i literatures menors. No és casual que el menyspreu acostumi a caure del cantó dels gèneres considerats tradicionalment femenins: la literatura romàntica, la fantasia i l'autoficció, mentre que el pensament, associat culturalment a l'esfera masculina, s'ha considerat l'emblema de la literatura seriosa.

Un estudi del 2017 va analitzar més de mig milió de ressenyes de Goodreads, la plataforma de lectura més gran del món, i va observar que el 76% de les ressenyes eren fetes per dones (tot i que les publicades per homes rebien més likes). Les dones puntuaven més alt els subgèneres romàntics (romàntic contemporani i paranormal) i els homes els relats, la no-ficció, la història o la biografia. En el contingut de les ressenyes, elles destacaven el romanticisme, les relacions i la fantasia; ells, l'estructura i l'estil. En els còmics, les dones ressaltaven la positivitat i l'estètica, mentre que els homes es fixaven en els superherois i el crim.

Diferents estudis en diversos països confirmen que les dones llegeixen més que els homes. A Catalunya, segons l'estudi d'hàbits de lectura i compra del 2024, el 79,5% de les dones i el 68% dels homes llegeixen llibres; el 29,5% i el 23,5%, respectivament, revistes, i el 65,7% i el 58,3%, continguts en xarxes socials. En la resta de mitjans (diaris, còmics, webs, blogs i fòrums) no s'observen diferències significatives entre sexes.

Més enllà de les xifres, aquestes dades revelen dues maneres d'entendre la lectura. Per a moltes dones, la ficció és un espai d'intimitat i empatia, on s'exploren emocions, vincles i vulnerabilitat (estudis en neurociència i psicologia mostren que la ficció afavoreix la teoria de la ment, és a dir, la capacitat d'entendre els estats mentals propis i els dels altres). Per a molts homes, en canvi, llegir vol dir informació, acció i anàlisi. Aquesta diferència, resultat d'una educació sentimental desigual, té conseqüències emocionals i socials profundes. els homes han estat socialitzats per analitzar i comprendre el món des de fora, però no tant per connectar-hi. en un moment històric en què parlem d'una epidèmia de soledat masculina, amb més aïllament, menys amistats íntimes i menys habilitats de comunicació emocional, la manca d'espai per a la introspecció que ofereix la lectura, en especial la de ficció, és més rellevant del que sembla.

Associar sensibilitat amb feblesa i convertir la distància emocional en un atribut masculí ha estat una arma de doble tall: les dones creixen amb més llicència per expressar emocions; els homes, en canvi, es veuen privats d'espais per representar-les o de llenguatge per comprendre's i comprendre les seves relacions. I, al final, les dones acaben carregant la gestió emocional dels homes que les envolten (allò que es coneix com a mankeeping), i el resultat és la insatisfacció per a tothom.

Potser l'epidèmia de soledat que afecta els homes no és només manca de relacions, sinó de llenguatge per sostenir-les. El foment de la lectura, i en especial de la ficció, ja no és només una qüestió cultural, doncs, sinó una necessitat de salut pública.

 

el truc del llibre proscrit

«L’enyorat Emili Teixidor solia explicar un truc per encomanar les ganes de llegir als nens i adolescents. El professor arriba a classe amb tres llibres sota el braç i anuncia als estudiants que tot seguit els parlarà d’un parell de llibres. Els alumnes l’avisen que són tres i no pas dos. Ell fa cara de sorpresa i retira a l’acte el llibre intrús, mentre comenta que aquella no és una obra per a ells, que toca temes compromesos, que requereix un esforç de lectura massa gran. I inverteix la classe sencera a presentar els altres dos volums.

Un cop acabada la lliçó, es descuida expressament els tres llibres damunt la taula. No falla: tots els alumnes es llancen com un sol home sobre el llibre proscrit, disposats a apuntar-se’n la referència i -victòria!- a llegir-lo».

Eva Piquer. «Que no se t’acudeixi llegir aquesta novel·la». Ara 6|6|2015.

quan les paraules es toquen

 

MARTA ROYO ESPINET
Quan les paraules es toquen
elPeriódico
1|9|2025

 

«La vida era més senzilla quan Blackberry i Apple eren només fruites». Així ho recorda un cartell al meu estimat restaurant Sol i Mar de Calella de Palafrugell. Allà, asseguda, amb vistes al mar i amb un llibre a les mans, m'aturo a pensar com hen anat canviant. En com les pantalles s'han anat menjant el silenci, la pausa, la concentració...i la lectura. Vivim immersos en un món hiperconnectat i accelerat. Les notificacions, els missatges constants, l'algoritme que ens manté enganxats —a base de microdosis de dopamina— no ens donen treva. Tot és immediat, tot és breu. I dins d'aquesta tempesta digital obrir un llibre en paper s'ha convertit en un petit acte de resistència. De tornada. de connexió real, amb un mateix i amb els altres.

Dues campanyes recents m'han ajudat a posar imatges a aquest sentiment. La primera, amb l'eslògan Llegir et mou, ens mostra un llibre obert que es transforma en dues cames caminant. Una metàfora senzilla però ben potent. Llegir et mou. No només de lloc, sinó per dins. Et transporta a mons imaginaris, però també et sacseja, et fa pensar, et qüestiona. I sovint, després de llegir aquel llibre, no ets exactament la mateixa persona.

La segona, d'una immensa dolçor, ens mostra una nena dormint al llit...i al terra, la figura de la Pippi Langstrump, estirada en la mateixa posició. El llibre de la Pippi està obert al seu costat. El missatge: The right book will always keep you company. El llibre adequat sempre et farà companyia. I sí. Un bon llibre es pot convertir en el teu millor amic. En una presència constant. Hi ha històries que s'instal·len dins, personatges que et fan de mirall o d'àncora. Llibres que et consolen, que et fan riure, que et fan sentir menys sol.

Però llegir en paper no és només accedir a una història. És també una experiència física, gairebé un ritual. Triar el llibre, obrir-lo, acariciar el gruix de les pàgines, sentir l'olor de la tinta i del paper. Remarcar, sempre amb llapis. Tornar enrere. Rellegir una frase només perquè és bonica. Tancar-lo i deixar-lo a sobre de la tauleta. Esperar amb candeletes el moment de tornar. Llegir ens obliga a aturar-nos. A posar pausa. A deixar d'estimular-nos per fora per començar a mirar a dintre. I això, avui, és revolucionari. Quan llegim, la ment es desaccelera. El pols baixa. L'atenció se centra. Ens desenganxem —tot i que sigui una estona— del torrent d'estímuls digitals que ens sobreexcita i ens dispersa. Llegir ajuda a calmar aquesta set inacabable de novetats, d'urgències, de contingut instantani. I, sí, segurament redueix la dopamina descontrolada que ens generen les pantalles. Però també ens eleva, ens enriqueix i ens equilibra.

I després hi ha les llibreries. Les grans i les petites. Les de la gran ciutat i les del barri. Les del poble. En totes elles, entres i et pots perdre. Pots regirar lleixes, escoltar recomanacions de la llibretera que et coneix, descobrir un títol que no buscaves, però que et troba a tu. Comprar a la llibreria és una experiència. És defensar una manera de fer. És cultura, és conversa, és comunitat. Les llibreries són refugis i espais per somiar. Perquè llegir ens fa somiar desperts. Ens connecta amb la capacitat de projectar, d'imaginar altres mons, altres vides, altres maneres de ser. I això també és essencial en temps difícils. Llegir no és només evadir-se: és ampliar la mirada. Per això em resisteixo a deixar enrere el paper. No és nostàlgia. És necessitat. De parar. De no fer soroll. De tornar a donar pes al que dura, al que demana temps, al que es cuina a foc lent. Perquè sí, segurament la vida era més senzilla quan Apple i Blackberry eren només fruites. Però no tot està perdut. Encara podem construir moments senzills i autèntics. Encara podem triar llegir. A la platja. En una terrassa. Al tren. Una tarda de pluja. En una llibreria. A la biblioteca. A casa, a mitja tarda o abans d'anar al llit. Amb el mòbil en mode avió. Amb el cor en mode obert.

Llegir ens fa parar. Ens fa pensar. Ens fa tornar. I això, avui, ja és molt. Però també cal que ho expliquem. Que ho comuniquem. En un món on tot es promociona, també hem de posar en valor la lectura. Comunicar la força. Fer-la desitjable, accessible, emocionant. Perquè llegir no és només una activitat. És una experiència. Una actitud. Una manera de ser al món.

Seria bo que les administracions apostessin amb més força per campanyes creatives, fresques i impactants, que ens recordin que llegir ens fa lliures. Ens fa crítics. Ens fa profunds. Perquè com més llegida és una societat, més madura és. Més capaç de pensar per si mateixa. Més difícil de manipular. Més lliure. I això sí que no es pot comprar amb cap dispositiu.

llibres imprescindibles

«Hi ha llibres que, durant un temps, és com si no els acabessis de llegir del tot, perquè hi tornes, un cop i un altre, de tal manera que, per molt que els desis en un prestatge, no hi acaben de trobar el seu lloc perquè alguna emergència fa que els treguis contínuament del seu lloc i que, sense saber massa per què ni què hi buscaves, els retrobes a la taula de treball, al sofà, a sobre d’una cadira, a la tauleta de nit... fins i tot a la cuina! Quan passa això, no cal la prescripció de cap crítica: el llibre ha esdevingut imprescindible. No te’n pots estar sense. I arriba a ser més teu que dels autors que l’han escrit, no hi ha dubte.

Hi ha llibres que, expliquin el que expliquin, en el fons t’estan parlant de moltes altres coses. No passa sempre. N’hi ha que, per pura presumpció, encara que tractin d’alguna cosa extremadament concreta, pretenen ser la tesi abstracta sobre algun problema: passa cada cop més sovint, un novel·lista explica la història de dos personatges, posem per cas, però, quan ha de parlar del llibre, diu que ha volgut fer una novel·la sobre l’amor o sobre l’amistat o sobre els refugiats o sobre el segle XIX, és igual sobre el què, perquè el què de la novel·la, realment, no té cap importància, ha esdevingut una mera excusa. Amb els llibres imprescindibles passa exactament a l’inrevés: no “tracten” sobre res, sinó que “diuen” coses molt concretes (i és igual amb una novel·la o un assaig!), però, en llegir-los, te n’adones que, a més d’allò que t’expliquen, en realitat t’estan parlant de moltíssimes altres coses.

Hi ha llibres que et confirmen el que ja saps i el que ja penses. Que et donen la raó. Que no et mouen del lloc que ocupes. Que et fan sentir confortable i segur, còmode amb les teves certeses. Són llibres que, abans de llegir-los, és com si ja els haguessis llegit. Quan passa això, és senyal inequívoca que, imprescindibles, no ho són. La teva vida seria la mateixa sense ells, o potser millor, perquè tindries el temps que has perdut llegint-los. Amb els imprescindibles no passa mai.

Hi ha llibres que entretenen la vida, i ja és molt (perquè alguns la fan enormement enutjosa: sobretot quan els estàs llegint). Però altres no l’entretenen, sinó que l’aturen i, acabat el llibre, t’hi fan tornar com si no hi haguessis estat mai. Els imprescindibles? Aquests darrers, és clar. Per entreteniment, palometes, que no enganyen ningú.

Hi ha llibres que no et pots resistir a llegir un cop t’has topat amb la primera línia, perquè la força de la seva llengua t’atrapa com només ho fan les obres d’art poderoses, sense que entenguis massa ben bé perquè. Però, a poc que hi pensis, no és pas pel que expliquen, sinó per com ho fan. La llengua és la primera matèria d’un llibre. Cap llibre és imprescindible si la seva llegua no és poderosa, precisa, subtil, reveladora o fulgurant. I avui, això, bé podria ser criteri suficient per no passar de la primera pàgina de molts llibres. Un criteri, podríem dir-ne, ecològic: contra la pol·lució llibresca.

Els llibres són cars, i els diners costen de guanyar. Els llibres necessiten temps, i sovint energia!, i no n’anem sobrats ni de l’un ni de l’altra. No es pot llegir tot, ni falta que fa. De fet, no tindrem temps ni de llegir una part irrellevant de l’imprescindible, és a dir, allò que podria canviar-nos la vida.

Ara que sembla que gent que no toca un llibre ocupa el temps (i fa gastar el dels altres, de pas!) muntant campanyes de foment de la lectura (per enèsim cop, val a dir, i amb els resultats de sempre: cap), cal reivindicar que no s’ha de fomentar la lectura perquè sí, com si fos un valor absolut, que és el que sempre es fa. Per acabar llegint segons què, més val no llegir res, disculpeu la franquesa. Com va escriure Luis Cernuda: “Que la lectura no sigui per a tu, com per a tants freqüentadors de llibres, llegir per a morir”. Doncs això. Cadascú té els llibres i les lectures que es mereix: no us deixeu enredar, que no triïn per vosaltres, pel mateix preu podeu aspirar al millor, no us acontenteu amb menys.»

Xavier Antich. Quan un llibre és imprescindible. La llança. 22|5|2017.

foment de la lectura

 

llegir millor

«Quan li preguntaven per què corregia els seus textos fins a la nàusea, Salvador Espriu s’enfilava per les parets: «Perquè en sé més», «perquè en sé més», «perquè en sé més», repetia amb una veu de gralla que feia pensar en el corb del seu estimat Edgar Allan Poe. Malgrat el que afirma una admirable tuitaire, no tots millorem constantment la capacitat lectoescripora. Aquesta capacitat, que la de llegir i escriure és una i no són dues, de manera que en això estem d’acord, queda congelada a partir del moment que deixem d’esforçar-nos, no per llegir o escriure més, sinó per fer-ho millor.

La natura ja ha fet molt per preparar els sàpiens per garlar, i fins i tot parlar, més que cap altra espècie. També per comptar amb els dits i una mica més enllà. Ara bé, calcular, llegir i escriure (llàstima que no existeix el verb ‘lectoescriure’) són productes de la cultura que requereixen anys d’aprenentatge, que per si algú no ho recorda és el títol de l’obra completa d’Espriu. I així com la immensa majoria hem desaprès a calcular gràcies o per culpa de les maquinetes que ho fan per nosaltres, i ja no sabem ni fer sumes mentals com les àvies i els avis menys instruïts, també es pot predicar del 'bestsellerisme' que tendeix a disminuir la competència dels lectoescriptors que es gronxen en aquestes fullaraques.

Conclusió refermada: el llibre que no planteja un repte al lector, que no li exigeix esforç de penetració, no li millora les connexions neurals i per tant no mereix que les administracions públiques dediquin un sol euro a promocionar-lo. ¿Oi que ens semblarien absurdes unes suposades campanyes a favor de les apps que sumen, divideixen i així emmandreixen el cervell? Doncs això, això mateix per a les campanyes a favor de la lectura, de les quals es beneficien els llibres que ho donen tot pastat i empasten, per no dir empastifen, el terrat. Per expressar-nos millor no es tracta de llegir més, sinó més bé».

Xavier Bru de Sala. Llegir millor. El Periódico. 12|6|2017.

bestial

 

    Font: Emili Manzano @EmiManz

he pagat cent dòlars a la meva filla perquè llegeixi un llibre

MIREILLE SILCOFF

He pagat cent dòlars a la meva filla perquè llegeixi un llibre

Ara

7|9|2024

Aquest estiu he pagat cent dòlars a la meva filla de 12 anys perquè llegeixi un llibre. Com a maniobra maternal, no va tenir èxit fins a l’últim moment i l’import és sens dubte excessiu. No puc dir que n’estigui orgullosa, però sí que n’estic molt satisfeta. Perquè el pla ha funcionat. Ha funcionat tan bé que recomanaria a altres pares i mares d’adolescents reticents a la lectura que es rasquin la butxaca i subornin els seus fills perquè llegeixin.

La meva filla és molt llesta, més que no pas jo als 12 anys. Però, fins que no he recorregut al suborn, no havia llegit mai per plaer ni un sol capítol sencer de cap llibre. Havia llegit llibres per a l’escola, però aconseguir que n’agafés un era com arrencar-li un queixal. Havia llegit pel seu compte unes quantes novel·les gràfiques i havia escoltat els audiollibres de la sèrie de Harry Potter. Cap d’aquestes activitats li va sevir de porta d’entrada per adquirir l’hàbit del que en podríem dir la lectura de tota la vida: dos ulls davant del paper i res més.

Quan fa uns mesos em vaig trobar cara a cara amb aquesta veritat, vaig tenir la sensació que havia fracassat com a mare. Tot i que, quan la nena era petita, havíem llegit molts contes i vivim en una casa plena de llibres, no havia aconseguit inculcar-li un dels principals plaers de la vida.

Una depriment enquesta va treure a la llum, just abans de la pandèmia, fins a quin punt ha baixat l’hàbit de la lectura entre el públic infantil. Gairebé el 30% dels adolescents de 13 anys deien que “mai o gairebé mai” llegeixen per entretenir-se, una pujada considerable respecte al 8% dels que feien aquesta afirmació uns 35 anys abans. Com que, durant la pandèmia, el temps davant la pantalla també va augmentar força entre els menors, cal concloure que la lectura durant el temps lliure és una activitat que cada cop corre més perill d’extinció entre aquest sector d’edat.

Als que som lectors de tota la vida –que estimem les tauletes de nit atapeïdes de piles vacil·lants de llibres; que recordem com a amics les idees i els personatges que hem conegut al llarg dels anys a la pàgina impresa– no ens hauria de resultar difícil transmetre la importància de la lectura. Tots ens adonem que llegir enriqueix les nostres experiències. Tot i així, em resultava estranyament difícil comunicar-li tot això a la meva filla. Afirmava que no li agradava llegir. A més, tant se li’n donava. No li semblava cap problema. Em va explicar que a molts dels seus amics “no els interessava” llegir. Em vaig adonar que, si volia comunicar-li el plaer de la lectura, havia d’aclarir en què consistia aquest plaer per a mi.

Sens dubte, part del problema és que l’any passat la noia va aconseguir un mòbil, un iPhone de segona mà amb setze-cents controls parentals i límits de temps incorporats. Abans del mòbil jo tenia una nena que era un tabalot gregari que xisclava de plaer davant d’una cosa tan senzilla com unes noves postres refredant-se a la nevera. Després del mòbil, però, tenia una noia mandrosa i monosil·làbica que només volia quedar-se a la seva habitació amb les persianes abaixades, la porta tancada, sota un edredó, amb aquell petit rectangle a la mà, com si deixar-lo anar hagués de fer desaparèixer la seva vida social. Tot el que no fossin els seus amics i el mòbil només era una cosa: “avorrit”.

¿Alguna vegada heu intentat proposar-li alegrement a una nena de gairebé 13 anys que suporta un parell d’hores d’apagada telefònica imposada pels pares que busqui la vella caixa d’aquarel·les? ¿O que provi de fer papiroflèxia? Jo us suggeriria que no, a menys que vulgueu que a l’acte us caiguin els cabells, fulminats pel làser carregat d’odi que, a través d’una diminuta ranura, projecten uns globus oculars adolescents.

Però vaig apostar per la lectura. Perquè em vaig adonar que el que buscava la meva filla, com tantes de la seva edat, era evadir-se. A mi això em va semblar normal en la seva fase desenvolupament. El problema era que la manera més fàcil d’evadir-se era submergir-se en el caos addictiu del mòbil.

Així doncs, vaig començar a fer campanya. Li vaig dir que havia de llegir perquè les novel·les són la millor manera d’aprendre com funciona la gent per dintre. Em va contestar que n’aprendria més observant la gent que seguia a les xarxes socials, que hi abocaven tot el que portaven a dintre.

Li vaig dir que els llibres explicaven històries. Em va contestar: “Netflix”.

Li vaig dir que els llibres ensenyaven història. Em va contestar: “Internet”.

Li vaig dir que llegir l’ajudaria a entendre’s a ella mateixa i em va contestar: “Mmm, no, gràcies. Em dedicaré a viure”.

Li vaig fer promeses exagerades: que li compraria tots els llibres que volgués i que li posaria prestatges a l’habitació perquè des del llit veiés el llom dels que li agradaven més. Em va contestar: “Mama, benvinguda al teu somni”.

Em vaig adonar que no m’imposava als debats perquè pocs dels arguments de la meva filla en contra de la lectura em semblaven equivocats. Sí, llegir és una manera d’eixamplar l’univers i descobrir nous mons, però internet també ho és. Així doncs, aquestes discussions, que ens empipaven a totes dues, acabarien reduint-me a mirar d’entabanar-la amb la cognició, l’atenció i l’argument que llegir és “bo per a tu”.

Jo no volia que la meva filla agafés un llibre per aquests motius. No es tractava d’optimitzar el seu funcionament cerebral sinó de conèixer una màgia subtil concreta. ¿Sabeu el que se sent quan un autor resumeix una sensació que ni tan sols sabies que tenies i un centenar de bombetes se t’encenen al cap en una mena d’epifania? Volia que tingués l’oportunitat d’experimentar-ho. Com deia Neil Postman l’any 1982 a The disappearance of childhood, un mitjà basat en una pantalla, com ara la televisió o un vídeo, no pot crear aquesta mena de relació perquè, per la seva pròpia naturalesa, aquest mitjà ha d’omplir tots els espais en blanc. Els llibres, en canvi, deixen lloc per als espais en blanc, i per a la invenció que poden inspirar en el lector.

Per tant, vaig decidir tallar en sec totes les argumentacions amb una oferta pràctica freda i crua: diners en efectiu. Li vaig dir a la meva filla de 12 anys que li pagaria cent dòlars perquè llegís una novel·la. I em va contestar: “Què? De debò?”.

Vaig fer un sondeig entre els meus amics amb fills adolescents per saber quin llibre serviria per despertar-li el gust per la lectura. Tot i que els més rarets em van suggerir coses com El petit príncep i Cims borrascosos, el llibre esmentat més sovint pels que coneixen la meva filla era The summer I turned pretty (publicat en català amb el títol L'estiu que em vaig enamorar, de Jenny Han), que va servir de base per a una popular sèrie d’Amazon Prime que ella havia mirat i li havia agradat molt.

Vaig negociar l’acord: cent dòlars si acabava el llibre en un mes. Aleshores ens en vam anar de vacances amb la meva parella a una romàntica illa grega: una story amb la intervenció de cossos de mitjana edat en banyador i tan vergonyós per a una nena de 12 anys que era millor no aixecar la vista. Perfecte!

Les vacances van durar vuit dies i, abans que s’acabés el setè, la meva filla ja havia acabat el llibre. Quan vam tornar a casa, va demanar-ne la seqüela, que va llegir en unes dues setmanes sense cap cost addicional.

¿Això la portarà a llegir Donetes? ¿A devorar El vigilant en el camp de sègol i Dents blanques? ¿Es traduirà en una llarga vida de lectura plena de piles de llibres trontollant a la tauleta, uns llibres que considerarà els seus amics, professors, animadors i bàlsam per a qualsevol problema que pugui tenir?

No ho sé. El que sí que sé és que la meva filla ara té uns productes nous de Sephora per valor de cent dòlars que durant tot l’any passat em vaig negar a comprar-li. També sé que, juntes, hem obert per fi una nova porta d’entrada a la pàgina impresa: un lloc personal i tranquil que, imagino –espero–, li durarà tota la vida. És la millor inversió que he fet mai.

Copyright The New York Times

 

els plans

Josep M. Fonalleras
Els plans
El PuntAvui
19|7|2024

 

Trobo molt encertada la campanya del departament de Cultura per incentivar la lectura. De fet, un dels elogis que se li poden fer és que no aposta pels tòpics que acompanyen sovint aquesta activitat intel·lectual: la lectura et canvia la vida, la lectura et fa més feliç, la lectura t'obre a mons nous, llegir t'eleva. Potser sí que és veritat, tot això, però és tan vague, tan eteri, tan tòpic, que no crec que serveixi gaire com a incentiu. Un dels encerts de "Llegir, al centre dels teus plans" (el lema de la campanya, emmarcada en el Pla Nacional del Llibre i la Cultura) és que no pressuposa cap efecte benefactor singular.  Simplement és una proposta de mínims. Si tens plans, fes que hi hagi un lloc també per a la lectura. A més, hi ha un ús de la coma com a marca de l'elisió que em sembla del tot fascinant i molt genuí. L'eslògan hauria de dir: "Posa llegir al centre dels teus plans", però evitem el "posar" (i, al mateix temps, l'imperatiu) per donar més relleu al "llegir", que s'entén més com un suggeriment que no pas com una ordre. Els plans, segons la campanya, són "platja i sol", "autobús i viatge", "passeig i benestar", "terrassa i diumenge" o "sofà i manta". És a dir, perspectives més aviat discretes que ens aboquen a un gaudi més aviat casolà i reposat.

Plans d'estar per casa. Entremig, la lectura, simbolitzada per un pictograma que se situa justament entre les dues variables del plaer domèstic. No calia, segur, anar més enllà i prometre paradisos terrenals, transformacions màgiques, experiències supremes. Només pensar en un llibre i pensar que el llibre pot entrar en els teus plans.

Com ara ho devien pensar els usuaris de la biblioplatja de la Biblioteca Comarcal de Blanes. Arran d'aigua, anaven a buscar lectures per posar-les al mig. Fins que el 14 de juliol a la nit uns vàndals van destrossar la caseta de fusta. A prop, tota una gentada celebrava el triomf d'un equip espanyol de futbol.

la literatura no és obligatòria

La literatura no es obligatoria. Podemos prescindir de ella y llevar una vida útil y feliz. De hecho, es una de las pocas cosas no obligatorias que van quedando, y en ese sentido se parece más a un gesto de resistencia que a la contribución al bien social que hace a un buen ciudadano. De ahí que resulte un tanto incongruente la promoción de la lectura que suele hacerse desde el poder establecido. Incongruencia atenuada por la sospecha de que los que ejercen el poder no hacen lo que predican, y es gracias a eso que ejercen el poder. 

César Aira. «¿Qué hacer con la literatura?». A: La ola que lee. Artículos y reseñas 1981-2010. Random house, 2021. P. 299.

lectura i adolescència

JÚLIA BAENA
Lectura i adolescència: no és PISA!
Ara
11|2|2024

Observant els joves lectors a la biblioteca de l’institut penso en l’eterna acusació (“és que els joves no llegeixen!”) i la manca d’autocrítica d’un sector adult que, segons les estadístiques, llegeix per lleure encara menys (Hàbits de lectura i compra de llibres, 2022). Els resultats de les proves PISA han provocat tota una allau de crítiques i propostes sobre com fomentar la lectura, especialment als centres educatius, però abans cal plantejar dues preguntes importants: quin tipus de lectura volem fomentar i per què la volem fomentar? Potser no hem de pensar només en “fer lectors”, i ens hem de centrar en fer lectors competents. Quan parlem de lectura, no només parlem de novel·la: parlem d’un univers lector ampli, que inclou diferents gèneres, estils, suports i formats. I per què volem que llegeixin? Diu Michèle Petit que la lectura pot ajudar els joves a ser una mica més subjectes de la seva pròpia vida. Aquest hauria de ser el nostre objectiu quan parlem de lectura i joves: donar el coneixement i les eines als joves per poder triar, amb una llibertat real, si volen o no volen llegir.

Moltes persones que venen d’entorns lectors poden pensar que, tenint biblioteques públiques, no existeixen problemes d’accés a la lectura. Però cal tenir en compte que els lectors joves no neixen per generació espontània; es fan, majoritàriament, a la infància, i hi ha molts infants que mai són acompanyats a la biblioteca pública, ni tenen llibres a casa. L’escola és clau i sovint es converteix en la seva única via d’accés a la lectura; és necessari facilitar la formació i el temps als mestres per tal que els infants tinguin contacte amb lectures de qualitat que els permetin arribar a l’adolescència amb el bagatge i les eines que calen per poder gaudir i entendre què llegeixen.

Existeixen tres factors importants: l’espai, les lectures i la mediació. En primer lloc, és necessari disposar de temps i espai de lectura, de diferent tipus i amb diferents objectius, durant l’horari lectiu. En segon lloc, els itineraris lectors no poden construir-se al voltant de lectures didàctiques i moralistes de baixa qualitat literària, que promouen valors o lliçons per damunt de la literatura (allò que Ana Díaz-Plaja anomenà en una ocasió “bistec pedagògic”), i per poder integrar literatura juvenil contemporània als plans de lectura, cal conèixer-la. En tercer lloc, no es pot deixar de banda la millor activitat per fer lectors competents: parlar de les lectures. La conversa literària i la tasca mediadora als centres educatius mai hauria de ser substituïda per booktrailers i booktubers, ni per aplicacions o empreses externes als centres. Per poder fomentar la lectura, cal que els docents s’acostin als seus alumnes per conèixer, com sàviament ens diuen expertes com Guadalupe Jover o Mireia Manresa, quines són les seves preferències, hàbits, frustracions i capacitats lectores. Llegir, conèixer lectures i lectors i conversa literària: no és cap recepta màgica, però funciona. 

Dins de l’àmbit educatiu hem de parlar de les biblioteques escolars, amb un impacte en el foment de la lectura més que demostrat. Cal impulsar i dotar de recursos les biblioteques escolars; la meitat d’escoles catalanes no disposen de biblioteca escolar, incomplint la llei 12/2009, d’educació. Alguns infants poden accedir a biblioteques escolars de qualitat a primària, però quan passen a secundària es troben amb magatzems abandonats de llibres vells. En una etapa en la qual creix el desinterès per la lectura, no seria convenient reforçar les biblioteques escolars als instituts? Altrament, caldria garantir que les biblioteques públiques, que fan una important tasca de foment de la lectura i donen suport als centres educatius, disposin de prou recursos humans, espais i formació per poder acostar la lectura al públic adolescent i establir xarxes amb els instituts.

En l’àmbit familiar també podem ser aliats de la lectura interessant-nos per les seves lectures i oferint oportunitats per parlar-ne. Si els regaleu llibres, recordeu que no existeix “un llibre que agradi als joves”, igual que no existeix “un llibre que agradi als adults”: són persones amb gustos, interessos i habilitats lectores diferents. Potser el que us agradava llegir a vosaltres no coincideix amb els seus gustos (recordem allò de “l'habitació pròpia” que deia Virginia Woolf). I cal predicar amb l’exemple: ens veuen llegir o som dels “m'agrada llegir, però és que no tinc temps”?

sexe, verdura, llibres

CARLOTA GURT
Sexe, verdura, llibres
Arallegim
4|1|2024

Una sexòloga em va dir que amb les criatures solem cometre un error quan els parlem de sexe: l’èmfasi el posem massa en la part reproductiva. Ho reduïm tot als espermatozous, l’òvul i companyia, i després ho emboliquem d’amor. És a dir, que els mentim, perquè fa segles que la funció reproductiva del sexe és la menys important a l’hora de practicar-lo. Quan parlem amb la canalla, obviem la part més important: que el sexe és sobretot plaer. Que fem l’amor amb tendresa o cardem amb desfici perquè ens encanta. I que, de fet, la part reproductiva moltes vegades és més aviat el problema del sexe, perquè has de fer mans i mànigues per evitar-la.

Una cosa paral·lela passa amb la verdura. De ben petits se la mengen sense problemes, però la comencen a rebutjar tan bon punt comencen a entendre l’imaginari social que s’ha construït al voltant de la verdura i que es transmet a través de l’audiovisual, els llibres i els comportaments col·lectius, és a dir, que la verdura ecs, que als nens no els agrada la verdura, que la verdura és un martiri. I llavors els acabem dient que han de menjar espinacs perquè són sans, i així fem que els espinacs no tinguin cap mena de gràcia.

Pensava en tot això en relació amb els llibres, perquè d’alguna manera passa una cosa similar. Ens esgotem repetint que s’ha de llegir per dominar la llengua, per arribar més lluny (o més endins), perquè és espiritualment sa, perquè s’ha de fer. I és cert, esclar, que si llegim entendrem millor la realitat i dominarem més la llengua i serem més capaços de moure’ns pel món, és tan cert com que el sexe serveix per reproduir-se. I així ens oblidem de parlar-los del plaer, que és (o hauria de ser) la part més important de llegir. Llegim perquè en traiem plaer, o plenitud o estímuls o companyia. Convertir la lectura en un deure i no en un plaer és una manera de desincentivar-la. Per descomptat, no podem esperar que els agradi qualsevol lectura, igual que tampoc a nosaltres ens agraden ni tots els llibres ni totes les verdures (ni totes les pràctiques sexuals). Així que el que cal fer és deixar-los tastar diverses coses perquè hi puguin trobar el plaer per si sols.

 

pamflet

IGNASI ARAGAY
Llegiu!
Arallegim
3|11|2023

Això no és pròpiament un article. És un pamflet. No sigueu burros, no sigueu mandrosos. Llegiu! Busqueu el temps, asseieu-vos còmodament, trobeu un racó tranquil –a casa, en una biblioteca, en un parc i agafeu un llibre. Allunyeu el mòbil i l’estrès. Desconnecteu de les urgències. Oi que no dubteu a trobar temps per fer exercici? Oi que us preocupeu per menjar bé? Oi que teniu cura del cos? Doncs també és necessari exercitar i alimentar la ment. Mens sana in corpore sano, proclamaven els clàssics.

Llegiu! La millor manera de fer-ho és amb la lectura reposada, deixant que un riu de paraules escrites us penetri suaument, dotant així la vostra ment d’uns potentíssims ulls interiors. Erasme de Rotterdam en deia "la lectura lenta". Feu-ho amb música de fons o embolcallats de silenci. (Escoltar música és una altra activitat fabulosa. Et fa pessigolles, t’eriça la pell i els sentits. Emociona i asserena. Pot acompanyar, precedir o epilogar una lectura.) Una bona estona de lectura és música celestial.

Llegiu! Però no us enganyeu: dedicar temps a la lectura voldrà dir renunciar a altres coses. I cal tenir clar que si n’assoliu l’hàbit ja no ho podreu deixar. Llegir és tan addictiu com fer esport o com el bon vi. Com en aquests casos, si es fa amb mesura –tornem als clàssics: "De res, massa"– esdevé un plaer irrenunciable. A llegir se n’aprèn llegint. És una activitat mecànica fins que esdevé un art. Com explica Gregorio Luri, hi ha un moment que els infants passen d’aprendre a llegir a aprendre llegint. Màgia! I com s’habitua algú a llegir regularment? Aquí no hi ha màgia ni secrets: llegint regularment.

Llegiu! Els beneficis de la lectura són molts i diversos, però el millor és que d’entrada mai no saps de què et servirà cada lectura. Potser, com ens recorda Nuccio Ordine, només serà una misteriosa cosa bella i inútil. I tanmateix llegir és sempre un suplement de vida, una mena de vitamina que t’endreça el cap i els sentiments, et fa més conscient de qui ets i del món on vius. No és molt, això? També et fa més tolerant, amb els altres i amb tu mateix. Rebaixa l’egocentrisme narcisista que, poc o molt, a tots ens embolcalla. Fa que relativitzem i ens relativitzem. Té encara una altra virtut espectacular: et connecta amb tot el bagatge dels qui ens han precedit. Et permet viatjar enrere (i endavant) en el temps. Recordar el passat i imaginar el futur. Com deia Emili Teixidor, els llibres "són la memòria del món". I són alhora la imaginació del món. Teixidor també insistia que "com més paraules tenim, més humans som", i les paraules s’adquireixen de debò amb la lectura. Llegir és "emparaular" el món, deia el filòsof montserratí Lluís Duch.

Llegiu! Llegir és tan infinit com somiar, t’obre les portes a realitats impensades, t’ajuda a imaginar, a fabular. Està a cavall entre somiar adormit i somiar despert. Algú et dona permís per entrar en una existència paral·lela i, sense adonar-te’n, te la fas teva. El cinema també ho té, això, però la lectura exigeix més esforç i, com a conseqüència, se’t fica subtilment endins, arrela en el teu cap i el teu cor. Al cinema ets espectador, davant d’un llibre actues. La diferència entre la imatge en moviment i la lectura seria equivalent a viatjar en avió o a peu. Des de les altures i a gran velocitat tot és bonic i fascinant, des de terra i a poc a poc es veuen els defectes però alhora toques i sents les minúscules meravelles: el vol d’una papallona, l’olor de terra molla, la mirada d’un cabirol solitari. Una bona pel·lícula (o sèrie) va precedida d’un bon llibre que l’ha inspirat o d’un bon guió, és a dir, d’un text escrit, paraula a paraula.

Ara que el planeta Terra ja gairebé no té secrets geogràfics, als llibres hi podem seguir fent grans descobertes, com si fossin illes màgiques. Cada llibre "un lloc nou", escriu Gustavo Martín Garzo. I en aquesta època accelerada, Irene Vallejo ens recorda que cada llibre és un aliat "per recuperar el plaer de la concentració, la intimitat i la calma".

l'hàbit no fa el monjo

ORIOL GONZÁLEZ TURA
L’hàbit no fa el monjo
Col·lectiu Pere Quart
26|9|2023

El 29 de maig d’enguany, va publicar-se la dada que els nens i nenes de 4t d’Educació Primària tenen un molt baix nivell de comprensió lectora: «Catalunya (507 punts) està catorze punts per sota de la mitjana espanyola (521). Només Melilla (499) i Ceuta (498) tenen dades més dolentes». Immediatament van començar a aparèixer reaccions que es movien entre la sorpresa i la indignació (vegeu annex). Tanmateix, els que treballem amb adolescents als centres educatius de Catalunya sabem que majoritàriament no llegeixen —o llegeixen molt poc— i, sobretot, entenen de manera molt parcial, incompleta o errònia el que llegeixen; per tant, la sorpresa per aquesta dada és mínima. La indignació és comprensible, però per si sola no canvia les coses. Plànyer-se de la falta d’hàbit lector o de la manca de recursos per als centres educatius per organitzar i dinamitzar —sobretot dinamitzar— biblioteques escolars de debò no resol el problema real: les mancances profundes i greus de comprensió lectora. Certament, és molt preocupant que els nostres infants i joves tinguin un nivell baix de comprensió lectora perquè com diu Gregorio Luri, «a partir de 4t d’EP els nens i nenes deixen d’aprendre a llegir per aprendre llegint»; per tant, si no dominen la lectura difícilment aprendran continguts nous amb profunditat i rigor i, encara més difícilment, adquiriran el vocabulari i els mecanismes de raonament que necessiten per entendre conceptes més complexos i, al capdavall, la societat i el món que els envolta. 

El Departament d’Ensenyament —el mateix que ha suprimit les lectures prescriptives i qualsevol cosa que s’hi assembli del currículum— ha dissenyat un Pla lector que dedica una hora a la setmana (a l’ESO) a la lectura amb els objectius de fomentar l’hàbit lector, estimular el gust per la lectura i desenvolupar la comprensió lectora. El curs passat vaig fer una enquesta entre professorat de Català per saber com organitzaven i com funcionava l’hora de lectura. De les respostes que vaig rebre —per bé que assumim la representativitat molt parcial de la situació—, se’n pot despendre que l’organització i el funcionament d’aquesta activitat són un desgavell perquè cada centre la planteja com vol o com pot, pensant més en complir les indicacions del Departament sobre l’existència d’aquesta hora de lectura que no pas en l’objectiu i l’eficàcia de l’activitat. Doncs a la vista dels resultats —els dels nivells de comprensió de l’alumnat i els de l’enquesta—, diria que aquest Pla lector erra el tret de totes totes.

Pel que fa a l’intent de fomentar l’hàbit lector, remeto al títol d’aquest text. Sabem de sobres que tenir l’hàbit de fer alguna cosa no ens fa necessàriament bons en allò o no ens resol els problemes: podem tenir l’hàbit de raspallar-nos les dents dos cops al dia, però patir gengivitis; i podem tenir l’hàbit de practicar algun esport, però no ser jugadors especialment destres o bons. El gust per la lectura és quelcom molt personal i que no es pot imposar; de la mateixa manera que no podem pretendre que a tothom li agradi la gastronomia japonesa o la música de moda per molt que els mitjans de comunicació la difonguin per terra, mar i aire. En canvi, desenvolupar la comprensió lectora sí que és quelcom que es pot aconseguir amb un bon entrenament —allò de l’esport que deia abans—, però perquè sigui així cal un entrenador ben preparat i un pla de treball exhaustiu i amb sentit. En aquest sentit, Roberto Casati constata que «el context escolar és fonamental perquè és també el context en què s’aprèn a llegir. Parlo de la lectura aprofundida, de l’exercici d’abordar un text llarg i complex sense perdre el fil, entendre el que es llegeix i, a ser possible, poder-ho explicar. No surt de forma natural, se n’ha d’aprendre, i un cop après, cal protegir-ho». 

Arribats a aquest punt, soc del parer que, tal com està plantejada actualment, l’hora de lectura no assoleix cap dels tres objectius, justament perquè aquests tres objectius es barregen i no es corresponen amb les accions que duem a terme per intentar assolir-los. Proposar als alumnes de 1r a 4t d’ESO una hora de lectura setmanal —distribuïda de les maneres més rocambolesques i rebuscades en la jornada escolar— en què senzillament agafin un llibre i llegeixin —mentre el professor de torn controla que, com a mínim, no distorsionin aquella hora lectiva, en el sentit original del terme— està condemnat a fracassar i no va més enllà de ser un eslògan de màrqueting barat per tranquil·litzar les consciències dels dirigents departamentals. 

Així, doncs, el que cal, si volem un Pla lector de debò —i no un de prim com una orella de gat, que deia el poeta—, és posar l’objectiu en l’entrenament de la comprensió lectora. La resta, és a dir l’hàbit lector i el gust per la lectura, ja arribaran, si és que han d’arribar. Al capdavall, no és imprescindible que a tots els adolescents els agradi llegir, però sí que és imprescindible que tots els adolescents sàpiguen llegir en els termes que planteja suara el filòsof italià. Si aconseguim això, és molt probable que n’hi hagi alguns que hi trobin gust i plaer i, per tant, adquireixin l’hàbit de la lectura com una activitat central en la seva vida. Tanmateix, si no saben llegir, si la lectura és una dificultat que en molts casos és vista com un repte insuperable o un obstacle insalvable, no aconseguirem ni una cosa ni l’altra i, per acabar-ho d’adobar, tindrem ciutadans ignorants i sense capacitat de pensar amb rigor —ves que no sigui justament aquest l’objectiu dels nostres polítics, però no vull ser tan malpensat.

C. S. Lewis està convençut que «la excelencia en la lectura, como la excelencia en cualquier otra actividad, no puede alcanzarse sin experiencia ni disciplina y, por tanto, no está al alcance de los más jóvenes». Tanmateix, m’agafo a l’experiència i la disciplina que esmenta el professor perquè, si es col·loquen a la diana de l’hora de lectura, és molt probable que els resultats millorin notablement. Però no deixem Lewis perquè en un altre moment del seu assaig —publicat per primera vegada el 1961— descriu el que ell anomena «lector no literari» que, resumint-ho molt, es caracteritza per: repetir els mateixos models textuals (bàsicament narracions); llegir només amb la vista (és a dir, sense parar atenció a la profunditat del text); no ser conscient de l’estil perquè llegeix superficialment; buscar l’element verbal mínim (és a dir, la brevetat i la simplicitat lingüística), i preferir l’avanç ràpid de la història. El cas és que quan vaig llegir aquesta descripció, vaig pensar que Lewis (des del 1961!) feia un retrat robot perfecte dels nostres alumnes i, alhora, ens retreia el que com a professorat no fem del tot bé. Si el que volem és formar «lectors literaris» —és a dir, atents, profunds, rigorosos, rics…—, cal que basem l’entrenament de la lectura en la diversitat textual, l’atenció, l’anàlisi i la reflexió sobre el què i el com, l’extensió i la solidesa lingüística i el valor del pensament per sobre de la mera acció.   

A partir d’aquí, podem dissenyar un Pla lector que ho sigui de debò i que vagi més enllà d’imposar un hàbit sense monjo. Així, el primer que necessitem —continuo amb el símil esportiu, pobre, si voleu, però eficaç— és un bon entrenador. El professorat especialista en filologia, en literatura i en filosofia, probablement, són els millors candidats per fer aquesta tasca: dominen el vocabulari, l’escriptura, els recursos literaris, etc. A més, són persones tocades pel gust per la lectura i segur que de retruc sabran despertar-lo en l’alumnat —ni que sigui en un o dos, no perdem l’optimisme. No ens ha de fer por reconèixer que hi ha professors que llegeixen molt poc, que no llegeixen i que, sense miraments, admeten que no els agrada llegir. Aquest segment del col·lectiu ha de quedar al marge de la responsabilitat d’ensenyar els infants i joves a llegir perquè assignar una tasca a personal que no està preparat per fer-la —ni vol estar-ho— és una irresponsabilitat que ratlla la negligència.

L’altre element imprescindible per entrenar la comprensió lectora és la diversitat textual que vagi més enllà de narracions buides, previsibles i repetitives. En aquest punt s’obre el meló: s’ha d’obligar a llegir les obres clàssiques? Hauré de deixar la reflexió profunda per un altre moment, però apunto un parell d’idees. D’entrada, el que em sembla indiscutible és que els textos clàssics s’han de conèixer; però això no vol dir que s’hagin de llegir. En segon lloc, aquestes obres s’han de llegir quan hom estigui preparat per fer-ho; és a dir, quan hagi entrenat molt i bé. En les circumstàncies actuals, fer llegir a pèl —i tothom sap que això passa— qualsevol clàssic universal de qualsevol moment, època o període em sembla una temeritat que només pot acabar amb una deserció col·lectiva de possibles lectors. Per tant, cal diversitat de textos —literaris i no literaris, és clar—, però seleccionats amb criteri per aquells bons professionals que esmentava abans perquè, tornant a Lewis, «la mayor salvaguarda contra la mala literatura es experimentar en su plenitud la buena». A la varietat textual, cal afegir-hi la multiplicitat de suports. Per descomptat, penso que s’ha de prioritzar la lectura en paper perquè ajuda a entrenar l’atenció, la lectura pausada i reflexiva, facilita la relectura, etc. Però també cal aprendre a llegir en suports digitals, perquè els mecanismes de lectura són diferents i n’hem de ser conscients, perquè si els dominem podrem evitar que ells ens dominin a nosaltres. Finalment, hem d’afegir un darrer ingredient a aquesta recepta: el temps. I no em refereixo a la distribució de l’hora de lectura en l’horari escolar, sinó a la capacitat d’aconseguir que durant aquella estona el temps s’aturi i puguem centrar tota l’atenció en el text que tenim al davant, en cada paraula per veure com està construït, per veure com diu el que diu i com ho rebem.

Tot plegat ens porta a haver-nos de replantejar el Pla lector per atribuir-li un primer objectiu essencial: tenir una bona competència lectora. Sense això, la resta d’objectius —l’hàbit lector, el gust per la lectura, el criteri literari— són impossibles d’assolir, fins al punt que, qualsevol acció que emprenem per arribar-hi serà un fracàs si no hem posat uns bons fonaments en comprensió lectora. Això passa, també, per  deixar en mans dels professionals experts i convençuts totes aquestes tasques i per donar més hores a les matèries de llengua i literatura. Bé, ha de ser així si des dels despatxos es creuen de debò que la comprensió lectora és fonamental per formar ciutadans cultes, rigorosos i lliures. Jo n’estic cert. 

llegir no és natural

Leer no es algo natural. Menos aún lo es el gusto por la lectura, el deleite por los libros o la literatura.  Por eso la ingenuidad de las campañas de lectura que apelan a mejoras personales intangibles no pueden tener la más mínima repercusión sobre la predisposición de personas que no han recibido herencia o refuerzo cultural alguno. Y si ya resultaba difícil persuadir a los no lectores del provecho de la lectura en un campo cultural donde predominaba la presencia de los libros como referente indiscutible, más aún lo es hoy en un campo cultural absolutamente fragmentado en el que los libros han pasado a ocupar un lugar periférico y en el que las jerarquías instituidas por aquellos mismos que estaban interesados en que existieran categorizaciones claras han desaparecido.

[...] ¿No deberíamos preguntarnos, en cambio, sobre cómo son producidos los lectores, cómo son seleccionados, cómo son formados, para tener la ocasión de generalizar esas condiciones de posibilidad a los demás? ¿En qué y cómo las condiciones sociales de formación de lectores afectan a su lectura de los textos que exponen como canónicos y que dan como referencia ineludible? ¿No hemos convertido la lectura, solamente, en un acto ritual del humanismo académico desligado de los anhelos e intereses reales de aquellos que de verdad la necesitarían? Como escribía César Rendueles en una autocrítica paródica que desvelaba el quid de la cuestión, «la gente que nos dedicamos a la filosofía somos un gremio menesteroso. Demasiado flacos o gordos, más tapados que vestidos y con habilidades sociales cuestionables. ¿Para qué servimos? Lo único que se me ocurre es que servimos para leer. Escribimos raro. Bastante mal, en realidad. Somos pedantes y básicamente incomprensibles. Pero leyendo os meamos».

Quizá deberíamos aprender a mear todos juntos.

Joaquín Rodríguez. La furia de la lectura. Por qué seguir leyendo en el siglo XXI. Tusquets, 2021. P. 203-206.

 

bancs de paners

 

 

JÚLIA TRULLÀ

Madrid estrena 20 bancos en forma de libro para sentarse a leer

OndaCero
14|3|2023 

 

Madrid instala bancos con forma de libro para promover el gusto y la afición por la lectura bajo la campaña ‘Asienta la lectura-siéntate a leer’

El Ayuntamiento de Madrid, a través de las áreas de Cultura, Turismo y Deporte y de Economía, Innovación y Empleo, ha puesto en en marcha la campaña de promoción de la lectura ‘Asienta la lectura-siéntate a leer’ instalando, durante tres meses, 20 bancos en forma de libros repartidos por toda la capital. El objetivo de esta iniciativa es promover el gusto y la afición por la lectura en todos sus formatos.

Tomando como eje vertebrador la celebración del Día Internacional del Libro, que será el próximo 23 de abril, así como las Ferias de Madrid y del Libro Antiguo de Primavera, estos puntos de encuentro al aire libre que invitan a los ciudadanos a sentarse a leer durante unos minutos o a escuchar una lectura.

[...] 

Cada banco está dedicado a una obra de un autor diferente y están ubicados en localizaciones cercanas a librerías, donde poder adquirirlos, o bibliotecas municipales, donde poder leerlos de forma gratuita. Ambas se unen a esta iniciativa como agentes culturales que proporcionan lectura, con el objetivo de dinamizar la actividad de las bibliotecas municipales y las librerías de la ciudad, en especial las pequeñas de proximidad y especializadas. Mediante un código QR en cada uno de los bancos, se podrá navegar por la información sobre los equipamientos culturales y comerciales de la ciudad.

Los autores a los que están dedicadas las esculturas son: Javier Castillo, Santiago Díez, María Esclapez, Albert Espinosa, Arta Game, Juan Gómez Jurado, Francisco Ibáñez, Joana Marcus, Risto Mejide, Juan José Millás, Kate Morton, Ana Punset, Miriam Tirado, J.K. Rowling, Elísabet Benavent, Rosa Montero, Julia Navarro y Eloy Moreno, además de escritores clásicos como Emilia Pardo Bazán y Benito Pérez Galdós cuyos bancos se colocarán también en el paseo central de El Retiro durante la celebración de la Feria del Libro.

Aquí i aquí trobareu més bancs-llibre d'altres ciutats.

mundial lector

 

Mireu també -----> Punts de llibre de la cadena mexicana de llibreries Gandhi.

les circumstàncies lectores

TINA VALLÈS
Les circumstàncies lectores
Vilaweb
24|11|2022

S’ha de dir més: no hi ha cap fórmula màgica per convertir algú en lector. Feu l’exercici d’esbrinar per què llegeixen les persones que us envolten i veureu quina varietat de respostes. Varietat de respostes, sí, però amb un denominador comú: tenien llibres a l’abast, molts i variats, fos a casa o a la biblioteca del poble, del barri o de l’escola. Sense això, sense llibres, no hi ha lectors. És una obvietat, però vaig veient que convé recordar-ho sovint. Fa temps, vaig fer unes xerrades per a les escoles que amb el títol de “El disgust de la lectura” pretenien donar eines i alhora tranquil·litzar les famílies pel que fa al maldecap de la lectura. I el primer que els deia, a la colla d’adults preocupats que m’escoltaven en una aula i fora de l’horari lectiu, era: “No podeu fer que els vostres fills siguin lectors perquè no depèn de vosaltres.” Però de seguida afegia que els donaria deu consells per fer que els seus fills s’acostessin a la lectura, que acostar-los als llibres era tot el que podien fer perquè (potser) fossin lectors, és a dir, donar-los les millors circumstàncies lectores.

La xerrada es titulava “El disgust per la lectura” precisament perquè la tesi era que llegir es fa per gust, no a disgust, i alhora es referia també al disgust dels pares dels fills no lectors. S’entén, oi? Si llegir es fa per gust, tot el que pots fer perquè algú llegeixi és facilitar-li l’accés als llibres. Abans d’etzibar-los el decàleg de consells, a les famílies els feia una pregunta: quants de vosaltres llegiu? I a quants de vosaltres els fills us solen veure llegint? I hauria pogut fer més preguntes, però amb aquestes dues ja s’estenia una certa inquietud entre les butaques i ja podia arrencar amb el decàleg (us en posaré una versió molt esquemàtica, que la xerrada durava una hora llarga).

Decàleg de consells per fer que els fills s’acostin a la lectura

1. Llegiu també vosaltres, sou el seu exemple.

2. Envolteu-los de llibres, que en tinguin sempre a l’abast, a totes les estances de la casa, a la motxilla, al cotxe, al metro, sempre. 

3. Visiteu els “temples” dels llibres: les biblioteques i les llibreries. 

4. No tot s’acaba a les novel·les: hi ha més gèneres, hi ha llibres per a tots els gustos. 

5. Llegiu amb ells: les aficions, com anar a la muntanya o en bicicleta, es comparteixen. 

6. Llegiu en veu alta: llegiu poesia, teatralitzeu-la, llegiu a dues veus, la literatura abans que res va ser oral. No sempre hem de llegir en silenci. 

7. Parleu del que llegiu. Oi que comenteu les obres que veieu al teatre, les pel·lícules, les sèries, els viatges? Doncs feu el mateix amb els llibres, parleu-ne. Els ensenyareu a escoltar i aprendran a opinar. 

8. No tot s’acaba al paper. Quan jo era petita, l’enemic del llibre era la tele, ara ho són les pantalles. Però ben utilitzada la pantalla pot ser una aliada de la lectura. Hi ha infinitat de recursos a la xarxa, a banda dels llibres electrònics, és clar. 

9. Llegir no és un càstig. Tornem a la muntanya i la bicicleta, oi que no té sentit castigar una criatura a anar a passejar amb la bici? Doncs perquè l’hem de castigar a llegir? Quin missatge li donem, fent-ho? 

10. Que s’avorreixin. Un dels problemes actuals pel que fa a la lectura és la manca de temps: extraescolars a dojo, pantalles, deures… És normal que no llegeixin perquè no tenen temps per avorrir-se. Doneu-los aquest temps, sempre que pugueu.

He volgut recuperar aquests deu consells després d’haver participat en el festival FLIC, amb la col·laboració del PEN Català, fent una xerrada amb el mestre Joaquim Carbó, moderats per David Guzman, sobre el repte d’escriure per a nens i joves. Com heu pogut veure, no hi descobria res de nou, en el decàleg, més aviat hi feia una mica d’endreça, i en tot cas aquests deu consells ja hem quedat que només serveixen per crear unes circumstàncies lectores, no per fer lectors. Ara bé, les circumstàncies lectores que més ens calen, les més importants, no les tenim, i d’això es va parlar la setmana passada al festival FLIC.

A la xerrada anterior a la d’en Carbó i servidora, titulada “Qui escriurà el futur?”, Núria Cárcamo, de la Llibreria Sendak, ja ho va dir: “Nosaltres som la resistència, hem de fer feina de formigueta”, i aquest nosaltres som tots els del sector del llibre, però sobretot les llibreries i les biblioteques. “La formació literària ha de ser el pal de paller a l’escola”, va dir Cárcamo, i Laura Huerga, editora de Raig Verd i presidenta del PEN Català, ho va acabar d’arrodonir: “Hem de fer entendre que la lectura és una cosa que et servirà a tu personalment.” Montse Ayats, que ara és al capdavant del Pla Nacional del Llibre i la Lectura, va aclarir que la situació no és fàcil: “Una part molt important de la societat no valora la literatura.” Júlia Baena, bibliotecària escolar, explicant la seva experiència professional, va ser com un far: calen biblioteques escolars ben equipades a tots els centres, i ben equipades vol dir que tinguin no solament un bon fons de llibres de tots els temes, gèneres, etcètera, sinó que al capdavant hi hagi un professional, un bibliotecari, amb qui els mestres i professors puguin comptar per acostar els llibres als alumnes, per orientar-los, per oferir-los la màxima varietat possible. És la manera més democràtica (la paraula és aquesta) de fer lectors, de crear les circumstàncies lectores ideals perquè tots els nens i nenes, tots els nois i noies, tinguin accés als llibres: les biblioteques escolars.

Quan Carbó i servidora vam pujar a l’escenari, vam fer un repàs de com era i com és el panorama de la literatura infantil i juvenil (LIJ). Va ser un luxe tenir Joaquim Carbó de company de conversa, i mentre ell explicava com va renéixer la LIJ en català en plena postguerra, jo em vaig dedicar a explicar com ho tenim ara. I diria que ara, tot i els índexs de lectura, tot i la situació del català, tenim més eines que anys enrere, però ens en falten d’importants, i ens falta, també, treure més partit de tot el que tenim a l’abast, de connectar-ho més, de donar-ho a conèixer més a tothom qui hi pugui estar interessat.

Tenim les biblioteques públiques que programen activitats entorn dels llibres dia sí dia també; tenim moltes famílies que porten la canalla a la biblioteca des de ben petits, des d’abans que aprenguin a llegir per si sols; tenim llibreries especialitzades en LIJ que ofereixen un assessorament preuadíssim a famílies, escoles, instituts i biblioteques a l’hora d’adquirir títols; hi ha més editorials especialitzades que mai; hi ha els clubs de lectura de les llibreries i les biblioteques que són autèntiques “fàbriques” de lectors crítics i tenim a més les xarxes socials per difondre i promoure la lectura. Tot això és el que funciona.

Què no funciona i és importantíssim? El que deia abans: que des d’Educació es prenguin seriosament la lectura, perquè volem que els nostres fills, nebots, néts…, tinguin recursos i siguin crítics, volem que sàpiguen pensar, raonar, opinar, entendre el món i el que els passa, i no ho faran si no són lectors. La solució és la biblioteca escolar, no em cansaré de repetir-ho, fins i tot hi ha una llei que ho diu, perquè hi ha un perfil d’alumne que l’únic lloc on tindrà accés als llibres és a l’escola i a l’institut, tinguem-ho clar.

Què més no funciona? Els mitjans de comunicació: la LIJ és un contingut de segona als mitjans, se’n parla poquíssim (ja ho sé, en general es parla poc de llibres, no baixo de la figuera), de vegades sense tenir-ne gaire idea, sovint amb aquell rerefons d’estar parlant d’un subproducte senzill, com si escriure per a nens i joves fos més fàcil que escriure per a adults. La literatura és sempre literatura, ho ha de ser, l’escriguis per a qui l’escriguis, i si els mitjans entenguessin això, si als diaris, ràdios i teles hi hagués una secció dedicada setmanalment a la LIJ, la percepció que se’n té canviaria, i potser, de retruc, combatríem una mena d’“intrusisme” que a la LIJ penso que és més perillós que en la d’adults: el famós que escriu un llibre, o més concretament, el famós que acaba de tenir un fill i ara resulta que, alehop!, ja sap escriure contes infantils.

Hi ha encara més coses que no funcionen, i una de també molt important té a veure amb els creadors (i amb això acabaré): necessitem que els autors més joves, els que comencen, els que volen escriure, tinguin facilitats per fer-ho, necessitem noves generacions d’escriptors de LIJ, cal ampliar l’ecosistema, però els joves d’avui dia viuen més en precari que mai i evidentment així no hi ha qui escrigui. M’ho explicava Carbó mentre ens treien els micròfons després de la xerrada: “Jo perquè al matí treballava a la Caixa, perquè si no…”, i ho deia com un lament (amb tota la raó), però sentint-lo vaig pensar que els joves escriptors d’ara ho tenen clarament pitjor, i sense ells, i a més a més sense lectors, no és que ens hàgim de preguntar només qui escriurà el futur, sinó també: qui el llegirà?

una experiència estètica

ENRIQUE DÍAZ ÁLVAREZ
Bolaño y el fuera de lugar
Al blog: Archivo Bolaño
11|12|2022

La literatura es, además de otras cosas,

un modelo de conducta.

Julio Ramón Ribeyro

Solo en una ciudad como México DF puedes desear que te roben un libro. Hace años, cansado de perder reiteradamente el radio del coche con diversos cristalazos, decidí involucrar a los ladrones en una experiencia estética. La mecánica era simple, estacionaba en la calle —si era de noche lejos de los postes de luz—, ponía un libro en el asiento del copiloto y, cuando el barrio era bueno, incluso bajaba un poco la ventanilla para incitar el delito de mi ladrón lector ideal.

En vez de una burda radio Clarion, les ofrecía libros que había disfrutado a mis entonces veinticinco años. Por ese asiento desfilaron La muerte de Artemio Cruz de Fuentes, Mi último suspiro de Luis Buñuel, Diario de un seductor de Kierkegaard, Masa y poder de Canetti, y un diccionario de símbolos carísimo. Inevitablemente mi familia y amigos se enteraron del disparate y terminaron sugiriendo títulos. Algunos de ellos, bajo el contexto, llegaron a constituir una verdadera obra de arte; el propietario a plazos de un Volkswagen gris pide que le roben Cómo ser buenos de Nick Hornby.

Nunca recibí el cristalazo, pero esa terapia absurda funcionó: me quitó la rabia del hurto y me acostumbré a leer en los embotellamientos. Todo esto era para confesar que hace poco me sorprendí pensando en regresar al Distrito Federal y poner mi ejemplar de Los detectives salvajes en el asiento del copiloto. Quizás así encontraría al caco interlocutor. Después de todo, esa novela universalmente mexicana se ha hecho célebre pasando horizontalmente entre las manos de diversos afectados. El problema es que ya no tengo coche y no recuerdo a quién le presté esa novela...

Aquí, la resta de l'entrada.

la biblioteca com a tria

 

MIQUEL DE PALOL

La biblioteca com a tria
La República
26|5|2018

La pres­cripció de lec­tu­res és una de les fun­ci­ons més relle­vants i deci­si­ves de l’auto­ri­tat intel·lec­tual, mal que a par­tir de certa ampli­tud d’ele­ments és dis­cu­ti­ble i, depèn des de quina posició, fins i tot peri­llosa. Em plau­ria entrar des d’aquí a dis­cu­tir una llista, un cànon o el que se’n vul­gui dir o cor­res­pon­gui, però malau­ra­da­ment la situ­ació del nos­tre país és tan precària que ja no es tracta de pon­de­rar ele­ments, sinó, des­es­pe­ra­da­ment, de bre­gar per l’existència.

No els parlo del con­junt del país i del 155. Pot­ser a algú li sem­blarà un sar­casme això que diré, però tant de bo fos aquest el pro­blema, perquè el mal esta­ria detec­tat i la solució, mal que difícil i dolo­rosa, iden­ti­fi­cada. El pro­blema és entre nosal­tres, en la des­ar­ti­cu­lació, la deso­ri­en­tació i l’auto­com­plaença d’una casta pseu­do­pres­crip­tora que, en rigor, no exis­teix. El mal de la nos­tra pres­cripció és que no n’hi ha.

Al llarg de la seva vida, aquest cro­nista ha assis­tit com a mínim a mitja dot­zena de plans de foment de la lec­tura, a càrrec de dife­rents ins­ti­tu­ci­ons. Des de tots es pre­te­nia alli­be­rar la ciu­ta­da­nia de la trista misèria de la con­dició ille­trada, i natu­ral­ment superar el fracàs dels ante­ri­ors. El pro­blema de tots aquests plans no ha estat només que hagin mort d’ina­nició, perquè una cosa és fer un pla i una altra rea­lit­zar-lo i man­te­nir-lo, sinó que ja havien nas­cut morts. Els havien fet indi­vi­dus –i indivídues– més pre­o­cu­pats per la mecànica que pels con­tin­guts, i aquest prin­cipi és cala­mitós. Si això es com­bina amb els lli­bres que es fan lle­gir a les cri­a­tu­res i els ado­les­cents a les esco­les i els ins­ti­tuts, el resul­tat és mata­dor per força.

Cada cop que he inten­tat asse­nya­lar la qüestió dels con­tin­guts m’he sen­tit la mateixa música: tant hi fa si és amb lli­bres no gaire bons, es tracta que les cri­a­tu­res adqui­rei­xin l’hàbit lec­tor, després ja acce­di­ran a les obres excel­ses. Doncs no, resulta el con­trari. Si els fas lle­gir por­que­ries els hauràs vacu­nat per sem­pre con­tra els exer­ci­cis de l’espe­rit, odi­a­ran per sem­pre més la lec­tura i no tor­na­ran a aga­far un lli­bre en la seva vida.

Fa menys d’un any, ha apa­re­gut traduït al català un lli­bret de Nuc­cio Ordine, Clàssics per a la vida. Una petita bibli­o­teca ideal. El pròleg és una impe­ca­ble vin­di­cació de l’alta cul­tura i l’alta lite­ra­tura, que hau­ria de ser de lec­tura obli­gada per als nos­tres apre­nents de brui­xot… perdó, apre­nents de pres­crip­tor. La tria que ve després és fàcil­ment com­par­ti­ble. Els comen­ta­ris, dis­cu­ti­bles. Però aquí hi ha vida, vet aquí el que compta.