passar-se de la ratlla

[...] Posiblemente uno de los récords del mundo de estupidez fronteriza se encuentra en el pequeño pueblo de Stanstead/Derby Line, en el este de Canadá y Estados Unidos.

¿Por qué me refiero a Stanstead/Derby Line como una única población? Pues en primer lugar porque, entre los dos, apenas suman 3.400 habitantes según el último censo. Y en segundo lugar porque, pese a que técnicamente Stanstead pertenece a Quebec y Derby Line a Vermont, si nos fijamos en la vista aérea, comprobaremos que no existe ninguna división real.

Ambas poblaciones se establecieron a finales del siglo XVIII, más como agrupaciones de colonos que como municipios de pleno derecho. Aunque los habitantes de Stanstead son francófonos y los de Derby Line hablan inglés, sus relaciones en estos doscientos años han sido perfectamente cordiales. Como es normal, hay varios casos de familias cuyos miembros viven repartidos en el lado canadiense y estadounidense de manera básicamente indiferenciada, más allá de los derechos de voto, cosa que tampoco parece importarles demasiado. Lógicamente, cada pueblo tiene su ayuntamiento, pero tras tanto tiempo de convivencia, se diría que los presupuestos se han equiparado de tal manera que, aparte de la doble señalización idiomática, no hay ninguna diferencia entre los servicios de ambas poblaciones.

De hecho, en 1901 los gobiernos municipales se pusieron de acuerdo para construir un edificio común: la Haskell Free Library and Opera House. Un edificio dotacional que serviría de biblioteca pública y auditorio a todos los vecinos. Levantado en estilo neoclásico con fachadas de ladrillo y granito, desde fuera no parece una construcción especialmente relevante, aunque está considerada como Lugar Histórico tanto en Canadá como en USA. Para entender su importancia, habría que fijarse en el emplazamiento preciso dónde se enclava el edificio.

Exacto. La Haskell Free Library se construyó intencionadamente justo en medio de la frontera. Así, las estanterías de los libros se encuentran en el lado canadiense mientras que la recepción está en el de Estados Unidos. De igual manera, mientras que el escenario del auditorio es técnicamente francófono, la mitad de la platea cuchichea en perfecto inglés americano.

Obviamente, estas situaciones no dejan de ser una hipótesis divertida porque, en realidad, el edificio se usa de manera perfectamente natural, más allá de la curiosidad que supone encontrarse con una línea negra en el pavimento que separa dos países tan enormes. Y sin embargo, durante unos años, la línea negra de la biblioteca y las líneas blancas que cruzan varias calles del pueblo se tomaron muy en serio.

Pedro Torrijos. La frontera que atraviesa una biblioteca. Yorokobu. 20|2|2016.

efa de frontera

Quan va publicar Els jugadors de whist (Empúries) ja investigava les virtuts literàries de la frontera entre Catalunya i França. "Em sentia com un pioner, tot i que Joan Daniel Bezsonoff va ser el primer que en va parlar", diu l'autor. Nascut a Figueres el 1963, Pagès Jordà ha fet moltes excursions fins a la Jonquera per poder-la explorar a fons a la novel·la. "M'hi he passejat molt. A Dies de frontera hi surt la fortalesa de Bellaguarda, el cementiri francès, l'antiga via romana, l'església...He intentat anar posant banderetes a tot arreu —comenta—. La Jonquera és un espai molt cinematogràfic. Als Estats Units hi ha moltes novel·les i pel·lícules de fronteres. Són llocs gairebé màgics, que permeten que només avançant o reculant uns metres ja siguis impune. Ara mateix em ve al cap No és país per a vells, dels germans Coen...En canvi, aquí perdem una mica el temps: la frontera genera ficcions amb moltíssima facilitat i no ens hi fixem. Fins i tot els francesos ja la comencen a utilitzar per ambientar-hi novel·les negres".

Jordi Nopca. «Vicenç Pagès Jordà». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 40.

*

La frontera del títol té un doble significat evident. D'una banda, fa referència a l'impàs biogràfic i existencial dels protagonistes, finalment atrapats per l'obligació de prendre unes decisions que determinaran la resta de les seves vides: si tenir fills o no tenir-ne, si seguir amb la parella o reinventar-se en solitari, si conformar-se amb el que hi ha o arriscar-se a trobar alguna cosa diferent i qui sap si millor...De l'altra, fa referència a un espai geogràfic, concretament al pas fronterer de la Jonquera, l'escenari d'un dels moments de canvi més traumàtics en la història del país —per allà partiren cap a l'exili milers de republicans que el gener de 1939 fugien de les tropes de Franco— i el lloc on el juliol del 2013 la Teresa fa una estada d'un parell de dies, durant els quals es planteja com fer front a la nova etapa que s'obre (o no) davant seu.

Pere Antoni Pons. «La terra de ningú dels quaranta». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 41.

*

La frontera és l’espai de la novel·la; l’espai real, identificable com hem dit amb el referent concret de l’Empordà septentrional: “també em fascina que per allà va passar l’exili de la Guerra Civil, no és un no-lloc on no ha passat res, com Las Vegas. Hi ha passat Anníbal, Napoleó, els romans...I els nostres avis van sortir per allà” (“Vicenç Pagès: «Jo no puc fer veure que sóc Tolstoi, i el lector no és el lector del segle XIX», entrevista a El Temps, 24.IV.2014), i també actua com a categoria: la frontera com a territori de pas, de transició i de negocis de natura i legalitat diversa. El fet de, per dir-ho així, dignificar literàriament un espai desatès per les plomes pàtries és un dels objectius principals (i sembla que molt sospesat) de la novel·la.

Per això el realisme i la versemblança de la història estan en gran part al servei d’aquest propòsit: convertir-se en memòria literària d’un espai i en rèplica “contestatària” a una tradició en bona mesura més fecunda en pastors, sardanes i campanars, que no pas en prostíbuls, supermercats i llums de neó: “A mi em molesta molt la visió tòpica de l’Empordà” (de l’entrevista a El Temps). Així, doncs, la tria d’aquests indrets busca a la vegada la desmitificació i la representació de l’Empordà d’avui.

Pep Sanz Datzira. «Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera». Revista de Catalunya, núm. 287. P. 275-277.

*

Cap al final de la novel·la, la Teresa torna a peu des de la Jonquera a Figueres. El recorregut ressegueix l’avenç del gran incendi de l’Empordà de l’any 2012 que va començar al mateix lloc on comença la novel·la un any més tard, l’estiu del 2013. La frontera que és i no és frontera ens remet a un espai molt concret i a una etapa de la vida, entre els trenta i els quaranta, a un moment de la vida en parella...El no-lloc fet de botigues de licors, de tabac i de records, amb les rotondes, els prostíbuls, els aparcaments de camions, les carreteres agostades i l’autopista propera, els descampats desolats, les garites de control abandonades, els troncs recremats, la publicitat fronterera d’elefants de color rosa, se’ns mostra kilòmetre a kilòmetre amb la precisió evocadora i la força simbòlica d’un decorat moral ucrònic, ambigu i desballestat. Al costat del narrador, el novel·lista ens recorda llibres que en parlen i pel·lícules que s’hi ha fet, i dedica capítols de la novel·la que aïllen horitzons de reflexió i d’interpretació del que s’hi explica: «mentre que la frontera duu a terme una divisió clara, el llindar s’obre com un lloc de possibilitació, de capacitació, de transformació» (Erika Fischer-Lichte. Ästhetik des Performativen).

Manel Ollé. «L’incendi». L’Avenç, núm. 239, març 2014. P. 56-57.

*

Els escriptors catalans tenim una flaca. Quan enfilem trames d’envergadura i volem que s’esdevinguin al nostre país, de seguida se’ns veu el llautó. Són tants els clixés a les novel·les estrangeres, són tants els llocs comuns que el cinema ha engreixat, que tot d’una volem fer passar el Raval de Barcelona pel Bronx, pretenem que els Pirineus lleidatans siguin els Càrpats, que les terres del sud competeixin amb l’Amèrica profunda, que l’Empordà sigui un resum del món, i no ens en sortim, perquè de l’emmirallament només en pot derivar un complex d’inferioritat.

O sigui que vaig pensar: si una part de Dies de frontera s’esdevé ran de la Jonquera i la seva zona d’influència, segur que PJ haurà caigut en la temptació de fer-la passar per Tijuana. I no: un cop més, la solució PJ. Presenta les zones tal com són, sense més èpica que la que puguin generar per si soles. Amb altres mots, la nostra frontera amb França és un lloc estranyíssim, però només ho és per mèrits propis. Per tant, la solució PJ també l’encerta en aquest punt i, tinguem-ho en compte, elimina la possibilitat que cap altre escriptor situï una novel·la presentista en aquests indrets, si més no durant els propers trenta anys: la solució PJ acaba amb la possible combinatòria: gent al límit, intern i extern, damunt del límit, basculant-hi, resseguint-lo, patint-lo.

Adrià Pujol. La solució PJ. Núvol. 10|3|2014.

creuar la frontera

De vegades, l'itinerari em portava a poblets fronterers. No gaire sovint, però. A mesura que ens acostàvem a la frontera, la terra es despoblava, s'hi veia cada vegada menys gent. La buidor d'aquests llocs n'acreixia el misteri. També em va cridar l'atenció el silenci de la zona fronterera. Aquell misteri i aquell silenci em seduïen i m'intrigaven. Em temptava la idea de veure què hi havia a l'altra banda. Em preguntava què se sent quan es creua una frontera. ¿Quina sensació es té? ¿Quins pensaments vénen al cap? Devia ser un moment de gran emoció, de gran tensió, un veritable trasbals. ¿Com és l'altra banda? Sens dubte, diferent. Però, ¿què vol dir diferent? ¿Com de diferent? ¿A què s'assembla? ¿Potser no s'assembla a res que jo conegui i, per tant, és inconcebible, inimaginable? Ben mirat, però, el meu desig més profund, que no em donava treva, que em seduïa i em turmentava, era molt modest, ja que es limitava a aquest moment únic, a l'acte en si, a la mera acció de creuar la frontera.

Ryszard Kapuściński. Viatges amb Heròdot. Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. Empúries|Anagrama, 2004. P. 12.

*  *  *

Durant la dècada dels anys cinquanta, mentre recorre la Polònia més profunda, un Kapuściński aprenent de reporter viu obsessionat amb la idea de creuar la frontera. Fracassa en la seva aspiració de viatjar a Txecoslovàquia però, a canvi, la redacció del diari pel qual treballa l'envia a l'Índia. El flamant corresponsal, aleshores un jove de províncies, marxa amb un llibre sota el braç, la Història d'Heròdot, que li ha regalat la seva cap. Aquest llibre, company de viatge inseparable, resultarà decisiu per a la formació professional i personal del futur autor d'obres tan importants com Eben, Un dia més de vida o Lapidarium.

Escrit des de la perspectiva de mitjan de segle, Viatges amb Heròdot és una obra de difícil classificació, ja que barreja el reportatge amb l'estudi etnogràfic i antropològic, mentre configura un recorregut pel temps i la història. Sorprenent i imprevisible, potser el més original dels seus textos. Viatges amb Heròdot és un híbrid de reflexions sobre els mecanismes de poder, els sistemes polítics i l'organització social, allò material i tangible davant d'allò espiritual i màgic, el crim i el càstig, i un seguit de magnífiques històries de no-ficció; i és, sobretot, un homenatge a l'Heròdot protoreporter i a la qualitat de la seva prosa. [De la contracoberta]

viure a la frontera

- El Estado que nació cuando usted tenía cuatro años, Checoslovaquia, acaba de dividirse...

-Contestaré con una anécdota:

Polonia ha sido dividida cinco veces, creo. Durante una de esas divisiones, la frontera entre la Rusia zarista y Polonia atravesaba una aldea judía y, dentro de ella, la vieja casa de un judío. Las comisiones polaca y rusa, que marcaban la futura frontera, entraron en el patio del judío y le preguntaron: "La línea de la frontera sigue de tal modo que usted tiene la posibilidad de elegir, ¿dónde quiere vivir, en Polonia o en Rusia?

El judío se alegró: "¡En Polonia!". Y el comisario polaco marcó la casa en la parte polaca y sonrió: "Me alegra que sea usted un patriota". Pero el judío contestó sencillamente: "¡Qué va, si no quiero vivir en Rusia es porque allí hace mucho frío!".

Monika Zgustova. "Entrevista a Bohumil Hrabal". La Vanguardia. 21/2/1993. P. 52-53.

Si us ve de gust, la podeu llegir sencereta: pàgina 52 i pàgina 53.