lectures de tren per a dies de caos

ANTONI MARTÍ MONTERDE
Lectures de tren per a dies de caos
Quadern | El País
1|2|2026

Els catalans tenim el millor pla de foment de la lectura del món: la Renfe. Amb les hores de retards que patim cada dia, ens regala la possibilitat no només de llegir sencera A la recerca del temps perdut —mai més ben dit—, de Marcel Proust, sinó que, en un parell de setmanes, tindríem temps fins i tot per escriure-la.

Perquè una de les millors maneres de matar el temps lentament, com els trens, és llegir. La idea de lectura de tren, com la lectura d’aeroport, sol associar-se a textos d’entreteniment, precisament per mantenir-nos distrets quan ens trobem en un no-lloc i un no-temps. Això pot ser cert per als avions, però no per als trens. Els trajectes en avió en realitat són mers desplaçaments, solubles en la son; en canvi, el viatge en tren, com abans el viatge en vaixell, és de veritat dels que poden escriure’s.

Tenia raó el comparatista George Steiner quan afirmava que Europa està feta de cafès, però l’historiador Orlando Figes hi afegeix que són els trens internacionals, els que la van construir. La síntesi perfecta de tots dos pensaments seria prendre un cafè al vagó restaurant d’un tren llarguíssim, que travessés fronteres, paï­sos i literatures.

El cafè, andana de la vida

Els cafès i les estacions de ferrocarril tenen un origen compartit: un dels precedents del cafè com a espai de la modernitat són les cantines de les sales d’espera de les diligències, on els que anaven i venien intercanviaven informació sobre les possibilitats de negoci en l’altra ciutat. L’evolució dels transports públics calca aquell espai a les estacions de tren i porta a una semblança que Ramón Gómez de la Serna va assenyalar a Pombo: “El café no nació como Ateneo sino como andén de la vida”: els cafès serien la nova sala d’espera de la modernitat urbana. Precisament per això és important que les estacions de tren tinguin una bona cafeteria; sens dubte la de l’Estació de França —probablement un dels millors cafès de la ciutat— podria complir aquesta funció, a diferència dels bars insípids i prefabricats que trobem a la de Sants.

En aquest sentit, un detall curiós és el Cafè Zurich, de la plaça de Catalunya de Barcelona. Era la cantina de l’antiga estació del Ferrocarril de Sarrià, amb una concessió de caràcter indefinit, de manera que quan ja feia dècades que l’estació havia estat soterrada, l’antic edifici de viatgers —un dels primers de l’Eixample— continuava dempeus, però tancat; en canvi, el cafè continuava obert i era el punt de trobada habitual dels barcelonins. Quan van d’enderrocar-lo per construir el centre comercial El Triangle, els promotors van haver de garantir als propietaris del Zurich els ingressos perduts pel tancament, i que es reconstruiria en el mateix espai.

Un espai literàriament productiu

L’estona que passem al tren és un temps de qualitat; no és només cronològic, sinó existencial. Per això ha estat literàriament tan productiu. Tothom té al cap diverses obres en què el ferrocarril és escenari de la trama, ritmada pels canvis d’agulla i les parades a les estacions. Anna Karènina, de Lev Tolstoi, Assasinat a l’Orient Exprés, d’Agatha Christie, Doctor Zhivago, de Boris Pasternak, serien inconcebibles sense el ferrocarril. Balzac va escriure un relat breu dedicat al “Rusie Express” —de fet, el tren París-Sant Petersburg, inaugurat l’any 1896, va significar un aprofundiment en les relacions entre la literatura russa i la francesa—. Marcel Proust situa en el ferrocarril un important passatge del primer volum de La recerca..., Pel cantó de Swann, i l’any 1909 Thomas Mann va publicar el relat breu L’accident del ferrocarril. Els exemples podrien multiplicar-se com una línia de llarg recorregut.

D’altra banda, les estacions —aquestes andanes de la vida—, com els cafès, són també un espai carregat de simbolisme literari: són les grans catedrals de ferro dels segles XIX i XX. Cal recordar que Lev Tolstoi va morir en una gèlida i petita estació rural, Astapovo; un dels millors relats breus de Joseph Roth és Cap d’estació Fullemayer; el suïcidi d’Anna Karènina tirant-se al tren és el punt culminant de la novel·la, però ja es presagiava des d’un dels primers capítols, en què la protagonista presencia la mort d’un treballador del ferrocarril que feia unes maniobres.

L’Estació de França

Les estacions són la porta d’entrada a les ciutats, i han de ser dignes, una mica solemnes. Pel que fa a les nostres, sens dubte l’Estació de França és la més literària. A les seves andanes arriba la protagonista de Nada, de Carmen Laforet, i s’hi troba sola, abandonada: “Por dificultades en el último momento para adquirir el billete, llegué a Barcelona a medianoche en un tren distinto del que había anunciado y no mes esperaba nadie”. Però l’Estació de França té una història molt anterior a la postguerra. L’actual, inaugurada el 1929 per a l’Exposició Internacional, va substituir l’anterior, de 1859, al costat de la més antiga estació del primer ferrocarril de la península, la del Barcelona-Mataró. A partir de l’any 1878, quan la línia va arribar a Portbou i va fer-se possible la connexió ferroviària —previ canvi de tren per culpa de la diferència d’ample de les vies—, passa a dir-se Estació de França.

Aquella primera Estació de França va ser importantíssima per a la literatura catalana. Josep Pla, que va arribar a definir-se com “un indubtable viatger de ferrocarril” —més encara, com “un viatger de via fèrria gairebé perfecte”— quan va ser enviat a París com a corresponsal de La Publicidad va partir precisament de les seves andanes: “Així, un bon dia vaig marxar a París. Era el disset d’abril de 1920. L’exprés marxava de l’estació de França, d’aquella estació de França arcaica que feia tants anys que es mantenia en un estat d’improvisació fètida —baixa, xata, i mediocríssima— a les dues de la tarda”, explica en les Notes sobre París amb què s’obre el volum IV de la seva Obra completa: Sobre París i França. I continua amb la narració dels primers quilòmetres amb la seva habitual destresa de paisatgista: rememora el seu primer viatge de Barcelona a París, fet aleshores per Tolosa de Llenguadoc, i integra en la seva narració moltes hores de finestra ferroviària de diverses èpoques. Pla ens lliura una meditació sobre la mirada, el viatge, l’emigració i sobre el paisatge francès, que ja és una primera manera de relacionar-s’hi, al ritme que li marca la finestreta del tren, amb la idea francesa de civilització: “En el curs d’aquest viatge vaig descobrir una cosa molt curiosa relacionada amb la superficialitat del visualisme. És agradable mirar per una finestra, sobretot per una finestra de tren, des de la qual veieu passar, ràpidament, tantes i tantes diverses meravelles. Els estanys de Salses havien passat. El tren corria per entre les aigües mortes i tèrboles del Narbonès”. En vint hores va arribar a París.

Sobre la nova estació, l’actual, Eugeni Xammar, que havia anat a acomiadar Pla en la seva primera corresponsalia, a les seves memòries dictades a Josep Badia, Seixanta anys d’anar pel món, afirma: “De la Barcelona moderna, com de la Barcelona antiga, la cosa que més m’agrada és l’Estació de França, gràcies a la qual, després d’un bany de barcelonisme, us hi podeu presentar qualsevol dia a les tres de la tarda i prendre el tren que en divuit hores us portarà a París. (...) L’Estació de França semblava talment feta expressa perquè jo me’n pogués anar a Europa quan volgués i com aquell qui diu a qualsevol hora del matí o de la tarda. Aquesta era una qualitat única de l’Estació de França i una qualitat que per a mi no tenia preu”. Si algun dia es fa la història cultural de la línia Barcelona-París, es veurà clarament que la catenària que uneix la literatura catalana amb la francesa i la resta de les literatures europees sempre ha estat en tensió, i que el tren de París sempre anava ple de llibres presents i futurs.

En els seus darrers anys, tant el Catalan Talgo —València-Barcelona-Montpeller— com el tren-hotel a París, Zúric i Milà van sortir de l’Estació de França per culpa de les obres a l’Estació de Sants. El 23 de desembre de 2013 va sortir el darrer tren-hotel cap a París, algunes setmanes abans del previst inicialment, a causa d’una vaga als ferrocarrils francesos. Va ser un dia trist per a Xammar i per a molts viatgers que havíem fet el mateix trajecte que l’empordanès, però en la meitat de temps. Malauradament, el propietari del monumental edifici de la Barceloneta —és a dir, l’Estat/Adif— no deu pensar que aquestes coses són importants per a la nostra ciutat, perquè des de fa anys és una estació maltractada, a la qual fins i tot han enderrocat una part —les instal·lacions de correus— amb la falsa excusa de construir una biblioteca provinciana que podria haver-se construït en qualsevol altre edifici de l’Estat a Barcelona, com l’antiga Delegació del Govern a Catalunya, un casalot immens i prou noble com per acollir milers de llibres, que, a diferència de l’Estació, està en ruïnes.

El tren-hotel Barcelona-París arribava de bon matí a l’estació d’Austerlitz, que va ser incorporada al corpus literari europeu gràcies al darrer llibre que va escriure W. G. Sebald: Austerlitz. “Aquesta estació, va dir Austerlitz, sempre m’ha semblat la més misteriosa de París. En l’època d’estudiant hi vaig passar moltes hores, i fins i tot en vaig escriure una mena de memòria sobre el traçat i la història. Aleshores em fascinava sobretot la manera com els trens del metro procedents de la Bastilla, després de travessar el Sena, es desvien pel viaducte de ferro, cap al pis supe­rior de l’estació, com si fossin engolits per la façana”. Efectivament, la línia 5 del metro de París travessa la nau de l’estació i, sota la seva volta, hi té una parada. Que el personatge principal i el títol de la novel·la prenguin el nom de l’estació té una dimensió simbòlica molt important, ja que l’estratificació material de la història troba en l’arquitectura caòtica d’aquell edifici un exemple perfecte per al discurs de Sebald.

Llegir a través de la finestra

Els trens són també un espai de meditació i de lectura en un sentit múltiple. Pedro Salinas, en un relat dels anys vint inclòs a Víspera del Gozo, ‘Mundo cerrado’, narra com a un viat­ger que mirava de llegir al tren li resulta tan difícil concentrar-se en el llibre que l’acaba deixant: “las dos horas de lectura lo fueron sin libro delante, con la vista puesta en un cristal —el de la ventanilla—, y lo leído, imposible de encajar en ningún género literario. Andrés leía un paisaje nuevo, una nación desconocida. Cierto que la lectura no se hacía a su grado y voluntad, porque él no podía pasar las hojas, y esta misión era ejercida, con velocidades toscamente desiguales, por el maquinista, el cual, sin duda, por ser nuevo en la línea, ignoraba la profunda belleza de lo que iba revelando con torpísimo ritmo”.

El tren invita a un altre tipus de lectura, ritmada pel soroll mecànic, que indueix a la meditació contemplativa. Tal com Eugeni d’Ors va assenyalar a Mente y tren. Confesiones de un viajero de ferrocarril, escrit amb motiu del centenari del Ferrocarril a Espanya, “Así cabe, cuando un viaje en tren, adelantar en un sistema de pensamientos, por modo que las semillas que uno acarreaba al montar, se asienten, se arraiguen, se desarrollen, crezcan, se cuajen, florezcan, fructifiquen, proliferen, se enlacen. (...) El viajero baja al fin del vagón enriquecido con productos claros. Se apea del coche en el mismo estado de confusión y en la misma vaguedad de tarea en que subió”.

En el terreny de la poesia, sens dubte cal pensar en J. V. Foix, que situa en l’àmbit ferroviari molts dels seus poemes, com ara el primer de L’estrella d’en Perris, ‘Era jo sol en un vagó de tren, voltat de llibres...’. Un dels seus darrers escrits, L’Estació, publicat l’any 1984, constitueix la culminació de la seva investigació en poesia. Es tracta d’un llarg poema en prosa en què el subjecte poètic s’encamina cap a un indret que li assenyalen uns personatges misteriosos amb una consigna estranya: “L’estació és allà”. Després d’uns paisatges onírics, una afirmació: “Vaig mirar enlaire, molt enlaire, i damunt l’extraordinari edifici hi havia unes lletres grandioses i lluminoses on llegia hom: ‘L’ESTACIÓ’. (...) M’endinso a l’andana, com en un singular hivernacle. Les portes de l’interior, per on normalment entren i surten gent i bagatges, eren tancades i no es veia ningú. Un empleat va donar-me una papereta, on també en lletres lluminoses hom llegia: ‘Ja hi sou’. Segueixo la llarguíssima andana coberta. El silenci era absolut. El tren ja era fora: havia fet tard. Al peu de la sortida de l’andana vaig trobar-me, soliu, davant un barracot construït amb ferramenta vella i ple de llibres, llibrassos i revistes, tot il·luminat per una llàntia que s’apagava lentament. Hi sojornava un home amb despulles de deixalles d’ermità, barballarg i peunú. Va donar-me un paperot, on en lletres de difícil entendre deia: ‘Sempre fareu tard’”. De sobte, el poema fa un gir sobtat: “Alço el cap: l’estació monumental i la seva andana solitària havien desaparegut”. En aquest punt es produeix la culminació de tot el pensament poètic de Foix: “La foscor era més espessa i, com més caminava, més tenia la sensació que anava a ser un passatger entre boires. (…). M’ofegava, em sentia ennegrit sota la negritud total i del meu interior jo deia, inútilment repetit: Fora grillons! Fora grillons! Vaig endevinar la meva desaparició total, entre un cel de fums i boirassa”. Foix, amb L’Estació, ens mostra que les grans catedrals de ferro de la modernitat són també l’espai d’una al·legoria sobre la pròpia existència.

Saison en Renfer

En la realitat actual qui fa tard no són els passatgers, sinó els trens. Ens trobem tots com en el conte de Pere Calders ‘L’Exprés’, inclòs a Invasió subtil: “Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació”. De vegades sembla que a Barcelona, a Catalunya, no només s’ha produït una desaparició de cafès, sinó també de trens i estacions.

Josep Pla afirmava que “la decadència del cafè implica el crepuscle d’una entera civilització”; tot reprenent la comparació inicial, la decadència del ferrocarril porta al col·lapse d’una societat, i en les darreres setmanes ho hem pogut constatar en temps real. Però cal tenir present que, malgrat les incidències greus i mortals dels darrers dies, ja fa dècades que els trens, al nostre país, es troben en un estat de degradació, una Saison en Renfer quotidiana.

El dia 1 de desembre 2007, en una situació semblant a l’actual, va convocar-se una manifestació amb el lema “Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”, que va reunir centenars de milers de persones fartes de retards, massificació i interrupcions del servei conseqüència d’una manca d’inversió que encara s’arrossega, Aquella manifestació va significar un punt d’inflexió polític molt profund: tots els usuaris del tren, parlessin la llengua que parlessin, van veure clar que el maltractament ferroviari a què eren sotmesos els impedia fer una vida quotidiana mínimament normal. De sobte, l’estat de les infraestructures va sumar arguments per demanar la independència de Catalunya de manera transversal, material.

Ara la situació és encara pitjor que el 2007. Però cal tenir molt clar que el ferrocarril, ben gestionat, és el sistema de transport públic que millor vertebra un país en tota la seva geografia. El més eficient, ecològic i còmode. I, a més, s’hi pot llegir i escriure durant el viatge. Tots podem estar sols, en un vagó de tren, voltats de llibres, i si encara hi hagués vagons restaurant, prendre-hi un bon cafè mentre llegim per la finestreta les pàgines que va passant la mà del maquinista.

 

al metro de madrit

 

A l'estació Ríos Rosas, Fotunata y Jacinta, de Galdós.

A l'estació Plaza de España, El Quijote, de Cervantes.

I, si voleu més informació, aneu aquí i aquí.

la bovary al metro

JUAN JOSÉ MILLÁS
Un suceso increíble
El País
10|1|2025

Hoy le cedí el asiento en el metro a una chica. No a una chica con problemas de movilidad, sino a una chica en perfecto estado de salud que se sentó prácticamente sin mirarme. ¿Por qué lo hice? Porque iba leyendo de pie, con problemas de equilibrio, Madame Bovary. Supuse que era la única joven del mundo que en esos instantes leía en el metro a Flaubert. De hecho, hice un repaso mental a toda la red subterránea de Nueva York y a toda la de París y a toda la de Berlín y a toda la de Londres (tengo esa facultad: la de adivinar a distancia qué pasa en las redes de metro) y no descubrí a ningún adolescente con ese libro entre las manos, tampoco a ninguna persona mayor, para decirlo todo. Me pareció una singularidad que se merecía un gesto como el mío. La extraña lectora ni siquiera se había dado cuenta de que quien le cedía el asiento era un viejo. Iba tan embobada o embebida en la lectura que se limitó a musitar un "gracias" casi inaudible antes de sentarse.

Yo di unos pasos hacia atrás para evitar las miradas de las que estábamos siendo objeto y desde allí continué observándola. ¡Ah, Flaubert, Flaubert! ¡Cuánto tiempo sin recaer en él! En esto, la chica cerró el volumen y permaneció ensimismada unos instantes. Miraba sin ver hasta que algo se despertó en su interior. Entonces volvió los ojos, reparó en mi presencia e hizo el gesto de cederme el asiento. Yo negué con la cabeza, pero ella insistió y no tuve otro remedio que aceptarlo. Acababa de dar la vuelta al mundo para volver al mismo sitio.

La muchacha continuó la lectura del volumen en el pasillo del vagón, sosteniéndolo con una mano mientras se sujetaba a la barra con la otra. Al poco, estaba completamente sumergida de nuevo en ese texto extraordinario. Todos íbamos dentro de un vehículo menos ella, que iba dentro de un libro. Yo he llegado a todas partes dentro de un libro, pero a veces lo olvido y me empeño en llegar de otros modos.

seients reservats

 

Resulta que a Ljubljana, Eslovènia, els busos tenen seients reservats per a lectors.

Font: Pau Torres Pagès @TorresPages

el taxista i txékhov

JORDI NADAL
El taxista i Txékhov
La Vanguardia
13|2|2024

 

Agafo taxis sovint. Si el taxista és un bon professional i li agrada llegir, li regalo un llibre. Vaig coincidir amb un a qui ja li havia donat el meu llibre, Libroterapia, que inclou un capítol sobre el gran escriptor Anton Txékhov. El taxista em va dir que l'havia impactat el fragment en què dic que l'escriptor Simon Lays opinava que, si t'han d'operar i has d'elegir entre dos cirurgians de la mateixa capacitat tècnica, convé elegir el que hagi llegit Txékhov.

La raó que Leys argumentava era que qui s'hagi emocionat llegint les seves obres segurament tindrà en consideració molt més que el cos del pacient que opera.

El taxista li va preguntar al seu germà cirurgià si havia llegit Txékhov. Quan li va dir que no, el taxista lector va fer broma dient que potser no era tan bon cirurgià. El seu germà va riure i li va dir que se n'anés a fer punyetes.

Tot això remarca la riquesa sorprenent de la vida, quan les persones tenen el regal de la curiositat. Aquesta permeabilitat permet arribar a viure més mons que només el propi. Aquest autor rus genial —que era metge— enllaça tot allò que ell va veure i va sentir a les seves obres. I aquestes, vives, llisquen, anys després, per una ciutat llunyana en la conversa de dos desconeguts, que deixen de ser-ho gràcies a elles.

Si tot va bé, quan elaborin el currículum de la carrera de Medicina, ho tindran en compte. Ha estat el cas de la UPF, que ha inclòs una assignatura d'Humanitats a fi de "restaurar l'ànima a la medicina" en què els alumnes llegeixen, entre d'altres, Tolstoi, i que reintrodueix filosofia, literatura i art en la formació mèdica, i que té com a finalitat promoure una relació més personalitzada i humana entre metges i pacients. Qui procura curar-te, o almenys cuidar-te, ha d'entendre no només les malalties o les lesions. Va més enllà de tractar un cos; implica abordar les històries, els somnis, les il·lusions, les ambicions i la derrota d'una persona. Hi ha molt més en joc del que sembla: ni més ni menys que la vida mateixa. De manera que benvinguda sigui com a assignatura del pla d'estudis "Cirurgia, II, el que aprenem de Txékhov".

ara ve nadal

JULIAN MARQUINA

Estación de tren deslumbra con su maravilloso árbol de Navidad inspirado en la literatura

13|12|2023

El árbol de Navidad de ‘St Pancras International’ no es solo un espectáculo navideño, sino una celebración de la literatura y la lectura. Este año, la estación de trenes londinense, ubicada al lado de la prestigiosa British Library, se ha asociado con Hatchards, la librería más antigua del Reino Unido, para crear una experiencia navideña única y memorable. 

Al entrar a la estación, las personas visitantes son recibidas por un impresionante árbol de 12 metros de altura. Sin embargo, este no es un árbol navideño común: posee una escalera de caracol y está adornado con más de 3.800 libros pintados a mano, distribuidos en 270 estantes. Incluye clásicos como «Cuento de Navidad» de Charles Dickens y «El León, la bruja y el armario» de C.S. Lewis, creando una fusión visual entre literatura y decoración navideña.

Una de las características más destacadas del árbol de Navidad son sus ocho acogedores rincones, ubicados en cada lado de su base octogonal. Aquí, todas las personas pueden deleitarse con fragmentos de audiolibros cortesía de Penguin Books. Estos espacios ofrecen una oportunidad única para que turistas, viajantes y curiosos se sumerjan en la magia de la Navidad y de la literatura, disfrutando de obras de autoras y autores renombrados como Beatrix Potter, Zadie Smith y muchos más...

al tren

 

The Reader (64) on her train ride in Chicago, Darren Thompson

llibres que no he llegit

 

Font: Books I Didn't Read

qui porta a qui?

«El primer es deia Els tres mosqueters. No el vaig llegir jo, sinó que me'l va llegir la mare durant les febres de l'escarlatina. Tres o quatre mosqueters lluitaven dintre meu contra la injustícia, que coincidia amb la malaltia.

Des d'aleshores, tinc clar que els llibres es barregen amb la vida, que firmen agermanaments ocasionals. S'aboquen a l'embut dels ulls i s'escampen pel medi ambient de cadascú. Al final de cada lectura, el lector ha contaminat d'ell mateix l'escriptor i el llibre llegit. Thomas Mann i la seva Muntanya màgica, tenen per a mi poca llum i l'olor de fred de l'autobús de Torí que em portava a la fàbrica i un altre cop a casa vuit hores després.

El lector tragina autor i història en el seu mal temps o de vacances, el fa seure al seu costat, i mentre llegeix refà la barreja.

Rebre d'un llibre és una acció tan activa com la d'escriure'l.

Com a lector, sé que em correspon donar un final al que llegeixo combinant-ho amb la meva existència. El llibre, per a mi, no és una obra completada, sinó una de semipreparada. Per acabar-lo, fa falta el temps lliure d'un lector. I la relació entre ells respon a la pregunta: qui porta a qui? La resposta ha de ser que el llibre porta el lector. A l'autobús de tornada, entre altres homes drets després de passar-nos vuit hores drets, el llibre m'havia de fer oblidar el pes del cos o del torn que m'havia tocat.

El llibre fins i tot aguantava la mà que el mantenia obert entre les sacsejades del viatge. Beneït siguis, llibre, que portes els meus ossos al final de la línia. Per sort meva, baixava a l'última parada. Si no, me l'hauria saltat.

Però si el llibre s'arrisca a demanar-me que el porti jo, que afegeixi els poquíssims grams que pesa a les tones de la jornada, aleshores ves a fer punyetes, llibre, que no soc el teu transportista. Així ha estat i segueix sent l'intercanvi desigual entre la matèria escrita i el seu lector.

 

Una vegada vaig veure un llibre meu entre les mans d'una dona. Anava asseguda en un vagó de metro, els seus dits estrenyien les pàgines per mantenir-les quietes i les feien passar delicadament.

Així vaig descobrir que els  llibres tenen més sort que els que els escriuen. La gent els porta a sobre, se'ls endú de viatge a una illa del sud o a una tenda a la muntanya. I reben la mirada intensa d'uns ulls que farien abaixar els meus immediatament. Els llibres s'ho passen millor que qui els fa.

Estic agraït a la sort que tinc d'escriure històries i no cròniques periodístiques, perquè al costat de la dona hi havia un home amb un diari. El feia girar a cops bruscos, el llegia descontent, i al final el va doblegar i se'l va ficar a la butxaca. Abans del vespre el devia llençar en una paperera o al reciclatge.

Quina sort, en canvi, per a les meves pàgines, a la mà de la dona asseguda. Em van agafar ganes d'escriure'n una més per afegir-la al final del llibre.

Les paraules que vaig escriure ja no em pertanyen, ara són seves. Les va triar ella, pescant-les al gran basar dels llibres. I les va pagar traient els diners d'altres despeses, per exemple estant-se de comprar una ampolla de vi, d'anar al cine, d'anar a un concert. Per a ella tenen el valor afegit de substituir coses més agradables que un llibre. I ara són allà, al damunt dels seus genolls, fullejades amb un toc de carícia, amb els cabells que formen un teló.

Sostingudes i tractades així, ara aquelles pàgines són més seves del que han estat mai meves.»

Erri de Luca. El més i el menys. Traducció d'Albert Pejó. Bromera, 2017. P. 97-99.

humanitats en femení

 

Ajuntament de Barcelona
Sant Martí

Intervenció mural a Ciutadella | Vila Olímpica per apropar la cultura en femení

13/07/2021

Els usuaris i usuàries de metro que atravessen el passadís de l’estació Ciutadella|Vila Olímpica (L4) poden gaudir d’una nova intervenció mural dedicada a la cultura en femení, en la qual es recullen diferents cites pronunciades per 22 dones cèlebres personatges històrics de la cultura universal.

Hi ha representades grans figures com Mercè Rodoreda, Artemisa Gentileschi, Madame de Staël, Virginia Woolf, Marina Tsvetàieva, María Zambrano, Agnes Varda, Angela Davis, Indira Gandhi o Frida Kahlo, entre moltes altres.

Dins l’acolorit mural, cada una de les 22 dones protagonistes hi té una imatge de gran format i una cita memorable que l’ha fet famosa. Les cites s’han reproduït en l’idioma natiu del personatge històric i s’han traduït en català i castellà.

tolstoi per rail

NÚRIA ESCUR

A quina estació de tren va conèixer Anna Karénina el seu amant, el comte Vronski?

La Vanguardia

23|8|2021

La gran novel·la de Lev Tolstoi és un mirall on es reflecteix la importància social que va tenir la línia de ferrocarril entre Moscou i Sant Petersburg. Com va canviar la vida i costums dels seus habitants, com els va afectar en les seves relacions. El tren, a Tolstoi, li serveix com a símbol d’amor (però també de desesperació) en moltes de les seves obres.

Paral·lelament, sempre va estar unit a la seva vida. De fet, ja octogenari, Tolstoi arriba, penosament, fins a la petita ciutat ferroviària d’Astapovo, malalt de pneumònia. Aquí el cap d’estació, que el reconeix com el llegendari autor que és, li habilita un llit on, finalment, mor el 14 de novembre del 1910 envoltat del seu metge i d’algun dels seus seguidors.

No és l’únic autor rus que marca tràgicament l’escenari d’una estació de ferrocarril. El 15 de juliol del 1904, per exemple, el cadàver d’un conegut escriptor rus arribava a Moscou ficat en un vagó de tren refrigerat que s’utilitzava habitualment per transportar ostres.

Era el cos d’Anton Txékhov, entre blocs de gel.

Tornant a Anna Karénina, una de les escenes més impactants de la novel·la de l’escriptor descriu la seva enigmàtica protagonista arribant a Moscou per mediar en la crisi conjugal del seu germà. Durant aquest primer viatge, al tren, entrarà en conversa amb la mare del comte Vronski, l’home que canviarà per sempre el seu destí.

I és a l’estació de Nikolevski, al nord de Moscou, on els amants es veuen per primer cop. Aquest serà l’escenari principal dels conflictes i les passions, amb el viatge com a metàfora de la vida. Unes quinze hores de trajecte i 650 quilòmetres separaven les dues ciutats.

També el món ferroviari de la novel·la va donar molt joc en la seva versió cinematogràfica. Les rodes motrius del tren, els primers plans de les bieles i manetes en moviment incrementaven el suspens. En dues ocasions, almenys, les imatges són premonitòries de la mort. Perquè al final, Anna Karénina (magníficament vampiritzada per una espigada i mandibular Keira Knightley) se suïcida en aquest decorat.

Neva. Una simple estació de tren.

Així és com a Anna Karénina l’amor es vincula al tren, però també la mort. En l’escena del suïcidi el director dona protagonisme als decorats: el tren al qual es llança Anna és el mateix tren d’attrezzo amb la testera coberta de neu que ha aparegut en l’escena de la feliç trobada a l’estació. Prefereixen que parli la imatge en lloc de la paraula.

Altres actrius van donar vida, a la pantalla, a l’heroïna russa. De Greta Garbo a Vivien Leigh, passant per Sophie Marceau o Nicola Pagett en la versió de la BBC en una sèrie del 1977, totes van voler traslladar al públic el neguit que es desprèn d’aquest sotragueig constant, en un tren, que va des de Sant Petersburg fins a Moscou, i que encarna una de les tragèdies amoroses més boniques de tots els temps.

Llegiu també: El tren Lev Tolstoi: de Moscou a Helsinki.

+viaggi +leggi

ANTONIO RUÍZ GARCÍA

Nace en Roma una biblioteca digital gratuita para los usuarios del transporte público

Libros de Babel
13|5|2021

Los pasajeros de los servicios de transporte público de Roma (ATAC) tendrán desde ahora un nuevo atractivo que hará viajes y trayectos mucho más amenos: una biblioteca digital gratuita a la que los viajeros podrán acceder desde sus teléfonos móviles o tabletas para descargar títulos de un interesante menú compuesto por libros electrónicos, audiolibros e incluso música. Una iniciativa que hará más llevaderas las largas esperas por ese autobús o metro que te llevará al trabajo o de vuelta a casa y que nunca parece llegar.

Un proyecto para acercar la cultura

El proyecto institucional de Roma Capitale parte de la iniciativa Leggere Ovunque (Leer en todas partes), se llamará +Viaggi +Leggi (+Viajas +Lees) y será posible gracias a la colaboración del sistema de transporte público de Roma con Forum del Libro, Biblioteche di Roma, Associazione Liber Liber y Clear Channel Italia.

El nuevo servicio puesto a disposición de los usuarios ofrecerá un catálogo con todo tipo de títulos y géneros, además de para todas las edades. Según el administrador único de ATAC, Giovanni Mottura, «ofrecer a los clientes un servicio cultural gratuito es una forma de recordar la función pública del transporte, que no sólo significa mover a millones de personas, sino también ofrecer servicios de calidad que mejoren la experiencia del transporte».

El servicio de transporte público romano ha ideado un sencillo sistema para los viajeros que deseen usar esta biblioteca digital, por el que sólo tendrán que escanear un código QR que les dará acceso a la descarga de cientos de títulos gratuitos para elegir entre libros electrónicos, audiolibros y música. Estos códigos, que serán más de 18.000 en toda la red de transporte, se convertirán en una suerte de puntos de acceso gratuitos desde los que los usuarios podrán descargar desde el catálogo de forma ilimitada. La colección de la biblioteca será rotatoria y sus títulos se refrescarán cada seis meses. En palabras de Virginia Raggi, alcaldesa de Roma, «el objetivo es ampliar el número de lectores y hacer la cultura más accesible y disponible para todos».

La biblioteca

La selección de títulos y secciones comprende literatura italiana, clásicos de todo el mundo, clásicos infantiles, escritura creada por mujeres, poesía, teatro, audiolibros, música sinfónica y de cámara, arte y ensayos de viajes. Como es lógico, también habrá unas secciones especiales locales dedicadas a Dante y Trilussa, por un lado, y a los poetas romanos, por otro.

Además, pensando en la literatura como un compañero ideal de viaje, se han creado apartados especiales llamados Libros de viaje, con títulos de lectura más corta pensados para los usuarios capitalinos del transporte público con menos tiempo, y Libros de idiomas, destinados a las diversas comunidades extranjeras de Roma y usuarias del sistema de transporte; estos últimos tendrán un abanico de idiomas, basado en un estudio realizado entre los abonados foráneos del servicio, entre los que se encuentran inglés, francés, español, bengalí y rumano.

a dins, la vida que fuig; a fora, el paisatge que resta

Es conocido el caso del poeta W. H. Auden, que iba cruzando los Alpes junto a unos amigos y leía con atención un libro, pero sus acompañantes no dejaban de lanzar exclamaciones de éxtasis ante lo majestuoso del paisaje; durante unas décimas de segundo, despegó la vista del libro, miró por la ventanilla del vagón de tren y regresó a su lectura diciendo: "Con una mirada alcanza y sobra".

Enrique Vila-Matas. La vida desde el tren. EL PAÍS 29 NOV 2011.

_______________

P.S.: El títol de l'apunt és gentilesa involuntària d'en Ramon Farrés; l'he tret del poema «Viatge» A: Trenta-set poemes en forma de finestra. Eumo, 1997.

sintaxis no hay paraíso

Taxista cobra viajes con conversaciones sobre literatura
El Universal
22|10|2019

El "taxista literario" imparte clases en dos universidades de Tiflis y conduce su auto los fines de semana

Un peculiar taxi rojo circula por las calles de la capital georgiana, que sorprende a sus pasajeros al cobrar los viajes solo en conversaciones sobre literatura, de lo que, naturalmente, son advertidos por su conductor antes de subir al vehículo.

Es el "taxi literario" de Irakli Ambroladze, un filólogo de 28 años, que se llama a sí mismo el "Quijote de la literatura", quien al volante de su "Rocinante" sale al menos una vez a la semana a luchar, según sus propias palabras, contra los "molinos de viento de la incultura".

[...] "Cuando los clientes me paran, les digo que los llevo gratis a cualquier lugar de Tiflis siempre y cuando durante el viaje conversemos sobre libros que hemos leído, el papel de la literatura en sus vidas y su importancia para la sociedad", dice el pedagogo.

[...] En todo caso, la promoción de la lectura que realiza de manera altruista no ha pasado desapercibida en el mundo editorial: una importante casa editorial local le regala ejemplares de los libros publicados en georgiano...

Y es que si a Irakli le ha gustado la conversación con el pasajero, al llegar al punto de destino le obsequia con un libro de recuerdo...

#leernoesundelito

#LeerNoEsUnDelito: un estudiante denuncia su detención por intentar leer en la biblioteca pública del Metro de la Ciudad de México

Universo abierto

11|6|2018

José Luis Gallegos trató de utilizar la sala de lectura de la biblioteca pública “Benito Juárez”, ubicada en el metro Chabacano, de la Ciudad de México, pero fue llevado a un juzgado cívico. El joven denunció que la encargada del lugar le aseguró que las instalaciones sólo pueden ser usadas por trabajadores del Metro. La postura que contradice aquello que se publica en la página del sistema de transporte colectivo, en donde además de indicarse que se trata de espacio pensados en el “público usuario” se ofrecen los horarios de atención.

Tras cinco horas en el juzgado se concluyó que no había cometido ninguna falta y el joven fue puesto en libertad. “Lo que sigue es luchar para que este tipo de espacios puedan usarlos cualquier persona y concienciar a las autoridades que no pueden detenernos arbitrariamente por usar una sala de lectura”, expuso José Luis cuando fue liberado.

Con el hashtag #LeerNoEsUnDelito cientos de usuarios de redes sociales denunciaron el hecho. Para exigir que este acto no vuelva a repetirse y una mayor apertura de estos espacios, el joven y 18 organizaciones convocaron ayer a una jornada de lectura en voz alta frente la biblioteca.

el plaer de la lectura (♦)

«Fa un parell de mesos es va anunciar que el Govern dels Estats Units estudiava la possibilitat de prohibir els ordinadors portàtils als equipatges de mà de tots els vols amb origen o destí a aquell país. Al cap d’uns dies ho van desmentir, i ara, com passa sovint, no sabem del cert si la proposta encara és damunt la taula o ja l’han arxivada. A mi, això de deixar l’ordinador dins de la maleta i no poder-lo portar amb mi, a la cabina de l’avió, no m’agrada gens, perquè tots sabem què passa amb les maletes quan, un cop a l’aeroport, surten escopides per les boques de les cintes de recollida d’equipatges: de qualsevol manera i de vegades amb una violència extrema. Fa potser quinze anys, de tornada de Miami, la maleta que havia deixat al check-in perquè anés al compartiment de càrrega de l’avió va arribar completament destrossada, de forma que part de la roba i diversos altres objectes per­sonals ja emergien per les enormes ­esquerdes. Estava literalment tritu­rada. Imaginin-se que dins hi dus el portàtil. ¿En quin estat t’arribarà, si és que t’arriba?

Ara la notícia és que comencen a escorcollar els llibres que portes al damunt. De moment ho fan als aeroports de Las Vegas, Los Angeles, Boise, Missouri, Detroit, Fort Lauderdale, Boston, Lubbock, Phoenix i Luis Muñoz Marín, a Puerto Rico. El personal de seguretat et demana que els ensenyis quins llibres portes a l’equipatge. Ells els fullegen i miren de què parlen. Els interessa sobretot detectar els de contingut polític o religiós. La idea es clara: trobar possibles pistes que els indueixin a pensar que ets un terrorista. Però, a veure, si jo fos un terrorista que intentés entrar als Estats Units per matar gent de manera indiscriminada, el primer que faria seria no dur al damunt cap llibre que em pogués comprometre. No portaria A do-it-yourself submachine gun de Gérard Métral, ni The ancient art of strangulation del doctor Haha Lung (gran nom de ploma, per cert), per posar només dos exemples. Portaria Amb l’aigua al coll de Daniel Arbós, Carolina s’enamora de Federico Moccia, En Teo va en tren o llibres per colorejar, que et fan semblar menys perillós.

L’Administració de Seguretat del Transport estatunidenca diu: “Els nostres enemics semblen conèixer tots els trucs que permet el llibre per ocultar-hi objectes perillosos, i en el passat els llibres s’han fet servir per ocultar elements prohibits”, i assegura que els que revisen els llibres no paren atenció al seu contingut de lectura. Però això no s’ho creu ningú perquè, si no hi paren atenció, ¿com saben si el llibre és d’una certa temàtica política o religiosa que els indueixi a sospitar? Si mai torno a viatjar als Estats Units portaré Grushenka, tres veces mujer i, si pels ullets que fan veig que els interessa, els el deixaré, sempre i quan a l’agafar el vol de tornada me’l tornin sense que hi hagi pàgines enganxades les unes amb les altres».

Quim Monzó. El plaer de la lectura. La Vanguardia. 6|7|2017.

sintaxis no hay paraíso

Yalla Read és una plataforma d'intercanvi de llibres creada el maig del 2016 per Ahmed Hadhiri i que, just un any després de la seva estrena, ja compta amb dos mil subscriptors i uns mil cinc-cents exemplars de préstec. Ara, i en col·laboració amb l'empresa tunisiana e-Taxi, han volgut fer un pas més, equipant els vehicles d'aquesta companyia amb uns quants llibres, per fomentar la lectura entre els clients que no en tenen l'hàbit, suposo, perquè si ets de llegir, portes els llibres de casa, no et calen campanyes.

Consideracions estrictament personals a banda —em marejo com una sopa, si llegeixo quan vaig en cotxe— no li trobo el què, a la iniciativa, d'entrada perquè un trajecte en taxi no dóna per gaire i si, posem per cas, pilles la Recherche de Proust i mira, qui t'ho havia de dir, els camins de la lectura són inescrutables, va i t'enganxa, l'has de deixar al taxi, en arribar a destí, no te la pots endur a casa i et quedes sense saber si el noi, el de la Recherche, vull dir, s'adorm d'una vegada per totes o què.

Penso honradament que si del que es tracta és d'amenitzar les retencions o de proporcionar un sistema per defugir la conversa del taxista, seria millor recórrer a mètodes tradicionals i tirar de revistes, com s'ha fet tota la vida a la perruqueria o a la sala d'espera del dentista. O això, o mirar de trobar un fil conductor i oferir als viatgers una selecció de textos que tinguessin a veure amb el tema que ens ocupa (i/o els que se'n deriven), què sé jo, aquell conte de Cortázar, per exemple, «La autopista del sur», amb tota aquella gent atrapada en un embús que dura mesos, o el capítol aquell de El vigilant en el camp de sègol on en Holden agafa un taxi que put com si algú hi hagués acabat de descanviar la pela, o aquells versos d'un tal Reznikoff, «Esta brumosa mañana de invierno no desprecies la joya verde entre las ramas sólo porque es la luz del semáforo» o Taxi, de Khaled Al Khamissi, un recopilatori de 58 relats breus, procedents de la seva experiència directa de viatjar en taxi per El Caire, que funcionen a manera de termòmetre sociològic del carrer (merci, Eva!)....coses així, que es poguessin llegir en l'estona d'anar de la Pl. de les Glòries a la Pl. Catalunya en hora punta.

En tot cas, res que es pugui comparar amb el Mambo-taxi que conduïa per Madrid Guillermo Montesinos a Mujeres al borde de un ataque de nervios, per descomptat.

[Font: Il Libraio]

___________

P.S.: Si lees, no conduzcas.

unitat mercè rodoreda

A partir de la Diada de sant Jordi del 2015, cinc unitats de tren de la sèrie 113 que circulen per la línia Barcelona-Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya porten els noms de Maria Aurèlia Campmany, Josep Mª Espinàs, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Màrius Torres.

Els noms van ser seleccionats a través d'un procés de votació popular entre els clients dels FGC. L’única condició per fer les propostes va ser que els noms fossin d’escriptors i escriptores.

Sant Jordi passat es van incorporar un parell d'unitats literàries més, la Caterina Albert i la Joaquim Carbó.

La tria d'aquests dos autors es va fer considerant que el 2016 es commemorava el 50è aniversari de la mort de Caterina Albert i de la publicació d'un dels llibres més emblemàtics i reeditats de la literatura juvenil catalana, La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó.

Aquesta iniciativa forma part del programa Lletres als FGC, fruit de la col·laboració entre la Institució de les LLetres Catalanes i els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que té com a objectiu fer visible els autors i les autores de parla catalana i la seva obra en el màxim d'espais possibles lligats amb la quotidianitat de les persones.

_________________
P.S.: Addenda 23|4|2017. Acaben d'inaugurar les unitats Bertrana i Palau i Fabre.

lllllllllllllllllllllllllllllllll

rosalía pels núvols

Rosalía de Castro, “Spanish author”?

Inician unha campaña para que os rótulos co nome da escritora galega nun avión da compañía Norgwegian vaia acompañados de “Galician author”.

Galicia confidencial.
3|2|2017

“Con este xesto a compañía quere reivindicar o seu dobre papel pioneiro, na recuperación do galego como lingua de cultura e o seu papel como matriarca das letras galegas por un lado, e na emancipación da muller polo outro", explicaba este mércores Miguel Urresti, responsable de Mercadotecnia de Norwegian en España a decisión de poñerlle o nome de Rosalía de Castro a unha das súas naves.

"En ambos os dous aspectos, Rosalía mostrou a senda que multitude de mulleres e homes seguiron ao longo do últimos século e medio. Esta é, ademais, a nosa achega ao 180 aniversario do nacemento da autora", abundou.

Sen embargo, na recreación sobre o nome e a imaxe da escritora que levará o avión figuraba que era unha “escritora española” e non galega. Por iso, a organización política independentista Causa Galiza iniciou nas últimas horas unha intensa campaña nas redes sociais para que miles de galegas e galegos se dirixan á compañía Norwegian para reclamar que modifique o erro producido ao titular Rosalia de Castro como "Spanish author" no Boeing 737-800 que levará o rostro da escritora...

metro poetry

[...] Las estaciones y andenes de la red metropolitana de Turín se convertirán en una zona literaria que propone dar un paso más y favorecer que la poesía no solo se lea, sino que también se escuche. Ocho voces masculinas y femeninas presentarán y leerán los poemas e invitarán a recordar obras muy conocidas de 19 de los poetas más famosos del mundo. Las voces serán de acentos, edades, ritmos, timbres y cadencias diferentes, para dar a cada escucha una emoción distinta, y buscan iniciar una especie de conversación y hacer nacer la sensación de que “hay personas que leen para otras personas y no solamente voces”. Se recitarán, eso sí, en italiano y no en la lengua original, para fomentar el sentimiento de recuerdo y de familiaridad con poemas que la mayoría de la gente conoce y ha estudiado pero que, tal vez, no recordaba desde hace años. Edgar Lee Masters, Emily Dickinson, Giovanni Pascoli o Jacques Prévert también se suman al cartel, con grabaciones que se repetirán varias veces al día y de modo aleatorio hasta el 15 de abril, para mantener así la sorpresa por conocer qué poema será el siguiente.

[...]  El proyecto, llamado Metro Poetry, lo impulsó la asociación YOWRAS (Young Writers and Storytellers), que se dedica desde hace años a acercar la poesía a la vida de la gente. Anteriormente realizaron eventos que buscaban el mismo fin, como exposiciones sobre poesía en centros comerciales o colgar poemas en los troncos de los árboles. Ahora, proponen llevarla a los viajes diarios de trabajadores, estudiantes y turistas, siguiendo la idea de que la poesía también puede ser escuchada...

García Lorca y Neruda resuenan en el metro de Turín. María Salas Oraá. El País. 6|1|2017.