skip to main |
skip to sidebar
EN UN DELS SEUS ÚLTIMS ESCRITS Augusto Monterroso diu que ha llegit un llibre torbador, un llibre divertit però que pot fer embogir a qui es dedica amb sinceritat, diu, a l'ofici d'escriure.
Aquests escrits tan inquietants són les pràctiques d'estil de Raymond Queneau sobre la més banal anècdota. Una persona que puja i s'adorm en un autobús. I Monterroso, llegint els manuals d'Ausoni, davant l'enginy de Queneau, afirma que s'estima més quedar-se amb el simple enunciat de l'anècdota. La resta, diu, és literatura.
Monterroso ens aboca al culdesac dels contàiners i les escombraries. ¿I hem de seguir escrivint? Ara el contista, mofeta, es gira cap a aquells que encara el seguim i diu: "Huyo de las metáforas; sólo los malos escritores se ponen felices con ellas. Incluso los símiles son peligrosos, porque dan la impresión de que el autor duda de la inteligencia de sus posibles lectores. La negra noche tendió su manto es un ejemplo de lo que no debe hacerse nunca en prosa. Cayó la noche ya es menos malo, pero sigue dando idea de literatura. Lo mejor es: Se hizo de noche o Llegó la noche. Cualquier otra forma de decir esto, es basura".
¿I sabíeu que Augusto Monterroso comença un conte dient: Cuando la negra noche tendió su manto pidió una botella de vino? És la paròdia de la cèlebre imatge de Romeo i Julieta de William Shakespeare. Per al guatemaltec els artesans verbals, tots, ell mateix, en som una mica, de beneits. O ho semblem. Monterroso es pregunta per què els poetes escriuen així, com si fossen uns capçots embadalits.
Josep Pla es va fer la mateixa pregunta davant els versos i davant la prosa de Leopardi. ¿Com pot ser tan diferent, tan oposat el poeta Leopardi de l'escriptor Leopardi? És clar que Shakespeare els respondria que els bojos, els poetes i els enamorats s'assemblen pel bategar de la imaginació i el desig. Per això el jove Romeo, cec al jardí de Julieta, li agrada escriure la capa de la nit m'amaga i no pas la foscor de la nit. Sospira. Canta. Se li'n fot que passats els segles el vell lector Augusto Monterroso se li'n rigue.
Albert Roig. I pelava la taronja amb les dents: Ars amandi. Edicions 62, 2004. P. 53.
M'ha agradat aquest Albert Roig: és cert allò que diu Monterroso sobre el ridícul de la poesia, però jo quan llegeixo m'ho passo millor si l'escriptor no té por del ridícul i s'arrisca.
ResponEliminaÉs un llibre molt distret, aquest del Roig, que és poeta. Aquí parla de les seves lectures, però. De Riba, Vinyoli, Rubem Fonseca, Yeats i d'altres. Llegir ens retrata, seria el rotllo.
EliminaI tens raó, en general, qui no s'arrisca no pisca.
Com si diguéssim, tant a la vida com a la literatura si t'arrisques pots cagar-la. Però si no t'arrisques mai has llençat la vida pel forat de l'inodor.
EliminaDe fet -i tret que hagis descobert la penicil·lina o una vacuna contra el càncer o coses així- no té gaire importància el que hom faci amb la videta que li ha tocat viure, al cap i a la fi, totes (arriscades o arrecerades)acaben igual, al forat. Així, doncs, mentre duri, que cadascú faci el que bonament pugui, no?
EliminaM'aboques a les meves pàgines viscudes al costat de l'Albert(amb el Quico i lo mut de Ferreries quan només eren un preàmbul), a aquelles albades vistes des de primera línia de mar (i és que calen ous, a milions i industrials, per a sostenir l'enorme pes que suposa un bon poeta).
ResponEliminaI vull dir-ho: la peça més bella de tot l'aplec congregat al Club de Rem tortosí n'era la petita dels Roigs; misteriosa a més no poder...
La meva darrera aposta arriscada han estat els contes de Lidya Davis i el fanzine M.E.T.A, (Multi Emulador de Textos Arcade), els primers autènticament reveladors de lo millor que he llegit aquest segle i el fanzine em temo que no agradarà als que fugen de les metàfores...i Matilde em permets un exabrupte?,: Monterroso: Fuck Off!!!
ResponEliminaFaci, faci. Cosa dolenta, fora del ventre.
EliminaA les meves pàgines viscudes també surt en Roig, Girb, que resulta que fa una colla d'anys, i emmarcat en el sarau aquell de l'Any Verdaguer, a Folgueroles van organitzat una mena de ruta pel terme municipal, on anaves caminant i ensopegaves amb la flor i nata dels artistes catalans, palplantats, llegint textos de Verdaguer. Perejaumes, PausRibes, Casasses, PalausiFabres, Comelades, Casasses, què sé jo, només hi devies faltar tu, que diu aquell. El paradís pels groupies especialitzats en la cultureta, suposo. Total, que un cop acabada la lectura col·lectiva, sopar a la Plaça de Folgueroles. I res, que allà estava jo, amb uns meus col·legues, rosegant, quan se'ns presenta un tio demanant asil perquè resulta que una groupie l'estava assetjant, i ell no se la volia fer (va venir a la nostra taula perquè coneix un amic meu, val a dir). I li vam dir, buenoooo, vale, seu, home, seu. I va seure, i ens vam fer un tip de riure d'aquells que s'ho valen. I quan ja anàvem per tancar les oques, cadascú cap el seu corral, se m'acut demanar-li al meu amic qui és aquest tio?. L'Albert Roig. L'Albert Roig de "Córrer la taronja"? Sí. Coi, pos m'agrada molt el que escriu...no crec que passi res si ell no ho sap, oi?. I vam tornar a riure. I ja està.
ResponEliminaVeig que amb en Casasses vaig ensopegar dos cops!!
EliminaSe m'acut preguntar-me si un poeta fugint d'una groupie és també una ànima torturada. Doncs jo fa poc he llegit els poemes de "A l'encesa" de l'Albert Roig (no som parents) i no vaig entendre pràcticament res, feia servir sovint unes paraules raríssimes. Però aquest fragment que cites és interessant, i aquest llibre també ho sembla. Fa poc he llegit "Los Cantos" de Leopardi (tirant de biblioteca) i no m'ha entusiasmat tampoc, però en aquest cas em temo que amb la traducció es perd molt. Parlant en general, jo també valoro molt la senzillesa ben trobada en literatura, però és més fàcil que et valorin certs "experts" com més compliques les coses.
ResponEliminaDepen del poeta. Potser si a un que no tingui groupies en nòmina se l'hi presenta una, calces en mà, deixaria, justament, de ser una ànima torturada i seria un poeta satisfet, va savoir, que això de la poesia és molt complicat.
EliminaI dic jo, si només et poden valorar els experts, pot ser que alguna cosa grinyoli o hem de recórrer allò tan suat de "tirar perles als porcs"?
Jo m'enfonsava en aquell temps on tots érem només una engruna inconcebible....
ResponEliminaMolts anys abans de l'any Verdaguer.
Corro a dir que llavors -no de la taronja-, ja m'havia xopat als tolls de la Caramella i que no vaig sorgir-ne poeta.... O tal vegada sí, que cal concebre senceres les possibilitats de tots impublicats del món.
Poeta inèdit, Girb.
EliminaNo sé, però em penso que Shakespeare escrivia pel poble, no pels experts. Fer-ho senzill i de meravella per agradar crítica (de la bona, que també en deu haver) i públic (del bo, que també en deu haver) em sembla l'ideal al qual pot aspirar la majoria d'artistes(o sigui, ben pocs).
ResponEliminaJa ho diu la llatinada: Multi sunt vocati, pauci vero electi, que en llatí vulgar vindria a ser "Molts són els cridats i pocs els escollits". Amén.
EliminaD'inèdit res, maca. Que abans d'ahir vaig passar per l'editorial a recollir els beneficis del meu darrer llibre i la cosa ascendia a l'astronòmica suma de 72 euros.
ResponEliminaUàu, Girb. Ni se t'acudís invertir-los en bons grecs (o d'altres cotxinades per l'estil)! Càsum la pus, si n'arriba a ser de dura la vida de l'artista.
EliminaAra vinc d'invertir-ne una part en dues entrades pel proper Festival de Poesia.
ResponEliminaI deixa'm rememorar un moment Walser. Aquell en què ens vol fer creure que entra al seu banc i li notifiquen que una admiradora li ha fet un ingrés considerable. Encara ric ara...