diumenge, 2 de febrer del 2014

una gran broma, de debò que sí


Era broma

Josipovici, Gabriel 
Traducció: Ferran Ràfols
Il·lustració de Mai-Loan
Col·lecció Raigs Globulars







Sinopsis
Gabriel Josipovici, un dels més prestigiosos escriptors anglesos, ens proposa en aquesta ocasió que llegim només per diversió. Com si juguéssim a una mena de Cluedo.
Trobarem al baró, un home d'edat avançada amb una gran fortuna, a la seva esposa Espelth, una nerviosa dona que vol seguir sent rica, a Alphonse, un antic pallasso reconvertit en investigador privat que s'involucra en una trama d'espionatges creuats, a Isabelle, estudiant d'art que, gràcies als seus encants, s'aprofita de tots els homes amb qui es creua, i una intricada xarxa d'enganys, xantatges, robatoris i plans d'assassinat. Amb aquests elements i la qualitat literària de Josipovici ens espera una gran lectura, i segur que alguna cosa més que simple diversió.


ELS MEUS DOBLECS

—Potser puc organitzar alguna cosa. T'interessa l'art, Alphonse?
—A mi? —diu l'Alphonse—. Jo sóc un artista, Elspeth. A vegades sembla que te n'oblidis.
—Vull dir la pintura.
—Tot l'art brolla de la mateixa deu, Elspeth. Quan era petit, al llac Balaton, no hi havia art a les parets, no hi havia galeries, ni escultures als parcs, ni consells de les arts ni artistes en residència ni lectures poètiques ni premis Turner. Tots érem artistes. Les dones que feien els cistells de vímet, els homes que llauraven els camps, els nens que jugaven. El meu pare —diu— era un home formidable. Potser era un pagès analfabet, però era capaç de tallar un tros de llenya i tenies la sensació que la figura estava viva, més viva que tu. La meva mare...
—Em pensava que era banquer, el teu pare —diu.
—Més tard —diu—. Més tard es va fer banquer. De debò que sí. (P. 46)

*
—Baró, baró —diu l'Alphonse—, no m'ho posi difícil. Provi de posar-se en la meva pell. He d'elaborar una semblança de la seva dona. No estem parlant d'un fet i prou, estem parlant de tota una semblança.
—No la vull per res, la seva semblança, Alphonse —diu el baró—. Ja n'he tingut ben bé prou, de la seva semblança. Vull els fets.
—Però què són, els fets, baró? Closques buides, cregui'm. Sense interpretació no són res. (P. 50)
*
—Oh —diu l'Elspeth, i quan l'altra es queda en silenci: —Per exemple, en quin projecte treballes ara?
—Demà —diu la Natasha—, si em ve de gust, potser faré una maqueta d'aquest cotxe en paper maixé amb tots nosaltres a dins, tal com estem ara.
—Ai, rédeu —diu l'Elspeth—. De debò que ho faràs?
—Era broma —diu la Natasha.
—Em penso que no entenc la broma —diu l'Elspeth.
—Tant és.
—No me la penses explicar?
—Si l'expliques ja no és una broma. (P. 56)
*
—Doncs val més que ho vegis, Lino. Jo només sé el que sento dir. És un quadre d'unes llesques de pa amb pernil. El va pintar quan es moria de gana, el 1943, a París. No podia pensar en res més, o sigui que les va pintar.
—Potser l'hauria de tenir aquí —diu en Lino.
—Qui vol un quadre, podent tenir la cosa real? —diu en Felix, que escura el plat amb un tros de pa. (P. 69)
*
—Si que ets directa —diu ell.
—De què serveix, ser indirecte?
—Quan estudiava a Oxford —diu ell— recordo que un professor rus molt famós i molt excèntric em va convidar a prendre el te. Hi devia haver sis o set persones, a banda del professor i la seva dona. Vam seure al voltant d'una gran taula rodona i el professor va dir: «si això fos un te anglès parlaríem del temps. Però no ho és. És un te rus. O sigui que avui seré jo qui proposarà el tema de conversa. Proposo que parlem del Diable.»
—Per què m'ho expliques, això? —diu ella.
—No ho sé —diu ell—. He pensat que potser et faria gràcia. M'ha vingut al cap quan m'has preguntat de què servia ser indirecte. (P. 88)
*
—L'essència de la vida —diu el baró— és la flexibilitat. No trobes, Felix?
—En efecte, senyor —diu en Felix, amb els ulls a la carretera.
[...]
»Els nens —diu el baró al cap d'una estona— necessiten sentir que al món hi ha un ordre. Necessiten rebel·lar-se contra alguna cosa. No és aquesta, l'essència de la infància, Felix?
—No ho sé, senyor.
—No vas tenir una infància feliç, Felix?
—No la puc comparar amb cap altra, senyor —diu en Felix.
—Molt bona resposta, Felix —diu el baró—. Molt bona. Te l'has empescat tu o l'has llegit en alguna banda?
—Disculpi, senyor?
—No em facis cas, Felix —diu el baró—. No em facis cas. (P. 97)
*
—No trobaràs res —diu ell—. No hi ha res a trobar. Tot està a la vista, amb mi. (P. 123)
*
—No te'm prens seriosament, Isabelle —diu ell—. Però algun dia ho faràs.
—Tu somia —diu ella. (P. 124)
*
—Quan un trapezista cau es trenca el coll —diu l'Alphonse—, i en canvi quan un pallasso fa veure que cau trenca el cor del públic.
—I això que se suposa que vol dir, Alphonse? —diu l'Elspeth.
[...]
—Vol dir que els pallassos són necessaris, i que en canvi els trapezistes són un luxe. I per què són necessaris? Perquè el públic hi troba la imatge de la seva pròpia vulnerabilitat. Quan obres el cor a un pallasso —diu l'Alphonse— obres el cor al patidor que hi ha dins teu, a una criatura de carn i ossos amb un cor que es trenca i un cos que es marceix, algú que ben aviat deixarà de ser. Però si del pallasso ens en riem, em diràs, no plorem pas amb ell. Fins a cert punt és cert. Però ens en riem perquè ha fet l'impossible, ens ha mostrat la nostra mortalitat i ens n'ha deslliurat. El pallasso és el nostre boc expiatori i el nostre guia, el nostre amo i el nostre criat. (P. 134)
*
Els elements bàsics del drama han aparegut: suspens, l'avidesa per saber què ve després. Un efecte així —continua— es pot aconseguir fins i tot amb una sola imatge. La imatge de la porta entreoberta, que apareix diverses vegades en aquestes parets, és la imatge, precisament, del suspens, de l'espera d'un adveniment. [...] Però ja he parlat prou estona. Com diuen els americans: a gaudir-ne! (P. 160)




3 comentaris:

  1. Saber doblegar bé és un talent important, molt més rar del que sembla. I t'ho diu un que coneix força bé el text!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'l vaig empassar dissabte a la tarda, d'una tacada i gairebé sense respirar, com exigeix el guió. Sóc de la broma i, per postres, una ludòpata, així que —com diuen els americans— en vaig gaudir molt. Però molt. No hi ha res que em pregui tan seriosament com les bromes.

      Elimina
    2. Ah, i l'enhorabona per la part que et toca, Ràfols: semblen catalans de tota la vida! Bravo.

      Elimina