divendres, 18 de juliol del 2014

la conxita

Gentilesa d'en Girbén

La Conxita

"El dia de la inundació, la Conxita, tota sola, va salvar molts llibres"
GENÍS SINCA Sant Fruitós de Bages | 

L’equip de l’alcalde de Sant Fruitós, Joan Carles Batanés, finalment ho ha aconseguit. Després de més de deu anys batallant, de maldecaps inenarrables i de les coses de la política, la Sagrada Família santfruitosenca, és a dir, la nova biblioteca municipal, s’ha inaugurat. Fa un sol de justícia, però la gent aguanta, un centenar de persones escolten atentes el discurs inaugural. Batanés remarca la història accidentada que, quasi per tradició, han patit els llibres al poble. Es veu que el 1936, en plena Guerra Civil, els veïns havien col·laborat desinteressadament en la construcció d’un petit edifici, la Caseta del Bosquet (que encara hi és), per fer-hi la biblioteca; diuen que alguns van aportar el seu jornal per aixecar-la. Qui més qui menys havia fet la seva aportació. Els bancs del Passeig, per exemple, els va fer el picapedrer Vancells, de cal Lleig, i els primers llibres van venir de dues donacions importants, del conseller de Cultura, Ventura i Gassol, i també del monestir de Sant Benet de Bages.
La història de la biblioteca és llarga i soferta, amb crema de llibres inclosa en acabar la Guerra Civil. Quines coses! El cronista local de Sant Fruitós, Jaume Grandia, ho ha deixat perfectament escrit. Però enmig del discurs de Batanés, tot d’una succeeix un fet. Els assistents que han vingut a veure l’edifici, una construcció impressionant de gairebé 2.500 m, de sobte senten que l’alcalde cita la feina de l’actual bibliotecària, Conxita Fenoy, i arranquen a aplaudir. És un moment indescriptible. Es tracta d’una reacció espontània, emocionada, que ha sortit de dins la gent en sentir el nom de la Conxita; un aplaudiment, però, que significava molt més i retia homenatge no tan sols al patiment històric i als avatars de la història de la biblioteca, sinó a la tossuderia dels personatges que al llarg dels anys han lluitat per mantenir-la.
Encara més, quan investigo la Conxita, m’adono que és el retrat robot de bibliotecària (generalment dona) que es repeteix en molts pobles i localitats; la Conxita és un model exemplar de dedicació, un autèntic poder a l’ombra, summament estimada i popular, que tiba d’una passió vocacional mai vista; és la bibliotecària (ara se’n diu director de biblioteca) que organitza, disposa, recomana, llegeix, anuncia, organitza... és la persona que realment sosté la biblioteca. Més que una bibliotecària, m’atreviria a dir.
Sense anar més lluny, en el moment de produir-se l’aplaudiment espontani de la seva gent, la Conxita no hi era. Era a dins: aprofitava els parlaments per fer una cosa important. Com que després dels discursos la biblioteca feia una sessió de portes obertes, que s’allargaria tot el cap de setmana, volia mantenir l’alarma desconnectada però no el comptador de persones. Li interessava de manera particular saber el nombre exacte de visitants que rebria la nova seu durant aquelles hores d’inauguració.
Als santfruitosencs no els havia passat per alt la importància del personatge i els seus vint-i-cinc anys al capdavant de l’entitat; com el lector podrà comprovar, els de Sant Fruitós no exageraven. L’estiu de l’any 2000, quan estaven entaforats a l’antiga biblioteca del carrer Jacint Verdaguer, que se’ls va quedar petita, la Conxita es va trobar que, quan era a punt de tancar, s’havia posat a ploure. Va decidir esperar una estona i aprofitar per repassar uns documents, però a fora la pluja va anar augmentant, va convertir-se en un aiguat de consideració i al final era un autèntic xàfec. Tot d’una, amb esglai, va veure que d’una part del sostre començava a entrar aigua i que les goteres començaven a caure a sobre d’unes prestatgeries, les dedicades als diccionaris, les enciclopèdies, i també a la part de la secció de filosofia. A corre-cuita, la Conxita va afanyar-se a traslladar blocs i blocs de llibres, en un tour de force que va salvar un nombre important de volums. Una part de l’antiga biblioteca va quedar inundada. Si la Conxita se n’hagués anat, se n’haurien fet malbé molts. Tot un cas. Quan el dia de la inauguració del nou edifici li van explicar que la gent l’havia aplaudit, a ella només li preocupava si havia connectat bé el comptador de persones. El nombre de visitants, per cert, d’aquells dos dies de portes obertes, dissabte i diumenge sumats, va ser de mil cinc-cents vint-i-cinc. Ni un més, ni un menys. Quin cas, la Conxita.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada