empordanor™

Els barcelonins es referien a "l'Empordà" en genèric, com si tots els indígenes sense excepció fossin murris acomodats amb mansió a Llafranc, quadres de Dalí al saló i manuscrits de Pla a les golfes, com si tots disposessin de catamarà i cada any els convidessin en ple al suquet d'en Portabella. En resum, a Barcelona tenien una deferència a en Pau gràcies als seus orígens, sobretot perquè no se'n vantava. Al capdavall, no tothom vivia en un lloc de vacances, ple de descapotables, festivals de música, estrelles Michelin i estrangeres. Ser "de l'Empordà" no equivalia a tenir-ho tot pagat, però de tant en tant el convidaven a un cafè. O sigui, geografia pràctica.

VPJ. Dies de frontera. P. 48-49. 

*

«L’Empordà com a gènere literari es practica modernament com a mínim des de Maragall i se n’ha parlat molt sovint. El 2009, Jaume Guillamet va publicar a l’editorial L’Avenç el llibre L’Empordà dels escriptors, que estudiava la presència d’aquest paisatge a la literatura; una presència que Joan Fuster, limitant-se a la poesia, havia xifrat en un 30% del total. Vicenç Pagès, figuerenc establert a la falda del Montgrí, a banda d’un coneixement de facto de l’Empordà físic, demostra en alguns textos (vegeu l’apartat “Un gènere literari” a www.vicençpagesjorda.net, dedicat exclusivament a la comarca) uns coneixements molt notables sobre l’Empordà literari.

Amb Els jugadors de whist (2009), Pagès Jordà incorporava una obra major a la il·lustre nòmina de títols del gènere empordanès. Figueres, el castell de Sant Ferran, i algun altre racó d’aquesta geografia servien d’escenari a la novel·la. A Dies de frontera, mereixedora del premi Sant Jordi d’enguany, Figueres i alguns indrets al nord de la ciutat són també els escenaris principals de la història d’en Pau i la Teresa, una parella que veu com la relació regada i abonada durant anys de convivència, quotidianitat i confort s’esmicola a causa de l’aparició d’una tercera persona. 

[...] La frontera és l’espai de la novel·la; l’espai real, identificable com hem dit amb el referent concret de l’Empordà septentrional: “també em fascina que per allà va passar l’exili de la Guerra Civil, no és un no-lloc on no ha passat res, com Las Vegas. Hi ha passat Anníbal, Napoleó, els romans...I els nostres avis van sortir per allà” (“Vicenç Pagès: «Jo no puc fer veure que sóc Tolstoi, i el lector no és el lector del segle XIX», entrevista a El Temps, 24.IV.2014), i també actua com a categoria: la frontera com a territori de pas, de transició i de negocis de natura i legalitat diversa. El fet de, per dir-ho així, dignificar literàriament un espai desatès per les plomes pàtries és un dels objectius principals (i sembla que molt sospesat) de la novel·la.

Per això el realisme i la versemblança de la història estan en gran part al servei d’aquest propòsit: convertir-se en memòria literària d’un espai i en rèplica “contestatària” a una tradició en bona mesura més fecunda en pastors, sardanes i campanars, que no pas en prostíbuls, supermercats i llums de neó: “A mi em molesta molt la visió tòpica de l’Empordà” (de l’entrevista a El Temps). Així, doncs, la tria d’aquests indrets busca a la vegada la desmitificació i la representació de l’Empordà d’avui. Lluny de cap línia de divisió política, la frontera com a categoria apareix en un sentit prou semblant a El tramvia groc de Joan F. Mira (2013), en què mitjançant el memorialisme i l’evocació de la infantesa en un barri perifèric de l’Horta, el narrador es mostra igualment fascinat pel pas de romans, francesos, nacionals i demòcrates en retirada. Un punt de contacte potser no tan casual com sembla entre dos escriptors que amb diverses obres teixeixen un relat sobre el present amb plena consciència del passat».

Pep Sanz Datzira. «Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera». Revista de Catalunya, núm. 287. P. 275-277.