whist: segona temporada

«Aquest Sant Jordi representarà per a autors com Manuel Baixauli, Marta Rojals o Vicenç Pagès Jordà l'oportunitat de consolidar una nova sèrie A de narradors catalans de referència que connecten amb el públic. Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) posa en joc alguns dels mateixos elements d'Els jugadors de whist, que va fer forat el 2009. En primer lloc, es tracta d'una novel·la generacional d'un nou estil. Els protagonistes recorden músiques, pel·lícules i llibres, que duen al damunt com una motxilla o com una gepa. Les vivències de quan eren petits, els dies d'insitut, no els han esborrat, i constitueixen un dels aglutinadors principals de la personalitat. Perquè les novel·les de Pagès Jordà són deterministes i fatalistes: la gent travessa etapes, moments de la vida diagnosticables des del punt de vista de la psicologia conductual. És una de les maneres que té de descriure la buidor i l'aclaparament de la vida provinciana. Aquests referents personals són comuns a molta gent, de manera que el lector s'hi pot reconèixer.

En segon lloc, són novel·les de xoc generacional: aquest món de referències està sotmès al contacte amb els joves, perquè en Pau, llicenciat en geografia que no acaba mai la tesi, és professor d'institut i té alumnes d'una altra galaxia. La novel·la reprodueix aquesta realitat prismàtica introduint pàgines de Facebook i fins i tot watsaps. El fet que en Pau sigui geògraf té una funció estructural —de la mateixa manera que no era cap casualitat que el protagonista d'Els jugadors de whist fos fotògraf—: la novel·la transita per l'espai desfibrat entre Figueres i la Jonquera, l'antiga frontera que ja no ho és, per mirar de descriure una nova geografia sentimental, generacional i vital.

El llibre està escrit de forma trossejada amb capítols articulats en fragments i alguns d'aquests, els que tenen més pòsit, retraten espais desolats, com ara els monuments abans d'arribar a la Jonquera construïts en el ple del turisme, que ara estan fets una porqueria.

L'estratègia postmoderna permet al narrador agafar els seus personatges, els principals i alguns secundaris excel·lents que hi ha, i imaginar-se quin paper farien en diferents pel·lícules de diferents gèneres. Un dels grans encerts del llibre és aquest narrador que va explicant la història mitjançant una veu en off, mentre els personatges fan i desfan. L'estructura trinxada fa que la novel·la corri lleugera i la veu del narrador hi introdueix contrapunts curiosos, paradoxals o divertits. D'aquesta manera, una història grisa (una parella que segueix totes les fases fins arribar a l'adulteri, treballen en feines avorrides i no es decideixen a tenir un fill), es presenta amb colors de fantasia. El llibre està resolt amb molt savoir faire i no decebrà els lectors d'Els jugadors de whist, que hi trobaran una bona segona temporada.

Dues observacions finals: el comportament d'en Pau en el moment de l'adulteri em fa rumiar sobre la immaduresa dels personatges masculins de la narrativa catalana, com ara el protagonista del conte El cotxe de Toni Sala. Quina diferència amb les noies de Marina Espasa o Marta Rojals. També constato que per aconseguir escenes espectaculars des del punt de vista dramàtico-narrativo-cinematogràfic, es forcen les regles de la versemblança. Com en una novel·la que he llegit fa poc, en la qual, sense cap maduració prèvia, en un deus ex machina discutible, la protagonista resulta que és alcohòlica, o aquí mateix, quan Pagès Jordà fa caminar un dels protagonistes quinze quilòmetres per una carretera amb molt de trànsit, més aviat perillosa, com si fos una pista solitària del Midwest».

Julià Guillamon. «Whist: segona temporada». Cultura|s. La Vanguardia. 19 febrer 2014. P. 9.