dilluns, 11 de maig de 2015

la mort de stalin


Març de 1953. Stalin ha mort. Ho sabem des d'ahir al vespre. La tristesa és obligatòria a l'internat. Ens n'anem a dormir sense parlar. L'endemà al matí ens preguntem:
—És festa, avui?
La vigilant diu:
—No. Anireu a l'escola com sempre. Però no canteu.
Anem a l'escola com de costum, en fila, però sense cantar. A les façanes dels edificis onegen banderes roges i banderes negres.
El professor de classe ens espera. Diu:
—A les onze, la campana de l'escola sonarà. Us aixecareu per fer un minut de silenci. Fins aleshores, escriureu una redacció amb el tema «La mort de Stalin». En aquesta redacció escriureu tot el que el camarada Stalin era per a vosaltres. D'entrada, un pare, i també un far il·luminat.
Una de les alumnes es posa a sanglotar de tristesa. El professor li diu:
—Controleu-vos, senyoreta. Tots estem patint més enllà de les nostres forces. Però mirem de dominar el nostre dolor. Tenint en compte l'estat de xoc en què us trobeu en aquest moment, no puntuaré les redaccions.
Escrivim. Mentre, el professor es passeja per l'aula, amb les mans agafades a l'esquena.
Una campana sona, i totes ens posem dretes. El professor es mira el rellotge. Nosaltres esperem. Les sirenes de la ciutat també haurien de sonar. Una noia, a tocar de la finestra, mira al carrer i diu:
—Només és la campana per les escombraries.
Ens tornem a asseure, contagiades per un riure sense solta ni volta.
La campana de l'escola i les sirenes de la ciutat sonen al cap de ben poca estona; ens tornem a aixecar, però recordant la història de les escombraries, no podem parar de riure. Ens estem així dretes, durant un llarg minut, envaïdes per un riure silenciós, i el professor també riu.
Havia portat la fotografia en color de Stalin a la butxaca durant diversos anys, però en el moment de la seva mort, vaig per fi comprendre perquè la meva tia me la va estripar quan em vaig estar a casa seva.
L'adoctrinament era important, i eficaç sobretot en les ànimes joves. Rudolf Noureev, el gran ballarí rus dissident, explica: «El dia de la mort de Stalin, havia anat fora, al camp. Esperava que passés alguna cosa extraordinària, que la natura respongués a la tragèdia. Però res. Ni un terratrèmol, cap senyal».
No. El «terratrèmol» no arribà fins al cap de trenta-sis anys, i no fou una resposta de la natura, sinó la resposta dels pobles. Havia calgut esperar tots aquells anys perquè el «Pare» de tots morís veritablement, perquè el nostre «far il·luminat» s'apagués, i per sempre, esperem.
Quantes víctimes tenia en la seva consciència? Ningú ho sabia. A Romania, encara compten morts; a Hongria, n'hi va haver trenta mil el 1956. El que no es podrà mesurar mai és el paper nefast que la dictadura ha exercit sobre la filosofia, l'art i la literatura dels països de l'Est. En imposar-los la seva ideologia, la Unió Soviètica no només ha impedit el desenvolupament econòmic d'aquests països sinó que també ha intentat ofegar les seves cultures i les seves identitats nacionals.
Que jo sàpiga, cap escriptor rus dissident no ha tractat mai aquesta qüestió, i ni tan sols l'ha esmentada. Què en pensen, els que han hagut d'estar sotmesos al tirà, què en pensen d'aquests «petits països sense importància» que, a més, han estat sotmesos a una dominació estrangera, la seva. La dels seus països. Se n'avergonyeixen o se n'arribaran a avergonyir alguna vegada?
Aquí, no puc sinó pensar en Thomas Bernhard, el gran escriptor austríac, que no ha deixat mai de criticar ni de fustigar —amb odi i amor, i també amb humor— el seu país, la seva època, la societat en què vivia.
Morí el 12 de febrer de 1989. Per a ell, no hi hagué dol nacional o internacional, ni falses llàgrimes, ni tampoc de sinceres, potser. Només els seus lectors apassionats, entre els quals m'incloc, s'han adonat de la immensa pèrdua per a la literatura: Thomas Bernhard, per desgràcia, no escriurà més. I encara pitjor: prohibí que publiquessin els manuscrits que deixaria pòstums.
Fou el darrer «no» a la societat del genial autor del llibre titulat Oui. Aquest llibre el tinc aquí, davant meu, sobre la taula, amb Béton, Le Naufrage, L'Imitateur, Des arbres à abattre i altres. Oui és el primer llibre seu que vaig llegir. L'he prestat a diversos amics i els he dit que mai havia rigut tant llegint un llibre. Ells me l'han retornat sense haver-se'l pogut acabar de llegir, ja que aquesta lectura els semblava «desmoralitzadora» i «insostenible». Pel que fa a la vessant «còmica» del llibre, en realitat no la veien per enlloc.
És cert que el contingut és terrible, ja que aquest «sí» és realment un «sí», però un «sí» a la mort i, per tant, un «no» a la vida.
Tanmateix, ho vulgui o no, Thomas Bernhard viurà eternament per servir d'exemple a tots els que tinguin la intenció de ser escriptors.

Agota Kristof. L'analfabeta. Narració autobiogràfica. Traducció de Montserrat Solé Serra. Laertes, 2005. P. 29-32.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada