dimecres, 20 de gener del 2016

la llengua de solitud


En concret, quant a la llengua de Solitud, convé tenir en compte unes quantes coses. En primer lloc, que Víctor Català fou reticent a la reforma lingüística i es resistí a alguns canvis. Així, doncs, el model de llengua d'aquesta obra és molt proper al del segle XIX. No ens ha d'estranyar la utilització de mots antics i d'alguna paraula o d'alguna expressió de les considerades incorrectes a partir de l'opció lingüística dels noucentistes, però que malgrat tot ens serveixen de testimonis del que hagués pogut ser una altra opció. En segon lloc, que va escriure en la seva variant empordanesa, amb tota la riquesa que això suposa, augmentada per l'aportació personal d'una gran expressivitat. En aquest sentit cal remarcar que Solitud, juntament amb d'altres obres de l'autora, ha servit de font documental a diversos diccionaris, entre els quals cal esmentar el Diccionari Català, Valencià, Balear d'A. M. Alcover i F. de B. Moll i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de J. Coromines. Per últim, que en Solitud hi ha tres nivells de llengua: el de la narradora, dialectal però culte; el del conjunt dels personatges, dialectal i vulgar; i el del pastor.
El llenguatge d'aquest personatge es singularitza a l'obra pel fet de tenir molt marcats, per damunt dels altres personatges, uns trets dialectals que el caracteritzen com a pastor del Pirineu. S'ha dit que l'autora es va equivocar en aquest aspecte lingüístic i que la parla del pastor no és identificable com a variant real. Cal un estudi rigorós i exhaustiu. És cert que si mirem les últimes edicions de l'obra hi ha trets que no s'ajusten ni amb el podria ser la parla de l'Empordà, ni amb la del Rosselló. Però també hem de tenir en compte que l'obra ha estat força manipulada en l'aspecte lingüístic després de la primera edició i el llenguatge del pastor fou el primer aspecte que es tocà. Només cal comparar la primera edició i la tercera i es pot comprovar com els trets de la primera fan la impressió d'acostar-se més a la realitat. ¿Fou la mateixa autora que va voler destacar i singularitzar encara més el pastor i va sacrificar la fidelitat lingüística? O li ho varen suggerir? ¿O els hi retocaren sense la seva intervenció? El cert és que la funció de singularització del personatge, la llengua la compleix, destacant especialment uns trets com són: La iodització. La monoftongació en o del diftong ua precedit de consonant velar en formes com cotre (quatre), con (quan). Aquesta forma s'ha confós, de vegades, en edicions posterior a la cinquena, amb com i ha estat canviada erròniament. La desaparició de la vocal neutra en posició final de mots esdrúixols acabats en -ia. La presència dels possessius meu, meua, teu, teua, seu, seua. L'ús de l'adverbi ací i la conjunció mes. La manca de la partícula no en frases negatives com per exemple «és pas cosa de crènyere» i la utilització del verb ser com a auxiliar en el pretèrit indefinit d'alguns verbs intransitius. Quant al lèxic es destaca una gran abundància de paraules i expressions, algunes reconegudes als diccionaris com a característiques de la parla empordanesa o pirinenca i d'altres considerades com a creació de l'autora, abundància que es fa extensiva a la parla de tots els altres personatges, a la narradora i a totes les seves obres. En definitiva una llengua que tot i semblar antinormativa en alguns casos, no deixa de ser rica, viva i expressiva.

Núria Nardi. «Introducció». A: Víctor Català. Solitud. Ed. 62, 1990. P. 17-18.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada