la completesa d'una mirada

Mercè Rodoreda considerava La mort i la primavera la seva obra decisiva, la seva obra més important. No hi ha dubte que no s'equivocava pas. És, en efecte, una obra que qualsevol cultura europea situaria entre els textos absolutament imprescindibles. Però aquesta obra se li resistia. Se li resistia perquè el que intentava de copsar, d'agafar i de descriure, d'explicar-se i d'explicar-nos, en definitiva, era una mirada del món, de tot el món, del món exterior i del món interior, de l'home i de la dona, de la vida i de la mort. Fet i fet, era la mirada que havia anat transcrivint, a trossos, en altres obres, en les altres obres, en contes i novel·les, però que a La mort i la primavera havia d'aparèixer d'una manera compacta, sencera. L'obra que havia de constituir-se en l'autèntica manifestació de la seva visió. Això és el que es proposen els grans textos i els grans autors: aquesta completesa d'una mirada. El fracàs, en aquests casos, a diversa escala, és segur. Sempre. Però, sense la intransigència d'anar tan enllà com sigui possible en la qüestió d'una mirada, és probable que no valgui la pena l'aventura verbal.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A: Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.