de casa al club: elogi de la lectura

«S’acosta Sant Jordi. Com cada any, l’esdeveniment europeu més multitudinari, popular i festiu amb el llibre com a protagonista absolut. Llibreries i editorials ompliran els carrers i places del país i, per un dia, la ciutadania es definirà per la seva condició lectora, comprant llibres i regalant-los.

La lectura de llibres és un acte estrany, peculiar i, en cert sentit, inquietant. No és un acte natural, sinó cultural. Potser, l’acte cultural per excel·lència. I la resposta a la pregunta per què llegim? té, segurament, tantes respostes com lectors. No em refereixo a la lectura eventual, accidental o esporàdica, aquella que no es consolida en un hàbit: qui ho fa així, potser encara no ha descobert l’autèntica revelació que provoca sempre la lectura d’un llibre imprescindible, i no tots ho són, per fortuna. Per això costa d’entendre els que diuen, com excusant-se, que no llegeixen perquè no tenen temps. En realitat, el que es vol dir, amb això, és que la lectura, tal com l’han conegut i per allò que significa en les seves vides, no és, encara, i potser no ho arribi a ser mai, un acte necessari. Em refereixo, més aviat, a la lectura que és capaç d’oferir allò que, per nosaltres mateixos, mai no arribaríem a conèixer o a descobrir. Quan això ha passat un cop, i només cal que passi un cop, ja és difícil que la lectura no sigui un hàbit: la persistència en un costum que busca trobar, en cada lectura, allò que, potser, un cop, s’ha produït: la revelació d’un món.

La lectura, en realitat, ens posa al davant de la vida dels altres, al davant d'una intimitat que, si no fos pel text, ens seria completament inaccessible. Pensem, per exemple, en aquest passatge d'En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad, "potser el més intens dels relats que la imaginació humana ha llaurat", com va escriure el poeta Jorge Luis Borges. Es tracta del moment en què el narrador parla de Kurtz, a qui ha buscat durant tota la novel·la i al qual, finalment, troba, pocs moments abans de morir: "En aquell moment, era viu davant meu, viu com sempre havia estat, una ombra insaciable d'esplèndides aparences, d'espantoses realitats; una ombra més fosca que l'ombra de la nit, i noblement embolcallada amb el mantell d'una sensacional eloqüència". "Des que jo em vaig observar a mi mateix, vaig entendre millor el significat de la seva mirada fixa que no podia veure la flama de l'espelma però que era prou ampla per a abastar tot l'univers, prou penetrant per a introduir-se en tots els cors que bateguen en la foscor". "És la seva situació extrema el que em sembla haver viscut. És veritat, ell havia fet l'últim pas, havia travessat el límit, mentre que a mi se m'havia permès retirar el peu vacil·lant. I potser tota la diferència rau en això, potser tota la saviesa i tota la veritat i tota la sinceritat estan comprimides en aquest inapreciable moment del temps en el qual travessem el llindar de l'invisible". Travessar el llindar de l'invisible: justament a això, que ens porta als mons interiors dels altres, és al que ens acosta la lectura dels textos literaris necessaris.

Com va escriure el filòsof Emilio Lledó, "conèixer allò que uns altres van pensar significa, en primer lloc, sortir de la suposada solitud de la consciència, trencar la monotonia de la parla d'un mateix amb si mateix, i parlar amb uns altres. Però aquests altres no existeixen sinó en forma de llenguatge escrit". I encara: "L'escriptura representa la possibilitat d'escoltar una altra veu que ja no sigui la pròpia o la de l'altre que, des del mateix present, ens parla. L'escriptura és, doncs, la presència d'un altre passat que no és el propi, un passat que no només pot tenir la mateixa dimensió que el nostre, sinó que, com a història, arriba infinitament més lluny". Quan llegim, d'alguna manera, tornem a convertir en veu, és a dir, en vida actualitzada, l'escriptura. Per això, sense la presència del lector, el text escrit mai no seria capaç de sortir del seu silenci. Pocs han reconegut amb tanta lucidesa com Borges la naturalesa creativa de tota lectura: "Que uns altres es vantin dels llibres que han pogut escriure; jo em vanto d'aquells que he pogut llegir [...]. No sé si sóc un bon escriptor; crec ser un excel·lent lector o, en qualsevol cas, un sensible i agraït lector". No hi ha metàfora més poderosa del caràcter creatiu de l'acte de lectura que el seu breu relat Pierre Menard, autor del Quixot: Borges ens ensenya que qualsevol que llegeix de veritat, a fons, un llibre, en cert sentit és com si l'escrivís.

D’aquí, segurament, la dificultat de la lectura en els textos que reclamen un esforç per part de qui els llegeix. Són aquells textos que no busquen la complaença ni la comoditat, sinó que les trastornen. Aquells, justament, que no basen l’immens plaer que pot proporcionar la seva lectura en el mer entreteniment, sinó sobretot en el coneixement d’alguna cosa que ens desborda, oferint-nos allò al que, per nosaltres mateixos, mai no hi podríem accedir.

L’endemà de Sant Jordi molts mitjans de comunicació s’entretindran amb la banal i inútil llista dels llibres més venuts, que, com és sabut, indica només un percentatge mínim i insignificant dels llibres que lectors i lectores hauran triat en la festa catalana del llibre. És una dada irrellevant. El que de veritat compta, al meu entendre, és aquest procés, curiós, enigmàtic i sempre insondable, que porta a unes mans, després de remenar molts exemplars, a triar-ne un, o alguns, per què, en la intimitat pròpia de l’acte de lectura, pugui respondre al desig o a l’esperança que ha portat a comprar-lo o a regalar-lo.

Quan tenia només vint anys, un jove jueu, nascut a Praga i que aleshores ja estava a la universitat estudiant, primer, Química i, després, Dret, va escriure en una carta: "Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny que ens colpegés el crani, per a què el llegim? Per a què ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i fins i tot podríem, si calgués, escriure nosaltres mateixos els llibres que ens fessin feliços. Però el que hem de témer són aquests llibres que es precipiten a sobre de nosaltres [...] i que ens pertorben profundament, com la mort d'algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos [...]. Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim a dins". Aquest jovenet es deia Franz Kafka i, ben aviat, esdevindria un dels tres o quatre escriptors imprescindibles del segle XX, autor d'alguns d'aquells llibres després de la publicació dels quals ja mai més res no tornaria a ser igual.

I això és el que, en realitat, voldríem que sempre ens proporcionessin els llibres que llegim. Que, en cert sentit, reconeguéssim, després de llegir-los, que ja no som els mateixos que abans d’haver-los llegit. Si no, per a què llegim? Només per passar el temps? Potser un dels descobriments cabdals de la lectura, quan ho és de debò, és que, amb els llibres, passar el temps és, en el fons, una forma de perdre’l».