kafka a la tele

«Vint-i-sis anys després de subvertir la ficció en sèrie, Twin Peaks ha tornat amb una tercera temporada que promet. Sense trair el credo argumental original ni l’esperit insolent fundacional, David Lynch i Mark Frost alternen la intriga autoparòdica amb un arsenal de digressions feliçment experimentals que no només s’alimenten de l’atreviment i l’afany d’avantguarda, sinó que estimulen l’atenció de l’espectador. Tampoc es conformen amb una pluja d’idees pertorbadores, sinó que converteixen la perplexitat i la ironia dodecafònica en motors de la història. El trencaclosques avança i, alhora, evoluciona. De manera que quan creus que estàs entenent la relació entre dues escenes o dos personatges, apareixen noves interferències que multipliquen les trames i amplien els límits d’una perplexitat i d’un desconcert que, en comptes de fer nosa, estimulen. És veritat que la temptació de diagnosticar l’invent com a deliri psicotròpic o artefacte abstracte és forta. Precisament per això convé resistir-se als moments de pèrdua. Qualsevol intent de comprensió lineal fracassarà. La prova és que de tant en tant són els personatges els que, amb un sentit de l’humor irresistible, expressen els seus dubtes. “¿On som?”, pregunta un personatge, i un altre, que comparteix la sensació d’avançar sense brúixola, pregunta: “¿Què fas aquí?” I sense saber si són una falsa pista o un homenatge, els detalls apel·len al nostre nivell d’atenció, molt diferent al que invertim en altres sèries. Per exemple: el personatge interpretat per Lynch té un despatx decorat amb un retrat de Kafka i la foto d’una explosió nuclear. És una declaració d’intencions que ens hipnotitza. Per això acompanyem l’agent Cooper, una mena d’Anthony Perkins a El proceso, o el seu clon, un infiltrat propens a vomitar matèria tòxica.¿Té cap sentit? No, i ens inocula una dosi de fantasia temerària. Però a mesura que l’argument avança, recuperem la sensació de fa 26 anys: admiració, enveja i certa frustració quan ens adonem que tot el que no entenem no és la conseqüència d’una impostura, sinó de les nostres limitacions davant d’una proposta tan artística com televisiva...»

Sergi Pàmies. De Twin Peaks a Joan Laporta. La Vanguardia. 27|5|2017.