l'art d'escriure, l'art de viure

GLÒRIA GRANELL NOGUÉ
Prudenci Bertrana: l’art d’escriure, l’art de viure
Serra d’Or
Núm. 693, setembre 2017

Fa cent cinquanta anys del naixement de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941), un escriptor amb una obra literària sòlida i viva que aguanta amb fermesa el pas del temps. Al costat d’aquesta obra, elabora també un pensament artístic que la recorre tota.

Bertrana desplega la seva creativitat a la Girona de finals del segle XIX. Abans d’escriure es dedica a la pintura.

Com a pintor, aconsegueix fer-se un nom important en l’àmbit local i participa en una gran exposició el 1892 a Sant Feliu de Guíxols, al costat de Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Joaquim Vayreda, entre molts altres. Practica una pintura realista, sense intenció d’innovar, però amb ganes de copsar amb el pinzell la realitat que l’envolta, exactament com ho farà amb l’escriptura. Tot i que ha deixat una col·lecció de quadres important, la pintura passarà de seguida a un segon pla, com una afició que reprèn als últims anys de la seva vida, sobretot gràcies a les estades que fa a Puigcerdà i al Berguedà. Tant en pintura com en literatura, allò que el fa singular és la mirada: observa la realitat amb goig i atenció, filtra les emocions que li genera i ho converteix en obra d’art. És a partir de l’observació, en aquest cas d’unes orenetes,  que descobreix la vocació literària. Així neix «Les meves veïnes», el seu primer conte, publicat a Lo Geronès el 1898. [...] Un any més tard escriurà la primera novel·la Violeta, inèdita fins fa molt poc, i continuarà publicant llibres com Crisàlides, Josafat o Nàufrags. En aquests inicis ja demostra la seva habilitat per descriure personatges d’una gran complexitat psicològica. La màxima expressió arriba amb el campaner Josafat, torturat pel desig i la culpa.

Amb els anys, Bertrana escriurà novel·les, contes, teatre i farà periodisme satíric. Si una característica plana per damunt de tota la seva obra, però, és el gran domini en la descripció de la naturalesa, del bosc. El coneix bé gràcies a les estades d’infantesa al mas familiar a l’Esparra, prop de Santa Coloma de Farners: gaudeix contemplant-lo i comparteix amb el lector aquest gaudi amb un domini extraordinari de la llengua i del vocabulari. Les millors pàgines de la seva literatura són aquelles en què es delecta descrivint el paisatge: agafa el tempo de la natura, descriu amb detall el cromatisme que observa, encomana la pau que s’hi respira o la por quan els fenòmens naturals es desfermen. Podem trobar tots aquests ingredients en moltes obres, com Proses bàrbares o L’hereu, per exemple. El 1908 pronuncia a Barcelona la conferència «De les belleses de la natura i del meu goig», en què parla amb entusiasme de tot allò que ha viscut en contacte amb la natura. Aquesta xerrada provoca l’efusiva felicitació de Joan Maragall i suposa un punt d’inflexió en la trajectòria de l’escriptor: «Mai no hauria dit que les seves impressions de caçador i de contemplatiu poguessin interessar talment. Tenia molt per dir, llavors!», explica a El vagabund. Bertrana s’adona del potencial literari que té el seu coneixement del bosc, del paisatge i de les persones que el trepitgen cada dia. És una mirada singular en el món intel·lectual barceloní. A partir d’aquest moment s’erigeix volgudament com l’escriptor ferreny, auster i senzill que parla de la naturalesa amb coneixement de causa. Parlar de l’experiència viscuda li permet també posar en pràctica un tema que planteja des del principi de la seva trajectòria, el de la sinceritat de l’artista.

Bertrana vol crear personatges o escenes literàries de ficció que sorgeixin de vivències o emocions reals. Vida i obra van sempre íntimament lligades. Ho explica en boca d’Innocenci Aspriu, el seu personatge àlter ego de la trilogia Entre la terra i els núvols: «Sense el contacte íntim amb la realitat, la imaginació d’Innocenci no vibrava. Per aquest motiu sortia al carrer amb els ulls ben esparvillats i el cor ben tendre, segur de no tornar a casa sense haver recollit una emoció que li inspirés una glossa per al dia vinent» (El vagabund). En una de les moltes presentacions públiques que fa del llibre L’hereu, pel qual rep el Premi Crexells el 1931, també explica aquesta necessitat de transmetre al lector amb fidelitat l’essència de la seva experiència viscuda: «Jo vull que el llegidor camini pels camins que jo he pujat, que conegui els homes i les coses que jo he conegut, que suï o tremoli amb els sols o les gebres que jo he patit, i que si ploro ell senti ganes de fer-ho...» (El matí, 24-4-1931). En l’obra de Bertrana, realitat i ficció, vida i art, són dues cares de la mateixa moneda. És una barreja que li serveix per a crear un retrat literari de si mateix elaborat minuciosament al llarg de tota la vida que culmina els últims anys, en què es dedica exclusivament a recordar, revisar i escriure com vol que el tingui present el lector del futur.

[...] Bertrana necessita justificar-se constantment i notar l’aplaudiment del públic per compensar la inseguretat personal que sent davant la seva obra. Al cap i a la fi, però, acaba la novel·la L’impenitent amb la conclusió que, malgrat les penúries que ha passat per dedicar-se a la literatura, està satisfet de l’opció escollida. Sempre que hagi estat útil, és clar. La reflexió sobre la pròpia obra i el seu paper com a intel·lectual és molt evident al final de la seva trajectòria, però l’acompanya des de sempre. A principi del segle XX, just quan comença a escriure, es troba totalment implicat en el procés de renovació cultural gironina que es proposa portar a terme amb companys com Carles Rahola, Xavier Montsalvatge o Miquel de Palol. En aquest context, ja reflexiona sobre la utilitat del seu art en revistes locals com L’Enderroch o Vida: «Parlem d’art: a veure si en sentir la nostra conversa s’atura algú: a veure si els desgraciats que tenen l’ànima adormida desperten i paren l’orella: a veure si transformem alguna vida vegetativa en vida del sentiment i fem homes honrats, de cor tendre, que no es donguin vergonya de plorar i renyeixen amb la tonteria i ridiculès de forces costums que imperen» (Vida, núm. 2, 9-11-1902). Aquesta idea es mantindrà intacta fins al final dels seus dies, ja que cinc anys abans de morir, en el discurs que pronuncia com a president dels Jocs Florals de Barcelona el 1936, fa referència una vegada més a l’obsessió per saber si l’esforç que ha fet per viure de i per a l’art ha valgut la pena: «Deixeu-me fer la il·lusió de no haver estat un home inútil en aquesta vida, de no haver gastat llum, tinta, paper i estilogràfica sense cap profit; deixeu-me creure que amb la meva prosa he aconsolat algun trist, que he redimit algun captiu, que he humitejat alguns ulls, que he fet somniar alguna ànima senzilla, que he tret de la foscor éssers humils, amb grandesa d’herois, i donat més d’una vegada categoria de racionals a les bèsties menyspreades dels homes.»...