«Explico històries i voldria explicar-vos unes històries personals sobre el que m'agrada anomenar «el perill de la història única», o el perill dels tòpics.
Vaig créixer en un campus universitari a Nigèria oriental. La meva mare diu que vaig començar a llegir als dos anys, però crec que, en realitat, en devia tenir quatre.
Vaig ser una lectora precoç i el que llegia eren llibres infantils britànics i nord-americans.
També vaig ser una escriptora precoç i quan vaig començar a escriure, cap als set anys, històries amb il·lustracions a llapis, que la meva mare es veia obligada a llegir, escrivia exactament el mateix tipus d'històries que llegia: tots els meus personatges eren blancs i tenien els ulls blaus, jugaven a la neu, menjaven pomes i parlaven molt del temps...i que fantàstic que era que hagués sortit el sol. Tanmateix, jo vivia a Nigèria. No havia sortit mai del país. No teníem neu, menjàvem mangos i no parlàvem mai del temps perquè no calia.
Els meus personatges també bevien molta cervesa de gingebre perquè els personatges dels llibres britànics que llegia en bevien. Tant se valia que no sabés què era la cervesa de gingebre. I durant molts anys després em moria de ganes de tastar la cervesa de gingebre, però això és una altra història.
Crec que el que això demostra és com d'impressionables i vulnerables som davant d'una història, sobretot quan som petits. Com que només llegia llibres en què els personatges eren estrangers, estava convençuda que els llibres havien de tenir estrangers i havien de ser sobre coses amb les quals no em podia identificar personalment.
Les coses van canviar quan vaig descobrir els llibres africans. No n'hi havia gaires de disponibles i no eren tan fàcils de trobar com els llibres estrangers.
No obstant això, gràcies a escriptors com Chinua Achebe i Camara Laye, vaig canviar de mentalitat respecte a la meva percepció de la literatura. Em vaig adonar que les persones com jo, nenes amb pell del color de la xocolata i cabells rebels que no es podien recollir en cues, també podien existir en la literatura. Així vaig començar a escriure sobre coses que reconeixia...»
Chimamanda Ngozi Adichie. Sobre el perill dels tòpics: no hi ha una història única. Fanbooks, 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada