rellegir el que acabes de llegir

SERGI PÀMIES
Estiu 2018, un conte
La Vanguardia
29|8|2018

El plaer de rellegir el que acabes de llegir és semblant a quan et conviden a dinar i l’amfitrió insisteix perquè repeteixis d’un plat que t’ha agradat molt. O quan t’enamores d’una cançó que no coneixies i vols tornar-la a sentir amb un furor immediat, una vegada i una altra (és el que es coneix com a efecte Natillas, homenatge a l’anunci en què el nen que devorava la crema preguntava: “¿Repetimos?”, abans de cantar “¡Como nos gustan las natillas!”). No parlo de la relectura llargament diferida, tan ben vista pels erudits que, amb suficiència crepuscular, afirmen que han deixat de llegir i només rellegeixen (clàssics, per descomptat, no fos cas que els contaminés l’efímera substància de les novetats). Parlo de la voracitat del golafre, de la pura impaciència de la repetició per descobrir matisos del text que potser se t’han escapat, per combatre la temptació de l’oblit o per certificar una primera impressió que necessites confirmar.

És el que m’ha passat amb alguns contes de Natàlia Cerezo, especialment amb el titulat Com és possible que aquest home sigui el meu pare?, que, si no faig alguna cosa, m’acabaré sabent de memòria. És l’últim conte del llibre Les ciutats amagades (Ed. Rata) i el to fa pensar en una hipotètica barreja de la delicadesa continguda, carregada de presagis, de la pel∙lícula Estiu 1993 de Carla Simón i de la melancolia unplugged de la cançó Volver del grup madrileny Morgan. La protagonista és una adolescent de catorze anys que acompanya el seu pare camioner en un viatge de feina per un paisatge cada vegada més humit, fosc, fred i amenaçador. El desenllaç és la culminació d’una dosificació de la imminència proporcional a les expectatives. I el més magnètic és el control dels detalls i un mètode d’observació que és alhora serè i angoixat, en què les aparences no juguen a ser el que no són sinó que s’imposen com a trasbalsadores veritats.

La relació entre el pare i l’adolescent funciona a través de silencis i mirades, de gestos expressats amb una aparent informalitat. Una informalitat que activa en el lector la sensació de confiança i els vicis més addictius de la lectura: el desig d’imaginar i patir pels personatges com si fossin l’encarnació d’una part de nosaltres que tot just estem descobrint. I, com a la pel∙lícula de Simón, encara que la història no proposa grans estridències ni girs espectaculars, emergeixen l’ona expansiva i les seqüeles de diverses ferides prou ambigües i properes per acompanyar-te i transformar-se en una forma compassiva de dolor. Bé, avui em permetran que acabi la columna d’una manera una mica precipitada, però és que començo a notar els efectes de la síndrome d’abstinència i necessito tornar a llegir el conte: “Era hivern, un dia serè. Portàvem una càrrega de ves a saber què molt lluny, cap al nord...”.