la biblioteca o la vida

Norbert Bilbeny
La biblioteca o la vida
Culturas | La Vanguardia
18|7|2020

Hi ha biblioteques públiques i biblioteques personals. A partir de l’observació de la seva pròpia, el filòsof i professor d’Ètica Norbert Bilbeny reflexiona sobre la gènesi, el valor i l’experiència d’aquesta passió pels llibres

Una biblioteca té vida pròpia. Especialment si és personal: el seu amo és qui la va fer néixer, créixer, i qui en decidirà el destí. Li ha donat vida i és l’únic que en coneix la història. Les biblioteques que no són personals es formen per al∙luvió i són d’un origen i final desconeguts. No se sap quin va ser el primer llibre de la Biblioteca Nacional, o de la de Harvard o Moscou. Alguns sí que sabem quin va ser el primer de la nostra.

Hi ha moltes i bones biblioteques personals. Però gaire bé no se’n parla, i menys els seus posseïdors. Potser és per modèstia o per interès. Jo em permeto parlar de la meva, poc més que la d’un professor universitari mitjà. La meva opinió és que una biblioteca personal no és només obra d’una vida, sinó un testimoni d’ella –reflecteix la del seu propietari–. I, més que això, és part de la vida de qui l’ha reunit al llarg de 20, 40, 80 anys de pacient compilació. Però no és una part qualsevol d’aquesta vida: una bona biblioteca no es crea si no ha estat per un estímul vital i l’esforç fins i tot físic del seu propietari: els llibres pesen. La biblioteca personal no és, doncs, només el reflex del seu posseïdor, sinó part essencial de la seva vida.

Així que, si ens toquen la biblioteca, ens toquen la vida, i amb la vida no s’hi juga. 

Gràcies a l’atracció per la lectura i la provisió de llibres, un va ser estudiant, després professor, va formar una família i ara, a l’abric d’una biblioteca, contribueix a la pau i tranquil∙litat familiar gràcies a l’aventura més gran imaginada dins d’una llar: llegir i ordenar els llibres. En aquest cas, desfer­-se’n seria com desfer-­se de la vida. En una biblioteca s’han posat grans dosis d’il∙lusió i sacrifici. Per això és trist trobar­-se a les llibreries de vell formidables lots de llibres procedents de col∙leccions particulars. Si les nostres vides són com rius que menen al mar, esperem que les nostres biblioteques no ho siguin.

La biblioteca és per tant un bé personal i familiar, i que contribueix, a més, a la seguretat de la casa. Perquè si el lladre, amb el genoll a l’ampit de la finestra, només veu llibres a dins, farà mitja volta convençut que l’inquilí no va gastar els diners en joies ni els té en un calaix: va sortir amb ells cap a la llibreria. Encara que hi va haver un temps en què els llibres es robaven. Avui és a l’inrevés. No són una temptació, i més aviat el que tempta és treure­-se’ls de sobre. Donar un llibre a algú és un compromís, i fer­-ho a una institució és un destorb. Un despatx d’advocats va voler donar la seva voluminosa biblioteca i no ho va aconseguir. Una dona va oblidar a l’emprovador de roba d’uns grans magatzems una bossa amb diversos llibres acabats de comprar i quan hores més tard va anar a recuperar-­los la bossa, com el dinosaure, encara hi era.

Observi’s, mentrestant, que a les botigues de mobles les mal anomenades llibreries ja no contenen aquells simulacres de llibres que s’hi exhibien fins fa pocs anys. Els llibres, en efecte, van ser també decoratius: “Quina bonica biblioteca”, es comentava al visitar una casa amb llibres i ben ordenats. Avui passen desapercebuts o provoquen una discreta ganyota d’estranyesa, si no de pura compassió (“Pobre, quant de llibre”), per l’ocupació d’espai i provisió de paper. Hem sentit més d’un professor dir que a casa seva ja no necessita llibres. Els desmereixen, per ser cosa d’antiquats. Professional és avui estar net de llibres. Si se’n veu algun al saló és un miracle; si veiem prestatgeries amb ells pot ser un accident. Coincidint amb l’esclat de la crisi capitalista del 2008, un antic rector de la Complutense ens confessava la seva preocupació quan anava a casa d’algun col∙lega economista i no hi veia llibres. Creia que aquest buit era una de les causes de l’esmentada crisi.

Quan es forma una biblioteca personal?

La meva –disculpin la insistència– no es va iniciar precisament amb els quatre primers llibres que vaig llegir. Encara no sé com es van perdre. Es tractava de dues petites obres il∙lustrades sobre El Greco i Manet i de dos minúsculs llibres més sobre Dalí i Van Gogh. Tenia nou anys i era a l’hospital amb un llarg postoperatori. El següent llibre, que conservo, va ser poc després una breu monografia sobre Napoleó, amb el llom rosegat per algun ratolí, i com a fruit d’un premi escolar que vaig tenir l’honor de recollir de mans del doctor en Biologia Rafael Candel, tornat a l’ensenyament públic després de diversos anys de marginació pel seu passat republicà. Per això diem que cada llibre de la nostra biblioteca té la seva història.

Com els que van venir després, gairebé per dotzenes, a partir dels meus tretze anys. Allà hi ha les novel∙les d’aventures (Defoe, Verne, Conan Doyle...) de l’editorial Sopena, que comprava cada diumenge a les parades de llibres vells del mercat de Sant Antoni de Barcelona amb el que donava de si un bitllet de cinc pessetes, el duro, pregat a la mare. Mentrestant, en veure el meu interès per saber, el pare em va comprar els cinc bonics volums vermells de l’Enciclopedia Universal d’aquesta mateixa  editorial barcelonina.

Llavors vaig començar ja a ordenar els meus llibres i va ser al dalt d’un armari amb vells estris mecànics de feina. Arribava fins allà amb una escala de mà, on m’asseia per alinear satisfet, una vegada i una altra, aquells volums groguencs i mig esfullats, mentre feia olor de màquina oliosa, sense gairebé llum i amb el risc de caure.

“Nen, baixa d’aquí”, eren les repetides paraules de la mare i que sempre associaré amb la formació d’aquella primera biblioteca. Així com pocs anys després ella es queixava: “Per què compres més llibres, si ja en tens molts?”. Va ser quan vaig començar a adquirir-­los amb el meu salari i la venda dels meus dibuixos. Perseguia en especial els llibres d’assaig (Unamuno, Papini, Nietzsche...), poesia (Machado, García Lorca, Espriu...) i novel∙la (Camus, Woolf, Mann...). De manera que les meves lleixes es van multiplicar i em vaig convertir en un noi rar que es perdia el ball amb les noies boniques per quedar­-se a llegir i dibuixar a casa. Amb aquest motiu, l’origen de la meva biblioteca està unit al misantròpic que va ser el seu propietari.

Com es forma una biblioteca?

Com el bon vi: amb els anys i una bona collita. Això és: amb la passió de llegir, que augmenta així que descobrim nous autors i que sense adonar­-nos­-en desemboca en l’amor al llibre mateix. A la prestatgeria, aquest sembla un objecte, i en part ho és; però cada llibre és una finestra al món i cada llibre bo ho és a un món diferent. 

Amb quin criteri es fa una biblioteca?

Amb els propis gustos i en molts casos també per l’activitat professional del lector. Són molt pocs els que ho fan seguint un cànon literari o científic, o un criteri de col∙leccionista de temàtiques concretes, o bé com un bibliòfil que atresora primeres edicions o determinats llibres antics.

No és el meu cas, ja que la bibliofília exigeix un objectiu clar, disposar de temps i tenir diners. A més, com tot col∙leccionisme, és addictiu: no es veu el moment d’aturar la cacera del llibre antic o rar. 

D’on provenen els llibres d’una biblioteca particular?

La majoria dels meus els he comprat, nous o usats, tant a la meva ciutat com en viatges.

N’he portat bastants d’estades acadèmiques a l’estranger. Però també he rebut algun lot de llibres de col∙legues universitaris, d’altres autors, d’editors i d’algun familiar. He arribat a recollir volums del carrer, al costat d’un contenidor d’escombraries. Tots els que m’han estat deixats els he tornat i no n’he robat cap, encara que he pecat de pensament. D’altra banda, procuro no prestar-­los, i si no me’ls tornen, reclamo sense miraments.

Se suposa que un ha llegit tots els llibres de la seva biblioteca? 

És la pregunta dels nets: “Tu t’has llegit tot això, avi?” Esclar que no; molts són de consulta i d’altres són títols que convé tenir a mà, perquè són de referència o simplement ens agraden, encara que intuïm que no tindrem temps per llegir-­los. De tota manera, sovint descobreixo que pels subratllats o notes al marge –sempre amb llapis– sí que he llegit força: tants anys d’estudi i lectura donen molt de si. Potser no tant com Borges: “Que d’altres es vantin dels llibres que els ha estat donat escriure; jo em vanto d’aquells que m’ha estat donat llegir”.

Solem comptar quants llibres tenim?

No és estrany; però a mi em fa mandra i sobretot em sembla absurd. Tampoc no és qüestió de quantitat: Spinoza amb prou feines tenia dos-cents llibres i Proust va ser també mesurat. El mateix Borges, que va imaginar el paradís com una biblioteca infinita, no en va tenir més de dos mil a casa. Walter Benjamin va morir sense cap biblioteca.

Jo més aviat estic content de la qualitat dels que he reunit en matèria d’assaig i filosofia, en particular. La meva biblioteca deu anar pels 5.000 o 6.000 volums. No em sembla gaire, però he decidit no adquirir-­ne més, excepte aquells que llegiré amb seguretat i per plaer: qüestió d’espai i temps. No compro llibres mal enquadernats, d’aquests amb unes pàgines simplement encolades i que es desenganxen després de la primera lectura. 

Com conservar bé els llibres?

Cal protegir-­los del sol, la humitat i els amics. La pols alguns diuen que fins i tot els protegeix. Si més no, jo provo de no tacar-­los, els guardo sense que es comprimeixin entre si i quan els llegeixo procuro no obrir-­los massa. I, tret d’en cas de salvament, no enquaderno, que és també addictiu.

On guardem els llibres?

De vegades és curiós on els guardem. A la seva mansió de Cuba, Hemingway tenia una llibreria al costat del vàter. Jo els tinc en lleixes obertes, distribuïdes al saló, al despatx i al passadís de casa. Pocs a la tauleta de nit. 

Com els col∙loquem?

He vist en algunes biblioteques d’amics que els tenen dividits per temes i fins i tot amb un rètol en cada secció. Jo no arribo a tant. Al despatx només tinc diccionaris i obres de pensament.

Fora d’allà hi ha de tot una mica, des de neurociències fins a teologia, des de guies de viatge a biografies. Soc filòsof i no puc ni he d’evitar l’interès per tot camp del saber, excepte en el meu cas l’autoajuda, l’esport i la tecnologia.Tinc també una secció miscel∙lània, llibres que sense buscar-­los han vingut a casa, gairebé tots sense llegir i alineats sense criteri. Però alguna vegada hi passo la vista i m’emporto sorpreses.

Així doncs, convé tenir un fitxer de la nostra biblioteca?

Jo no em prendré aquesta feina, però crec que a partir de certa quantitat convé de fer-­ho. Si són molts, posem que més de 5.000, literalment no sabem què tenim i no es troba el llibre que buscàvem, o comprem llibres que ja teníem. 

De qui és, doncs, una biblioteca personal?

Si és d’un bon lector, sabrà que no és seva, i que els llibres, en l’immaterial, són de la humanitat. Ell o ella els ha elegit, adquirit i conservat durant un temps. N’era el posseïdor, però no el propietari. 

Quin és, per tant, el seu destí?

Al final, la biblioteca acabarà amb sort en mans de successors que en tindran més o menys cura, o en poder d’una institució que la posarà a l’abast del públic. També pot ser que la biblioteca acabi per tres de rals a les mans d’un llibreter de vell que la trossejarà; o, parcialment, en una biblioteca pública que l’acollirà a desgana i potser no la cuidi gaire. Per això, com en tot, cal ser conscients que una cosa és propietat només en el nostre enteniment i voluntat, i en res que sigui material. És el que ens ha d’haver ensenyat ser lectors.

És indiscutible que amb una bona biblioteca s’ha constituït cert llegat, però és neci pensar que això té més valor material que cultural. En qualsevol cas, és un llegat que roman en el nostre cap i personalitat.

“Qué dolor de papeles que ha de barrer el viento”, diu un vers d’Alberti, i d’això no se n’escapen ni les biblioteques amb el pas del temps. Per això és millor saber els llibres que tenim i recordar els que vam llegir, guardant-­ho de memòria en memòria que no s’emportarà el vent. Un famós escriptor espanyol actual diu tenir prop de 70.000 llibres, però que ja no sap el que té i gairebé mai no troba el llibre que busca. Llavors això ja no és una biblioteca.

Queda, en fi, la pregunta clau i tòpica: De quins llibres de la seva biblioteca no es desprendria mai?

Flaubert va dir que volia ser enterrat amb els seus manuscrits. D’altres voldrien fer-­ho amb els seus llibres de capçalera, o de bibliòfil, o de còmic d’aventures. Jo em reservaria, a prop del meu últim repòs, al voltant d’una dotzena, xifra més que suficient. I no serien els llibres en si mateixos més valuosos ni els que més em van influir; ni el cànon dels meus preferits. Sinó els que més m’estimo per alguna raó sentimental. Així, una Gramática castellana que va pertànyer de nen al meu pare. Enciclopedia Estudio. Libro verde (Dalmau­ Carles, 1958), el meu llibre de col∙legial. Campos de Castilla, Machado (Círculo de Lectores, 1968). Romancero gitano, García Lorca (Losada, 1968). Cementiri de Sinera, Espriu (Edicions62, 1985). Noces. L’êté, Camus (Gallimard,1959). Bíblia de Montserrat. Odissea, traduïda per Carles Riba (Editorial Catalana, 1919). Don Quijote. Hans Kelsen, Teoría general del Estado (Labor, 1934). Astronomía, José Comas Solà (Sopena,1935). À la recherche du temps perdu, Proust (Gallimard,1971, a Livre de Poche, amb els talls de pàgina en vermell). I El Quatrocento en Italia, De Fusco (Istme, 1999), regal de la meva dona moments abans del primer petó. També afegiria un catàleg il∙lustrat amb dedicatòria del pintor Antoni Tàpies (Sala Gaspar,1971).

Per moltes raons, una biblioteca tendeix a un nombre il∙limitat de llibres. Borges va imaginar l’univers com una biblioteca cap a l’infinit. Però que es pugui assegurar amb certesa no hi ha en el cosmos cap espai infinit. Només existeix en la nostra ment, on sí que hi cap la biblioteca infinita: la de les lectures i el saber, que en realitat no ocupa espai. |