divendres, 24 de setembre del 2021

una de freda


ROBERT SALADRIGAS
Travessar línies
Cultura|s La Vanguardia
11|9|2013

Richard Ford ha tornat a assumir el repte d’escriure una novel·la d’alt voltatge. Aquí relata l’atzarosa vida de Dell, i ho fa amb certa fredor

Resulta que al cap d’un cert temps, uns set anys d’ençà de la publicació de l’últim –i gruixut– volum de la trilogia dedicada entre el 1987 i el 2006 a Frank Bascombe –El cronista d’esports, El Dia de la Independència i Acció de Gràcies– l’autor del sud dels Estats Units Richard Ford (Jackson, Mississipí, 1945) ha tornat a assumir el repte d’emprendre una obra d’alt voltatge. Es titula Canadà. Simplement això, Canadà. És un relat que flueix calmós, amb ritme lent, a través de mig miler de pàgines i seixanta vuit capítols d’impressió atapeïda, des de les terres de Montana i Dakota del Nord fins a la província de Saskatchewan, a les praderies centrals canadenques. Paisatges al nord dels Estats Units que no es despleguen acollidors davant d’un narrador meridional que abans havia aconseguit identificar-se amb les peripècies d’un paio ancorat –vint anys de la vida de Frank Bascombe– a la zona costera de Nova Jersey. Amb l’últim Ford que recordo haver fruit és amb els textos autobiogràfics i literaris que l’editor Herralde va recollir amb el títol Flores en las grietas (2012).
Canadà, però, és diferent fins i tot de les obres considerades importants de Richard Ford. Des del principi, quan llegim amb certa sorpresa que ens agafa desprevinguts: “Primer de tot explicaré allò de l’atracament que van cometre els nostres pares. I després els assassinats que van venir tot seguit” esbrinem que la veu que ens arriba pertany a un noi de quinze anys, Dell Parsons, que al costat de la seva germana bessona dizigòtica, Berner, viu les seqüeles de l’atracament comès pels seus pares, ell un exaviador militar i ella una mestra de caràcter dèbil.Tots dos són presos, jutjats i condemnats. La mare se suïcida a la presó. Els nois es queden desprotegits. Berner desapareix. Una amiga de la mare ajuda Dell a passar la frontera canadenca –un salt fàcil de fer, el 1960– i acceptar la tutela del seu germà, un individu de biografia tèrbola, sense escrúpols i tacat per la sang dels seus perseguidors. El que el tal Arthur Remlinger ensenya a Dell Parson és una cosa tan senzilla com que un cop has trepitjat i travessat certes ratlles (visibles o no) perds qualsevol opció de fer marxa enrere. Avala la lliçó amb la seva pròpia vida. Ni tan sols no és el mateix ésser ciutadà nord-americà que canadenc. Els dos països semblen iguals –mireu-los amb la fondalada del Niàgara entremig–, però Nell aprèn que són diferents. Ho tindrà en compte sempre més. Un altre país imposa una altra vida. Aquesta és la teoria ben segur que certa del narrador, pletòric de sentiments humanistes, quan, cridat per la seva germana en risc de mort, una fràgil i devastada criatura que només ha vist tres vegades en cinquanta anys, va a reunir-s’hi en una cafeteria de Minneapolis amb l’esperança d’arribar a experimentar una rampell de compassió –si més no tardana– per Berner i per si mateix.
El drama familiar Dell l’explica amb tot detall mig segle més tard, a punt de jubilar-se de professor d’institut amb seixanta-sis anys, casat amb una canadenca i sense descendència. Vaig llegir la història amb la calma que requereix, durant les vacances d’agost. Vaig procurar entendre el valor de les paraules que Ford fa sortir dels llavis de Dell Parson, assumir amb ell la seva complicitat en l’assassinat dels dos rastrejadors ianquis a les mans de l’incommovible Remlinger. Actes de real i absoluta supervivència, sense el component grotesc que va tenir l’atracament perpetrat per Bev Parson i Neeva Kamper en un banc de Dakota del Nord a canvi d’un botí esquifit, ridícul. Però el que trobo més inesperat és que a cap passatge el relat de Parson –inspirat pel puixant talent realista de Richard Ford– no ha aconseguit l’objectiu de commoure’m. Ni tan sols de produir-me alguna lleu, esbiaixada esgarrifança.
No he d’objectar res a la carcassa de la novel·la, que respon a l'exigència de la seva pròpia ambició. No se m’acut al·legar res a la textura dels personatges i a la singularitat del llenguatge. I doncs, què? Només una sensació intraduïble de sequedat emocional. Només això. |


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada