la biblioteca com a tria

 

MIQUEL DE PALOL

La biblioteca com a tria
La República
26|5|2018

La pres­cripció de lec­tu­res és una de les fun­ci­ons més relle­vants i deci­si­ves de l’auto­ri­tat intel·lec­tual, mal que a par­tir de certa ampli­tud d’ele­ments és dis­cu­ti­ble i, depèn des de quina posició, fins i tot peri­llosa. Em plau­ria entrar des d’aquí a dis­cu­tir una llista, un cànon o el que se’n vul­gui dir o cor­res­pon­gui, però malau­ra­da­ment la situ­ació del nos­tre país és tan precària que ja no es tracta de pon­de­rar ele­ments, sinó, des­es­pe­ra­da­ment, de bre­gar per l’existència.

No els parlo del con­junt del país i del 155. Pot­ser a algú li sem­blarà un sar­casme això que diré, però tant de bo fos aquest el pro­blema, perquè el mal esta­ria detec­tat i la solució, mal que difícil i dolo­rosa, iden­ti­fi­cada. El pro­blema és entre nosal­tres, en la des­ar­ti­cu­lació, la deso­ri­en­tació i l’auto­com­plaença d’una casta pseu­do­pres­crip­tora que, en rigor, no exis­teix. El mal de la nos­tra pres­cripció és que no n’hi ha.

Al llarg de la seva vida, aquest cro­nista ha assis­tit com a mínim a mitja dot­zena de plans de foment de la lec­tura, a càrrec de dife­rents ins­ti­tu­ci­ons. Des de tots es pre­te­nia alli­be­rar la ciu­ta­da­nia de la trista misèria de la con­dició ille­trada, i natu­ral­ment superar el fracàs dels ante­ri­ors. El pro­blema de tots aquests plans no ha estat només que hagin mort d’ina­nició, perquè una cosa és fer un pla i una altra rea­lit­zar-lo i man­te­nir-lo, sinó que ja havien nas­cut morts. Els havien fet indi­vi­dus –i indivídues– més pre­o­cu­pats per la mecànica que pels con­tin­guts, i aquest prin­cipi és cala­mitós. Si això es com­bina amb els lli­bres que es fan lle­gir a les cri­a­tu­res i els ado­les­cents a les esco­les i els ins­ti­tuts, el resul­tat és mata­dor per força.

Cada cop que he inten­tat asse­nya­lar la qüestió dels con­tin­guts m’he sen­tit la mateixa música: tant hi fa si és amb lli­bres no gaire bons, es tracta que les cri­a­tu­res adqui­rei­xin l’hàbit lec­tor, després ja acce­di­ran a les obres excel­ses. Doncs no, resulta el con­trari. Si els fas lle­gir por­que­ries els hauràs vacu­nat per sem­pre con­tra els exer­ci­cis de l’espe­rit, odi­a­ran per sem­pre més la lec­tura i no tor­na­ran a aga­far un lli­bre en la seva vida.

Fa menys d’un any, ha apa­re­gut traduït al català un lli­bret de Nuc­cio Ordine, Clàssics per a la vida. Una petita bibli­o­teca ideal. El pròleg és una impe­ca­ble vin­di­cació de l’alta cul­tura i l’alta lite­ra­tura, que hau­ria de ser de lec­tura obli­gada per als nos­tres apre­nents de brui­xot… perdó, apre­nents de pres­crip­tor. La tria que ve després és fàcil­ment com­par­ti­ble. Els comen­ta­ris, dis­cu­ti­bles. Però aquí hi ha vida, vet aquí el que compta.