dilluns, 28 de novembre del 2022

una de les millors novel·les de l'any


JULIÀ GUILLAMON
Una de les millors novel·les de l'any
La Vanguardia
27|8|2022


Bones notícies. Boníssimes, de fet. La darrera novel·la de Ferran Garcia (Taradell, 1971) té l'embranzida poètica de La punyalada (1904) de Marià Vayreda, un dels grans clàssics catalans, no prou conegut. És a dir: és un gran western ambientat en l'època de la tercera guerra carlina. Se sap per un detall lluminós, un dels molts de Guilleries: estan construint la línia de ferrocarril entre Granollers i Vic. "Els ferros, com troncs extrets de les entranyes de la terra, s'apilonaven els uns sobre els altres —escriu Ferran Garcia—. Ara ja es veien les vies clavades a terra, paral·leles i infinites, però les obres encara continuaven. Petites siluetes d'homes clavant cops de martell silenciosos i llunyans". Bravo! Garcia pren un element indispensable del western, l'integra a la novel·la a partir d'un coneixement net i clar de la història de Catalunya. I li treu partit sense abusar-ne, sense fer-se pesat, sense allargassar la troballa. La línia Granollers-Vic, en efecte, la van començar a construir als anys setanta del segle XIX i va costar molt d'acabar a causa de les contínues accions de les partides carlines.

La construcció del tren i la fàbrica del Tint donen el complement modern d'una història que combina la violència de la guerra i l'amor enmig de les desgràcies més cafres (Vayreda), amb un component misteriós, de bruixeria i societat secreta, de secta i conxorxa venjativa. El desllorigador de l'acció és l'existència d'un grup de gent que Garcia anomena "els cagots". Qui són aquesta gent i per què els odien tant? Diu un dels personatges: "L'única cosa que diferenciava els cagots de la resta és que, segles abans, érem els més pobres dels pobres dels pobres i que aquella marca invisible passava de generació en generació, a través dels nostres noms i cognoms, a través del xiuxiueig, de la saliva dins les escopinades i de l'odi heretat que és tan espès com un bosc de bardisses, que un cop dins no en surts i punxa i fa mal".

Guilleries va basculant d'aquest món obscur —que ens fa veure Taradell com una mena de Nova Anglaterra— cap a un escenari més realista, quan apareix en Bonaplata, un cap de colla carlí de tres parells de collons. No vull dir que la novel·la canviï d'orientació a mesura que Garcia la va escrivint. Ben al contrari: un dels punts més forts és com està lligada, amb encadenaments que aguanten molt bé la trama. Tècnicament també m'ha impressionat la lleugeresa dels diàlegs, per exemple entre el narrador i el mossèn vell de Taradell que perd el fil de la conversa. La novel·la és del gènere truculent i Garcia —que portava una bona empenta gore amb els seus primers llibres Recorda que moriràs (2016) i Blasfèmia (2019)— la sap compensar amb imatges d'una bellesa delicada. Per exemple, quan parla del silenci: "Aquell so que he escoltat dins les coves buides, les barques enfonsades, el peix mort surant al riu, el de la darrera brasa apagant-se". Quan explica que en Boi fuig de la carnisseria com ha vist fer als escarabats, que van tirant dissimuladament. O quan diu que el passat s'assembla a una heura, que té unes arrels estranyes i un reptar estrany: per més que creix l'arbre (la vida) l'heura sempre l'atrapa. Les imatges relacionades amb la natura són de primera categoria. "Ell i la noia s'estimaren com s'estimen la sorra de la platja i els dits dels peus".

A diferència de moltes novel·les que, un cop plantejat el món que descriuen es desinflen, Guilleries arriba a la part final —la fugida i la persecució del western— amb una frescor envejable. Les imatges de les masies passades a sang i foc són contundents i corprenedores. Una de les millors novel·les d'aquest any.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada