la biblioteca d'albert serra (el cineasta, no la novel·la)

LLUCIA RAMIS

La biblioteca d'Albert Serra

La Vanguardia

13|3|2023

Cada biblioteca és un món. Des d’aquesta nova secció ens proposem d’explorar les de persones destacades de sectors diversos, com el cinema, la música, el disseny, la ciència, l’art, la gastronomia, l’esport, l’empresa. I així conèixer-les a través dels seus llibres.

 

Una habitació plena de llibres té un aire acollidor. També és estètic. A Albert Serra li agrada envoltar-se de llibres, i li crida l’atenció no veure’n a les cases dels rics. El seu admirat Karl Lagerfeld deia que en tenia tres-cents mil, però el mateix llibreter del dissenyador assegura que superava el milió; necessitava apartaments sencers per guardar-los. Els de Serra es reparteixen entre Barcelona, Banyoles (hi ha traslladat els més voluminosos) i París, on té un pis compartit amb un coproductor lisboeta. El problema és la manca d’espai. I l’excés de pes. Serra viatja molt, i intenta no anar gaire carregat; de vegades llegeix al Kindle, però no gaudeix igual.

El saber ocupa lloc i gairebé cada racó del seu pis de l’Eixample, folrat de prestatgeries fins al sostre. La primera va ser una de ferro, làmines fines. Després hi arribaren les de fusta, a la mateixa sala de lectura, on hi ha una catifa estil Lluís XV (o, en el seu cas, millor Lluís XIV), dos coixins amb la bandera nord-americana damunt d’un petit sofà, un cartell d’Història de la meva mort, i una butaca orellera davant la finestra que dona al carrer. Al costat, uns quants volums en què es recolza Sumo de Helmut Newton, i darrere, les obres completes de Balzac, Flaubert, Goethe i Tolstoi, de l’editorial Aguilar, encimbellades per uns dinosaures de plàstic que qualcú es va deixar.

Els llibres s’apilaven al terra hidràulic, fent columnes, i calgueren més prestatgeries al menjador, a l’entrada, a la cuina. Al començament, els agrupava per temes: cinema, art, història, filosofia, poesia, moda, música, teatre, economia. Però tot d’una la cosa va prendre un ordre personal. Els té localitzats de memòria. Per exemple, parlant de literatura russa, esmenta Memòria de la casa morta, el seu preferit de Dostoievski. Sap que és en un dels quaranta prestatges del menjador, més o manco per aquí. Mentre el cerca, ens observen un cartell d’Honor de cavalleria i grans fotos emmarcades de Lluís Carbó i Lluís Serrat Masanellas, recurrents a les seves pel·lícules. El troba.

Un llibre el porta a un altre. I la curiositat, i la passió. Goethe li va fer descobrir Beaumarchais, “potser un dels personatges més extraordinaris de la història, té una retòrica increïble”; en llegí una biografia durant el confinament. També llegí Les confessions de Rosseau i El diari londinenc, de James Boswell.

Li agrada la literatura llibertina del XVIII i la francesa del XIX i el XX. I tot i que no els compra responent a un pla, n’està al cas gràcies a converses amb amics, i a revistes com London Review of Books o New York Review of Books. En compra molts a França perquè, indica, allà la gent guanya infinitament més que aquí, però els llibres són infinitament més barats. Llegir en anglès li fa més mandra. No és fetitxista, tot i que en té molts de la Pléiade. Els ha fotografiat per evitar comprar-los dues vegades (li ha passat qualque cop). Té diverses edicions de la Ilíada i els clàssics de la Bernat Metge. I una col·lecció d’estratègia militar publicada pel Ministeri de Defensa.

Llegeix constantment sobre la Segona Guerra Mundial, tan transcendental que encara en vivim les conseqüències. Té llibres sobre Goebbels i com a mínim dos sobre la presidència de Trump: La habitación donde sucedió, de John Bolton, i Fire and Fury, de Michael Wolff, que considera una obra mestra: “Entens per què va guanyar”. Li agraden les memòries, la correspondència, les biografies, i a ca seva n’hi ha de Lagerfeld, Ava Gardner, Andy Warhol... i Tony Ryan (Serra deu ser la persona que té més llibres sobre el fundador de Ryanair: sis). Entre els seus escriptors preferits hi ha l’historiador Paul Veyne, i Roberto Longhi l’ha influenciat molt. Ha llegit À la recherche du temps perdu dues vegades i mitja. I enmig de Proust, Stendhal, Simone de Beauvoir, Marquès de Sade, Casanova i Tout Saint-Simon, sorprèn My Dark Place, de James Ellroy. Reconeix que l’autor li interessa més que l’obra: és únic, diu, no n’hi ha dos d’iguals, li passa de tot, és fascinant. Llegeix més Saul Bellow. I Houellebecq. “Naipaul i Coetzee són molt bons”. Elfriede Jelinek també; ho té tot, d’ella, però el seu teatre no l’entusiasma; massa grotesc. De sobte troba Stéréoscopie, de Marina de Van, “és un llibre delirant d’una actriu molt rara, de les drogues que prenia i la conseqüent caiguda lliure, autobiogràfic; haurien de traduir-lo”.

Les literatures espanyola i catalana no el motiven gaire, tot i que no hi falten Josep Pla, Palau i Fabre, Gabriel Ventura, Joanot Martorell. Veig La Regenta, segurament de quan estudià Filologia Hispànica i Teoria de la Literatura a la UB. Dues dècades després, ha rebut dos César amb Pacifiction, considerada la millor pel·lícula de l’any per la prestigiosa Cahiers du Cinéma. Davant les cartes de Norman Mailer, exclama: “La quantitat de feina que arribaven a fer!”, com si això no fos atribuïble a si mateix. Ara està ficat en un nou guió, i a finals de març publicarà Un brindis per Sant Martirià a H&O Editores.

A més de l’espai i el pes, cal comptar el factor temps. A la prestatgeria de la cuina, rere la porta, hi ha llibres de cuina; una col·lecció sobre formatges, menja formatge cada dia. Cuina bé, però poc, perquè no para. Troba a faltar llegir novel·les llargues, diu que permeten viure en un món diferent, lluny de tu mateix. Per ell llegir és l’única manera d’aprendre coses divertides, i cada cop pot llegir menys. Això no treu que continuï comprant llibres. Els darrers són damunt la taula, tot esperant el seu lloc a la biblioteca d’Albert Serra.