«El més mal vist dels vicis literaris culpables és el de la no-lectura. Cadascú té la seva biografia lectora. En la galeria dels relats amb què ens reinventem cada dia després de rentar-nos la cara davant del mirall hi figura en una posició privilegiada el panteó dels llibres que hem llegit: el ressò de les lectures que al llarg de la vida ens han fet companyia, en han marcat o bé ens han revoltat. Estem temptats d'afirmar que: we are such stuff as books are made on (Som del mateix material de què estan fets els llibres). Ara bé, i si la dada fonamental fos justament el revers d'aquesta llista? I si al capdavall resultés que allò que ens defineix de debò i d'una manera més pregona és el que no hem llegit: el que no hem volgut, o pogut o sabut llegir, és a dir allò que mai plagiarem?
La condició de no-lector —que tots els que llegim indefectiblement duem incorporada—, l'arrosseguem com una ombra inconfessable i com un sentiment penós d'impostura. Haver llegit segons què ens fa sentir importants i superiors als altres i fins i tot a nosaltres mateixos. O ens fa sentir integrats, bons ciutadans que participen del ritu d'alimentar els somnis compartits. Reconèixer obertament que no s'ha llegit o no s'ha acabat de llegir segons quin llibre pot condemnar-te a la ignomínia i el menyspreu: és encara un tabú en un món de lletres que sacralitza la lectura.
Cadascú és no-lector d'alguna cosa. Hi ha no-lectors de literatura antiga, no-lectors de ficció, no-lectors d'assaig, no-lectors de Josep Carner no-lectors de productes frescos, no-lectors de poesia, no-lectors de no-ficció...Atrevir-se a mostrar la nafra i revelar l'ombra, trencar en definitiva el tabú culpable de la no-lectura, pot comportar greus problemes. En una de les campus-novel de David Lodge, Changing places (Intercanvis, 1975), alguns dels sofisticats i saberuts professors universitaris que la protagonitzen s'embranquen en un perillós joc de sobretaula (intellectual strip poker) consistent a humiliar-se confessant els títols dels llibres fonamentals que no han llegit. El protagonista reconeix no haver llegit Hamlet...i l'atreviment li costa la renovació del contracte com a professor.
[...] Cadascú té la seva biografia lectora. I cadascú té la seva ombra no-lectora: qui més qui menys parla per referències i llegeix llibres en diagonal. En aquest panorama, si la crítica literària fa algun servei públic, el fa bàsicament a la comunitat dels no-lectors (que som tots). No serveix pas gaire per orientar la compra o la lectura de novetats, ni per assaonar la recepció d'un bàsic incipient, sinó sobretot per adormir la bèstia de la no-lectura: llegim amb la màxima fruïció i interès les crítiques dels llibres que mai llegirem. I no amb el càlcul de desar a la recambra algunes frases per opinar en cas de destret, sinó perquè les crítiques ens situen en un mapa de navegació les lectures que efectivament sí que fem, ens proporciona dades sobre criteris, prejudicis, tòpics i diagnòstics que circulen pel repertori de lectures en curs. Es tracta en definitiva de calcular fins a quin punt ens en fiem, o fins a quin punt se'ns estalvia de llegir el llibre en qüestió. També la crítica fabrica no-lectors.»
Manel Ollé. Plagia millor! Periscopi, 2022. P. 40.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada