la crítica

«Diuen, se sol dir que els crítics literaris som escriptors frustrats. La sentència neix d'una maquineta lògica i viscosa, el cervell, que veu músics desenganyats en els amos de les botigues de discos, experts decebuts en els professors de tota mena de cursets. Hi ha un pessic de veritat, en aquesta manera empresarial de veure el tema, com n'hi ha, de veritat, en qualsevol anàlisi gandula de custòdia humana.

Jo no soc cap escriptor frustrat. Escric, publico feliçment i amb la crítica literària em trec un sobresou. Dit d'una altra manera, em paguen per mirar de llegir bé.

Diuen, també, se sol dir que la literatura catalana és un manglar perillós. Crítics, periodistes, jurats de premis i escriptors, tothom es coneix —grau a prop, grau més lluny. Això porta, per exemple, al fet que els crítics critiquin amb un braç lligat a l'esquena. El sistema de contrapesos els acoquina. Si no fos per la migradesa del pastís, i per un gremi tan atapeït, diuen, la crítica deixaria anar una flaire més professional.

Deambula una colla que només enalteix morts o amics, i el ridícul, o la juguesca, són espantosos. Els ditirambes, encesos i llepats.

No crec que passi res de diferent a les literatures, posem per cas, de Suècia o de Burkina Faso. Recordo que vaig escriure una ressenya força crua sobre el llibre d'una conterrània meva. La coneixia de passada. Abans de publicar-la, la directora del mitjà on havia de sortir em va dir que l'escriptora en qüestió passava per un bony vital complicat —era terrible. La meva crítica la podia acabar d'enfonsar. Avaluada la pesca, li vaig dir que a casa sempre hem separat l'autor de l'obra, però vaig convenir que la ressenya no veiés la llum. La directora em va proposar de suavitzar-la, un eufemisme per dir-me que la trabuqués de dalt a baix.

Si no fos per l'empatia, aquest monstre, la crítica cultural seria més perspicaç i clarivident. Potser sí. No vaig canviar-ne ni una coma. Ara bé, vaig cobrar la no publicació.»

Adrià Pujol Cruells. Seixanta-sis sinofosos. H&O, 2024. P. 22.