la «vida» de la vida

La «Vida» de la Vida

Ahir em vaig comprar un llibre de Henry James i el vaig llegir, com diuen, «fins ben entrada la nit». No era gaire interessant ni gaire bo, però sóc capaç d'obrir-me pas entre pàgines i pàgines de James avorrit i ampul·lós només per aquell xoc sobtat i dolç, aquella violenta esgarrifança de delícia que de vegades em produeix. No dubto que això sigui geni: però hi ha massa quantitat de palla per cada gra aïllat —un gra sorprenentment raffiné, això sí.

Una cosa que vull anotar. El seu protagonista, Bernard Longueville, brillant, ric, moreno, àgil, etc., tot i que és un company enginyós, potser és encara més enginyós i més divertit quan està sol, i es guarda les millors coses per a ell mateix. Al marge de tots aquests adjectius, jo sóc enginyosa, ho sé, i una bona companya, però sento que el meu cas és exactament com el seu: la quantitat d'alegria, minuciosa i delicada, que obtinc contemplant la gent i les coses quan estic sola és, senzillament, enorme —de fet només tinc «diversió perfecta» amb mi mateixa. Quan veig passar una noia corrent de puntetes com una gallina en el fang, i dic «Vaja, quina bleda», ric i m'ho passo bé com no ho faria mai amb ningú. El mateix es pot aplicar al meu sentiment pel que anomenen la «natura». L'altra gent no es para a mirar les coses que jo vull mirar, i si ho fan, s'hi aturen per complaure'm o per seguir-me la veta o perquè no hi hagi conflicte. Però estic feta d'una manera que, tan bon punt estic amb algú, començo a considerar les seves opinions i els seus desitjos, i no es mereixen la meitat de consideració que els meus. No trobo a faltar gens en Jack, ara —no vull tornar a casa, estic bastant contenta de viure aquí, en una habitació moblada, i d'observar. És una pura qüestió de clima, em sembla. (Acaba de passar una autèntica bleda.) La vida amb altres persones es converteix en una taca borrosa: em passa amb en Jack, i, en canvi, és enormement valuosa i meravellosa quan estic sola —els detalls de la vida, la vida de la vida.

Katherine Mansfield. Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell. L'Avenç, 2018. P. 45.

sobre joyce

«Sobre Joyce. No el llegeixis si no estàs disposada a patir de debò. No és broma. És terriblement difícil i obscur i cal tenir una memòria realment vívida de l'Odissea i de la literatura anglesa per desxifrar-lo. Són rodes dins de rodes dins de rodes. És evident que Joyce no tenia el més mínim desig que el poguéssim llegir per interès en la grolleria, tot i que confesso que em provoca moltes riallades. Però això és perquè (tot i que no aprovo el que ha fet) trobo que la Marion Bloom i en Bloom de vegades es veuen d'una manera portentosa. La Marion és la dona completa completa. No es pot negar. Però s'ha de recordar també que és Penèlope, i també és la nit i el dia, i també és una imatge de la terra fecunda, plena de llavors, que gira i gira. Etcètera, etcètera.»

 

Katherine Mansfield. Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell. L'Avenç, 2018. P. 197.

 

cap problema

«...Txékhov va dir una vegada i una altra, protestant, suplicant, que ell no tenia cap problema. De fet, ell pensava que això era la seva feblesa com a artista. El preocupava, però sempre deia el mateix. Cap problema. I, si ens aturem a pensar-ho, quin era el problema de Chaucer? I el de Shakespeare? El «problema» és l'invent del segle dinou. L'artista fa una mirada llarga a la vida. I diu, en veu baixa, «Així, la vida és això, oi?» I es posa a expressar-ho. Deixa de banda tota la resta. Ni tan sols Tolstoi no tenia cap problema. El que tenia era propaganda, i és un gran artista malgrat això.»

 

Katherine Mansfield. Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell. L'Avenç, 2018. P. 188.

 

a la tauleta de nit

«Cada dia llegeixo menys estona, i menys llibres. No perquè no en vulgui llegir, que sí que vull, sinó perquè sembla que estiguin penjats en una branca molt alta. Em costa molt arribar-hi, i no tinc ningú a l'abast que m'ajudi...Al llit, de nit, hi tinc un llibre de Shakespeare, un de Chaucer, una pistola automàtica i un vano de mussolina negra. Vet aquí tot el meu petit món...».

Katherine Mansfield. Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell. L'Avenç, 2018. P. 179.

 

escalfar la tetera

«En una entrada dels seus Diaris, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre una novel·la d’E.M. Forster: «Ahir a la nit, posant els llibres més fluixos a la paret, em vaig trobar un exemplar de Howard's End i hi vaig donar un cop d'ull. Però no és prou bo. E.M. Forster no va mai més enllà d'escalfar la tetera. Hi té la mà trencada, en això. Toqueu la tetera. Oi que està deliciosament calenta? Sí, però no hi ha te».

De quants llibres no se’n podria dir el mateix? Sí, estan bé, estan ben escrits (sovint, ni això), però… no compleixen les seues promeses, no duen a terme el que s’han proposat. No han passat d’escalfar la tetera. Com observava amb malícia l’abbé Dinouart al segle XVIII, «molts escriptors tenen només el plaer de sentir-se autors», però no tenen en realitat res a dir. No tenen al darrere un món d’experiències personals i socials dignes de ser contades. No han aconseguit mai de posar l’accent o de fer peu en la realitat. La tetera està deliciosament calenta, però no hi ha te. L’observació de Mansfield és tan precisa com expressiva.»

 

Enric Iborra. Els còmplices. Viena, 2021. P. 92.