quaranta-vuit anys després

48 años después, hombre devuelve a biblioteca álbum de Dylan
Los Angeles Times
1|6|2021

Un hombre que vive en San Francisco envió un álbum doble de Bob Dylan que había alquilado a una biblioteca en Ohio, 48 años después de que se suponía que debía retornarlo.

Howard Simon envió recientemente el álbum a Heights Libraries junto con una carta disculpándose por la tardanza, según un comunicado de prensa del sistema de bibliotecas a las afueras de Cleveland.

Simon alquiló “Self Portrait” de Dylan en 1973 mientras cursaba el octavo grado en la escuela media University Heights. Ahora, a sus 73 años, dice que lo encontró entre otros dos discos de Dylan en su colección personal de vinilos.

“Como un jubilado reciente, estoy aprovechando la oportunidad para centrar mi atención en algunas de las muchas viñetas de la vida que a fuerza de carrera y familia se han descuidado durante muchos años”, escribió Simon. “Estoy devolviendo con la carta un artículo vencido, según mi recuento, con aproximadamente 17.480 días de atraso al momento de escribir esto”.

La carta dice que la portada del álbum está un poco estropeada luego de viajar con él desde University Heights a San Francisco con varias paradas de por medio, pero la biblioteca dice que los discos están en “gran forma”.

Simon también envió a la biblioteca una tarifa de reemplazo de 175 dólares por “Self Potrait” junto con un álbum que él grabó, “Western Reserve”, para su posible inclusión en la colección de la biblioteca.

La biblioteca no alberga resentimientos ni siente que Simon les ha hecho perder el tiempo. En el comunicado de prensa esencialmente le dijeron que no se preocupe, todo está bien.

“Lo gracioso es que ya no cobramos multas vencidas; mientras recuperemos el artículo, no vemos la necesidad de penalizar a las personas”, dijo la gerente de la sucursal, Sara Phillips. “Estamos agradecidos de que el señor Simon haya devuelto el disco. Ahora podemos decir que estamos a mano”.

 

En esta fotografía proporcionada por Heights Libraries, Sara Phillips, gerente de la sucursal de la red de bibliotecas en Ohio, sostiene el álbum doble de Bob Dylan “Self Portrait” que Howard Simon alquiló en 1973, cuando era un estudiante de octavo grado, y devolvió recientemente, 48 años después de la fecha de retorno (ASSOCIATED PRESS)

el futur pot arribar a ser molt antic

Tras la noticia, se ha desatado el verborreico concierto de comentarios, indignaciones e ironía en las nerviosas redes sociales. Suenan los «será posible?» y los «ya era hora», la polémica alcanza el punto de efervescencia. Los periódicos y las emisoras de radio consultan a sus expertos habituales. No hay tregua. Twitter vomita la penúltima novedad inaudita: la acedemia sueca ha concedido el Premio Nobel de Literatura a Bob Dylan.

Asisto divertida a la cacofonía mediática de apocalípticos e integrados. Los entusiastas celebran que las jerarquías y el esnobismo literario hayan saltado al fin por los aires. Los indignados desconfían del postizo vanguardismo del vetusto comité sueco. Sospechan que aquí no hay intención de desacralizar o expandir el concepto de escritor, ni una derrota de los aduaneros uniformados que vigilan las lindes de la literatura y solicitan visado de entrada: en esta elección ven simple oportunismo y sed de repercusión pública. Los más exaltados prefieren llamarlo banalización y se preguntan escandalizados cuál será el siguiente paso tras tamaña insensatez. ¿Detrás del cantautor irrumpirán en el sancta sanctorum de la academia una jauría de hijos bastardos de la palabra —guionistas de cine y televisión, autores de cómics, monologuistas, diseñadores de videojuegos y proyectos transmedia, epigramistas de Twitter —? ¿Son ellos las tribus del porvenir?

Yo, invadida por el libro que escribo, pienso en Homero. Pienso en la multitud de bardos itinerantes agazapados detrás de su nombre. Ellos fueron los primeros. Cantaban para entretener a los ricos en sus palacios y a la gente humilde en las plazas de las aldeas. Por aquel tiempo, ser poeta era un asunto de suelas gastadas, de polvo de los caminos, del instrumento a la espalda, de recitales al caer la noche y ritmo en el cuerpo. Aquellos artistas caminantes, los andrajosos enviados de las musas, sabios bohemios que explicaban el mundo en canciones, mitad enciclopedistas y mitad bufones, son los antepasados de los escritores. Su poesía vino antes que la prosa, y su música, antes que la lectura silenciosa.

Un Nobel para la oralidad. Qué antiguo puede llegar a ser el futuro.

Irene Vallejo. El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo. 8a ed. Siruela, 2020. P.109.

discurs a l'acadèmia

Bona tarda a tothom. Adreço una salutació ben càlida als membres de l'Acadèmia Sueca i a tots els distingits convidats presents aquesta nit.

Ho sento, no puc estar amb vosaltres en persona, però sisplau sapigueu que hi sóc definitivament en esperit, i que em sento molt honrat d'estar rebent un premi tan prestigiós. Ser guardonat amb el premi Nobel de literatura és una cosa que mai podria haver imaginat o vist venir. Des de molt petit he llegit i fet meves les obres d'escriptors que van ser dignes d'aquesta distinció: Kipling, Shaw, Thomas Mann, Pearl Buck, Albert Camus, Hemingway. Aquests gegants de la literatura que s'ensenyen a les aules, s'allotgen a les biblioteques de tot el món i se'n parla en un to reverent sempre m'han causat una impressió profunda. Unir-me ara a una llista amb aquests noms és una cosa per a la qual no tinc paraules.

No sé si aquests homes i dones alguna vegada van aspirar a rebre el Nobel, però suposo que qualsevol persona del món que escriu un llibre o un poema o una obra de teatre pot albergar aquest somni secret molt endins. Probablement enterrat en un lloc tan profund que ni tan sols saben que hi és.

Si mai algú m'hagués dit que tenia una mínima opció de guanyar el premi Nobel, jo hauria pensat que tenia les mateixes possibilitats de guanyar-lo que de trepitjar la lluna. De fet, durant l'any en què vaig néixer i fins tres anys després, no hi va haver ningú al món que es considerés prou bo per guanyar aquest premi.  

Jo estava de gira quan vaig rebre una notícia tan sorprenent, i vaig trigar uns quants minuts a processar-la. Vaig pensar en William Shakespeare, la gran figura literària. Crec que ell es veia a si mateix com a dramaturg. La idea que estava escrivint literatura no li devia entrar al cap. Les seves paraules van ser escrites per a l'escena. Estaven dstinades a ser dites, no pas llegides. Quan escrivia Hamlet, estic segur que pensava coses com ara: "Qui seran els actors adequats per a aquests papers?" "Com hauria de ser l'escenografia?" "Realment vull que passi a Dinamarca?" La seva visió i ambició creativa eren indubtables, però també tenia assumptes més mundans a considerar i tractar. "Tenim prou finançament?" "Hi ha bons seients per als meus patrocinadors?" "On podrem aconseguir un crani humà?" Crec que la cosa més llunyana de la ment de Shakespeare era la pregunta: "És això literatura?"

Quan vaig començar a escriure cançons d'adolescent, i fins i tot quan vaig començar a aconseguir cert renom, les meves aspiracions per a les cançons que feia no anaven gaire enllà. Vaig pensar que podien ser escoltades a les cafeteries o bars, potser més tard a llocs com el Carnegie Hall o el London Palladium. Si realment em posava a somiar molt, potser podia imaginar que arribaria a fer-ne un disc i que les meves cançons s'escoltarien a la ràdio. Aquest era realment el gran premi, per a mi. Fer discos i sonar a la ràdio significava arribar a una gran audiència i poder seguir fent el que m'havia proposat fer.

Bé, he estat fent durant molt temps el que em vaig proposar fer. He fet dotzenes de discos i he fet milers de concerts a tot el món. Però són les meves cançons les que estan al centre vital de gairebé tot el que faig. Sembla que han trobat un lloc en la vida de moltes persones de moltes cultures diferents, i estic molt agraït per això.

Però hi ha una cosa que he de dir. Com a intèrpret he actuat per a 50.000 persones i he actuat per a 50 persones, i puc dir que és més difícil cantar per a 50 persones. Cinquanta mil persones tenen una personalitat única; però cinquanta, no. Cada persona té una identitat a part, un món en si mateixa. Poden percebre les coses amb més claredat. Posen a prova la teva honestedat i la profunditat del teu talent. Que el comitè del Nobel estigui format per poca gent és una dada que no se m'escapa.

Però, com Shakespeare, jo també estic ocupat sovint en els meus esforços creatius i en els aspectes mundans de la vida. "Quins són els millors músics per a aquestes cançons?" "Estic gravant a l'estudi correcte?" "Té aquesta cançó el to que ha de tenir?" Hi ha coses que no canvien ni en 400 anys.

Ni un sol cop he tingut temps per preguntar-me: "Les meves cançons són literatura?"

Així que dono les gràcies a l'Acadèmia Sueca per haver trobar el temps per plantejar-se aquesta pregunta, i, en segon lloc, per haver-hi donat una resposta tan meravellosa.

Els meus millors desitjos per a tots,

Bob Dylan

Bob Dylan: «No m'he preguntat mai si les meves cançons són literatura». Catorze. 12|12|2016.

it's allright, ma

Fins ahir només hi havia una persona en tota la història que hagués guanyat un premi Nobel i un Oscar de Hollywood: el dramaturg George Bernard Shaw, autor de 'Pigmalió'. Ara se li afegeix Bob Dylan. Però és que a més Bob Dylan també va guanyar el 2008 un premi Pulitzer honorari “pel seu profund impacte en la música popular i la cultura americana” i “les composicions líriques d’una extraordinària força poètica”.

Malgrat tots aquests indicis, malgrat que és fàcil reconèixer el talent de l’autor de narracions (abreujades i musicades) com 'Hurricane', 'Idiot wind' o 'Ballad of a thin man', mig minut després que es fes públic que havia guanyat el premi, les xarxes socials ja es dividien entre detractors i defensors. Per un dia, el món literari abraçava el hooliganisme.

En un cantó del ring hi havia els que destacaven la vàlua poètica de Bob Dylan, la seva influència com a lletrista. A l’altre hi havia els que es queixaven perquè un premi tan escàs i elitista, que es deixa tants grans noms sense reconeixement, no pot malgastar-se amb algú que és conegut sobretot com a músic. A més, com que és rar que una llengua rebi atenció gaire sovint, el premi a Bob Dylan deixa en fora de joc a candidats habituals del Nobel com ara Philip Roth o Don Delillo.

QÜESTIÓ DE DINERS

Jo trobo que tothom tenia la seva part de raó. Vivim uns temps en què la literatura està cada cop més arraconada, com en una reserva índia. El mateix mercat editorial tendeix a menystenir l’art i la cultura per prioritzar allò que fa diners (això sí, quan es concedeix el Nobel, tothom el vol publicar).

Amb el premi a Bob Dylan, l’Acadèmia Sueca es pensa que obre nous horitzons per a la literatura --tal com van fer l’any passat premiant la no-ficció oral i literària de Svetlana Aleksiévitx--, però pot molt ben ser que alhora en tanqui d’altres de més tradicionals i naturals. A mi m’agrada pensar que el premi a Bob Dylan és una raresa, com ho va ser fa anys el de Dario Fo, i que en el fons també és un reconeixement a l’art literari de Lou Reed, David Bowie, Joni Mitchell o Leonard Cohen.

Jordi Puntí. 'It's allright, Ma'. ElPeriódico. 13|10|2016.

la del còdol

Nova York

El manuscrit de "Like a Rolling Stone", de Bob Dylan, es ven per 1,5 milions d'euros, una xifra rècord a la casa Sotheby's

Redacció - 25/06/2014 - 09.17h.

"Like a Rolling Stone", de Bob Dylan, un dels temes més populars de tots els temps, s'ha convertit en la cançó més cara de la música popular. I és que la casa de subhastes Sotheby's ha venut el primer esborrany del manuscrit per dos milions de dòlars, gairebé un milió i mig d'euros, una xifra rècord en aquesta casa de subhastes de Nova York. De fet, mai s'havia arribat a pagar tant per un manuscrit d'una cançó.

Dylan va esciure la cançó l'any 1965 en un hotel de Washington, després d'una gira per Anglaterra que el va deixar exhaust i el va sumir en una forta crisi professional. Un desconegut va adquirir l'esborrany de "Like a Rolling Stone" d'un fan de Bob Dylan que havia comprat el manuscrit directament al cantant.

Té quatre pàgines i es tracta d'una versió molt semblant a la definitiva, però també inclou alguns versos descartats i petites il·lustracions. Dylan la va escriure en llapis en fulls de l'hotel de Washington.