el silenci de beckett

 

Poc després d'haver guanyat el Nobel de literatura, Samuel Beckett, que s'amagava a l'Hotel Riadh, a Nabeul, Tunisia, va concedir una entrevista a la televisió sueca a condició que no li fessin cap pregunta. Mute, 1969.

 

quan un mestre et canvia la vida

 

Estimat monsieur Germain,

He deixat que s'apagués una mica el rebombori que m'ha envoltat durant tots aquests dies abans de parlar-vos de tot cor.  Acaben de concedir-me un honor massa alt que jo no he buscat ni sol·licitat, però quan en vaig tenir notícia el meu primer pensament, després de la meva mare, fou per a vós. Sense vós, sense aquesta mà afectuosa que vau parar a l'infant pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, res de tot això no hauria succeït.

D'aquesta mena d'honors, no en faig gaire cabal. Però aquest, si més no, em dóna ocasió per expressar-vos tot el que heu estat, sou i sempre sereu per a mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, el vostre treball  i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el vostre alumne agraït.

Us envio una abraçada ben forta.

Albert Camus

* * *

El 19 de novembre de 1957, poques setmanes després d'haver-se assabentat que havia guanyat el premi Nobel de literatura, Camus pren la ploma per donar les gràcies al seu mestre Louis Germain. Es tracta d'un testimoniatge extraordinari de com un docent valuós i apassionat havia pogut canviar la vida d'un estudiant nascut en una família pobra d'Algèria, sense pare (mort a la guerra) i criat gràcies als sacrificis de la mare (gairebé sorda i analfabeta) i de l'àvia. Contra el parer dels familiars, que empenyien l'Albert a trobar feina immediatament per guanyar-se la vida, Germain el prepara de franc per al concurs per obtenir una beca d'estudi en el liceu Bugeaud. Camus tenia a penes onze anys. Trenta-tres anys després, en rebre el reconeixement més prestigiós que es destina a un literat, L'Albert expressa la seva gratitud a l'educador que li havia ofert l'oportunitat de ser allò que havia esdevingut...

Nuccio Ordine. Els homes no són illes. Els clàssics ens ajuden a viure. Traducció de Jordi Bayod. Quaderns Crema, 2022. 

agenda

 

Agenda La Incorrecta. Font: Llibreria Foster & Wallace.

el futur pot arribar a ser molt antic

Tras la noticia, se ha desatado el verborreico concierto de comentarios, indignaciones e ironía en las nerviosas redes sociales. Suenan los «será posible?» y los «ya era hora», la polémica alcanza el punto de efervescencia. Los periódicos y las emisoras de radio consultan a sus expertos habituales. No hay tregua. Twitter vomita la penúltima novedad inaudita: la acedemia sueca ha concedido el Premio Nobel de Literatura a Bob Dylan.

Asisto divertida a la cacofonía mediática de apocalípticos e integrados. Los entusiastas celebran que las jerarquías y el esnobismo literario hayan saltado al fin por los aires. Los indignados desconfían del postizo vanguardismo del vetusto comité sueco. Sospechan que aquí no hay intención de desacralizar o expandir el concepto de escritor, ni una derrota de los aduaneros uniformados que vigilan las lindes de la literatura y solicitan visado de entrada: en esta elección ven simple oportunismo y sed de repercusión pública. Los más exaltados prefieren llamarlo banalización y se preguntan escandalizados cuál será el siguiente paso tras tamaña insensatez. ¿Detrás del cantautor irrumpirán en el sancta sanctorum de la academia una jauría de hijos bastardos de la palabra —guionistas de cine y televisión, autores de cómics, monologuistas, diseñadores de videojuegos y proyectos transmedia, epigramistas de Twitter —? ¿Son ellos las tribus del porvenir?

Yo, invadida por el libro que escribo, pienso en Homero. Pienso en la multitud de bardos itinerantes agazapados detrás de su nombre. Ellos fueron los primeros. Cantaban para entretener a los ricos en sus palacios y a la gente humilde en las plazas de las aldeas. Por aquel tiempo, ser poeta era un asunto de suelas gastadas, de polvo de los caminos, del instrumento a la espalda, de recitales al caer la noche y ritmo en el cuerpo. Aquellos artistas caminantes, los andrajosos enviados de las musas, sabios bohemios que explicaban el mundo en canciones, mitad enciclopedistas y mitad bufones, son los antepasados de los escritores. Su poesía vino antes que la prosa, y su música, antes que la lectura silenciosa.

Un Nobel para la oralidad. Qué antiguo puede llegar a ser el futuro.

Irene Vallejo. El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo. 8a ed. Siruela, 2020. P.109.

un premi per a la tribu editorial

ENRIQUE REDEL
Editor de Impedimenta
Un premio para la tribu editorial
El Cultural
7|10|2019

Desde casi sus inicios, el Nobel de Literatura se ha esforzado (programáticamente) en “distinguir a aquellos autores, reconocidos a nivel mundial, que han realizado aportes significativos a las letras”. A decir verdad, pocas veces, muy pocas, el premio ha cumplido este objetivo. Basta con enumerar a las más brillantes estrellas de literatura del siglo XX, figuras disruptivas tras las cuales “nada ha vuelto a ser igual” a nivel literario, para darse cuenta de que en general, y salvo pocas excepciones (Thomas Mann, William Faulkner, T. S. Eliot, Samuel Beckett, Gabriel García Márquez), la verdadera historia de las letras ha sobrevolado, sin vocación de contacto, las deliberaciones de la Academia Sueca (quizás porque la literatura de verdad, la literatura de raza, tiende a ser incómoda y políticamente molesta): Tolstói, Joyce, Proust, Kafka, Nabokov, Rilke, Woolf, Borges, Zola o Ibsen murieron sin Nobel. Normal. Un amigo editor, vienés, me comentaba hace no mucho que la nómina del Premio Formentor (Dacia Maraini, Jorge Semprún, Carlos Fuentes, Juan Goytisolo, Javier Marías, Roberto Calasso, Ricardo Piglia, Mircea Cartarescu o Annie Ernaux, por nombrar solo a algunos de sus ganadores) reflejaba mejor el verdadero talento literario que el listado de últimos agraciados con el Nobel.

En 2018, tras cancelarse el premio debido al caos que siguió al escándalo sexual que salpicó a la Academia Sueca y que trajo como consecuencia la dimisión de parte del jurado del Premio, haciendo imposible que existiera el quorum necesario para elegir a un ganador, la Fundación Nobel anunció que los ganadores este año serán dos. 2018 fue la primera vez, desde la Segunda Guerra Mundial, en que no se concedió el Premio. Y lo cierto es que nada reseñable pasó a nivel literario.

Hace ya años que la noticia de la concesión, cada primer jueves de octubre, del Nobel de Literatura apenas interesa ya más que a los profesionales del sector. Existe una broma que se repite cada vez que se aproxima la fecha en que se falla el Nobel, por la que se asume que lo más probable es que se lo lleve algún escritor de nombre impronunciable, de un país periférico, que obligará a los editores a buscar en el rincón más oculto de sus almacenes alguna edición antigua que poner en las librerías para intentar salvar los muebles. La veteranía del premio Nobel hace que se le considere un acto social, de resonancias diplomáticas, más que un verdadero acontecimiento literario, y los fastos, los escándalos últimos, hacen que se le considere algo arcaico y hasta folk. Un premio que no va a deparar grandes sorpresas, pero siempre deseable. Aunque podamos pensar que los premiados no van a obtener la repercusión de hace años, que no van a conseguir ventas mayúsculas, que el prestigio no es tanto porque, entre otras cosas, el “prestigio social” ya no parece hallarse ni en la literatura ni en las ciencias ni en las artes, lo cierto es que los componentes del sector editorial sí que tenemos ese día un ojo puesto en los periódicos a la espera de saber el nombre del afortunado o afortunada que le va a dar la mano al rey de Suecia.

nobel alternatiu

Intel·lectuals suecs impulsen un premi Nobel de literatura alternatiu

ara llegim

2|7|2018

L'escàndol de presumptes abusos sexuals i filtracions informatives del marit d’una de les acadèmiques, el dramaturg Jean-Claude Arnault, va fer que al mes de maig l'Acadèmia Sueca prengués la decisió d'ajornar la concessió del premi Nobel de literatura fins a l'any 2019.

Un grup d'un centenar d'intel·lectuals suecs –escriptors, professors, editors, dramaturgs i periodistes– han impulsat la Nova Acadèmia Sueca per donar aquest mes d'octubre un premi Nobel de literatura alternatiu. El guardó –que no tindrà dotació econòmica– serà entregat el 10 de desembre en una gran cerimònia. Presidida per l'editora Ann Palsson, la Nova Acadèmia "vol recordar a les persones que la literatura i la cultura haurien de promoure la democràcia, la transparència, l'empatia i el respecte, deixant de banda els privilegis, els prejudicis, l'arrogància i el sexisme".

El poder contracultural de la literatura

En un comunicat de premsa, la Nova Acadèmia ha explicat també que "en un moment en què els valors humans són qüestionats cada vegada més, la literatura es converteix en una força opositora encara més important per frenar la cultura del silenci i de l'opressió".

La institució ha convidat tots els bibliotecaris de Suècia a nominar autors de tot el món. Podran guanyar el Nobel alternatiu escriptors de qualsevol país que hagin publicat com a mínim dos llibres. Una altra condició és que almenys un d'aquests llibres hagi sigut publicat durant l'última dècada.

Quan hagi rebut totes les nominacions, la Nova Acadèmia Sueca farà una votació pública, de la qual quedaran quatre autors finalistes. Serà entre aquest quartet que el jurat triarà el nom que constarà al seu veredicte final.

paraula de nobel

«L'any 1957, Albert Camus va ser distingit amb el premi Nobel de literatura. El 10 de desembre va llegir davant dels acadèmics i del món sencer un dels discursos d'acceptació més commovedors que es recorden a Estocolm. Camus no només era un excel·lent escriptor, sinó també un gran humanista.

Personalment no puc viure sense el meu art. Però mai no he posat aquest art per damunt de qualsevol cosa. Al contrari, si m'és necessari és perquè no em separa de ningú i em permet viure, tal com soc, com tothom. Al meu parer, l'art no és una diversió solitària. És un mitjà d'emocionar el major nombre d'homes, oferint-los una imatge privilegiada de dolors i alegries comunes. Obliga l'artista, doncs, a no aïllar-se; el sotmet a la veritat, a la més humil i més universal. I aquells que moltes vegades han escollit el seu destí d'artistes perquè se sentien diferents, aviat aprenen que no podran nodrir el seu art ni la seva diferència més que confessant la seva semblança amb tots.»

Antonio Iturbe [text] ; Jordi Lafebre [il·lustracions]. Cinquanta moments literaris. Bridge, 2017.

______________
P.S.: Aquí, el discurs íntegre (en francès).

nobels exposats

JOSEP MASSOT
Escriptors per a una exposició
La Vanguardia
17|4|2018

Els escriptors es passen la vida creant personatges, de vegades fets d’esquinçalls de si mateixos, dissimulant el que van viure o el que van somiar, i els més tímids, la majoria, també esculpeixen, per defensar-se de la mirada exterior, el seu propi personatge. Aquesta distància entre el rostre i la màscara és la que dissolen Xavi Ayén i Kim Manresa, que, el 2005, es van proposar d’entrevistar tots els premis Nobel de Literatura per al Magazine de La Vanguardia. Fa uns quants mesos van exposar al Museu Nobel d’Estocolm una selecció de les fotos que ara amplien al CaixaForum: 23 premiats, en una sèrie irrepetible.

[...]

L’efecte estètic comença en el preàmbul de l’exposició. Abans de veure els rostres dels autors, a la vidriera del hall del CaixaForum es mostren fotografies de les seves mans, imatges translúcides quan els toca el sol. Mans creuades, envellides, gesticuladores o en repòs, sense ploma, llapis o bolígraf, ja que la majoria –diu Kim Manresa– “escriuen a mà”.

A la mateixa sala d’entrada, Ayén i Manresa han disposat sobre taules negres les primeres fotos dels Nobels. “Hem volgut fer baixar els premis Nobel del seu pedestal”, diu Xavi Ayén. “L’espectador abaixa la mirada per veure les fotografies, com en aquelles taules en què a les antigues redaccions es col·locaven les fotos per seleccionar les que es publicarien”. “En canvi –prossegueix– l’espectador alça la vista per llegir els fragments de frases dels escriptors que hem entrevistat; és a dir, alça la vista per a la literatura”.

Manresa explica que tot va començar el 2005, quan preparava una exposició sobre un projecte educatiu, i va voler demanar textos de suport a Dario Fo i a Kenzaburo Oe. “Ja que els demanàvem un text, per què no aprofitàvem l’oportunitat i els entrevistàvem?”. “La idea –diu Xavi Ayén– era fer una cosa diferent de la típica entrevista de mitja hora en un hotel en què l’autor parla del llibre novetat”. “La proposta –parla ara Manresa– consistia a fugir de la fotografia de l’autor posant amb il·luminació d’estudi i fer-los baixar, en canvi, al carrer, fotografiar-los a les seves cuines, en els moments de la seva vida quotidiana”.

Cada entrevista té una infinitat d’anècdotes. Ayén i Manresa es van presentar al domicili de Doris Lessing sense cita prèvia. L’escriptora els va obrir la porta en bata i els va atendre després de preparar un te i acabar de veure un programa de curses de cavalls. Més arriscat va ser el viatge a Mèxic per entrevistar García Márquez. Es van presentar al domicili del Nobel colombià, que feia 15 anys que no concedia entrevistes, amb una maleta plena de regals de Nadal enviats per l’agent literària Carmen Balcells. Una vegada traspassat el bastió de la porta d’entrada, i gràcies a la complicitat de Mercedes Barcha, l’autor va accedir a l’entrevista.

Dario Fo va acceptar rebre’ls l’únic dia lliure que tenia a l’agenda: precisament el dia que celebrava el seu 80è aniversari. Herta Müller es va espantar davant els flaixos de la càmera de fotos, perquè li recordava la seva detenció per la policia de Ceaucescu: “L’única vegada que la vam veure somriure va ser quan va passar per davant la sastreria on anava quan era jove”. “A Nigèria, Soyinka –diu Manresa– ens va posar dos guardaespatlles armats que no se separaven de nosaltres ni de dia ni de nit. Quan li vam demanar que baixés al carrer, va acceptar, però ens va advertir que, si algú rebia un tret, qui estava més exposat, esclar, seria jo. Ho va dir rient, però a mi no em va fer cap gràcia”.

Kenzaburo Oe els va rebre deu anys després de l’atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio. “Li vam demanar –diu el fotògraf– de fer-li fotos al metro, que no agafava des dels anys en què estudiava”. Gordimer va optar per fotografiar-se a la presó on havia estat pres Nelson Mandela... Perquè si Ayén i Manresa van aconseguir unir text i imatge va ser per la complicitat amb què tots dos van actuar sempre, Ayén contagiat per la vivacitat i l’ull lliure de Manresa i Manresa amarat per les dades literàries d’Ayén.

Així van poder fotografiar Vargas Llosa fent fúting en xandall o accedir als desitjos de Toni Morrison. “Va demanar temps per anar a la perruqueria i vaig haver de tornar al cap de dos dies per fotografiar-la”.

Kenzaburo Oe

discurs a l'acadèmia

Bona tarda a tothom. Adreço una salutació ben càlida als membres de l'Acadèmia Sueca i a tots els distingits convidats presents aquesta nit.

Ho sento, no puc estar amb vosaltres en persona, però sisplau sapigueu que hi sóc definitivament en esperit, i que em sento molt honrat d'estar rebent un premi tan prestigiós. Ser guardonat amb el premi Nobel de literatura és una cosa que mai podria haver imaginat o vist venir. Des de molt petit he llegit i fet meves les obres d'escriptors que van ser dignes d'aquesta distinció: Kipling, Shaw, Thomas Mann, Pearl Buck, Albert Camus, Hemingway. Aquests gegants de la literatura que s'ensenyen a les aules, s'allotgen a les biblioteques de tot el món i se'n parla en un to reverent sempre m'han causat una impressió profunda. Unir-me ara a una llista amb aquests noms és una cosa per a la qual no tinc paraules.

No sé si aquests homes i dones alguna vegada van aspirar a rebre el Nobel, però suposo que qualsevol persona del món que escriu un llibre o un poema o una obra de teatre pot albergar aquest somni secret molt endins. Probablement enterrat en un lloc tan profund que ni tan sols saben que hi és.

Si mai algú m'hagués dit que tenia una mínima opció de guanyar el premi Nobel, jo hauria pensat que tenia les mateixes possibilitats de guanyar-lo que de trepitjar la lluna. De fet, durant l'any en què vaig néixer i fins tres anys després, no hi va haver ningú al món que es considerés prou bo per guanyar aquest premi.  

Jo estava de gira quan vaig rebre una notícia tan sorprenent, i vaig trigar uns quants minuts a processar-la. Vaig pensar en William Shakespeare, la gran figura literària. Crec que ell es veia a si mateix com a dramaturg. La idea que estava escrivint literatura no li devia entrar al cap. Les seves paraules van ser escrites per a l'escena. Estaven dstinades a ser dites, no pas llegides. Quan escrivia Hamlet, estic segur que pensava coses com ara: "Qui seran els actors adequats per a aquests papers?" "Com hauria de ser l'escenografia?" "Realment vull que passi a Dinamarca?" La seva visió i ambició creativa eren indubtables, però també tenia assumptes més mundans a considerar i tractar. "Tenim prou finançament?" "Hi ha bons seients per als meus patrocinadors?" "On podrem aconseguir un crani humà?" Crec que la cosa més llunyana de la ment de Shakespeare era la pregunta: "És això literatura?"

Quan vaig començar a escriure cançons d'adolescent, i fins i tot quan vaig començar a aconseguir cert renom, les meves aspiracions per a les cançons que feia no anaven gaire enllà. Vaig pensar que podien ser escoltades a les cafeteries o bars, potser més tard a llocs com el Carnegie Hall o el London Palladium. Si realment em posava a somiar molt, potser podia imaginar que arribaria a fer-ne un disc i que les meves cançons s'escoltarien a la ràdio. Aquest era realment el gran premi, per a mi. Fer discos i sonar a la ràdio significava arribar a una gran audiència i poder seguir fent el que m'havia proposat fer.

Bé, he estat fent durant molt temps el que em vaig proposar fer. He fet dotzenes de discos i he fet milers de concerts a tot el món. Però són les meves cançons les que estan al centre vital de gairebé tot el que faig. Sembla que han trobat un lloc en la vida de moltes persones de moltes cultures diferents, i estic molt agraït per això.

Però hi ha una cosa que he de dir. Com a intèrpret he actuat per a 50.000 persones i he actuat per a 50 persones, i puc dir que és més difícil cantar per a 50 persones. Cinquanta mil persones tenen una personalitat única; però cinquanta, no. Cada persona té una identitat a part, un món en si mateixa. Poden percebre les coses amb més claredat. Posen a prova la teva honestedat i la profunditat del teu talent. Que el comitè del Nobel estigui format per poca gent és una dada que no se m'escapa.

Però, com Shakespeare, jo també estic ocupat sovint en els meus esforços creatius i en els aspectes mundans de la vida. "Quins són els millors músics per a aquestes cançons?" "Estic gravant a l'estudi correcte?" "Té aquesta cançó el to que ha de tenir?" Hi ha coses que no canvien ni en 400 anys.

Ni un sol cop he tingut temps per preguntar-me: "Les meves cançons són literatura?"

Així que dono les gràcies a l'Acadèmia Sueca per haver trobar el temps per plantejar-se aquesta pregunta, i, en segon lloc, per haver-hi donat una resposta tan meravellosa.

Els meus millors desitjos per a tots,

Bob Dylan

Bob Dylan: «No m'he preguntat mai si les meves cançons són literatura». Catorze. 12|12|2016.

it's allright, ma

Fins ahir només hi havia una persona en tota la història que hagués guanyat un premi Nobel i un Oscar de Hollywood: el dramaturg George Bernard Shaw, autor de 'Pigmalió'. Ara se li afegeix Bob Dylan. Però és que a més Bob Dylan també va guanyar el 2008 un premi Pulitzer honorari “pel seu profund impacte en la música popular i la cultura americana” i “les composicions líriques d’una extraordinària força poètica”.

Malgrat tots aquests indicis, malgrat que és fàcil reconèixer el talent de l’autor de narracions (abreujades i musicades) com 'Hurricane', 'Idiot wind' o 'Ballad of a thin man', mig minut després que es fes públic que havia guanyat el premi, les xarxes socials ja es dividien entre detractors i defensors. Per un dia, el món literari abraçava el hooliganisme.

En un cantó del ring hi havia els que destacaven la vàlua poètica de Bob Dylan, la seva influència com a lletrista. A l’altre hi havia els que es queixaven perquè un premi tan escàs i elitista, que es deixa tants grans noms sense reconeixement, no pot malgastar-se amb algú que és conegut sobretot com a músic. A més, com que és rar que una llengua rebi atenció gaire sovint, el premi a Bob Dylan deixa en fora de joc a candidats habituals del Nobel com ara Philip Roth o Don Delillo.

QÜESTIÓ DE DINERS

Jo trobo que tothom tenia la seva part de raó. Vivim uns temps en què la literatura està cada cop més arraconada, com en una reserva índia. El mateix mercat editorial tendeix a menystenir l’art i la cultura per prioritzar allò que fa diners (això sí, quan es concedeix el Nobel, tothom el vol publicar).

Amb el premi a Bob Dylan, l’Acadèmia Sueca es pensa que obre nous horitzons per a la literatura --tal com van fer l’any passat premiant la no-ficció oral i literària de Svetlana Aleksiévitx--, però pot molt ben ser que alhora en tanqui d’altres de més tradicionals i naturals. A mi m’agrada pensar que el premi a Bob Dylan és una raresa, com ho va ser fa anys el de Dario Fo, i que en el fons també és un reconeixement a l’art literari de Lou Reed, David Bowie, Joni Mitchell o Leonard Cohen.

Jordi Puntí. 'It's allright, Ma'. ElPeriódico. 13|10|2016.

el nobel

LA VANGUARDIA. Divendres, 9 de novembre de 1934. P. 31.

facin les seves apostes

Marina Espasa ‏@marina_espasa5h

Falta un mes i ja comença la #porraNobel? Murakami, Oates, Nádas, Ko Un, Munro, Adonis, Djebar, Roth, Oz, Pynchon http://ow.ly/oxKn0 

Abrir

Ladbrokes. Awards / Nobel Prize in Literature.

l'etern aspirant

A la Academia Sueca

[Brookline, 2000] sin fecha

Deseo presentar la candidatura del novelista americano Philip Roth al Premio Nobel de Literatura. Sus libros han sido tan ampliamente analizados y elogiados que resultaría superfluo por mi parte detallar o ponderar su talento.

Saul Bellow

*  *  *

Como lector, ¿qué prefiere leer, los últimos diez premios Pulitzer o los últimos diez premios Nobel?

Esa pregunta es muy fácil: ¡ninguno de ellos!

¿Cómo le sienta ser eterno candidato al Nobel?

No espero nada de la Academia Sueca. Y ellos, cada año, satisfacen mis expectativas.

¿Le molestaron los comentarios despectivos de Horace Engdahl, el dimitido secretario de la Academia Sueca, sobre usted y la literatura norteamericana?

No comento eso. Pero la literatura de EE.UU. es la más fuerte del mundo. Mire mi generación: Ed Doctorow, Reynolds Price, Joyce Carol Oates, Toni Morrison… Son bastante buenos, ¿verdad? Y acabamos de perder a tres gigantes: Saul Bellow, Norman Mailer y John Updike. Todos son nombres de primera fila. No todos los países tienen eso.

¿Qué está leyendo?

He acabado Doctor Zhivago, de Boris Pasternak, a quien precisamente le dieron el Nobel pero nunca pudo recibirlo. Hay una serie de libros que quiero releer antes de morirme, y ahora he empezado uno de ellos, los Cuentos de Canterbury, de finales del siglo XIV; yo estudié inglés antiguo en la universidad para poder leer ese libro. Ahora he olvidado lo que aprendí y lo releo en una traducción al inglés moderno, y me estoy dando cuenta de la cantidad de cosas que me perdí por mis defectuosos conocimientos lingüísticos. Me he hecho una lista de autores que voy a releer antes de irme de este mundo, que incluye a Dostoyevski, Faulkner, Turguenev o Conrad.

¿No lee a escritores vivos?

Sí, a mi amigo Don DeLillo, y a Salman Rushdie.

Entrevista de Xavier Ayén a Philip Roth, publicada en el Magazine de La Vanguardia el 18|4|2010.

[+]  No Nobel prizes for American writers: they're too parochial. The Guardian.   2|10|2008.

____________________

P.S.: Per postres: Slawomir Mrożek. «Carta para Suecia». Traducció de J. Slawomirski i A. Rubió. A: La vida para principiantes. Un diccionario intemporal. Edició a càrrec de Daniel Keel i Daniel Kampa. Acantilado, 2013. P. 82-83.

Distinguido señor Nobel:

Solicito humildemente que me sea concedido el premio que lleva su nombre.

Mis motivos son los siguientes:

Trabajo como contable en una oficina estatal y, en el ejercicio de mis funciones, he escrito unos cuantos libros, a saber: el Libro de entradas y salidas, el Libro de balances y el Libro mayor. Además, en colaboración con el almacenero, he escrito una novela fantástica titulada Inventario.

Creo que le gustarían, porque son libros escritos con imaginación y tienen mucha gracia (son auténticas sátiras). Si deseara leerlos, podría prestárselos, aunque por poco tiempo, porque están muy solicitados. Quien tiene más interés es el inspector de Hacienda, ya puedo oír su voz en el despacho de al lado.

Hablando del inspector, preveo que tendré ciertos gastos, porque me temo que los libros no van a ser de su agrado. Precisamente le escribo a usted esta carta para que el premio me permita sufragarlos. Por favor, mande el giro a mi domicilio. Dejaré una autorización a nombre de mi mujer por si yo no estuviera en casa el día que venga el cartero. En tal caso, el dinero servirá para pagar al abogado o...Espere un momento, señor Nobel, acaba de entrar el inspector.

Ya se ha marchado. ¿Sabe qué le digo, señor Nobel? Mándeme mejor dos premios. No tiene usted idea de cómo se han disparado los precios.