prefaci de l'autor

«No, no en diré ni una sola paraula. Aquí el teniu: en publicar-lo he apel·lat al món, i al món el deixo. Que parli per si sol.

Tot el que jo en sé és que quan m'hi vaig posar, la meva intenció era escriure un bon llibre i, en la mesura que m'ho permetés el meu escàs enteniment, assenyat, sí, i discret, anant amb compte només, mentre el feia, de posar-hi l'enginy i el seny (poc o molt) que el gran autor i dispensador d'aquests dons ha cregut convenient de concedir-me; de manera que, com vosses mercès veuran, ha sortit com Déu ha volgut.»

Laurence Sterne. Vida i opinions de Tristram Shandy, home de llinatge. Traducció de Joaquim Mallafrè. Proa, 1993. P. 96.

respectar la intel·ligència del lector

 

«Escriure, quan es fa com cal (com podeu estar segurs que penso que faig jo), no és sinó un altre nom per a la conversa. De la mateixa manera que ningú que sàpiga comportar-se en societat gosaria acaparar la paraula, igualment cap autor, que conegui els justos límits del decòrum i la bona criança, no pretendria acaparar el pensament. El respecte més profund que pots demostrar envers la intel·ligència del lector és compartir el tema amicalment, i deixar que cadascú se l'imagini a la seva manera.»

Laurence Sterne. Vida i opinions de Tristram Shandy, home de llinatge. Traducció de Joaquim Mallafrè. Proa, 1993. P. 96.

pares i mares

[...] Una de les novel·les més curioses de la literatura universal és Tristram Shandy, escrita per un clergue anglès al segle XVIII. Comença, precisament amb una memorable queixa formal del narrador contra la poca concentració que van mostrar els seus pares a l'hora de fabricar-lo: «M'hauria agradat que el meu pare o la meva mare o, més ben dit, tots dos perquè això és cosa de dos, haguessin estat realment per la feina quan em van concebre». Pobre Tristram! Ell mateix explica, més endavant, que l'acte de procreació es va realitzar d'una manera clàssica i el seu pare —que era al damunt— va escridassar la dona perquè li semblava que estava més pendent del rellotge de paret que no pas d'ell i de la seva, diguem-ne, actuació. En Tristram es va doldre sempre més d'haver estat concebut amb tanta negligència i, d'alguna manera, va ser un precursor dels discursos —ara dominants— que endossen als progenitors els mals propis. Com que vivim en una època de pares extremadament obedients amb els fills, tot va com una seda i tothom pot viure content i enganyat, que és el programa general. Arribats aquí un sent, gairebé, nostàlgia d'aquelles mares d'abans que no tenien por dels fills i sempre sabien el que els convenia. Com la del gran Borges, la senyora Leonor, que només de seure a la taula del restaurant ja avisava al cambrer:  «El nene no bebe vino». Que en aquells moments Borges ja hagués fet els seixanta anys no tenia cap importància. 

Miquel Berga. Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 145-146.