crítics

Els que exerceixen la crítica professional —de llibre, teatre, cinema...— fan una feina poc agraïda. Si són comprensius i ponderats avorreixen, si són inclements i corrosius diverteixen però es guanyen enemistats eternes. Hi ha, a més, la impressió generalitzada que en aquesta vall de llàgrimes només són infal·libles el Papa i els crítics literaris. La situació reclama, com tantes coses, posar-hi humor. Cal acceptar la crítica tal com raja però sense caure en la depressió o la ràbia. És millor contestar amb una ocurrència i mantenir el cap ben alt. Hi ha alguns casos cèlebres. Un músic americà va enviar al seu crític habitual la següent nota: «Estic assegut a l'habitació més petita de la casa. Tinc la teva crítica al davant. D'aquí uns moments la tindré al darrere.» No cal afegir-hi res més. A vegades, però, el crític es troba inundat de peticions dels pesats que volen valoracions sobre les seves obres. El problema és combinar la sinceritat amb les bones maneres. ¿Com es pot dir que una cosa no val res i aconseguir fer-ne elogis a la vegada? Els grans mestres són capaços de fer-ho. Un anglès del segle divuit, Samuel Johnson, va transmetre el següent missatge a un jove escriptor que l'emprenyava demanant-li opinions sobre les seves creacions literàries: «El seu manuscrit és bo i original alhora. El problema és que la part bona no és original i que la part original no és bona.» Observin com les valoracions positives no han d'amagar per força les negatives. Lamentablement, no tinc notícia sobre si el jove escriptor en qüestió es va sentir encoratjat o es va suïcidar directament. Potser va acudir a la saviesa popular i va pensar que, al capdavall, «els que poden, fan, i els que no, critiquen». O per posar-ho en paraules d'algú amb mala bava: «Els crítics són com els eunucs d'un harem: saben com es fa, ho veuen fer cada dia, però no són capaços de fer-ho». Els grans crítics no poden esperar agraïments, ja ho hem dit. Només aguanten els que se'n foten sense manies, com el meu amic: «Sempre escric la crítica abans de llegir el llibre. Si ho fes al revés tindria massa prejudicis».

23 de juny de 1996

Miquel Berga. «Crítics». A: Amants i altres estranys: proses periodístiques. 62, 1999. P. 121-122.

l'art de l'insult

«L'art de l'insult ha passat èpoques millors. El llenguatge groller ha perdut ornamentació i sol quedar reduït a les imprecacions més primàries. L'eficàcia de l'ofensa, però, sol tenir relació directa amb l'elaboració retòrica i no pas en la reiteració de la paraulota. A la llengua anglesa, l'ús de fuck! i de fuck you! s'ha generalitzat tant que ja es confon amb un mer recurs de puntuació quan un està enfadat. El fenomen és observable a les pel·lícules americanes —sobretot si hi ha policies pel mig—. L'única variable és en el nombre de vegades que es repeteix la mateixa paraula. Tot això fa enyorar aquelles maneres tan expressives de canalitzar la mala llet que tenien els polítics anglosaxons del passat. Hi ha perles inoblidables. Benjamin Disraeli —primer ministre de la reina Victòria— va adreçar-se amb males maneres a un diputat («Senyor: vostè morirà al patíbul o víctima d'alguna malaltia indescriptible!»), però el nostre diputat s'hi va tornar amb gran estil:  «Primer ministre: això dependrà de si abraço la seva política o de si em poso al llit amb la seva amant». De l'inevitable Churchill n'hi ha un munt, però val la pena recordar-ne una de les més elegantment devastadores: «Vostè té totes les virtuts que em desagraden i cap dels vicis que jo admiro». Hi ha una escola d'insultadors que actuen quan l'altre ja no hi és. Són els que es vanten de no haver matat mai ningú, però que admeten llegir alguns obituaris amb satisfacció. Mark Twain ho va resumir a la seva manera: «No vaig poder assistir al seu funeral, però vaig enviar una nota amable dient que hi donava el vistiplau». En aquesta línia destaca algun comentari cèlebre, enviat a un adversari: «M'acabo d'assabentar de la seva malaltia. Esperem que no sigui res trivial». A vegades no cal ser tan macabre o despietat. El gran Oscar Wilde, que va rebre insults i l'escarni de tanta gent per la seva inclinació homosexual, era el més fi de tots: «Aquest home no té enemics, però els seus amics no li tenen cap simpatia».

Miquel Berga. Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 109-110.

pares i mares

[...] Una de les novel·les més curioses de la literatura universal és Tristram Shandy, escrita per un clergue anglès al segle XVIII. Comença, precisament amb una memorable queixa formal del narrador contra la poca concentració que van mostrar els seus pares a l'hora de fabricar-lo: «M'hauria agradat que el meu pare o la meva mare o, més ben dit, tots dos perquè això és cosa de dos, haguessin estat realment per la feina quan em van concebre». Pobre Tristram! Ell mateix explica, més endavant, que l'acte de procreació es va realitzar d'una manera clàssica i el seu pare —que era al damunt— va escridassar la dona perquè li semblava que estava més pendent del rellotge de paret que no pas d'ell i de la seva, diguem-ne, actuació. En Tristram es va doldre sempre més d'haver estat concebut amb tanta negligència i, d'alguna manera, va ser un precursor dels discursos —ara dominants— que endossen als progenitors els mals propis. Com que vivim en una època de pares extremadament obedients amb els fills, tot va com una seda i tothom pot viure content i enganyat, que és el programa general. Arribats aquí un sent, gairebé, nostàlgia d'aquelles mares d'abans que no tenien por dels fills i sempre sabien el que els convenia. Com la del gran Borges, la senyora Leonor, que només de seure a la taula del restaurant ja avisava al cambrer:  «El nene no bebe vino». Que en aquells moments Borges ja hagués fet els seixanta anys no tenia cap importància. 

Miquel Berga. Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 145-146.

l'apòstrof

«Es pot escriure una columna sobre l'apòstrof? Ho provarem. M'hi anima la lectura recent d'una mena de novel·la que té com a tema exclusiu els signes de puntuació. Un projecte així només podia covar-se  en una ment anglesa. Com aquell que res, la seva autora, Lynne Truss, ha aconseguit vendre'n tres milions d'exemplars. Aquesta senyora ha estat molts anys crítica de televisió i columnista d'esports de The Times. Tot un caràcter. L'energia inicial per posar-se a escriure el que deu ser el més improbable best-seller de la història li va venir dels atacs d'indignació que sentia observant el progressiu mal ús que es feia arreu de l'apòstrof. Aviat va descobrir que a Anglaterra existia una Societat Protectora de l'Apòstrof. S'hi va apuntar de manera immediata i, allistada a la branca més militant, es va equipar amb la reglamentària canya llarga amb punta de tinta que permetia afegir un apòstrof, o suprimir-lo, a qualsevol botiga regentada per algun ignorant. Ella va fer per l'apòstrof el mateix que el senyor Matamala de Girona feia per la campanya «En català, si us plau!». La defensa de l'apòstrof de la senyora Truss es va anar ampliant a altres terrenys: la modesta coma, el conclusiu punt i a part, el subtil punt i coma, l'expectant anunci dels dos punts, l'espectacular signe d'exclamació! No va deixar res per verd i de la seva militància apassionada per salvar els signes de puntuació de la barbàrie, dels SMS i dels correus electrònics, en va escriure aquest llibre inoblidable i deliciós. Tothom sap que «L'acusat va dir: el jutge és boig» no significa el mateix que «L'acusat, va dir el jutge, és boig». El relat de Lynne Truss, però, va molt més enllà i retorna a tots els signes de puntuació el seu esplendorós potencial comunicatiu. Potser es pot llegir com un homenatge al gran Txékhov, el mestre del petit detall, que el 1885 ja havia escrit un conte titulat «El signe d'exclamació» sobre un rus depressiu que s'adona, massa tard, que ha passat quaranta anys sense fer servir mai un signe d'exclamació. La nostra defensora de l'apòstrof anglès no li ho hauria perdonat.»

Miquel Berga. Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 31-32.

perdre la innocència

Perdre la innocència té els seus costos, excepte si s'ha fet en una biblioteca, que és l'únic lloc on, diu una lectora, pots perdre la innocència sense perdre la virginitat.

Miquel Berga. «Innocència». A: Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 105.

escriure

«Tot en aquesta vida costa molt. Sobretot si es tracta d'activitats prescindibles, com per exemple escriure una columna setmanal. Aquesta obvietat s'ha expressat de maneres diverses. Gil de Biedma sempre ens recordava que el normal és llegir, i no pas escriure. O per dir-ho d'una manera més gràfica: a qui se li acut passar-se un any escrivint una novel·la si se'n pot comprar una per pocs euros? El sentit comú ens aboca forçosament a la no-escriptura. Persistir en la direcció contrària ha de ser per força una anomalia de l'individu. El novel·lista més prolífic de la història, Georges Simenon, un grafomaníac desenfrenat, ho tenia clar: «Escriure no és cap professió. És una vocació especial per a la infelicitat». L'individu atrapat en l'anomalia d'escriure està condemnat a patir. Per més èxit que tinguin, o hagin tingut, els seus textos.

Arthur Miller, el famós dramaturg americà, confessava com era la seva vida diària: «Em llevo, esmorzo i em poso a escriure. Després estripo el que he escrit. Aquesta és la rutina». El gran Oscar Wilde ja havia intuït que les coses anirien per aquí, i deia que el seu mètode de treball consistia a esborrar una coma al matí i tornar-la a posar a la tarda. Alertats per constatacions d'aquesta mena, alguns pretenen posar fi als sofriments dedicant-se a escriure purament per plaer, diuen. Però això tampoc funciona: el que s'escriu sense esforç és llegit generalment sense plaer. Altres troben que tot l'esforç queda compensat per la suposada existència de grans quantitats de lectors desconeguts que et consideren un amic tot i haver-te llegit. En fi, cal ser comprensiu amb els deliris propis d'una activitat tan ingrata...Alguns pensen que l'única solució és l'aposta radical per la brevetat. Apel·len a dites sàvies: menys és més; si és bo i breu, doblement bo. Però fins i tot aquí, quan s'aconsegueix una petita joia, els persegueix la sospita que té qualsevol persona entaulada: si és bo, però n'hi ha poc, escàs. La cosa no té remei. El consol, amable lector, si és que n'hi ha, deu ser el d'arribar junts fins aquí.»

Miquel Berga. «Escriure». A: Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 19-20.

un dels millors escriptors anglesos vius

«A aquestes alçades, vull dir passats gairebé trenta anys d’ençà la publicació d’El lloro de Flaubert, ja ningú no pensa que Julian Barnes sigui un agent provocador de les lletres angleses o el primer postmodern d’aquella literatura insular que sempre sospita dels experiments que puguin arribar de l’altra banda del Canal. Nominat tres vegades pel Booker Prize, quan finalment li van atorgar el 2011 la sensació va ser que premiaven la trajectòria d’un dels millors, sinó el millor, entre els escriptors anglesos vius.

Com es va constatar en la seva «Conversa a La Pedrera», el 26 de novembre passat, aquesta trajectòria de Barnes ha generat una llista tan considerable de conceptes i d’adjectius que s’associen al seu nom que una conversa d’hora i mitja només dona per un aperitiu. Són una dotzena de novel·les, tres volums de narració curta i una incomptable quantitat d’assaigs. Deixant a banda altres minúcies (traduccions, novel·les negres amb pseudònim, articles breus, crítica de cuina) s’ha acumulat el suficient per dir que Barnes evoca un univers d’indagació emocional entregat amb una prosa elegant i una contenció exemplar que explora les passions de tota la vida (amor i lleialtat, sexe i fidelitat) amb la mateixa aparent candidesa amb què s’afronta a les perplexitats que provoquen els sospitosos habituals (la memòria personal, la història col·lectiva) i els enigmes que ho presideixen tot (Déu i el temps, la mort i la pèrdua). La gràcia és que aquestes abstraccions majúscules agafen forma mitjançant personatges plens de mancances o es presenten per sorpresa tot comentant un llibre de receptes de cuina o ressonen al fons d’un erudit repàs de la vintena de traduccions a l’anglès de Madame Bovary. Barnes compleix sempre amb la primera obligació d’un narrador que és la de convertir tot el que toca en una història.»

Miquel Berga. «Amb Barnes a la Pedrera». L’Avenç, núm. 386, 2013. P. 4-5.