la dolly va a la biblioteca

 

Caitlin Moran. Com es fa una noia. Traducció d'Anna Llisterri. Anagrama, 2015. P. 63.

com no s'ha de fer l'adaptació d'un llibre

EULÀLIA IGLESIAS
'Cómo se hace una chica': com no s'ha de fer l'adaptació d'un llibre
Ara
28|7|2021

 

La versió cinematogràfica de la novel·la de Catilin Moran simplifica i edulcora l'experiència d'una adolescent en la premsa musical

Direcció: Coky Giedroyc. Guió: Caitlin Moran a partir de la seva pròpia novel·la. 102 min. Regne Unit (2019). Amb Beanie Feldstein, Cleo i Dónal Finn.

 

En la seva novel·la semiautobiogràfica Com es fa una noia, Caitlin Moran s'endinsa en el món del rock a través del periodisme musical des d'una perspectiva inèdita: la d'una noia menor i de classe obrera. La mateixa autora en firma l'adaptació a la pantalla, que dirigeix Coky Giedroyc i protagonitza Beanie Feldstein, la coprotagonista de Superempollonas. Però, potser perquè volien arribar a un públic ampli, la pel·lícula prescindeix dels elements que fan punyent la novel·la, sobretot del to franc, desenfadat i irreverent que Moran utilitza per parlar de sexe o de créixer en una família pobra. I es decanta, en canvi, pel retrat entranyable, sentimental, simplista i alliçonador d'aquesta menor que comença una carrera com a precoç crítica de rock en una famosa revista.

Només cal fixar-se en l'inici. Al film, veiem la protagonista a la biblioteca de la qual és assídua perduda en les fantasies romàntiques pròpies d'una adolescent. La novel·la engega explicant com es masturba al llit amb el seu germà de sis anys al cantó. I així una mica amb tot. Fa especial ràbia que en la trajectòria com a periodista del personatge, que passa de la passió entregada d'una fan adolescent al cinisme suposadament enginyós d'una crítica destructiva, la pel·lícula prescindeixi del punt intermedi i clau de la novel·la: la possibilitat que una noia menor i de classe obrera conreï des de l'autoaprenentatge una opinió pròpia, feminista i raonada sobre el rock.

en primera persona

 

Caitlin Moran

Conversa amb Marta Salicrú

Caitlin Moran no en tenia prou amb ser la columnista més divertida, malparlada i autobiogràfica de la premsa anglesa, ni amb el seu assaig bestseller Cómo ser mujer (Anagrama, 2013) sinó que a més havia d’escriure també una novel·la esplèndida com és Com es fa una noia (Anagrama, 2015). Un llibre en una no-gaire-disfressada primera persona que parla de la seva infantesa en una família nombrosa de classe obrera, les seves primeres passes a la premsa musical i les seves aventures i desventures al llarg de la construcció de l’ésser conegut com a Caitlin Moran. Incorruptible amant del pop bonic i fan entusiasta de tot el que surti d’Escòcia, la periodista musical Marta Salicrú entrevista Caitlin Moran, una de les seves autores favorites.

9|5|2015

 

__________________

P.S.: Em diuen que el vídeo no es pot veure. Aneu aquí.

el somni de ser dolly wilde

XAVIER CORTADELLAS
El somni de ser Dolly Wilde
El PuntAvui
20|9|2015

Johanna Morrigan té aquella edat en què una noia viu pensant que només es té a ella mateixa. Massa jove, massa pobra, massa grassoneta i amb una família nombrosa problemes —econòmics i també estructurals, encara que aquests segons no comptin perquè Johanna és enormement positiva, tal com diu—. Si com es fa una noia fos realista com les novel·les de Dickens, a part de situar-se en el mateix tros de món un segle i mig més tard, tot duria a creure que acabaria potser no enfonsant-se, però sí defallint en la mediocritat on acabem sobrevivint quasi tots. Johanna viu a Wolverhampton, als Midlands Occidentals, més a prop de Birmingham que no de Londres, un lloc on la gent no és la gent fantàstica que somien totes les adolescents i no tan adolescents, sinó gent de carn i ossos, amb somnis estroncats i problemes. Sorprenentment, però també aparentment, Johanna triomfa. I amb prou facilitat, encara que hagi de canviar d'imatge i de nom —serà gòtica i es dirà Dolly Wilde— i encara que a favor seu tingui només les armes que tenim també a l'abast quasi tots: la intuïció, l'atreviment, la mentida, l'astúcia. I el talent de saber escriure amb la mateixa senzillesa amb què es couen unes croquetes.

Tots els que escrivim sabem que això últim és inversemblant. Però a Com es fa una noia, Caitlin Moran no s'interessa per les dificultats del món —això podem deixar-ho per a Pat Morrigan, el pare o per a Angie, la mare—, perquè aquesta novel·la és sobretot un bildungsroman, una novel·la de formació que ens explica l'aventura no ben bé triomfal de Johanna o Dolly Wilde, sinó el seu aprenentatge gràcies al fet que entra a formar part de la redacció d'una revista musical, a uns quants concerts, uns quants pubs, una mica de speed, un xic d'alcohol i, sobretot, sexe. Magistral, en aquest sentit, el fragment on ens descriu una nit sadomasoquista de Johanna, sense explicar-nos res de res.

El narrador té sempre el punt de vista de Johanna. El de la seva família gira al voltant d'ella, en una comèdia que pivota al voltant d'un únic punt geodèsic: uns bessons que encara no tenen nom; Lupin, un germà més petit que va desapareixent a mesura que la novel·la avança, una mare depressiva i tan inversemblantment absent de l'univers de la seva filla com el PP del diàleg. Moran la rescata en una conversa al final, suposo que per arrodonir l'aprenentatge de Johanna. Les úniques excepcions són Krissi, un germà un any més gran, que més enllà del menyspreu aparent és qui Johanna té més a prop, i un pare que beu massa i que, com tants i tants altres adults, no acaba d'entendre que la vida està sempre per sota de les expectatives que es marquen.

Caitlin Moran ha estat i és una columnista coneguda, té molta experiència a la televisió, més de 500.000 seguidors al Twitter. Potser és també per això que alguns crítics han qualificat aquesta novel·la de gamberra, de divertida i d'adorable. M'ha semblat, però, que és com aquella telesèrie de la qual tots acabem parlant. Àgil, entretinguda, divertida, fàcil com el comanament d'una tele. La modernitat va de bracet del que escriu Moran. És una novel·la de bon llegir, tan aparentment trencadora com la majoria d'aquests partits que es diuen d'esquerra. Què és la moda? Tot allò que passa ràpidament de moda.

Totes les picades d'ullet que trobem a Com es fa una noia permeten que els lectors s'hi identifiquin sense anar gaire a fons. Hi ha un antithatcherisme que fins i tot els que van votar Thatcher poden compartir. Un feminisme que es tradueix en un individualisme radical, d'aquell que agrada a tots els homes i que només pot indignar la feminista més casposa. Arreu trobem referències a actors de cinema i personatges de televisió ben coneguts a l'Anglaterra dels anys noranta. Quan Johanna ja és Dolly Wilde i treballa en una revista de música hi ha un devessall de cantants, de músics, de cançons, de grups i de gent que pul·lula en el món del pop i del rock. Molts els sonaran. Oh yeah!

 I ja acabo. Com tots nosaltres, naturalment, Johanna busca ser estimada. Aquesta novel·la ens explica com en va aprendre. Abans, uns quants tòpics. Han llegit mai o han vist mai en una pel·lícula algú que digués d'un altre que té "un membre viril inhumanament descomunal"? Però Com es fa una noia no acaba anant per aquí, hi ha també aquella tendresa acrítica que fa que els nostres siguin sempre els nostres, diguin què diguin o actuïn com actuïn, una tendresa que ens pot servir perquè acabem reconciliant-nos, si més no en part, amb aquest llibre i amb aquesta noia. Al capdavall, tots tenim els peus de fang. Ella semblava que els volia fer consistents a base de decibels de rock, de mamades i claus, i d'ampolles de Mad Dog 20/20. Un error més de l'adolescència. O potser és que això és tot el que ens passa mentre anem fent nostra la nostra vida.

 

els superpoders d'una noia

 

MONTSE VIRGILI
Els superpoders d'una noia
Ara
10|10|2015

Caitlin Moran llueix un ble platejat de superheroïna de X-Men on li neixen els cabells i un llamp d'amoníac que il·lumina una closca privilegiada. Amb els superpoders de l'humor i la paraula ha vingut a recordar-nos que el feminisme és encara necessari al segle XXI i que a més pot ser divertit.

La participació de Caitlin Moran en el festival Primera Persona del CCCB al mes de maig va fer que durant unes setmanes es parlés d'aquesta periodista i escriptora britànica dia i nit, fins i tot a hores intempestives. Esvaït el flaix mediàtic, val la pena llegir l'escriptora i columnista de The Times. De la Moran només se'n pot ser fan. N'hi ha que mullaríem les galetes de l'esmorzar en ginebra només per compartir alguna excentricitat amb el país que la va veure néixer. Moran ja va publicar fa un parell d'anys Cómo ser mujer a Anagrama. Rere aquest títol enganyós de volum d'autoajuda, Caitlin Moran ens relatava la seva biografia. Nascuda a Wolverhampton, una ciutat industrial saquejada per les polítiques thatcherianes, la periodista va néixer en una família nombrosa que va sobreviure amb subsidis públics. En aquell llibre Moran ens donava a conèixer el que seria el material narratiu de tots els seus textos fins ara. Si a Cómo ser mujer, a partir de l'autobiografia, reflexionava sobre la maternitat, l'avortament, les drogues i la crítica musical (un terreny eminentment masculí quan ella hi va aterrar a principis dels noranta), a Com es fa una noia la biografia es torna material novel·lesc i, sota la màscara de la ficció, Moran descobreix la capa de fragilitat que hi ha sempre per sota de la ironia i el sarcasme. La periodista explica qui hi havia abans de la dona del primer assaig i com es va construir. En el llibre fem una visita a l'habitació compartida amb altres germans de Johanna Morrigan, una noia de 14 anys, grassoneta, que llegeix tot allò amb què ensopega. La Morrigan idolatra Hugh Laurie i Stephen Fry, se sap de memòria les pel·lícules de David Niven, adora Philip Larkin, llegeix per primer cop Kafka i li fa por, es masturba amb un desodorant de roll-on de la marca Mum i, per sobre de tot, vol ser petonejada abans que sigui massa tard.

Els Morrigan no tenen diners i per això, quan la protagonista decideixi que vol dedicar-se al periodisme musical, haurà d'aprendre en ordre alfabètic els grups de la A a la C, perquè són els que pot aconseguir en préstec a la biblioteca del barri aquella setmana. Aquesta criatura de Frankenstein creada a partir de lectures i discos agafarà el nom de Dolly Wilde, la neboda alcohòlica i lesbiana d'Oscar Wilde. I d'aquesta manera, com passa sempre amb la Moran, es barrejaran l'alta cultura amb la popular perquè la curiositat no hi entén res d'aquest pujar i baixar escales dels cànons.

Com es fa una noia és també un recorregut eufòric pel britpop dels noranta i una reivindicació constant de l'aprenentatge, però sobretot és un seient a primera fila a la construcció d'una veu literària. La noia que comença amb 16 anys a treballar com a crítica musical al Melody Maker, una de les capçaleres musicals més importants de l'època, s'adona que no hi ha cap risc a destrossar els grups que no li agraden. L'autèntic repte resideix a escriure sobre el que respecta sense que es noti que "n'és fan". La paròdia s'apropia de les escenes de sexe i en alguns moments bridgetjonseja! Però Moran no es queda en el consell per a noies de la Cosmopolitan. Ella vol transmetre un missatge més generós. "Noies, reforceu el múscul de l'autoestima, és l'únic que no cau amb l'edat", podria haver escrit.

cops de puny d'humor feminista

JUAN MANUEL FREIRE
Cops de puny d'humor feminista
elPeriódico
15|5|2015

La britànica Caitlin Moran (Brighton, 1975) és una de les cares més visibles de l'anomenada quarta onada del feminisme. Les seves columnes a la premsa britànica i, sobretot, l'autobiografia manifest Cómo ser mujer, editada el 2011, van convertir-la en una referència per a dones (i homes amb empatia) al voltant del món: acumula 537.000 seguidors a Twitter, que és com la seva segona casa. O la primera.

Vam pescar Moran a Barcelona, aprofitant la seva visita al festival Primera Persona, celebrat dies enrere. No és la primera vegada que trepitja la ciutat, però segons diu, de les anteriors no en recorda res: «Vaig venir aquí a cobrir alguns concerts -diu somrient- i crec que vaig passar bastant temps beguda».

Petita part d'una gran família, Moran va créixer en una casa de protecció oficial a Wolverhampton i va fer els primers passos professionals com a crítica musical. En tot això coincideix amb Johanna, l'heroïna de Com es fa una noia (Anagrama), el seu nou llibre; segons insisteix ella, la seva primera novel·la.

La vida de Moran en aquell barri de protecció oficial, autoeducada a casa des dels 11 a base de tots els llibres, discos i pel·lícules a mà, ha sigut inspiració no només per a aquest llibre. També per a una sèrie, Raisedbywolves, creada per ella amb la seva germana Caroline.

¿No se sent agraïda Moran, en certa manera, per aquests orígens humils a les Midlands occidentals? Li van donar temps per absorbir tota la cultura pop que impregna els seus textos. «El que feia era devorar musicals clàssics, i a tots hi ha una noia  pobra que canta i creu que tot anirà més bé, i tot acaba anant millor -afirma la periodista-. Després vaig descobrir Björk, PJ Harvey o Courtney Love, dones que podien triomfar encara que fossin rares. Tot el que he necessitat en la vida ho he agafat de la cultura, no del Govern ni de l'educació».

Per un moment, va pensar que la millor infància que podia donar-li a les seves filles -que ara tenen 12 i 14 anys- era una infància de merda. En lloc d'això, les va malcriar amb una infantesa a Londres, en una casa enorme, diners, roba, bon menjar… «I pensava que en sortirien unes noies horribles, però en realitat són amables i sociables».

Com es fa una noia és una història de reinvenció personal amb ensenyament moral. Després d'algunes males experiències, la seva protagonista decideix reinventar-se, canviar de nom i buscar una sortida a través de la vella tríada del sexe, les drogues i el rock'roll. Pel camí, pren males decisions. Caitlin/Johanna es va equivocar i gràcies a això, diu, potser altres noies ara no ho faran. «Vaig començar a escriure el llibre pensant en les meves filles -admet-  o en les noies que conec quan surto de gira: noies molt fotudes, autolesionades, anorèxiques… El meu jo de 16 anys hauria adorat tenir aquest llibre; és tota la informació que necessitava conèixer».

Com és d'esperar, la narradora no es talla ni un pèl a l'hora de parlar. Moran és addicta a trencar tabús i aquí comença fort: en la primera escena, l'heroïna de 14 anys s'està masturbant al llit just al costat del seu germà de 6 anys. La masturbació adolescent només està acceptada socialment si ve d'un home. Com recorda Caitlin, «la pel·lícula  American pie parla d'un noi que enxampen  follant-se  un pastís i ja té set seqüeles; en canvi, de la masturbació de les noies no se'n parla enlloc». 

Quan les dones són protagonistes, el sexe, sobretot en els inicis, és una cosa que s'abalança sobre elles a través d'un home. Cas flagrant d'estudi: 50 ombres d'en Grey, gairebé un dels principals motius pels quals Moran va escriure la seva novel·la. «Em pertorbava haver sentit algunes dones dir que volien sortir amb algú com Christian Grey. Jo he anat amb un home així. No és divertit. Al llibre, Anastasia no està interessada en el sexe; no es masturba, mai s'ha ficat al llit amb ningú, és verge. Quan està amb Christian només es posa calenta perquè sap que ell s'hi posa. Però, ¿i la seva pròpia sexualitat? Les dones tenim els mateixos desitjos».

Al seu llibre, l'heroïna vol perdre la virginitat sigui com sigui. I després no pensa parar. Cometrà els seus errors, però, almenys, insisteix, potser altres s'inspiraran en ell per dir «no». «Jo vull escriure llibres útils. I de manera divertida, en pla 'deixa'm explicar-te aquesta història genial de quan vaig anar al llit amb un tio que tenia el penis massa gran'. Fem això divertit».

Una de les frases a subratllar de Caitlin Moran diu: «Crec que la revolució hauria de ser divertida». Al llarg de la història, la comèdia s'ha observat com un gènere menor, i l'humor, com un passatemps, però en realitat, manté la periodista, és la millor arma per parlar de tot. També de feminisme. «Un bon acudit és com una alenada. Tothom vol explicar-lo i tothom vol escoltar-lo», diu Caitlin. «Jo et puc dir una gran veritat política, però si te la dic de manera avorrida, ningú voldrà explicar-la ni escoltar-la. Quan intento escriure una columna seriosa, sempre acabo afegint-hi un acudit per fer-la millor. I en l'acudit, en una línia, he dit el mateix que en les mil paraules serioses que anaven just abans».

Per Moran, les persones més divertides sobre la Terra són totes dones: Tina Fey, Amy Poehler, Sarah Silverman, Melissa McCarthy, les noies de la telecomèdia Broad City, Amy Schumer, Lena Dunham, creadora de la sèrie Girls… Gràcies a aquesta última, respira una mica més tranquil·la pel que fa als efectes de la pornografia sobre les seves filles. «Quan veus estadístiques del munt d'adolescents que veuen pornografia i aprenen del sexe a través d'ella, t'espantes -assegura-. Però després arriba Lena i, en la primera temporada de la seva sèrie, el seu personatge intenta ser sexual a l'estil del porno i s'adona que no funciona. Crec que les meves filles han vist Girls abans que porno, així que tenen la visió divertida d'una dona sobre el porno. I amb sort, deuen pensar que el porno és una xorrada».

Canviada la comèdia, queda canviar les pel·lícules de superherois, criticades per la forma sexista en què tracten els personatges femenins. Per desgràcia, segons un correu filtrat recentment, el president de Marvel no creu en superheroïnes. «No crec que es puguin convertir les franquícies existents en feministes -diu Moran-. Han de fer alguna cosa nova. Fer alguna cosa nova i fer-la millor. Estic cansada de veure gent fent volar coses». No obstant, s'alegra quan li  parlen de tebeos -potser l'única parcel·la de cultura pop que no coneix a fons- com la nova encarnació de Ms. Marvel: una adolescent musulmana.

Segons Moran, un missatge sempre serà més exitós si és «divertit i curt». Això explica la seva passió per Twitter. I en general totes les formes de comunicació virtuals: quan no hi havia Twitter, Facebook ni Instagram, es passava mitja vida deixant missatges en un fòrum. Fent-se passar per un home. «Tots em veien com un tio divertit, un dels seus», diu. «Quan vaig revelar el meu verdader gènere, dues de les primeres paraules que em van arribar van ser: 'Puta grassa'. Així vaig descobrir el costat fosc de la xarxa».

«Twitter pot ser increïblement tòxic, perquè els ànims es caldegen allà. I cada pensament és com una bala que va directa al teu cap -admet la cronista-. Crec que en els dos pròxims anys hi haurà una nova plataforma social més amable, menys agra, menys competitiva. I jo m'hi passaré mitja vida».

La part bona de Twitter és, segons ella, «la rapidesa amb què pots transmetre idees». Naturalment, les seves es disseminen amb una rapidesa particular. Fa un mes va escriure, en relació amb les eleccions generals al Regne Unit: «Nou milions de dones no van votar en les passades eleccions. Registra't i ARROSSEGUEM aquest país cap al futur». Resultat: 4934 retuits i 1722 favs. «A Anglaterra ha sigut increïble per al feminisme -assenyala la periodista-. És democràtic. Si tuiteges una cosa divertida, et poden retuitejar un milió de vegades. Si ets famós o no, això no importa. Ets tan poderós com ho siguin els teus pensaments».

L'important, assenyala la crítica cultural, és no ser emocional en excés. «Han fet estudis i s'ha demostrat que internet baixa les defenses com si portessis tres copes. Quan penses en internet com un gran bar, tot comença a encaixar. És de deu a onze en un pub. Imagina això i actua de forma adequada».

Moran està a favor de tot el que té a veure amb progrés. Incloent-hi una xarxa vilipendiada per contribuir a la vanitat com Instagram: «A alguna gent no li agraden els selfies. Jo no me'n faig, perquè tinc 40 anys, però m'agrada que la gent jove se'n faci. Si ets jove i guapa, ¿per què no ho fas? Millor això que unir-se a les joventuts hitlerianes, si parlem d'aficions. 

I igual que Twitter democratitza l'opinió, Instagram democratitza la visibilitat. «Serveix perquè moltes persones, musulmans, gais, gent cohibida pel que sigui, tingui visibilitat. Persones que no es veuen representades decideixen pujar fotos en què semblen estrelles de cine. A mi em sembla meravellós, molt sa», afirma Moran.

Caitlin Moran arriba a Barcelona encara amb jet lag provocat pels resultats electorals. «És depriment. En els pròxims anys, gent morirà: es retallarà tant la despesa pública que molts ciutadans amb pocs recursos en patiran les conseqüències». Per un altre costat, una situació així pot aconseguir, segons l'autora, que «molta gent abans sense compromís ara sí que en tingui, i surtin alguns nous partits». La situació sona a alguna cosa.

«No canviem els laboristes ni els conservadors, més aviat construïm una cosa nova», proposa ella. «És més ràpid i també més divertit. Ara és un moment horrible. Però si David Cameron pot guanyar dues eleccions, és clar que qualsevol que formi un partit ho pot fer», assevera. «I jo hi vull estar involucrada». Com es fa una noia és només el primer llibre d'una trilogia. Al tercer, Johanna forma el seu propi partit polític: ¿aquest també és el destí de Caitlin? ¿Realitat i ficció seran una? 

instruccions per ser dona i feminista

Si echamos un vistazo a las mesas de novedades, nos vamos a encontrar con una buena porción de libros escritos por mujeres que, de un modo u otro, se ajustan al molde de los géneros autobiográficos: cartas, memorias, textos periodísticos que explotan la experiencia personal, autobiografías literales —si es que eso existe realmente— y novelas basadas en un anecdotario de vida más o menos reconocible.

[...] Tal vez esta eclosión de voces de mujeres en primera persona —una eclosión que viene de lejos— se vincule con el interés por dar y por oír una versión complementaria o decididamente opuesta a la historia oficial. El relato hegemónico se matiza con la irrupción de otras miradas y la construcción literaria de la identidad se transforma en una reflexión de mujeres diferentes en torno al tema del género, el cuerpo y el lenguaje, desde los libros que escribimos, con los libros que escribimos, por los libros que escribimos, es una manera de pensarnos a nosotras mismas.

[...] CÓMO SER MUJER

Caitlin Moran pertenece a una familia donde las mujeres son propensas a la cistitis y escribe un libro que renuncia ABSOLUTAMENTE a la sutileza, pero DE NINGUNA MANERA a la agudeza. Escribe un libro con letras mayúsculas y entre exclamaciones donde nos invita a todas y a todos a ser feministas EXALTADOS. No feministas modosos. La exaltación se justifica por el signo de unos tiempos en los que el machismo es una de esas facetas de la ideología invisible —el concepto es del filósofo esloveno Žižek— que asumimos sin creer que estamos asumiendo nada. El feminismo de Moran, imprescindible en la sociedad actual, no es pacato ni cristaliza en el uso de un lenguaje políticamente correcto. Moran, obsesionada con nombrar el cuerpo de las mujeres —tetas, pechos, culo, coño, chochito, vagina...— y muy fan de Lady Gaga, utiliza un lenguaje que, como uno de los modelos de la cantante, es un montón de filetes crudos. También Žižek se confiesa fan de Stefani Joanne Angelina Germanotta.

A través de un hilo supuestamente autobiográfico donde se van ensartando excentricidades y lugares comunes en la vida de la mujer, esta columnista y crítica de televisión en The Times mete el dedo en el ojo a los lectores. Al mismo tiempo provoca carcajadas al contradecir algunos de los lugares comunes del feminismo sin dejar de ser feminista. NI MUCHÍSIMO MENOS. Frente al tópico de la mujer valiosa pero invisibilizada por una cultura patriarcal y falócrata, escribe Mrs. Moran «[...] las mujeres lo han hecho de puta pena durante los últimos cien mil años». Sin gota de autocompasión ni lametones de las heridas supurantes.

La escritora también arremete contra la idea de que no se puede ser feminista y tener, al mismo tiempo, señora de la limpieza. Caitlin Moran concibe el feminismo desde una perspectiva autocrítica que yo comparto. A través de un filtro que no es irónico, sino profundamente cómico, la autora habla de temas tan intrascendentes y serios, tan frívolos y fundamentales como: la depilación brasileña, los pubis arcangélicos y lo que ella denomina el IVA del coño: el papel de las revistas femeninas en la vida de mujeres torturadas que nunca están a la altura; la necesidad de un bolso de inversión y de un buen fondo de armario sin el cual una mujer no puede preciarse de serlo; los tópicos sobre la maternidad y sobre todo lo que se aprende de ella —Moran sugiere que es más instructivo cursar estudios superiores—; la espuria diferenciación entre abortos buenos y abortos malos: las mujeres que deciden practicarse un aborto malo son unas auténticas brujas a ojos de una sociedad que enarbola cínicamente la bandera de que «la vida es sagrada» —Moran se pregunta si es VERDADERAMENTE «sagrada»—; el coqueteo y la sexualización «involuntaria» de las chicas; la vocación de musa y el enamoramiento como un empeño obcecado en enamorarse...

Anagrama ha publicado Cómo ser mujer. Si no leen este libro, es muy posible que se arrepientan de haber renunciado a vivir una experiencia iconoclasta mucho más enriquecedora e hilarante que escuchar diez veces seguidas Bad Romance, Alejandro y Telephone. En el orden que ustedes prefieran y a distintas revoluciones. 

 

Marta Sanz. «Instrucciones para ser mujer y feminista». A: Enciclopedia secreta. Lecturas en el espejo feminista. Contraseña, 2022. P. 165-170.

l'adolescència és més divertida amb caitlin moran

 

 

Cabaret elèctric 

11/05/2015 Caitlin Moran és una periodista i escriptora britànica i un absolut fenomen a Gran Bretanya. Va ser la primera periodista dona que va escriure en una revista musical, Melody Maker. Amb només 13 ja va escriure una novel·la i ara, les seves dos últimes novel·les publicades a Catalunya per Anagrama han estat un èxit de vendes però sobretot un èxit de simpaties, perquè Caitlin Moran parla clar, ben clar, del que significa ser dona, i sobretot del que significa tenir opinions pròpies.

 

divertit és el contrari d'avorrit

Cómo se hace una chica
Al blog: Els llibres del senyor dolent
9|11|2015

Caitlin Moran és més coneguda en el seu vessant d’assagista feminista, i aquest llibre sembla a priori una novel·la, però pel títol ja intueixo que no s’allunyarà gaire dels temes habituals de l’autora.

Som al Wolverhampton dels anys 90, com diu la protagonista un mal lloc i un mal moment per ser pobres i anònims, una ciutat i una zona devastades per una catàstrofe, per un apocalipsi anomenat Thatcher.

I tenim a la protagonista, la segona de cinc germans (els dos més petits, bessons, van venir de sorpresa).

Uns pares peculiars, una pobresa crònica i una esperança com a periodista musical, que li paguin per anar a concerts, que li enviïn els discs a casa, tot això amb disset anys i la noia comença a anar a Londres (allà hi ha la redacció de la revista on treballa D&ME) coneix a la redacció, aconsegueix estrenar-se (és una cosa que la tenia fregida), i en això em pararé un moment. La descripció que fa la protagonista del sexe és genial, en alguns casos pensa en el sexe més com ho faria un noi que com sembla que hi pensen les dones (sí, és un judici subjectiu però és el que m’ha semblat, si algú s’ofén que es busqui un altre blog), en alguns casos és de pixar-se de riure, i aquest és el punt fort de la novel·la, l’humor. Això pot desanimar a algú, però divertit no és el contrari de seriós, és el contrari d’avorrit. I tractar l’adolescència i l’entrada en el món adult amb tot el que això implica… sí, millor amb humor, si pot ser irreverent encara millor. M’ha agradat el llibre, molt.

com ser caitlin moran

EL LIBRERO
Cómo ser Caitlin Moran
La soga. Revista cultural
12|12|2015

 

Lo primero que me llamó la atención de Caitlin Moran (1975, Brighton, Reino Unido) es que sus dos libros publicados en castellano por la editorial Anagrama tenían títulos muy parecidos: Cómo ser mujer (How to Be a Woman) y Cómo se hace una chica (How to Build a Girl). Lo segundo, que en la portada de uno de ellos salía una fotografía de la propia escritora, rollo Amelie Nothomb pero sin el misticismo petardo de la autora belga: Moran lucía una incipiente sonrisa y un estrafalario look coronado por un mechón blanco de su melena cardada, con el que se asemejaba graciosamente a una mofeta rockera. Parecía una tía guay, pensé, aunque no tuviese mucha imaginación para los títulos.

Podría decir que, cuando me topé por vez primera con uno de sus libros, superé mis prejuicios lectores (que los tengo, y muchos) y me interesé por una obra que pregonaba desde su titulo, su portada y su contracubierta, un tema esencialmente femenino. Pero no. Ignoré ese Cómo ser mujer, al igual que ignoro el noventa y cinco por ciento de las novedades que están cogiendo polvo en las librerías o la infinidad de series televisivas que hay en parrilla. Por puro colapso mental. Funciono así: observo superficialmente y si una conjunción de astros o el efecto mariposa provocado por un oso panda balanceándose en un árbol de Sichuan hace que me fije en un libro, ¡aleluya! Si no, sigo con mi mirada perdida buscando no sé exactamente qué.

La realidad es que no me acordé más de la existencia de ese libro hasta pasados dos años, cuando me volví a encontrar con un nuevo título de Moran. Si el primero era un ensayo sobre el feminismo desde una perspectiva contemporánea, ahora se trataba de una novela protagonizada por una joven inglesa de clase obrera, procedente de una ciudad industrial de provincias (Wolverhampton), que se iba a Londres para hacerse periodista musical en un viaje vital que la convertiría en la chica que quería ser. Y aquello ya me interesó mucho más. Para empezar, porque el contexto de esa historia de aprendizaje eran los años noventa, década musical en la que forjé mi personalidad y cuyo trasfondo sociopolítico es especialmente interesante en el Reino Unido, y para seguir porque cualquier novela inglesa que prometa (como parecía indicar la sipnosis) referencias a nuestra cultura pop y a nuestros problemas existenciales cuenta sin duda con mi entusiasta aprobación. Siempre buscando un nuevo Nick Hornby con el que entender mejor la vida.

Así que puse en marcha mi infalible técnica de selección natural lectora con la novela de Moran: dar una oportunidad al primer párrafo y dejar que los dioses literarios me iluminen epifánicamente para saber si debo continuar o, por el contrario, tirar el libro por la ventana. Evidentemente, si estás ahora mismo leyendo esto es porque hice lo primero. Y ocurrió con ese indescriptible sentimiento de emoción que invade a un lector cuando ha encontrado su particular piedra filosofal. Leído el primer capítulo ya lo tenía claro: esta vez sí, había encontrado al nuevo Nick Hornby. Y era mujer.

Analizar el «fenómeno Caitlin Moran» desde una perspectiva no inglesa solo puede llevar a una visión incompleta. Moran es un personaje popular en Inglaterra y su figura es genuinamente británica. Su carácter, su humor, y por tanto, su forma de entender el mundo y de expresarse solo puede entenderse teniendo en cuenta ese contexto. Se trata de una periodista hecha a sí misma («todo lo aprendí del rock y de los libros»), como el alter ego de su novela, de clase obrera, sin estudios universitarios pero de carrera meteórica: entró con dieciséis años en Melody Maker y pronto se erigió como la más digna heredera de los cronistas deslenguados del rock and roll en la línea de Johnny Rotten o Julie Burchill; a esa misma edad publicó su primera novela (The Chronicles of Narmo) y a los dieciocho ya era presentadora de un programa musical en Channel 4. Además de locutora de radio y de haber inspirado una serie de la BBC (Raised by Wolves), en la actualidad sigue siendo columnista de televisión para The Times, habiendo recibido por su trabajo alguna de las distinciones más prestigiosas del gremio.  Además, sus publicaciones en inglés (cuatro títulos a día de hoy, y un quinto en marcha) la han convertido en superventas internacional, abriéndole las puertas también del cine, medio para el que está trabajando en la adaptación de su última novela junto a Danny Boyle (Trainspotting, Slumdog Millonaire). Visto su precoz currículum, se podría afirmar de Caitlin Moran que es una triunfadora. Y lo es, pero realmente su éxito radica en haber conseguido el reconocimiento popular y profesional por medio de su natural forma de ser. Cómo ser ella misma, o lo que es lo mismo, cómo ser una mujer del siglo XXI.

A muchos lectores y, lo que es peor, lectoras, puede que la perspectiva de leer lo que a todas luces parece un manifiesto feminista (Cómo ser mujer) o literatura impregnada por ese espíritu (Cómo se hace una chica), les cause una pereza infinita. Porque nuestra cavernícola sociedad patriarcal ha conseguido ensuciar el término «feminista» hasta pervertirlo y porque, a la hora de leer, a casi nadie le apetece ser aleccionado, al menos de forma directa. Sin embargo, pensar que los escritos de Moran pecan de cualquiera de estas desventajas es fruto exclusivamente de la ignorancia ya comentada acerca de su figura. En Inglaterra saben lo que les espera con ella: la reivindicación malhablada, rocanrolera y extremadamente cómica de lo que debe ser el feminismo: es decir, la igualdad entre sexos a través de un comportamiento natural con uno mismo. «Cada mujer es una manera de ser feminista», defiende Moran firmemente.

Este punto de partida es el que tendría que motivar a cualquier mujer para acercarse a sus libros. Porque, como ella reconoce, el proceso de ser una misma emana de la certeza de que «una mujer no nace, se hace» (Simone de Beauvoir). Y ella está dispuesta a contar sus más estrafalarias meteduras de pata en ese viaje. Y lo hará con honestidad, optimismo y humor, haciendo, como el ya mentado Hornby, de la empatía su mejor arma como escritora. De ahí que el sexo, la música, el amor, la moda, la familia o el aborto sean algunos de los muchos temas que trata desde su personalísimo punto de vista pero con el que cualquiera puede identificarse. Y es que Moran huye de la intelectualidad y defiende sus posturas con gracia y una concisión con la que cualquier sesuda erudita soñaría. No la llaman «la reina inglesa de la hipérbole» por nada. Su discurso está comandado en todo momento por la bandera de la inclusión buenrollera, dejando el cinismo y la mala leche para otros. Y eso es una virtud incontestable que la redime de su aparente tendencia a la frivolidad. Además, desde un primer momento nos queda claro que no pretende competir con las líneas de pensamiento más académicas y serias: su objetivo principal es el iniciático, convencer al gran público de que es feminista aunque no lo sepa. Y eso incluye, por supuesto, a los hombres: «un feminista varón es uno de los productos finales más gloriosos de la evolución».

Porque si hay razones obvias y sobradas para que el público femenino se acerque a Moran, el lector masculino debería esgrimir estas mismas y de paso añadir que nunca le sobrará un poco de concienciación feminista. Que no se asuste el cromañón medio: en Moran no hay ni rastro de un feminismo panfletario y excluyente. Además, a su discurso de género integrador le añade otro tan interesante como el de clase, con el que reivindicar su identidad obrera y la capacidad de la cultura como el motor de cambio social más importante de nuestra época.

Así que hay que leer a Caitlin Moran. Todos. Para reconocer nuestra realidad, para aprender de nosotros mismos y de los demás, y para reírnos de buena gana. Saber cómo es Caitlin Moran es saber cómo es (o tendría que ser) la mujer en la sociedad actual. Y también el hombre. Porque no lo dudemos: todos somos Caitlin Moran. O deberíamos.