el crític de llibres com a lector públic

PONÇ PUIGDEVALL
El crític de llibres com a lector públic
Quadern | El País
21|12|2024

Un crític de llibres és un lector que escriu; o potser es pot dir d’una manera més concreta: un crític de llibres és un lector públic; o, segurament, encara es pot dir d’una altra forma més precisa: un crític de llibres és una cosa bastant semblant a ser un carter. Portem notícies de llibres que ens fa il·lusió d’entregar. Perquè, encara que sembli que no és així, el que més ens agrada és dir que aquest llibre cal que tothom el llegeixi i sigui tan feliç com ha sigut el lector que us el recomana. També és veritat que no sempre és així: a vegades no hi ha el moment de sort que normalment es desitja. A vegades ens trobem en la tessitura que un lector que escriu ha de complir amb tots els papers de l’auca. Hem de seduir escrivint, però també ens trobem que som un jutge, un fiscal i fins tot un advocat defensor. Hem de convèncer els lectors que ens llegeixen que entenem el que llegim, que tenim una mínim d’empatia cap al llibre que tenim a les mans, però també hem de ser capaços de tenir prou habilitat i gentilesa per aconseguir donar prou rellevància als matisos.

I com que un crític de llibres és un lector que escriu, ha de tenir prou coratge per ser valent i detectar tota una sèrie de coses que tenen bastant a veure amb les noves tendències que, no se sap com, es van formant. O potser el secret es basa només amb la gràcia de relacionar punts de vista. El que sí que no sap un crític de llibres és predir res relacionat ni amb el passat ni amb el futur.

el silenci nascut de l'admiració

«Una vegada vaig llegir que un lector és una persona a qui manca l'autocomplaença d'un crític. Sempre he intentat ser un lector sense autocomplaença, retenir d'alguna manera la ingenuïtat, fins i tot en relats que he llegit una dotzena de vegades. De vegades en llegeixo un i em quedo pensant-hi durant hores, dies i, si hi ha sort, durant anys. Tot es troba en la reflexió. El millor que tinc per oferir a un relat és el silenci nascut de l'admiració.»

 

Peter Orner. ¿Que hi ha algú?. Notes sobre viure per llegir i llegir per viure. Traducció Lluís-Anton Baulenas. L'Altra, 2023. P. 43-44.

 

la impossibilitat de fer una crítica objectiva

CARLOTA GURT

La impossibilitat de fer una crítica objectiva
Arallegim
1|4|2023

 

Ser crític literari ha de ser fotut. Tots els llibres tenen coses bones i coses dolentes, fins i tot les obres mestres, però si les considerem obres mestres és perquè l’esplendor del conjunt esborra els petits fracassos que també contenen. Qualsevol llibre que llegim ens deixa moltes sensacions i poques certeses; podem exaltar-nos parlant-ne amb un amic, però pocs ens atreviríem a fer pública la nostra opinió. Al capdavall, fins a quin punt estem segurs que respon a factors objectius?

Objectivitat, deia, quina cosa més complicada. És això el que esperem d’un crític, que sigui objectiu? A mi aquesta paraulota em desperta molts dubtes, dubtes grans i indefugibles com un tren entravessat al mig de la carretera que porta a l’Olimp del bon gust literari. Sens dubte, hi ha elements que són més o menys fàcils d’objectivar, sobretot les coses que fracassen estrepitosament. Fet i fet, sempre és més senzill identificar els errors que no els encerts (és el mateix mecanisme que fa que sabem a qui no volem votar, però no a qui votar). Així, per exemple, un estil pla, deixat, mort, és una cosa gairebé quantificable perquè pots assenyalar frases concretes. La pobresa d’estil és una varicel·la que deixa marques clares i visibles en el tegument del text: en el lèxic, en les convencions mortes, en la monotonia del ritme, en la intel·ligibilitat. Hi ha, però, altres símptomes més difusos que només són objectivables fins a cert punt. Per exemple, potser podem desemmascarar els personatges estereotipats, però podem demostrar que un personatge està mal dibuixat?, podem estar segurs que la plausibilitat d’un personatge o d’una història no és subjectiva, si més no en part, perquè depèn de la nostra experiència real amb les persones i amb la vida?

Jo crec que demanar objectivitat és viure en l’autoengany. A tots ens encantaria que la qualitat literària fossin faves comptades, que avaluar la qualitat d’un text exigís fer uns càlculs determinats, complexíssims potser, però que al final ens donessin un resultat, un veredicte irrefutable. Però, la cosa no va així, perquè la literatura no es pot deslligar de la subjectivitat i l’experiència individual. Precisament per això no podem preveure quan un llibre funcionarà o fracassarà.

El problema català

En un mercat atòmic com el nostre, als crítics la cosa encara se’ls complica més. D’una banda, perquè tots ens coneixem i, malgrat que puguem confiar en què això no esbiaixarà l’opinió que els mereixen els llibres, és inevitable i humà que el que pensem dels altres afecti el que pensem del que fan. A sobre, alguns crítics, la majoria, diria, són també autors, de manera que el sidral encara s’embolica més. Amb tot plegat, doncs, els maliciosos voldran llegir en una crítica elogiosa el pagament de favors o la demostració de simpaties, i interpretaran una crítica negativa com la flor d’una hostilitat personal, o, en certs casos, com una venjança.

Davant de totes aquestes dificultats –la de l’objectivitat i la de la impossibilitat d’abstreure’s de qui són i de l’entorn literari– els crítics adopten actituds diverses. N’hi ha que per no mullar-se es dediquen a esventrar l’argument i carregar-se la virginitat dels lectors, en posen una de freda i una de calenta i al final tots els llibres semblen iguals, un idèntic sí-però-no: jo a aquests els tinc una mania especial. Hi ha també els que aborden la tasca crítica amb una actitud rutinària, amb una certa mandra de dir res i tot el que fan és omplir l’espai, arribar com sigui als tres mil cinc-cents espais que se’ls demanen, de manera que fan circumloquis i escriuen amb perífrasis (que sempre ajuden a fer-ho tot una mica més llarg); aquests de vegades dediquen més espai a demostrar tot el que saben, tot el seu bagatge literari i tot el seu coneixement de la teoria i pràctica literàries, que no a parlar del llibre que ressenyen. Hi ha els benvolents, que mai fan una crítica dolenta, i els destructius, que ho trinxen tot amb acarnissament. I entre tots ells, n’hi ha alguns de bons, encara que el seu talent no brilli en totes les crítiques que fan, i el que valorem d’ells no és que siguin objectius, sinó que sàpiguen de què parlen, que no s’enganyin a ells mateixos ni a nosaltres, que llegeixin des de la bona fe i que sàpiguen dir les coses bones que ells han trobat en un llibre sense exagerar-les i les dolentes sense voluntat destructiva. Els exigim l’equanimitat dels déus. I alguns, en efecte, es creuen déus: som nosaltres que els ho hem fet creure. Jo només els demano que siguin persones llegides i honestes, humanament fal·libles i subjectives.

Se m’acut que ells, com tots els agents del sistema literari, deuen estar molt mal pagats. També en la crítica volem duros a quatre pessetes. Ser crític literari, en definitiva, ha de ser fotut.

la diferència entre un crític i un lector normal

Leer es un acto cultural del que todos participamos  —todos los que leemos, claro— de manera semejante. Abrimos un libro y entramos en lo que alguien nos cuenta. Según vamos leyendo nos va gustando, o no, lo que estamos leyendo. Si no nos gusta, podemos dejar de leer, o continuamos haciéndolo bien porque somos masoquistas o bien porque, a pesar de todo, tenemos interés en ver cómo acaba aquello. Cuando cerramos el libro, hacemos un juicio global: me ha gustado mucho, me ha gustado algo o no me ha gustado nada.

La diferencia entre un crítico y un lector normal está en que el lector común no necesita ir más allá de este primer juicio; mientras que el crítico, que debe hacerlo público, tiene que pasar de este primer juicio a una reflexión sobre sus causas: por qué me ha gustado mucho, poco o nada. En este segundo paso parece residir la diferencia que la gente encuentra entre la lectura de un crítico y la lectura común. Se tiende a pensar que el crítico busca a posteriori las razones, y que más que buscarlas acomoda a ellas su lectura. Creo que eso no es cierto. Imagínese el lector que cuando termina de leer un libro alguien le pregunta su opinión sobre él. Me ha gustado, responde, y su interlocutor le pregunta por qué. Si el lector cree que hablar o comunicarse con alguien merece la pena, no se limitará a contestar un mero porque sí o un cómodo «el gusto no puede explicarse». Tratará de buscar las causas de su juicio y para ello tendrá mentalmente que recordar y resumir sus impresiones sobre lo que estuvo leyendo. De alguna forma volverá mentalmente a releer el libro para encontrar esas razones y en razón de esa memoria de la lectura argumentará que los personajes le parecen muy bien construidos, las frases muy bonitas y el tema interesante. No hace otra cosa, el crítico. La diferencia entre la lectura del crítico y la del lector no se encuentra ahí. La diferencia reside en que el crítico, ya durante la lectura, sabe que va a tener que hacer esa relectura que el juicio requiere y, por tanto, se fija más, es decir, a la lectura que llamaremos en principio pasiva o inocente superpone otra lectura crítica. La gente tiende a suponer que esa superposición anula la lectura común sin darse cuenta de que, en realidad, lo que hemos llamado lectura pasiva conlleva también una lectura crítica, pues durante el proceso de lectura se van emitiendo juicios de manera continua. Es más: el hecho de pasar las páginas es en sí mismo un juicio, pues significa aceptar lo leído y suponer que lo que sigue también va a merecer la pena. El lector normal pasa las páginas, salvo que peque de masoquista o una fuerte presión exterior actúe sobre él, a partir de que sus juicios van siendo positivos. En el caso del crítico, la actitud es diferente porque, aun no siendo masoquista, está obligado a continuar hasta el final la lectura del libro aunque sus juicios durante la misma sean negativos. Que esté obligado a leer el libro entero no significa que esto siempre se realice. Personalmente creo que la lectura total es lo mínimo que se le debe exigir al crítico, pero no está mal recordar que cuando este reproche se le hizo con fundamento a Clarín este respondió cruelmente a su autor que, si uno va por el campo y detrás de una tapia ve un par de orejas peludas y escucha un rebuzno, no es necesario saltar la tapia para saber que se trata de un burro. Quiero decir, en todo caso, que la lectura que efectúa el crítico se distingue por una mayor intensidad —o debería distinguirse—, por una atención que nace de las exigencias de su propio trabajo pero que en definitiva no varía cualitativamente de la que hace cualquier lector, pues todo lector es un crítico aunque no ejerza públicamente. Al lector le basta con decir esto me gusta o no me gusta. El crítico está obligado a explicarse y a explicar por qué. Y en ese sentido la crítica al crítico no debería residir tanto en su acierto o no como en si ha sabido o no ha sabido fundamentar su opinión...

Constantino Bértolo. Miseria y gloria de la crítica literaria. Punto de vista, 2022.

els crítics

A vegades es diu que [els crítics] no llegeixen de cap a cap les obres que se’ls exigeix que critiquin. És cert. O si més no ho hauria de ser. Si les llegissin de cap a cap, esdevindrien perfectes misantrops […]. Ni és necessari. Per conèixer la collita i qualitat d’un vi no cal beure’n tota la bóta. Amb una mitja hora n’hi ha d’haver prou per determinar si un llibre té algun o cap valor. En realitat n’hi ha prou amb deu minuts, si es té el sentit de la forma. ¿Qui té ganes de passar a gual un volum avorrit? Es tasta i ja s’ha complert: més que complert, diria.

Oscar Wilde. El crític com a artista. Traducció de Pau Cañigueral Batllosera. Edicions de l'Ela Geminada, 2020. 

crític / lector

Lo que necesitamos (he hablado de esto en otra parte) no son «programas de humanidades», «escuelas de escritura creativa», «programas de crítica creativa» (mirabile dictu, tales cosas existen). Lo que necesitamos son lugares, por ejemplo una mesa con algunas sillas alrededor en la que volvamos a aprender a leer, a leer juntos. Uno aspira a tal desiderátum en los niveles más literales. Análisis léxicos y gramáticos a nivel elemental, el análisis sintáctico de las frases, la escansión del verso (la prosodia es el pulso y la música inseparables del significado), la capacidad de distinguir hasta las peculiaridades más rudimentarias de esas inervaciones y figuras retóricas que, desde Píndaro a Joyce, han sido los portadores de la vida sentida: todas esas cosas son ahora habilidades esotéricas o perdidas. Necesitamos «casas de y para la lectura» en las que un silencio suficiente despierte las fibras de la memoria. Si el lenguaje, bajo la presión del asombro (el «valor añadido») del significado múltiple, si la música del pensamiento tienen que perdurar, no serán más «críticos» sino más y mejores «lectores», lo que necesitamos.

«Los Grandes Lectores», dice Borges, que es uno de ellos, son «más infrecuentes que los grandes escritores». La lista incluiría a Montaigne leyendo a Séneca y releyéndose a sí mismo; a Coleridge leyendo a Jacobi y a Schelling, una lectura cuyo movimiento de aquiescencia y reposesión metamórfica ha analizado Thomas McFarland con un tacto que iguala al de cualquier otro estudio sobre la tensión de la influencia; a Péguy leyendo a Corneille y a Victor Hugo; a Walter Benjamin leyendo Las afinidades electivas de Goethe; a Heidegger leyendo a Sófocles y a Trakl (no a Hölderlin, a quien a menudo lee desde el sesgo intencionado y el oportunismo); a Mandelstam leyendo a Dante y a Chénier; a Alexandre Koyré leyendo a Galileo; a Nabokov leyendo (no traduciendo) a Pushkin; a Jean Starobinski leyendo a Rousseau; a William Empson palabras complejas; a Gianfranco Contini leyendo a los poetas provenzales, a Dante y a Montale; a Pierre Boutang leyendo el Fileno de Platón; a Michael Dummett leyendo a Frege, donde la profundidad y el carácter abierto de la lectura resultan radicalmente creativos; a D. Carne-Ross leyendo a Góngora y a Ariosto; a Geshom Scholem leyendo a los cabalistas y leyendo a Walter Benjamin...Servidores del texto, escrupulosos extáticos: pues en relación a lo canónico, escrúpulo y éxtasis son solo uno.

¿Una lista de grandes críticos? Sin duda sería más larga y de mayor lustre público. ¿Pero hay necesidad de una lista así? Los críticos se anuncian solos. 

 

George Steiner. «Crítico / lector». A: Un lector. Siruela, 2020. P. 110-111.