A la sortida de la projecció de l'adaptació cinematogràfica d'El diari d'Anne Frank, pregunten a (Billy) Wilder què li ha semblat. «Molt bonica», respon, tot seriós. «Molt bonica, sí...Molt emocionant. [Deixa passar un moment.] De totes maneres, estaria bé conèixer el punt de vista de l'adversari.»
Emmanuel Carrère. El regne. Traducció de Jordi Martín Lloret. Anagrama, 2015. P. 82.
«Aleshores estava acabant aquest llibre i la veritat és que n'estava força content. Em deia: he après moltes coses escrivint-lo, qui el llegirà també n'aprendrà moltes, i aquestes coses el faran pensar. Això vol dir que he fet bé la meva feina. Al mateix temps em turmentava una temença: haver passat per alt l'essencial, no haver entès res malgrat la meva erudició, el meu rigor i els meus escrúpols.» [P. 505.]
«Aquest llibre que acabo aquí, l'he escrit de bona fe, però allò a què intenta acostar-se és tan més gran que jo, que sé que aquest bona fe és irrisòria. L'he escrit afeixugat pel que sóc: un intel·ligent, un ric, un home de dalt: tres desavantatges per entrar al Regne. Però ho he intentat. I el que em pregunto, en el moment de deixar-lo, és si traeix el jove que vaig ser, i el Senyor en el qual vaig creure, o si, a la seva manera, s'hi ha mantingut fidel.
No ho sé» [P. 514 i final]
Emmanuel Carrère. El Regne. Traducció de Jordi Martín Lloret. Anagrama, 2015. P. 505.
VICENÇ PAGÈS JORDÀDe la secta a l’església.L’Avenç. Núm. 418.Desembre 2015. P. 66-67.
Sempre m’ha agradat començar llibres sense tenir la menor idea del contingut, descobrir el tema de mica en mica, seguir sense prejudicis les evolucions de la trama, caure en les trampes que m’ha parat l’autor. Salinger era antipàtic, però hi tocava quan prohibia les imatges i les sinopsis als seus llibres, ja que el primer dret del lector hauria de ser encarar-se al llibre sense saber-ne res.
La meva experiència amb Emmanuel Carrère (París, 1957) era limitada. Tenia un bon record de L’adversari, però havia abandonat El bigoti a la meitat (un altre dret del lector). D’El Regne només en coneixia el títol i la coberta, on hi figura un jove i tres vells rubensians, una representació dels quatre evangelistes. Sóc d’una època en què la Historia Sagrada es considerava part de la cultura general, i he assistit a prou enterraments per preguntar-me si hi ha alguna cosa després de la mort. En altres paraules, que un llibre sobre el catolicisme no m’espantava. Més aviat al contrari: podia ser una bona manera de contrarestar la pressió per llegir novel·la negra escandinava, sagues èpiques i Bildungsromans d’adolescents empastillats.
El Regne comença amb un pròleg. Me’l salto, és clar. Ni que sigui de l’autor, perquè ni ell té dret a fer-me de guia. Ja el llegiré al final, com tots els pròlegs. Va ser un error, ja que després vaig comprovar que no és un comentari del llibre, sinó més aviat el primer capítol. En fi.
PASSIÓ I INTEL·LIGÈNCIA. La primera part del llibre es titula Una crisi (París, 1990-1993), i parteix dels divuit quaderns que Carrère va escriure als anys noranta, durant la seva etapa de fervor cristià. Coneixem dues persones que el guiaran en el seu camí espiritual, la seva padrina i el seu amic Hervé. També ens assabentem que l’autor considera l’evangelista Joan com un pura sang, i els altres tres com uns perxerons. En aquesta evocació, Carrère barreja els dubtes sobre l’escriptura amb els dubtes sobre la religió, recorda les visites al psicoanalista, a qui mira de vèncer, o si més no de sorprendre (les escaramusses intel·lectuals amb el psicoanalista són un dels subgèneres literaris característics de la segona meitat del segle vint, i hem de dir que Carrère hi excel·leix), repassa la solidesa contraargumental de Nietzsche, compara el fanatisme religiós amb el fanatisme estalinista, es pregunta si el cristianisme és la malaltia o la curació. De moment el llibre està bé, però no m’apassiona. De sobte, apareix un personatge fascinant: la vella hippie que fa de cangur als nens, i que havia exercit la mateixa feina amb la mainada de l’escriptor Philip K. Dick. Aquest personatge permet recordar la conversió de Dick al cristianisme, i d’altra banda dóna molt de joc literari quan es converteix en una okupa a l’immoble de Carrère. En aquest punt, les cavil·lacions metafísiques convergeixen amb una evocació autobiogràfica egòlatra i tanmateix fascinant. No sé cap on va aquest llibre, però a partir de l’aparició de la cangur sé que ja no podré deixar de llegir-lo.
La segona part, Pau (Grècia, 50-58), té com a protagonista l’apòstol que va expandir el cristianisme. Carrère llegeix amb atenció els Fets dels Apòstols, destria el que és essencial de l’anecdòtic, recupera les reaccions dels contemporanis de Pau quan sentien el seu missatge i intenta esbrinar com una petita secta jueva va ser capaç de devorar l’Imperi romà des de dintre. És aquí on ens presenta Ernest Renan, que ens acompanyarà al llarg del llibre amb les erudites —i tan criticades al seu temps— explicacions no religioses sobre la vida de Jesús. Al seu costat apareixen citats el filòsof Sèneca i Timoteu, el secretari de Pau. Per ajudar a situar-nos en aquest viatge de vint segles enrere, Carrère se serveix de comparacions amb el retorn d’Ulisses i amb la posició de Trotski, i torna a introduir la conversió de Philip K. Dick. Ens assabentem, així, que Pau tenia problemes diguem-ne polítics amb Jaume, Pere i Joan, els quals es veien a si mateixos com a garants dels ensenyaments originals de Jesús, mentre que Pau era considerat poc menys que un intrús. Aquestes pàgines, que combinen història, geografia, exegesi, assaig i crítica literària, són obra d’un lector apassionat que no es conforma amb interpretacions senzilles i que és capaç de relacionar tots aquests autors majúsculs sense perdre peu.
Som a mig llibre. Arriba La investigació (Judea, 58-60). Quan Lluc acompanya Pau a Jerusalem s’adona de l’abisme que separa jueus i hel·lenistes, les dues branques de seguidors del mateix Jesús. Carrère segueix les versions d’historiadors i exegetes, i el que no sap s’ho imagina. Entre tots els estrats, com una deu primigènia, sobresurt una veu que diu el que no havia estat mai dit: estimeu els vostres enemics, alegreu-vos de ser infeliços, preferiu ser petits més que no pas grans, pobres més que no pas rics, i estar malalts més que no pas sans. Carrère, que té una posició acomodada, reflexiona sobre la sentència que assegura que els rics no entraran al Regne. Hem arribat a la síntesi perfecta entre lectura de textos sagrats, autobiografia, fabulació i making of.
Desemboquem a la tercera part, Lluc (Roma, 60-90). Aquí Carrère ressegueix els últims anys i els últims textos de Lluc, destria les fonts, estudia la manera com és narrat el naixement de Jesús i finalment es postra als peus de l’autor, però no com a evangelista, sinó com a guionista. «El que contribueix a l’èxit d’una pel·lícula no és pas la versemblança del guió, sinó la força de les escenes i, en aquest àmbit, Lluc no té rival [...]. Els Reis Mags provenen de Mateu, el bou i l’ase són afegitons molt tardans, però tota la resta s’ho va inventar Lluc i, en nom del gremi dels novel·listes, jo dic: respecte.»
ELS DOS JOANS. Emmanuel Carrère ha escrit un llibre sobre els anys en què no se sabia ben bé què era el cristianisme, quan es confonia amb el judaisme: els anys sense església. Devorador de llibres, curiós infatigable, es submergeix en aquella època inicial i en surt amb tot de visions i d’hipòtesis, com ara la dels dos Joans. Un és el deixeble de Jesús, l’altre és un escriptor fulgurant, que escriu un evangeli sense cap exorcisme, sense cap paràbola, amb prou feines jueu, que recull el combat entre la llum i les tenebres, i el Logos que baixa a la Terra: el jove evangelista que apareix a la coberta d’aquesta edició.
Jesús, que va fracassar en l’intent de ser rei dels jueus, va acabar regnant sobre gairebé tothom excepte els jueus. Heus aquí una síntesi: «Jesús era la infantesa d’aquest organisme, Pau i l’Església dels primers segles la seva adolescència rebel i apassionada. Amb la conversió de Constantí comença la llarga història de la cristiandat a Occident, és a dir, una vida adulta i una carrera professional feta de feixugues responsabilitats, de grans èxits, de poders immensos, de compromisos i d’errors que fan vergonya. Les Llums i la modernitat assenyalen l’hora de la jubilació.»
El Regne es beneficia de la traducció exemplar de Jordi Martín Lloret. En sortim una mica savis, però sobretot impressionats per la gestió d’un cabal tan ampli d’informació i de teories, que l’autor sap abocar en un llibre que es llegeix com una novel·la d’investigació. Sempre que el lector estigui interessat en la matèria, és clar. Carrère no és un investigador fred, sinó una intel·ligència que contempla el món sense perdre’s de vista a si mateixa. Sap que la religió no és només cultura, sinó també il·luminació. Entreveu el Regne, però no acaba de voler ser tocat per la gràcia. No creu en Déu, però li està agraït. La padrina ja l’hi havia dit: «Prova de no ser massa intel·ligent».
 |
| Clic! |
Que los textos sagrados son un filón narrativo lo saben los muchos creadores que han encontrado inspiración en ellos, y cualquier lector que haya abierto una Biblia. Enseguida nos viene a la mente el Evangelio de Saramago, o entre nosotros el José novelado por Martín Garzo y la más reciente fabulación de Menéndez Salmón con la infancia de Jesús.
Pero donde la mayoría de autores intuye una novela, llega Carrère y dice “¡alto ahí!”. Su mirada al Nuevo Testamento pasa por renunciar a la ficción (por supuesto que no, pero esa renuncia es parte del juego desde hace varios libros) y aplicar al cristianismo primitivo lo que podríamos llamar la “fórmula Carrère”, esa escritura personal que desde El adversario convierte sus libros en irresistibles: una bien medida mezcla de no-ficción, metaliteratura soft y autobiografía, aliñada con un ligero ensayismo, algo de humor y un estilo fluido y llano, intencionadamente alejado de la preocupación estilística de un Echenoz o un Michon. Una fórmula exitosa, que coloca a Carrère a la cabeza del nutrido batallón europeo de autores de ficción que dicen no escribir ficción.
El Reino, su nueva novela, comienza con un episodio íntimo de Carrère: su “conversión” al cristianismo 20 años atrás, cuando una crisis personal le hizo ser “tocado por la gracia”. Son 100 páginas que cobran sentido por lo que leeremos después, pero que arriesgan aquello que tanto preocupa al Carrère escritor: la verosimilitud. Es cierto que para el no creyente toda conversión tiene algo de increíble, pero la de este escritor, aunque real, resulta en un episodio algo forzado (además de efímero) y retrasa el momento en que El Reino enfoca su verdadero objeto (sí, esas maniobras de distracción y desenfoque son también marca de la casa).
Veinte años después, Carrère vuelve a los textos sagrados, pero ya no como creyente, sino como “investigador”, condición a medio camino entre el novelista y el historiador. Y dirige su interés hacia el Evangelio de Lucas y los Hechos de los Apóstoles, del mismo autor.
Ciñéndose al original, y apoyado en otros textos bíblicos, exegetas y fuentes historiográficas, el protagonismo recae inicialmente en Pablo de Tarso, que en manos de Carrère resulta arrollador, un visionario, un seductor (“un granuja”); un líder equiparado a un revolucionario o un directivo empresarial, comparando el cristianismo primitivo con el comunismo soviético o con una multinacional con franquicias por el Mediterráneo.
Pero Pablo acaba dejando paso a Lucas, el evangelista, y descubrimos que a Carrère no solo le interesan los orígenes del cristianismo, sino más aún la escritura de aquellos primeros textos decisivos para el futuro de la Iglesia.
El Lucas de Carrère, convertido en personaje de ficción (con perdón), y acompañado por secundarios como María, Nerón, Flavio Josefo o los apóstoles, es nuestro guía por el primer siglo de la era cristiana, de Jerusalén a Roma. Nos embarca en un turismo bíblico que bromea con las formas propias del péplum, reniega de las convenciones de la novela histórica y maneja referencias cinematográficas, despojando las escenas bíblicas de épica para narrarlas con sencillez y realismo.
El autor tensa hasta los límites el relato evangélico, y donde aquel no ilumina, ya lo hace él con su imaginación. Su compromiso no es con la historia de la religión, sino con la ficción: que su relato sea verosímil. Y maestro como es Carrère en el manejo de la información y de las expectativas, nos conduce hasta donde él quiere, no donde querríamos los lectores. Si en una página nos detalla hasta la forma en que “Pablo tragó saliva con dificultad”, en la página siguiente nos da con la puerta en las narices y renuncia a seguir contando: “No lo sé”.
Hasta que, ante la limitación de las fuentes, dice, “me lanzo solo”: “Soy a la vez libre y estoy obligado a inventar”. La parte final es puro vuelo: decide llenar una gran elipsis, los dos años que Lucas no cuenta en su Evangelio. Hace del evangelista un anacrónico reportero que visita los escenarios, entrevista a testigos, consulta escritos, tras los pasos de Jesúcristo. En un giro aún más audaz, convierte a Lucas en novelista. También el evangelista usa la imaginación, asimilada a la inspiración divina. Tras pasar el algodón narrativo al Evangelio o los Hechos, señalando hallazgos y errores de novelista, Carrère reivindica a Lucas como autor, con personalidad propia, frente a la idea de comunidad generadora de los textos.
Un Lucas que se parece mucho a Emmanuel Carrère. Como creador, pero también con sus dudas en materia religiosa y humana: un “tibio”, alejado por igual de los fanáticos y de los ateos que presumen de tener respuesta. Para Carrère, ser cristiano es ser agnóstico. No saber.
Pese a que su madrina Jacqueline advirtió al converso que no debía ser “demasiado inteligente”, El Reino de Emmanuel Carrère es una muestra de gran inteligencia narrativa, una obra escrita en estado de gracia.
Isaac Rosa. «El evangelio según Carrère». Babelia | El País. 15|9|2015
Joan Garí
Anar allà on no es vol anar
El temps
Núm. 1657, 15 març 2016
Les religions han encaterinat el personal amb la promesa d’una vida ultraterrena. Les derivacions d’aquesta indemostrada circumstància es poden trobar, insospitadament, en dues sèries de televisió actuals tan diferents com The Walking Dead i Les Revenants. La primera és una producció nord-americana que explota la figura del zombi tal com la va fixar a finals dels 60 George A. Romero. La segona és una producció francesa igualment premiada (va rebre l’International Emmy Award a la millor sèrie del món), on es partia de la següent hipòtesi: què passaria si els morts tornaren a la vida, no com a zombis o fantasmes terrorífics, sinó reprenent l’existència exactament en el punt en què la van abandonar.
En l’origen del guió de Les Revenants hi havia l’escriptor francès Emmanuel Carrère. Tal com explica al principi d’El Regne, va participar en la creació dels primers episodis, però no va poder suportar el constant examen a què el sotmetien “uns jovenets amb barba de tres dies que podrien ser fills meus”. Va abandonar el projecte com Pete Best, el primer bateria de The Beatles, va deixar el grup abans del seu formidable èxit públic.
És probable que Carrère ens conte açò perquè l’argument de Les Revenants té molt a veure amb la doctrina cristiana, d’alguna manera. La resurrecció dels morts, en efecte. I Carrère té una història a contar amb relació al cristianisme. L’any 1990, en concret, s’hi va convertir. La lectura d’un fragment de l’evangeli segons sant Joan va provocar aquesta transformació. És aquest:
“T’ho dic de debò: quan eres jove, et cenyies tu mateix el cinturó i anaves on volies. Quan siguis vell, allargaràs les mans i un altre et cenyirà a tu, i et conduirà allà on no volies anar”.
“El que més volia del món —reflexiona l’escriptor— era això: ésser conduït allà on no volia anar”. Durant tres anys va anar a missa diàriament, es confessava, combregava i va batejar els dos fills que va tenir. El Regne és la crònica d’aquesta sobtada conversió. Com tot el que escriu Carrère —un dels grans literats europeus actuals—, és un relat amè i profitós, es llegeix amb interès i sovint amb un somriure als llavis. L’autor alterna el seu nou furor eclesial amb les visites a una psicoanalista. El resultat de tot plegat és una experiència intensíssima, inigualable, de la qual va eixir amb una incredulitat semblant envers Jesucrist i Sigmund Freud.
Però El Regne no és només això. No s’abandona una fe tan absorbent impunement. Carrère hi queda tocat. Necessita indagar en els orígens d’aquesta estranya secta que va fundar el fill d’un fuster jueu. Ara que ja és un incrèdul en termes religiosos és el moment d’enfrontar-se al gran llibre —la Bíblia— i provar d’explicar-se què és tot això del cristianisme. És una llarga indagació, formidablement documentada, on no faltarà la provocació. En pensar en la figura de la Mare de Déu, per exemple, li ve al cap el seu porno favorit (el de dones masturbant-se), i es pregunta si va ser el cas de Maria. Al cap i a la fi, “bé que tenia un clítoris entre les cames”...
És així com tornem al principi. Les Revenants forma part d’un procés lògic, és una idea inquietant i fecunda: retornar els morts a la vida no per fer por, sinó per provocar que els vius es replantegen les condicions de la seua existència. Enfront de l’espectacle sanguinolent de The Walking Dead (genuïnament americà), l’elegància filosòfica d’uns francesos descreguts. I Carrère hi guanya, òbviament, perquè el que ens agradaria és que la religió fos veritat...tot i saber que és mentida.
Josep M. Ripoll
«Tria personal»
Serra d’Or. Núm. 676. Abril 2016
Ja fa temps que Emmanuel Carrère és considerat un dels millors escriptors francesos actuals. Autor tant de novel·les de ficció —recordem la inquietant El bigoti— com de no-ficció —L’adversari o Limonov— es lliura en El Regne a un singular exercici de barreja de gèneres que comprèn la investigació històrica, l’assaig i l’autobiografia, tots ells convenientment novel·lats. Considerat un dels millors llibres del 2014 a França —aquí s’ha traduït i editat el 2015—, suposa una apassionant investigació sobre els inicis del cristianisme a partir d’una lectura summament atenta dels evangelis, el Llibre dels fets dels apòstols o les cartes de Pau. La singularitat de l’obra rau en el fet que no es tracta d’una simple síntesi, explicació o estudi sobre aquestes obres, sinó d’una visió molt personal feta des de l’agnosticisme i l’evocació autobiogràfica d’una etapa de fervent religiositat. Lluny de qualsevol temptació dogmàtica, Carrère estudia els textos fundacionals del cristianisme entrellaçant-los en una novel·la total en què va aportant la pròpia visió subjectiva del fet religiós tant des de la perspectiva de l’actualitat com des de les pròpies vivències, sovint a través de la paradoxa i, fins i tot, la contradicció permanents.
En l’obra, dividida en quatre parts força extenses —«Una crisi», «Pau», «La investigació», «Lluc»— i un pròleg i un epíleg, l’autor combina l’autobiografia novel·lada —sobretot la primera part— amb la investigació sobre Pau, Lluc i les diferents versions de la vida de Jesús que aporten els evangelis, tot comparant-les entre elles.
A partir d’aquí va establint hipòtesis, sempre personals i provisionals, sobre la possible part de veritat i de ficció que poden contenir. Com a obra total que és, a El Regne hi tenen cabuda els elements més diversos, des de l’evocació dels últims anys de bogeria de l’escriptor de ciència-ficció Philip K. Dick fins a la presència de personatges de ficció inspirats en altres de reals, com la padrina Jacqueline o el periodista Hervé, a banda d’una colla de referències que van de Nietzsche a Renan, de l’Odissea a Marcial o, simplement, a nombrosos fets d’actualitat. Això no vol dir en absolut que ens trobem amb una obra difícil: estructurada en capítols breus, El regne és una lectura planera que aconsegueix crear addicció. També una obra alhora agosarada i respectuosa, en cap moment gratuïta —malgrat algun episodi que d’entrada ho pot semblar—, molt documentada —tot i que hi ha qui hi ha trobat alguna inexactitud— i que, sobretot, invita a la reflexió. Escrita des del dubte permanent —s’acaba amb un significatiu «No ho sé»—, suposa un híbrid de gèneres d’una gran habilitat i un exercici narratiu i, en menor mesura, assagístic d’un virtuosisme considerable. Sense cap dubte, una obra important.
Emmanuel Carrère dice en 'El Reino' sobre los cristianos: "Si se les pregunta, responderán que creen de verdad que hace dos mil años un judío nacido de una virgen resucitó tres días después de ser crucificado y que volverá para juzgar a los vivos y a los muertos. Responderán que estos acontecimientos constituyen el centro de su vida. Sí, ciertamente es extraño".
Carrère se ha especializado en hechos y personajes extraños, y, sin duda, él mismo es extraño. Y así debió de sentirse cuando en 1990 se convirtió al catolicismo. Tenía 32 años. Se confesó, comulgó, se casó por la Iglesia con Anne, su mujer de entonces, y bautizó a sus dos hijos. Durante tres años, y antes de volver al agnosticismo, Carrère tomó la comunión y asistió a misa a diario. A diario rezó y leyó el Evangelio. A la vez, se psicoanalizaba dos veces por semana y llevaba un diario sobre su experiencia, cuadernos que nunca pensó en publicar y que, sin embargo, están en la base de 'El Reino' (Anagrama), sobre todo de las apasionantes 115 primeras páginas, en las que el escritor confiesa todos los detalles de su «extraño» recorrido, y que terminan así: "Te abandono, Señor. Tú no me abandones".
Diplomado en el Instituto de Altos Estudios Políticos de París y crítico de cine en sus comienzos, Emmanuel Carrère, en 1990, no era todavía el autor de gran éxito y de gran envergadura que es hoy, pero ya había publicado, con premios y reconocimiento, cuatro novelas y dos ensayos. Atravesaba una fuerte crisis de pareja, tenía problemas con el alcohol, había barajado la idea del suicidio y llevaba tres años sin poder escribir.
El carácter -sigamos diciendo que extraño- de Carrère, ya estaba patente en su obra publicada hasta el momento. Como crítico de cine, y para su primer y único libro sobre la materia, había optado, en 1982, por un estudio sobre Werner Herzog, un cineasta volcado en los personajes diferentes, anómalos y enormes, como él mismo. Como novelista, había publicado, entre otras, 'El bigote' (1986), la pesadillesca y kafkiana historia de un hombre que se afeita el mostacho y va comprobando con creciente horror que ni su mujer, ni sus amigos, ni sus colegas de trabajo perciben el cambio. Y, en los años de su conversión, elaboró 'Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos' (1993), biografía novelada del escritor norteamericano de ciencia-ficción Philip K. Dick -muy mencionado en 'El Reino'-, que experimentó con las drogas y tuvo visiones y serios trastornos mentales. Carrère iba a comulgar y luego se adentraba en el autor que inspiró 'Blade Runner'...
Emmanuel Carrère nació en París dentro de una muy notable familia. Su padre se dedicaba al negocio de los seguros, pero su madre, Helène Carrère D'Encausse, francesa de origen georgiano, es una sobresaliente escritora e historiadora, miembro de la Academia y experta en Rusia. Su apellido de soltera es Zourabichvili y procede de una familia georgiana con antecedentes nobiliarios, exiliada a París tras la Revolución Soviética y con miembros destacados en la política, la cultura, la ciencia y la industria.
Aquí, obviamente -y en su interés personal por el tema de la identidad por quienes parecen no tenerla o tenerla tambaleante-, está la causa de que Carrère, en busca de aclarar la figura de su abuelo materno, escribiera -siempre móvil- sobre el terreno la tremenda 'Una novela rusa' (2007) y la no menos tremenda 'Limónov' (2011), sobre el indescriptible y casi inabarcable político y escritor ruso Eduard Limónov, dos formidables saltos adelante que confirman que la cumbre de 'El adversario' (2000) no fue casual.
Desde que publicara 'Una semana en la nieve' (1995), Carrère no ha regresado a la ficción pura. Investiga como reportero e historiador, introduce el ensayismo, noveliza situaciones, personajes y hechos y se incluye él mismo en primera persona dentro del relato dando cuenta de sus ideas, sentimientos, vivencias, estados de ánimo y pasos durante la elaboración de sus libros que -como sucede en 'El Reino'- adquieren carácter confesional y testimonial.
Todo empezó en 'El adversario', la historia real de Jean-Claude Romand, un francés que asesinó en 1993 a su mujer, a sus dos hijos y a sus padres y que, después de pasar la noche con su amante, regresó a su casa y, con intención de suicidarse, la prendió fuego tras ingerir barbitúricos. Salvaron su vida, quedó en coma, se recuperó, fue juzgado y condenado a cadena perpetua, que sigue cumpliendo, convertido -según revela Carrère en 'El Reino'- en ferviente creyente.
Como recordará el lector de ese inolvidable libro, lo escalofriante de Romand no sólo son sus crímenes, sino que durante 18 años engañara día a día a su familia y a todo su entorno fingiendo ser médico y trabajar para la OMS. Vivía de la estafa y, cuando cometió los asesinatos, se había quedado sin dinero y creía estar a punto de ser descubierto. Para evitar la vergüenza, mató. ¿Extraño?
'El adversario' o/y la historia de Romand tuvieron tres adaptaciones al cine -una de ellas, estupenda y libre, 'La vida de nadie' (2002), de Eduard Cortés-, y eso nos lleva al Carrère cineasta, que ha escrito dos guiones y ha dirigido dos películas para el cine, siendo también el guionista de una docena de telefims y series de la televisión francesa. Casado ahora con la periodista Helène Devynck, ha tenido otra hija y, en estos días, es jurado, como ya lo fue de Cannes, de la Mostra de Venecia.
Hace tiempo que no leía, con sus más de 500 páginas, un libro actual tan contundente y magnífico como 'El Reino'. Deseando comprender el sentido de su conversión, Carrère se sumerge en los orígenes del cristianismo, reconstruye con realismo la vida de Jesús y sus apóstoles y, sobre todo, las descomunales peripecias de San Pablo y San Lucas, poniendo en pie de forma irresistible un inmenso fresco histórico, repleto de información y fuentes, sobre Roma, Grecia y Jerusalén. Y con humor. Irresistible, sí. E imprescindible, desde luego.
Manuel Hidalgo. «Escritor de lo extraño». El Cultural | El Mundo. 5|9|2015.
Doncs bé, si algú us anuncia un evangeli diferent del que us vam anunciar,
ni que fóssim nosaltres mateixos o un àngel baixat del cel, que sigui maleït.
Ga 1,8
Hi ha un relat d'Edgar Allan Poe, «El sistema del doctor Quitrà i del professor Ploma», en què el narrador visita un hospital psiquiàtric. Abans d'iniciar el recorregut per les cel·les on tanquen els pacients perillosos, el director l'avisa. Aquests pacients, diu, han desenvolupat un deliri col·lectiu, estranyament coherent: es pensen que són el director i els infermers, tancats pels bojos, que han pres el poder dins l'hospital i han ocupat el seu lloc. «De debò?», diu el visitant, «que interessant.» Al principi sí, ho troba interessant, però a mesura que la visita avança, se sent cada cop més incòmode. Els malalts diuen tots com un sol home el que el director ja li havia avisat que dirien. Supliquen al visitant que els cregui, per increïble que sembli, i que avisi la policia perquè els alliberi. Les converses tenen lloc en presència del director, que escolta els malalts somrient amb indulgència i de tant en tant pica l'ullet al visitant, que cada cop està més desorientat. Se li insinua la sospita que el que diuen els malalts podria ser veritat. Comença a mirar el seu guia amb una inquietud que no espera res més que un petit clic per tombar cap al terror pur. I diríem que l'altre se n'adona, que s'hi abona tot: «Què li havia dit?», diu. «Són convincents, eh? I esperi's, que el més convincent de tots és el que pensa que és el director. Ja ho veurà, ja. Un malalt extraordinari, realment extraordinari! Després de cinc minuts amb ell es pensarà que el boig perillós sóc jo. Hi poso la mà al foc! Ah, ah, ah»
Emmanuel Carrère. El regne. Traducció de Jordi Martín Lloret. Anagrama, 2015. P. 216-217.
